The Berlin Wall of Sound

The Berlin Wall of Sound (Mirror Records 1990)

The Chesterfield Kings

Àlbum dedicat a Muddy Waters; portada, actitud i so deutor dels New York Dolls -versió de Pills inclosa- un blues en record de Johnny Thunders i un tema signat per Dee Dee Ramone. Amb això ja en teniu prou per decidir si voleu continuar llegint l’entrada d’avui. Si és així, som-hi!

Deia Greg Prevost -líder, cantant i des de fa ja uns anys fora de la banda- que no creu que fossin tan importants com els recorden els fans que col·leccionen els seus discos. T’equivoques, Greg, potser no en vau vendre gaire, però els Chesterfield Kings ocupen un lloc molt important en la nostra memòria. Ells foren els que portaren amb orgull durant la dècada dels vuitanta la bandera del revival garatge sixties, versionant un munt de bandes americanes d’aquella època i amb els Kinks i els primers Rolling Stones com a fars musicals i estètics. La llegenda diu que el jove Prevost treballava en una botiga de discos i que, en entrar Andy Babiuk preguntant si tenien el Out of our Heads dels Stones, aquest va ser immediatament reclutat per a la banda. Se non è vero è ben trovato, i serveix per il·lustrar perfectament els interessos dels Chesterfield Kings als seus inicis.

Una dècada, un bon grapat de singles i tres elapés després, la banda de Rochester esclafa als seus fans amb un disc que trenca amb el passat. Alguns parlaran d’evolució, però tal com jo ho veig The Berlin Wall of Sound és una metamorfosi en tota regla. La influència dels Rolling Stones encara hi és, però el so s’ha endurit d’una manera que la banda és ara més a prop dels Stooges, MC5 i, sí, per damunt de tot, dels New York Dolls. Tant és així que el tàndem Prevost-Babiuk, líders de la banda, havien fet fora la resta i havien intentat fitxar a Sylvain Sylvain i Jerry Nolan -guitarrista i baixista de les ja difuntes nines novaiorqueses- per a gravar aquest disc. No ho van aconseguir, però el fitxatge de Paul Rocco a la guitarra, proveeix el nou àlbum de riffs setanters, distorsió i actitud macarrònica punk-rock que sumats a l’exhibició vocal de Prevost -als crèdits de l’àlbum figura Greg Prevost: Lead Vocal & Animal Violence- van aixecar un tornado que va escombrar els pentinats de totes les hair bands que pul·lulaven en aquell temps. Una època en què el grunge estava a punt d’esclatar -encara que suposo que a ells els hi portaria fluixa- i en el panorama rocker americà predominava la laca i la MTV.

A l'estudi amb Dee Dee Ramone. Foto: Armand Schaubroeck

I ho fan una mica aprofitant el signe dels temps que diria Prince. Un rock’n’roll d’estil clàssic revestit d’un vernís metàl·lic que imperava al final de la dècada dels vuitanta, gràcies a l’ofici del productor Richie Scarlet. Prevost udola de bon principi amb Richard Speck, posseït per l’esperit d’Iggy Pop de Fun House i Raw Power -el somni adolescent de Teenage Thunder, guarda, a més, molta similitud amb la stooge Your Pretty Face is Going to Hell- mentre que la influència del Stones continua ben vigent en temes com el testosterònic Dual Action -aquest piano que tots reconeixem- i No purpose on Life que, a més d’un gran títol, compta amb la presència d’un saxo -ni rastre als crèdits- i una magnífica slide.

És l’ombra dels New York Dolls, però, la que plana sobre l’àlbum. I és que, pensant-ho bé, no són els Dolls la versió punk dels Rolling Stones? Temes explosius com (I'm So) Sick And Tired Of You, Love, Hate, Revenge o Who’s to Blame contenen tots els típics, tòpics i tics -inclosa l’arrogància masclista- del rock’n’roll testosterònic que caracteritzava la banda americana. De fet, deia Prevost que la revista Kerrang! no els va donar les cinc estrelles a la ressenya de l’àlbum perquè havien manllevat més del compte dels Dolls. Fins i tot, una mínima concessió que fan al romanticisme a Branded On My Heart, continuen sonan desafiants -gran Paul Rocco amb les guitarres!-.

No deixa de ser curiós -els Chesterfield Kings sempre han estat una banda difícilment predictible- que un disc tan explosiu com The Berlin Wall of Sound, estigui dedicat a Muddy Waters. Això sí, si algú pensa que no és més una ocurrència quedarà amb un pam de nas quan arribi a Coke Bottle Blues. Prevost imposta una veuassa com si fos Howlin’ Wolf i Rocco, guitarrista de blues malgrat haver estat fitxat per virar la banda cap a un so més dur -almenys en aquest disc- es marquen un blues vella escola impressionant. No contents amb això repeteixen al final amb Coke Bottle Blues Revisited, que no és més que una versió de l’anterior lleugerament alterada que dura poc més d’un minut amb el bonic de detall de dedicar-la a Johnny Thunders, guitarrista dels New York Dolls, que moriria un any després.

Let's Go Get Stoned, o com va dir un crític, el
millor disc dels Rolling Stones dels anys 90.

La banda sembla trobar-se tan còmoda en el so que impregna The Berlin Wall of Sound que completa l’homenatge a Thunders tot incloent-hi una versió de Pills, tema que apareixia al primer àlbum dels New York Dolls i que per qui no ho sàpiga no és un tema de la banda de Johansen/Thunders, sinó de Bo Diddley… si és que al final tot està relacionat, us ho dic jo, el blues, el so Detroit, el rock and roll clàssic… Que no? Escolteu l’altra versió que completa l'àlbum, Come Back Angeline, un tema escrit i cedit per Dee Dee Ramone -bé en aquella època estava abduït pel hip hop i es feia dir Dee Dee King, però això és una altra història- que sona festivament a rock’n’roll de la dècada dels cinquanta.

The Berlin Wall of Sound no és que fos cap èxit ni molt menys, però ens va alegrar la vida a molts dels qui seguíem el panorama musical d’aquella època i, en editar-se per aquí, va ajudar a posar-nos sobre la pista dels Chesterfield Kings. No són -eren- precisament una banda original, tant Prevost com Babiuk sempre han reconegut que gravaven els discos en funció de la música que escoltaven a cada moment. El seu següent treball, tot i que es veia venir, va tornar a desconcertar els seus seguidors. Sí, Drunk on Muddy Water (1990), era un disc de versions del blues -no cal dir a qui homenatjaven- i amb Let’s Go Get Stoned (1994) tornaven a les seves obsessions -la portada és un calc de Aftermath- gravant un album que alguns crítics van dir que era el disc que havien d’haver gravat els Stones en comptes de Voodoo Lounge aquell mateix any. Després van venir Surfin' Rampage (1997) en homenatge als Beach Boys i la música surf, un altre reivindicant la psicodèlia Psychedelic Sunrise (2008), fins que van tancar la paradeta l’any 2011, per retornar l’any passat -ja sense el cantant i fundador de la banda, Greg Prevost- amb We're Still All The Same al que prometo fer-li una repassada en algun moment. Només pel fet que hagin estat tant de temps en actiu, sense haver mai tastat l’èxit i, sent com són fans abans que músics, els Chesterfield Kings mereixen tot el respecte.

Bifurca