dissabte, 4 de gener del 2025

TOTO IV

Toto IV (CBS 1982)
Toto

Bé, som-hi avui amb un dels grups més paradigmàtics de fa unes quatre dècades (encara es troben en actiu, més de 45 anys des de la seva fundació) i del qual dels tres membres històrics que l'han fonamentat, un fa més de 30 anys que està traspassat, un altre es troba pensant en el seu grau d'incapacitat i el que queda ja està mirant al seu INSS particular si es jubila, ja que frisa la setantena. Per al càlcul d'aquesta hipotètica jubilació, amb tants anys cotitzats (ja sabem que en el tema dels músics, a alguns no els retira ni l'edat ni l'adversitat), si fóssim nosaltres l'administració competent, coincidiríem que els mesos amb la base de cotització més alta (pels mèrits aconseguits) correspondrien entre juny de 1982 i gener de 1983, ja que fou aquest període el de la resplendor del disc que avui ens ocupa, i que com podeu suposar pel títol, és el quart de la seva carrera.

Toto és un grup de pop-rock, bàsicament, tot i que atesa la qualitat dels seus components, pocs estils se'ls podien escapolir. El seu estrany nom (no confondre amb el d'un actor europeu de la meitat del segle passat ni d'un cantant italià de la dècada dels 70) va fer pensar que venia d'un robot, o hipòtesi més plausible, del nom del gos de la Dorothy, la protagonista d'El Mag d'Oz (imaginari del qual van treure suc durant un temps), però la realitat més crua i banal és que simplement l'encarregat de custodiar les cintes de gravació del seu primer àlbum, per diferenciar-les de les d'altres músics consagrats que enregistraven en els estudis californians (allà es movia, la indústria, en els daurats 70's), va etiquetar-les amb aquest nom per atribuir-los les cintes. Els membres del grup, que no tenien encara nom per al mateix, el van trobar curiós i distintiu, i majoritàriament el van adoptar.

La idea del que serien al final els Toto la confegiren Jeff Porcaro (baterista), David Paich (teclista) i Steve Lukather (guitarrista). Jeff va néixer en un ambient de gran tradició musical i aviat esdevingué un mestre de les baquetes. Amb el temps, afegiria dintre del grup els seus germans Steve (sintetitzadors) i Mike (baix). David Paich era fill d'un famós arranjador musical, Marty Paich, i sempre va excel.lir davant dels teclats. Tant Jeff com David van coincidir com a músics de sessió en algunes formacions, destacant en discos d'Steely Dan quan Walter Becker i Donald Fagen van deixar de costat les gires per centrar-se en la recerca de la pefecció i exigència en els discos d'estudi que els van convertir en l'exponent del rock més elegant que hom podria trobar. Allà coincidiren amb altre amic comú, Michael McDonald, de qui parlarem més endavant, i que aviat passà a capitanejar The Doobie Brothers en la seva segona etapa.

Steve Porcaro i Rosanna Arquette, teclejant notes d'amor
El nucli fort dels futurs Toto es va foguejar amb una important participació (incloent-hi tasques compositives), en un aclamat disc de 1976 de l'ex-Steve Miller Band Boz Scaggs, anomenat Silk Degrees (amb Grammys inclosos). Amb el camí aplanat, Jeff Porcaro, David Paich i Steve Lukather, delerosos de poder tocar cançons pròpies, van formar finalment el grup el 1977, afegint Steve Porcaro als sintetitzadors, David Hungate al baix (ben aviat substituït per Mike Porcaro, un dels tres germans al grup) i triant un vocalista amb poderosos aguts, Bobby Kimball, que contrastaven amb els tons més greus de David Paich i d'Steve Lukather, quan cantaven ells. Com que eren primeres espases dintre dels instruments dels quals eren destres, van associar a la iconografia del grup això, una espasa que estaria present a moltes de les seves portades, com la del disc que avui ens ocupa.

Toto, el seu primer i homònim disc, fou publicat ja el 1978 i va tenir un cert èxit rellevant, a través de dos poderosos senzills, Hold the Line tema que ja els acompanyaria sempre, amb un inici de baqueta i teclat dels més reconeguts, i al més pur estil AOR/MOR (Adult Oriented Rock/Middle of the Road) imperant (Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, Journey... O el mig temps orientat al soul Georgy Porgy. Dels 10 temes 5 eren de gran qualitat i el seu disc de debut fou prou ben rebut.

El sempre difícil segon elapé, després d'un bon debut, el passaren justet. Hydra (1979) és un bon disc, seguint la intensitat rock, però també amb alguna gran balada com 99, amb el qual es limitaren a mantenir-se. El pas següent fou ja en fals: Turn Back (1981) no va assolir les expectatives internes i la rebuda comercial fou molt minsa, la qual cosa va portar el grup al raconet de pensar, agafar forces i replantejar les propostes futures. Aquest propòsit d'autoconfiança en els mateixos i en el seu bon quefer va cristal·litzar amb força amb el seu àlbum més popular.

Rosanna i Africa, dos senzills en un
únic disc
Toto IV s'obre majestuós amb Rosanna. El perfecte compàs d'obertura de bateria de Jeff Porcaro va esdevenir canònic i la resta d'instruments s'ajusten perfectament en aquest contundent tema de regust funky-rock on també es llueixen els aguts de Kimball, els solos de Lukather i Paich, i el canvi de ritme que imposa aquest cap al final amb la rèplica guitarrera fins al fade. Més de cinc minuts i mig de meravella que ha estat objecte de devoció de bateristes, teclistes i guitarristes. Aquest tema de David Paich va sonar amb escreix a les emissores i ha estat immortalitzat en multitud de versions en discos i per Internet. Com a anècdota, cal dir que la Rosanna en qüestió era la noia que sortia en aquella època amb el component del grup Steve Porcaro, una actriu desconeguda aleshores, Rosanna Arquette, però que tingué certa rellevància protagònica (va tenir germana i germà també intèrprets) als 80's i 90's, cercant Susan desesperadament amb la Madonna, figurant a l’After Hours d'Scorsese o embellint la cinta de culte Le Grand Bleu. Val a dir que he trobat fins a set cançons més amb noms de dona a la discografia dels Toto: Manuela, Elenore, Carmen, Pamela, Holyanna, Lea i Anna. Make Believe és un tema també eixorividor gràcies a la secció de vent, per arribar a la canònica balada del disc I Won't hold You Back, interpretada per Lukather amb un solo de guitarra lineal però profund, un nou senzill que esdevingué un altre clàssic del grup. Good for You reprèn el ritme amb un up tempo sostingut, cloent la cara A del disc el mig temps It's a Feeling, que compta amb el segell particular d'Steve Porcaro.

Africa, senzill en forma de...Africa!
La cara B retorna retronant gràcies a la perfecta conjunció del grup i la tasca estajanovista del guitarrer Lukather que deixar anar el seu vessant més hard en els tres temes que se succeeixen amb ritme trepidant, i sense fissures, també amb l'ajut del vocalista Kimball: Afraid of Love, Lovers in the Night i We Made It. El penúltim tema de l’álbum, l'elegant mig temps Waiting for Your Love, mostra novament l'exquisit ritme que marca la bateria de Jeff Porcaro (no em cansaré de reivindicar la seva tasca, que el féu participar en centenars de discos dels més cèlebres artistes durant més de quinze anys), també destacant Bobby Kimball, més contingut. Bé, i arribem al final del disc anant a parar a uns quants quilòmetres de Los Angeles, ni més ni menys que a Africa. No, aquesta cançó no es referia per als seus artífexs, David Paich i Jeff Porcaro, a cap nom de dona, sinó al misteriós continent, el qual no havien trepitjat mai. Paich va veure una nit uns documentals a la televisió sobre com vivia allà la població originària, i a partir d'aquí es va muntar una pel·lícula al respecte -bé, més aviat una cançó- que va embolcallar d'exotisme i imaginació, un exercici d'escapisme en un altre mig temps mil·limetrat. Aquí la batuta la marca el sintetitzador de Paich -que també hi cantava- que va donant peu a les rèpliques "africanes" del timbal de Porcaro, per després despatxar-se David un solo de sintetitzador (recordem la seva preeminència als 80) amb floritures per arribar al clímax de la tornada (al costat de Kimball, sembla que també hi era Timothy B. Schmidt, exmembre dels Poco i dels Eagles), i valgui la redundància, tornant el final de la cançó a l'inici amb un estira-i-arronsa entre Paich i
Rosanna, senzill en forma
de Grammy

Porcaro, que es torna a lluir (en directe s'esplaiava de valent, Porcaro, allargant-lo considerablement en homenatge, potser, a la mítica percussió africana). Bé, avui diríem que el tema ho va petar, però fa 42 anys, va rebre una difusió radiofònica ja no massiva, sinó planetària, aconseguint el tema a inicis de 1983 el cobejat número 1 als USA (l'únic del grup, a la seva carrera), però sobretot recordat per tota una generació -i posteriors- ja que el seu record restà perpetuat des d'aleshores en totes les radiofórmules pop-rock, i generant milers de covers avui dia (i batent, igual que Hold the Line rècords d'streaming i sortint a "memes" i "tik tots" de tota mena. Entra perfectament en els cànons de AOR, i entrava també molt bé a l'oïda (radio friendly, s'anomenen aquestes cançons tan "amigables") Jo diria que, juntament amb el tema Don't Stop Believin' dels Jouney (la cançó amb més reproduccions als USA), Africa és una de les cançons més presents de la música internacional dels anys 80, i que els donà a conèixer a escala mundial.

En l’àmbit dels reconeixements, cal destacar els 6 premis Grammy aconseguits el 1983 d'entre 8 nominacions, sobresortint com a àlbum de l'any, producció de l'any (ells mateixos) i millor senzill per Rosanna (Africa no apareixia a les nominacions en sortir més tard com a senzill). Aquesta bogeria de premis catapultà les vendes del disc, i afavorí també que comptessin amb ells per al disc oficial de les Olimpíades de 1984 de Los Ángeles o perquè s'encarreguessin de la banda sonora de la cinta Dune de David Lynch (ambdues participacions, no gaire rellevants, tot s'ha de dir).

Sí que cal esmentar la participació dels membres de Toto al disc més venut de la història, el Thriller (1982) de Michael Jackson. L’acabat de traspassar Quincy Jones volia els millors (ells estaven enllestint el disc que comentem) i ja sabia de la vàlua dels membres del grup, i hi participaren Jeff i Steve Porcaro, David Paich i Steve Lukather, controlant que al rerefons musical de diversos temes estigués tot ben garantit. Esmentar com a exemple la coautoria d'Steve Porcaro al tema Human Nature, encarregant-se també dels sintetitzadors, o que al famós Beat It la càrrega de les guitarres va recaure en Steve Lukather, tot i que cedís protagonisme a Eddie Van Halen per al seu recordat solo.

Jeff Porcaro, Steve Porcaro, David Paig, Steve Lukahter i Bobby Kimball pre-Grammy-ats

La història després de Toto IV, miraré de resumir-vos-la. Com cantava la Rosalía "no és bona amant la fama...", i a algun membre dels Toto se n'hi va pujar una mica al cap. El vocalista Bobby Kimball va entrar en una gran espiral d'excessos que va fer que el despatxessin, i Steve Porcaro deixaria temporalment el grup. El nou vocalista, Freddie Fredikssen va durar quatre telenotícies, i la veritat és que Isolation (1984) no arriba ni de lluny, per a mi, a la qualitat del seu predecessor. La cosa sembla que millorà una mica amb Fahrenheit (1986), que incloïa la memorable I'll be Over You, amb la participació vocal de Michael McDonald. Tornaren a tenir cert èxit amb Stop Loving You, del seu setè disc, The Seventh One (1988) amb l'empenta del nou vocalista, Joseph Williams (fill de l'il·lustre compositor John Williams) que, no obstant això, també va ser despatxat d'un dia per a l'altre sense explicació, enviant-lo a l'atur. El nou vocalista, per a un "grans èxits amb 4 temes nous" de 1990, Jean-Michel Byron, no durà més enllà de la gira de promoció d’aquest, agafant les regnes Steve Lukather, que es va dedicar en cos i ànima al darrer disc d'estudi Kingdom of Desire (1992, molt dens i rocker) de l'etapa Jeff Porcaro, i dic darrer, ja que després d'enregistrar-lo i abans de fer gira, el reputat baterista va morir sobtadament d'un accident domèstic fruit de la inhalació d'herbicides al seu jardí (versió oficial; altres veus, temps després, apuntaren a una possible intervenció de la seva esposa, però ja deixem el tema per a un pòdcast de Crims, a càrrec de Carles Porta). Fou substituït pel solvent i experimentat Simon Phillips durant molts anys. A final dels 90 tornà rehabilitat com a vocalista Bobby Kimball fins a la primera dècada dels 00, fent un meritori disc de versions Through the Looking Glass (2002), i a la dècada següent, David Paich, ja amb problemes físics, començava ja a no sortir de gira amb el grup, essent substituït pel gran teclista Greg Phillinganess (lligat als discos de Michael Jackson), i poca cosa més, fins al darrer disc d'estudi, Old is New (2018). Amb més de 45 anys a l’esquena, i un David Paich semiretirat per salut (va fer fa pocs anys el seu primer -i molt curt- disc en solitari) Lukather (té diversos discs guitarrers en solitari) tot i sentint-se cansat fa pocs anys, continua com únic membre original del grup, pràcticament reconvertit, i per al qual va repescar Joseph Williams com a vocalista. Malgrat molta gent, són història viva del pop-rock i viuen dels drets d'autor, dels recopilatoris i d'ocasionals gires (van tocar el setlist de grans èxits al Poble Espanyol aquest estiu passat -és la segona vegada que se m'escapen, amb tanta informació com hi ha avui dia, al final no t'assabentes de res-), i fa poc temps estaven girant pel Sud-est dels USA al costat d'altres velles glòries de la seva època com Cristopher Cross.

Toto. Guitar BCN 2024 al Poble Espanyol. Al bell mig a la guitarra Steve Lukather lluent canes
Concediu-me 3 minuts de pròrroga per comentar-vos que l'estil AOR en el qual s'etiquetà els Toto (i Journey, i Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, R.E.O. Speedwagon, Ambrosia i tants d'altres) el seu moment va tenir la seva eufòria entre els anys 1976 i 1984, aproximadament, passant-se a etiquetar anys més tard com a soft-rock, i fa prop de dues dècades, ha passat a anomenar-se -de forma banal i pejorativa, penso jo- amb el penós qualificatiu de "yacht-rock" (Rock de iot, arran d'una web sèrie americana, en què es veu que se'n fotien, dels artistes), com sí aquestes cançons rodones i elegantment facturades Sailing (Christopher Cross), What A Fool Believes (The Doobie Brothers), Don't Stop Believin' (Journey), la mateixa África o temes d'Steely Dan o Hall & Oates, fossin patrimoni o concebudes per a gent adinerada, amb roba nàutica de luxe, amb un còctel a la mà, des dels seus iots en aigües calmoses en tardes crepusculars escoltant aquesta música "escapista i despreocupada". Aquests dies s'ha estrenat en HBO -i jo sense plataformes- The Yacht-Rock Documentary, en el qual fins i tot participen alguns dels aquí anomenats, i sense rubor, segons sembla. En fi, signes dels temps, i de les etiquetes, que en comptes d'ajudar, de vegades compliquen més l'existència. Molt Feliç 2025, amb molta bona música també!

Xavi G.

11 comentaris:

  1. Aquí Txus Iglesias, colaborador de la revista de Rock, Science of Noise (Barcelona).
    Lo primero Feliz Año 2025 y Felices Reyes Magos a BIFURCA y a los lectores de "MIL CANÇONS"

    "Impresionante", "espectacular" y "sensacional" son tres de los muchos adjetivos favorables que se pueden emplear, tranquilamente, para calificar al pedazo de reportaje que ha redactado XAVI G., en este magnífico blog de "MIL CANÇONS".---- Todo realmente bien detallado: la fascinante historia de los fantásticos TOTO, la amena descripción de las canciones de uno sus discos más emblemáticos, es decir, "IV" o también el interesantísimo panorama musical de esa época musical de segunda mitad de los años 70.

    Impagables, también, son las referencias del talentoso firmante colaborador, XAVI G (experto también en Premios Grammy, por cierto)., acerca de otros grupazos como STEELY DAN o DOOBIE BROTHERS y también vale oro la explicación del propio Xavi acerca de ese infame e insípido término "yatch-rock" (no lo considero ni género musical ni nada y creo que Donald Fagen opina lo mismo) y que podría provenir, tal vez, de una portada del disco "Full Sail" (1973), de Loggins and Messina, donde en la propia cubierta (nunca mejor dicho) del LP aparece este dúo conduciendo un yate y por lo visto, esto mismo sirvió e "inspiró" a algún crítico para extender dicha dudosa e injusta definición (????) hacia muchos músicos de toda la segunda parte los años 70.

    Felicitar también a Bifurca por sus artículos anteriores de The Rolling Stones y The Doors, aquí en este blog.

    Un saludo

    Txus

    ResponElimina
  2. Benvolgut Txus, moltes gràcies (em treuràs els colors) pel teu comentari, gairebé un panegíric, envers el meu article, totalment inmerescut, si bé feia temps que volia parlar dels Toto i del seu moltes vegades ninguneig quan han estat a moltes de les pomades musicals de les darreres dècades, la qual cosa no tothom aconsegueix. Un honor, mestre, el teu comentari, i sí, jo també trobo molt forçat encasellament de tants artistes que feien bona música en un gènere el nom del qual ja fa molt de mal a la mateixa música. Desconeixia l'apunt del disc de Kenny Loggins coautor, juntament amb McDonald, the "What A Fool Believes" .i una de les dianes del ditxós gènere- & Jim Messina (dels majestàtics Poco), moltes gràcies, novament, Txus, pel teu comentari (no hi ha "iot" suficient, he, he, per encabir tots els lingots d'or que suposa el mateix per a mi. Una abraçada, i et llegim a "Science of Noise"!

    ResponElimina
  3. Entretingut i instructiu. Volem més articles.
    Eduard

    ResponElimina
  4. Excel.lent dissecció quirúrgica de l´álbum "IV" de TOTO, feta per Xavi Gállego en el seu reportatge, així com de la trajectòria d´aquesta banda formada per músics acadèmics en cadascú dels seus instruments, motiu pel qual no és cap casualitat que bandes tan perfeccionistes i rigorosos com, per exemple, STEELY DAN, hagin reclamat en el seu dia els seus serveis com a músics de sessió. L´álbum objecte d´estudi l´he escoltat vàries vegades i malgrat que TOTO no es troba entre les meves preferències musicals, cal reconèixer que aquest disc fou molt exitós i n´obtingué moltes distincions honorífiques. Com a nota negativa (avanço que és el meu parer personal) trobo que la música de TOTO sona a massa metàl.lica, com de laboratori, però potser això es deu també a que els seus membres eren/son molt perfeccionistes en els seus respectius instruments. En qualsevol cas, la seva música perdurarà per sempre més al llarg del temps com moltes altres bandes que ja han celebrat el seu 50è aniversari i que sempre ens acompanyaran en tot moment.
    Reitero, magistral article de Xavier Gállego, com ja ens té acostumats.
    Salutacions.
    Joan Serra

    ResponElimina
  5. Benvolgut, Joan, em sento profundament afalagat pel teu comentari i ben orgullós que hagis fet tan encertades reflections, amb l'autoritat, prestigi i magisteri articulista que et caracteritza i que es remunta a ja fa molts anys. Sí, que és veritat que, tot i haver realitzat gires durant més de 40 anys, el perfeccionisme acadèmic dels Toto en l'àmbit del Rock els hagi, efecivament, sonar massa metàl·lics, encapsulats i polits en estudi, atès que com bé recordes són/eren excel·lents músics de sessió, i com bé dius, a banda de preferències personals, la seva petjada, moltes vegades no prou reconeguda en el món del Rock, esdevé indeleble, al capdavall. I d'entre les bandes que ja han celebrat la cinquantena d'ençà la seva formació, permete'm revindicar els teus benvolguts America, Eagles o The Doobie Brothers. Celebro que t'hagi agradat l'article, i novament moltes gràcies per la teva intervenció. Salutacions! Xavi G.

    ResponElimina
  6. PD: a banda, també, de reivindicar sempre els nostres estimats, (juntament amb Txus Iglesias,) Steely Dan.

    ResponElimina
  7. Magnífico reportaje sobre TOTO, efectivamente historia del pop-rock, lleno de detalles que desconocía y que me han traído muchos recuerdos de la buena música que tanto nos gusta escuchar y que siempre está muy viva. Gracias, querido Xavi, por tu gran trabajo y continua haciendo artículos así para seguir deleitándonos con su lectura. Un abrazo muy fuerte, Nuria MZ

    ResponElimina
  8. La teva magnífica ressenya m'ha animat a redescobrir el disc, que el vaig comprar temps enrere empès per l'atractiu del superèxit "Africa" (que murris, es van deixar el --a parer meu-- millor tema per al final), tot i que "Rosanna" també es mereix l'èxit que va tenir. Curiosament vaig descobrir el grup gràcies a un altre temarro, "Hold the line", que encapçalava una recopilació en vinil de grups de la CBS amagada a un racó de casa.

    Quant al disc IV, en fi, poca cosa més a comentar, la teva ressenya ja n'ha dit el més important. Un grup format per músics virtuosos i compositors de prestigi: què podia sortir malament? Just ara mateix el sento i hi ha parts (com ara "Waiting for your love", memorable solo de sintetitzador, com també el d'Africa) que em recorden al "The Nightfly" del Donald Fagen.

    Ah, molt bonica i tendra l'escena de complicitat entre el Jeff Porcaro i la Rosanna Arquette traient el màxim profit de les tecles d'un Jupiter 8. Salutacions, Xavi G., i fins a la pròxima ressenya!

    ResponElimina
  9. Benvolguda Nuria, em plau sobremanera que hagis comentat l'article, amb molt de gust, per cert, i que hagis pogut descobrir en el mateix coses que desconeixies i que espero t'hagin complagut. El disc és bo, i ens agrada molt, però no sé si ens agrada més, magníficat per l'efecte multiplicador, emocionalment parlant, de! les vivències i músiques compartides quan érem més joves, ja fa més de 40 anys. Moltíssimes gràcies, Nuria, i rep de tot cor una fortíssima abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, estimat Xavi, les 2 coses: la qualitat del disc és innegable, però això agrandat per tots els sentiments viscuts en una època meravellosa de la nostra vida, jeje. Continuem amb la bona música sempre!!!!

      Elimina
  10. Benvolgut Dr. Sampler, t'agraeixo molt el teu comentari, que m'ha encantat, així com felicitar-te pel bon gust.Efectivament, em va captivar que deixessin "Africa" per al final del disc, amb el fenomenal impacte que va tenir, i justament, a l'altre costat, a l'inici, la imponent "Rosanna" (he, he, com has identificat rápidament el sintetitzador Jupiter -jo, ni idea- del que teclejaven). Ei!, jo també tinc per casa la cinta del recopilatori de marres, on convivía el magnífic "Tente firme" (he, he, aquelles peculiars traduccions) de Toto amb altres joies de l' època, com el "Born to Bé Alive" de Patrick Hernández, entre d'altres. I sí, elegantíssim solo de sintetitzador a la perfecta "Waiting for Your Love". Ai, Dr. Sampler, m'has tocat èpocael punt feble! "The Nightfly", a banda de ser el meu àlbum predilecte del gran Donald Fagen en solitari, és la joia per antonomàsia del Pop dels 80s, essent el CD preferit dels tècnics per testar els médssofisticats equips de so de l'època !he he, com no espavilis a comentar,-lo, te'l trec jo). Rep una molt cordial salutació!

    ResponElimina

Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.