Hats

Hats (Linn1989)

The Blue Nile

En la tardor del ja llunyà any 1989, ja entrat en l'adolescència, la meva recepta musical era, en general, típica de l'edat i de l'època: bàsicament, pop-rock comercial i més o menys ballable, enregistrat de la ràdio o comprat en cassette (aleshores era el suport musical que em podia permetre). Un dia d'aquests parlaré amb més extensió dels discos i recopilacions que han constituït la meva formació musical i que escoltava sobretot els divendres a la vesprada, acabada l'escola i amb el cap de setmana per endavant; amb aquests estils al punt de mira, no és estrany que passés per alt el fenomenal Hats, de The Blue Nile (publicat el mateix 1989), que actualment és un dels meus "premis" per a recompensar-me per haver superat la setmana laboral. Un disc del qual diré que, tot aprofitant el tema dels barrets que apareix a la portada i al seu títol, n'hi ha per a treure's el barret.

Delicat, intimista, reflexiu... Són alguns dels adjectius que em vénen al cap per a descriure la segona obra del grup format pels escocesos Paul Buchanan (veu, guitarra, teclats), Paul Joseph Moore (teclats) i Robert Bell (baix, teclats) i publicat a la tardor de 1989; és a dir, cinc anys després de l'aparició de llur primer àlbum, A walk across the rooftops (1984), un dels senzills del qual (Tinseltown in the rain) havia estat ben rebut a alguns països europeus, com ara Holanda. Animats pel reconeixement obtingut, la discogràfica Linn Records els pressionà perquè enregistressin ràpidament el disc que li havia d'agafar el relleu. Error. Buchanan encara no tenia les cançons preparades i anar a l'estudi així, sense una base sòlida per a treballar, va ser una mala idea. El temps que s'hi van estar fou bastant improductiu -més tard fins i tot es van desfer del poc material que havien completat- i les tensions entre els membres per poc no acaben amb la dissolució del trio. Decidiren de prendre's un descans i tornar a llur ciutat natal, Glasgow. I, amb el grup ja situat a un entorn conegut, la inspiració tornà a somriure a Buchanan, que aconseguí treure's de la xistera, com en un múltiple truc de màgia, les set meravelles que formen aquest Hats.

The Blue Nile (1989). D'esquerra a dreta:
Robert Bell, Paul Buchanan i Paul Joseph Moore.

Ritmes tranquils, atmosfera relaxada i arranjaments senzills que deixen espai per al lluïment de la veu de Buchanan mentre narra les seves històries d'amor i desamor amb el rerefons imaginari d'una ciutat que passa del capvespre a la nit, quan s'apaguen les últimes llums naturals i comencen a engegar-se els fanals i aparadors que permeten que la vida urbana continuï: això és el que ens ofereixen The Blue Nile, ja des de la primera cançó, Over the hillside, amb una Roland TR-808 que, de manera discreta, però eficient, fa de base rítmica per a la resta dels instruments: una insistent guitarra que recorda a l'arxifamosa Eye in the sky dels Alan Parsons Project, uns teclats angelicals i un baix que es fa gairebé líquid. I sobre aquesta base, la veu cansada de Buchanan ens parla de la duresa de la seva vida, dels seus somnis i esperances i, ja al final, es demana si tot plegat paga la pena ("What's the good to try it all again?") en un recurs que es repetirà sovint en les cançons successives: les preguntes, retòriques o no, llançades a l'aire o amb un destinatari concret. Hats és així: un àlbum obert, que planteja més preguntes que respostes.

Si, en el moment del seu llançament, jo tenia la neurona pendent d'altres grups i artistes, com és que he acabat assabentant-me de l'existència de The Blue Nile? La resposta, amics i amigues, no és al vent, com diria Bob Dylan, sinó a l'algorisme de Youtube. Un bon dia, a l'apartat de recomanacions, em va aparèixer el vídeo de The downtown lights, que seria publicada com a primer senzill. Intrigat pel nom del grup i de la cançó, vaig pensar: "Va, endavant; no seria la primera vegada que l'algorisme em fa descobrir tresors amagats de la música popular del nostre temps". I, efectivament, vaig escoltar aquesta cançó i algunes més, i després d'aquesta iniciació a la música de The Blue Nile, Hats es convertí en un dels meus objectius prioritaris. Comparada amb la peça abans descrita, The downtown lights és una mica més ràpida, però hi té en comú la instrumentació senzilla i una lletra que deixa molts interrogants, sobretot a la tornada ("How do I know you feel it? / How do I know it's true?"), interrogants que ens podem imaginar en un diàleg de parella a la nit sota les llums del carrer; interrogants també presents a Seven A.M., un tema amb moltes reminiscències al Marvin Gaye de Midnight Love on -de nou amb el suport rítmic de la 808, però ara més accelerada i acompanyada d'un baix sintetitzat- Buchanan es pregunta "Where is the love?" una vegada i una altra.

Una altra de les cançons que més m'agraden és Headlights on the parade, la més animada de tot el disc i que també va ser publicada en format senzill. Un ritme juganer, una mica més complex (i quasi ballable) i un piano de coprotagonista melòdic amb els sintetitzadors formen un robust esquelet melòdic sobre el qual Buchanan recita una lletra, novament, trista i melancòlica: "And if in love she cried / Something wasn't right" ens dispara, així ja per a començar, però més endavant ja ens diu que ha pres una decisió ("I've made up my mind") i que "la ciutat guanya mentre tu i jo no podem trobar un camí" (junts, s'entén). Però on la tristesa toca sostre (o fons, com vulgueu) és, sens dubte, a From a late night train, que sembla el contrast musical de la cançó anterior: lenta, despullada, mínima, amb sintetitzadors fent de matalàs musical sobre el piano i una trompeta tractada amb tones de reverb. I la lletra... Bé, si la cançó s'hagués dit "It's over" tothom hauria entès immediatament de què parlava; fent anar la imaginació podem crear la imatge d'algú que torna a casa de nit després d'una última conversa amb la seva ja exparella. "It's over but I love you so": un vers devastador.

Edició en 7" de The Downtown Lights.

En sentir el disc sencer per primer cop vaig tenir la impressió que hauria estat millor acabar-lo amb From a late night train, però després he arribat a la conclusió que l'efecte hauria estat massa depressiu, massa desolador. O, fins i tot, amb la interessant Let's go out tonight -que, de fet, ja finalitza la primera cara del disc-, amb una guitarra neta i (m'ho sembla a mi) deutora dels Dire Straits de Why worry com a protagonista; però... Sí, sens dubte Saturday night va ser una opció molt més encertada. També lenta com Over the hillside, però aquí la guitarra de Buchanan juga a cuit i amagar amb els ritmes i els teclats. Però aquí, tot i que la lletra comença -una vegada més- amb una pregunta ("Who do you love?"), s'acaba amb una resposta aparentment esperançadora, que qui sap si no és en el fons una manera d'autoenganyar-se i autoconvèncer-se que tot anirà bé ("She'll love me").

No tinc coneixement de quants exemplars se'n van vendre, tot i que intueixo que no va ser cap superèxit. Tampoc no he parlat de posicions a les llistes, ja que aquests detalls aquí em semblen superflus. No m'interessen. Sí que m'agradaria, és clar, que Hats hagués rebentat rècords, que s'hagués convertit en la sensació musical de 1989... Tot això hauria estat molt bonic, sens dubte. Però alhora -i paradoxalment-, potser hauria estat una pena que el disc hagués tingut vendes milionàries. Un àlbum d'èxit aclaparador hauria anat acompanyat d'una gira per tot el món, en què el grup s'hauria vist obligat a tocar en recintes massius (grans pavellons, estadis...), i aquestes aquarel·les urbanes, tan intimistes, tan emotives, haurien sonat fora de lloc a l'interior de recintes gegantins com els ja mencionats. Aquest és un disc que es mereix ser assaborit, paladejat en la intimitat, lluny de l'estrès de la vida quotidiana i, si pot ser, en posició horitzontal.

Edició en 7" de Headlights on the Parade.

Si ja va ser llarg el lapse de temps entre el primer disc de The Blue Nile i aquest Hats que us acabo de comentar, encara va ser més llarga l'espera fins a l'aparició del tercer àlbum, Peace at last (1996) i, com en un nou desafiament temporal, el quart i fins a la data últim álbum (High) es va fer esperar vuit anys. I després, el (pràcticament) silenci, només trencat per un disc en solitari de Buchanan (Mid Air, del 2012). Aparentment, no sembla probable que a curt termini aparegui nova música signada per tot el grup en ple; així doncs, possiblement The Blue Nile quedaran com un tresor amagat, com una cova d'Alí Babà musical a l'espera que algú (o un algorisme d'Internet) digui les paraules màgiques per a obrir-la. Tant Peace at last com High van ser comparats més o menys favorablement amb Hats, considerat com l'òpera magna de The Blue Nile -el diari The Herald el considerà el 2018 com el disc preferit dels escocesos- i punt de referència de la música del grup; fins i tot l'Annie Lennox, al seu disc de versions Medusa, es recordà de The Blue Nile i va incloure-hi una versió de The downtown lights.

Com? Que encara no el teniu? Doncs no se'n parli més. Deixeu el que sigui que feu ara mateix i sortiu corrents a comprar-lo. Quan el tingueu a les mans, cuideu-lo com la joia que és. I, quan arribeu a casa, intenteu recrear l'atmosfera ideal per a escoltar-lo i gaudir-ne; si pot ser, un divendres al vespre, o un dia després del qual tingueu un parèntesi d'un o dos dies de festa que pugueu dedicar-vos a vosaltres mateixos. Porta tancada amb clau, el menjador en penombra, asseguts o estirats còmodament, amb el mòbil en mode avió (o directament apagat, què carai) i un got de la vostra beguda preferida a la vora. Sí, cal fer molts preparatius, però l'ocasió bé s'ho mereix: serà el vostre moment. I aleshores, amb tot a punt, ja podreu pitjar el "Play". Prepareu-vos per a una experiència única. I, qui sap, potser us hi aficionareu tant que passarà a formar part de les vostres rutines setmanals.

Dr. Sampler