Whatever People Say I Am, That's What I'm Not

Whatever People Say I Am, That's What I'm Not (Domino 2006)

Arctic Monkeys

Mentre escric aquesta ressenya escolto Car (2022), fins avui el darrer àlbum dels Arctic Monkeys, i no puc deixar de pensar com ha evolucionat aquesta banda britànica des del seu disc debut, aquest del qual us parlaré avui. Miro d’explicar-me. Car és un àlbum que m’agrada molt, impregnat de soul, on el seu líder i cantant Alex Turner, s’ha convertit en una mena de crooner on la influència del Bowie de Young Americans -aires funk inclosos- és palesa en tots i cadascun dels temes. Res a dir, al contrari, sempre dic que aplaudeixo que una banda arrisqui i explori nous terrenys, encara que de vegades la cagui; No és el cas,  amb Car els Arctic Monkeys demostren que són una banda de categoria.

El que passa és que, i com sempre un ha vingut aquí a mullar-se, no hi ha res que pugui igualar al seu espectacular debut. L’agressivitat, la urgència, la immediatesa de les tretze cançons que s’inclouen a Whatever People Say I Am, That's What I'm Not, fan d’aquest àlbum un dels millors debuts d’almenys el que portem de mil·lenni. Sorollosos -una mica maldestres instrumentalment en alguns moments, segons alguns entesos- però encomanats d’aquesta energia i desimboltura que dona el rock’n’roll quan encara no tens vint anys.

L’èxit dels Arctic Monkeys es va anar forjant una mica com es feia abans: Un EP -Five Minutes with the Arctic Monkeys (2005)- un parell de singles d’èxit i, com a element innovador d’acord amb l’època que els va tocar, el fet que els fans pugessin al MySpace les demos de les cançons que ells mateixos regalaven als seus primers concerts. La publicació d'aquest primer elapé amb títol quilomètric va ser un èxit fulgurant. Si fem cas a les enceses proclames de la premsa britànica i a la viquipèdia Whatever People Say I Am, That's What I'm Not va ser “l'àlbum de debut més venut en la història de les llistes britàniques de l'època”. Si pensem en les bandes que ha donat el Regne Unit al llarg de la seva història, poca broma.

Com fer que la premsa britànica torni a bavejar amb el rock'n'roll quan
encara no tens vint anys.

N’hi ha per tant? Com que això depèn de cadascú i els seus gustos, jo només dic la meva. A mi em va recordar la primera vegada que vaig escoltar el Nervermid de Nirvana -sense ànim de comparar- quan ja tothom parlava d’ell com la vuitena meravella del món mundial i jo, desconfiat sempre dels globus que infla la premsa, m’hi vaig acostar. Al final de la primera cara de l’elapé vaig dir-me, “hòstia, és que totes m’agraden!”. Doncs amb Whatever…, el mateix. Val a dir que tant amb Nevermind com amb l’àlbum dels Arctic Monkeys, la segona cara va confirmar la bona impressió inicial. Alguns discos igual de bons o millors necessiten que les cançons vagin creixent dintre teu, Nevermind i Whatever… van entrar a la primera. Si us val com a judici ràpid de l’àlbum, aquí el teniu.

Als que penseu que he estat agosarat posant a la mateixa frase el Nevermid de Nirvana i el disc de debut dels Arctic Monkeys, espereu-vos que en tinc una altra: Whatever People Say I Am, That's What I'm Not és un disc conceptual. Ha, ha, no, no patiu, no és cap òpera rock, ni cap totxo del rock progressiu -hi ha grandíssíms àlbums del gènere, no us esvaloteu- però és que amb l’excepció de Fake Tales of San Francisco -gran groove funk!- i algun altre tema com Perhaps Vampires Is a Bit Strong But… , tot l’àlbum gira al voltant de l’ambient nocturn, d’un periple per bars, clubs i discos de la seva ciutat natal, Sheffield. Des de la portada, amb un amic de la banda fumant amb mirada difusa, fins a les fotos interiors del llibret que acompanya el meu cd, amb escenes d’una nit de festa, incloent-hi un sopar d’amics dintre d’un cotxe, un cendrer ple de burilles, o l’hora de la retirada amb la llum del dia i les restes de la festa escampades per terra.

El que us dic, i ja li podeu dir power pop, punk rock, garatge o com vulgueu, que les etiquetes us les deixo a vosaltres, però primer cal escoltar el disc. La descàrrega d’adrenalina només començar amb The View from the Afternoon és el preludi d’una successió de situacions, converses, i expectatives que acompanyen una nit de festa. Els mateixos títols són prou explícits, I Bet You Look Good on the Dancefloor és ja un himne i la peça que no pot faltar as seus concerts, una cançó fantàstica que tenia tot el que calia per ser número 1, explosiva, rodona, una invitació a cantar-la allà on soni. Com trobar la manera d’adreçar les primeres paraules a la noia que t’agrada a Dancing Shoes. L’arrogància i fatxenderia que només tens a aquella edat de You Probably Couldn't See for the Lights but You Were Staring Straight at Me, com mola això de dir-li a una noia ”segurament era per les llums i no te n’has adonat, però m’estaves mirant fixament”.

L'estampat del cd: l'aspecte d'un cendrer 
després d'una festa nocturna.

Estratègicament situada a la meitat del disc, Riot Van funciona com una treva en forma de peça amb aires de piano bar o club de jazz. I a partir d’aquí sant tornem-hi. El nivell no baixa en cap moment, la tornada a casa en taxi a Red Light Indicates Doors Are Secured, la contemplació del sòrdid ambient de la prostitució nocturna -amb tribut als Police inclòs “and he told Roxanne to put on her red light”- a When de Sun Goes Down, més peripècies nocturnes a From the Ritz to the Rubble… En fi, com ja he dit abans, estampes de l’ambient noctàmbul de la ciutat on una colla d’amics surten i on caben les ganes de ballar, gaudir, lligar, beure… aquestes coses amb les quals poden identificar-se milions de joves i tot embolcallat en un rock’n’roll vigorós, unes capes de funk, lletres intel·ligents i divertides, cançons ben construïdes amb ritme per ballar-les i tornades per cantar-les. Què més s’hi pot demanar?

Whatever People Say I Am, That's What I'm Not va fer, literalment, embogir la premsa anglesa fins al punt que algú  va arribar a comparar aquesta banda d'imberbes amb els Beatles. Exageracions a banda, a mi el que realment em sorprèn és que aquesta mateixa premsa donés suport a un àlbum sorollós i guitarrer, acostumats com estàvem a veure com es desfeien en elogis a un determinat tipus de música durant la dècada dels noranta, ignorant el rock and roll. El que no sabien aquests mateixos crítics és que els Arctic Monkeys -a diferència de molts artistes i bandes amb què es bolcaven aquesta mateixa premsa- no serien ni flor d’un dia, ni una banda amb poc recorregut estilístic. Després de Favourite Worst Nightmare (2007), aviat arribaria Humbug (2009) orientat cap a nous territoris -entre ells el stoner rock de la mà de Josh Homme de QOTSA- i amb l’èxit aclaparador de AM (2013) -un dels àlbums més venuts del s. XXI- consolidarien el canvi estilístic. Els dos darrers àlbums, Tranquility Base Hotel + Casino (2018) i aquest Car (2022) del qual us parlava al principi són un nou gir, que els ha valgut algunes crítiques dels seus antics fans, però que ben segur n’han captat de nous.

A l’hora de comentar aquest periple estilístic dels Arctic Monkeys alguns han dit que és un procés natural de maduració i és normal, tot just tenien vint anys quan es va publicar Whatever… Potser sí, però jo prefereixo la paraula evolució, ja he dit abans que sempre preferiré el seu primer disc, per molt que m’agradin els posteriors. A més, si acceptem per un moment que els Arctic Monkeys han madurat, llavors només em queda tornar a posar a tot drap Whatever People Say I Am, That's What I'm Not i proclamar als quatre vents: Beneïda immaduresa!

Bifurca