The Nightfly

The Nightfly (Warner Bros. 1982)

Donald Fagen

Bé, la veritat és que no tinc paraules per glossar aquest disc que avui apareix en aquest il·lustre blog, però com podeu suposar, si em coneixeu, sabreu que buscaré uns minuts per mirar de trobar aquelles que puguin copsar millor el que per a mi representa, i així traslladar-vos-les.

I com que és possible que part de les persones que llegiu aquesta entrada potser no heu sentit a parlar gaire del disc, o bé no l’heu escoltat, per fer venir la gana o obrir horitzons, miraré de partir de zero utilitzant un enfocament periodístic basat en el típic manual de preguntes que s’hi fan: què?, qui?, com?, on?, quan?, i per què?

Què: què és, aquest disc? Per a mi, una veritable joia (un diamant, com a mínim) del Jazz Pop, si així el considerem, com a gènere.

Qui: qui el signa? Donald Fagen, magnífic músic, teclista i singular vocalista, autor de quatre discos en solitari, però sobretot, artífex juntament, amb el baixista i guitarrista Walter Becker, del grup que, a través dels seus deu àlbums publicats, va permetre posar nom al Rock més elegant de tots els temps: Steely Dan. No mereixo jo glossar cap dels discs d’aquesta gran banda, però per a qualsevol informació sobre aquest grup, la seva història i la seva transcendència, sí que us remeto al millor especialista i màxima autoritat que conec al respecte, el magnífic escriptor i crític Txus Iglesias, autor del primer i únic vademecum en llengua castellana, on trobareu totes les respostes: “Steely Dan: el Rock más elegante” (Lenoir Ediciones)

Com: Com ho ha fet? Aprofitant l’estat de gràcia musical que encara l’envoltava un cop dissolta la banda esmentada a la fi d’una etapa grupal en què deixava 8 àlbums magnífics al darrere, i amb l’ajut de bona part dels millors músics de sessió i tècnics i enginyers de l’època.

On: on es va fer? Es va enregistrar als Estats Units.Fagen -oriünd de New Jersey, però molt lligat a Nova York- va reclutar des d’allà els millors músics de sessió, independentment d’on els hagués d’anar a buscar.

Steely Dan de Txus Iglesias. llibre de referència escrit
amb el màxim rigor i la més gran devoció

Quan: quan va ser el moment del disc? Enregistrat el 1982, va sonar a les emissores d’FM durant la tardor-hivern d’aquella temporada, estenent-se la seva difusió durant el 1983. La seva qualitat, però, el va fer sostenir durant tota la dècada com una obra modèlica en el seu gènere, que va cobrir la dècada d’absència més o menys mantinguda entre Donald Fagen i Walter Becker, fins que ens va sorprendre als seguidors amb el seu segon –també conceptual i excel·lent- treball Kamakiriad (1993), només es va fer esperar 11 anys, ja produït per Becker, i després de la sortida del qual ja van tornar a girar com a Steely Dan.

Per què: per quin motiu es va realitzar? Perquè Donald Fagen, tot i acabar exhaust d’una etapa gloriosa amb Steely Dan, era addicte al treball, i fent valer els bons contactes musicals, va voler esmerçar les energies que li quedaven en la confecció d’un àlbum conceptual sobre una època passada (finals dels anys cinquanta, suburbis de la gran ciutat, guerra freda, auge d’avenços tecnològics i de ciència-ficció...) i personal en la visió, ja hi reflectia les seves fantasioses inquietuds i passions adolescents i juvenils, pròpies d’un fill del baby-boom) Això també serviria per respondre a una altra pregunta afegida: de què va?

Bé, deixo enrere els experiments articulistes, i miro d’emplenar la informació que manca (que mai no podrà substituir la plàcida escolta d’aquesta meravella sonora) que aniré desgranant peça a peça (com els grans àlbums, no calen gaires cançons, ni tampoc que siguin llargues, si totes són bones).

I.G.Y: no, no és un homenatge a la iguana del Rock. Aquest primer senzill del disc, té un nom tan comercial i atractiu com el significat de l’acrònim: “l’Any Internacional de la Geofísica (que devia esdevenir això, cap a la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat). Molts es refereixen al tema com Beautiful World, que llueix en la seva senzilla tornada. Hi destaca el suau acompanyament a la secció de vents dels llegendaris Brecker Brothers (Michael i Randy) i l’arranjament de Rob Mounsey Una melodia contagiosa que sonà força a les emissores FM de l’època.

Green Flower Street: no va sortir com a senzill, però és una de les favorites de Fagen en tots els seus directes, amb o sense Steely Dan. Aquí figuren també els notables guitarristes Dean Parks i Rick Derringer i, sobretot, la columna vertebral guitarrera de l’àlbum: el gran Larry Carlton, que tant es va lluir en els discos d’Steely Dan (memorables, els seus solos, per exemple a Kid Charlemagne i a Third World Man). Sense el seu concurs, aquest disc no hauria sonat igual. També és remarcable el clavinet a càrrec del mestre dels teclats Greg Phillinganes, que havia treballat amb Stevie Wonder, The Jacksons, Michael Jackson, i en el futur giraria també amb Toto, substituint David Paich.

Ruby Baby: l’única versió del disc (la resta, tot original de Fagen) és aquesta composició dels anys 50 (recordeu que és leitmotiv de l’àlbum) a càrrec del tàndem Leiber/Stoller (sí, aquells que van escriure per al mateix Elvis Presley, entre molts d’altres). En aquest mid-tempo excel·lentment marcat per la bateria de l’omnipresent en aquella època Jeff Porcaro, cal destacar també el deliciós solo instrumental.

Maxine: és el més semblant a una balada que hi ha en el disc, on parla d’una juvenil relació amb regust de somiació, i que supura Jazz pels quatre costats (aquí ja treu el cap el gran baixista Marcus Miller) i a la qual s’adequa amb plenitud i ofici la veu de Fagen.

Donald Fagen, a la recerca de la mosca nocturna

New Frontier: el segon senzill de l’àlbum, és una de les cançons del mateix que més m’agrada. La nova frontera que se’ns presenta és la del futur incert que als anys 50s suposava l’energia nuclear, davant l’aprofitament com a amenaça geopolítica per part de les grans superpotències. El divertit videoclip que del mateix es va fer està prou reeixit com a tal, tenint en compte que un any abans l’MTV havia engegat les seves emissions (per a quan llegiu aquestes línies, tot just les haurà apagat, gràcies al monopoli de YouTube). L’execució conjunta és impressionant, de cap a cap, liderat per la guitarra de Larry Carlton, el piano de Michael Omartian (un altre vell col·laborador d’Steely Dan) i el precís afegitó de l’harmònica de Hugh McCracken)

The Nightfly: aquesta “mosca nocturna” és l’àlies de Lester, un alter ego del mateix Fagen, que fa de mestre de cerimònies (locutor) d’un programa de ràdio –de nit, és clar- dedicat a la música Jazz (us remeto a la portada del disc, que ja apunta cosetes, com la seva devoció musical, amb un disc del gran saxofonista Sonny Rollins damunt la taula, i un Fagen amb un look molt diferent del que lluïa a Steely Dan) amb encertades referències al gènere. Ja ens ho defineix el mateix Donald al llarg del tema -que m’agrada tant com l’anterior- amb les següents paraules: “Jazz and conversation”, “Sweet music”, “Tonight, the night is mine”. Quanta estima i devoció per la música! ve encapsulada en aquest tema que sona tan bé i en el qual tots els músics ajuntats aquí posen el bo i millor, amb excel·lents resultats.

The Goodbye Look: un altre exercici de melangia i escapisme dels somnis d’un Fagen que ens trasllada a les ribes de l’illa de Cuba i als aprenentatges de l’amor juvenil a un deliciós ritme d’exotisme tropical, marcat pel sintetitzador de Greg Phillinganes i on acompanya als cors, com en altres temes de l’àlbum, la dolça veu de Valerie Simpson, gran dama del Rhythm and Blues, coautora, juntament amb el seu marit Nickolas Ashford (Ashford&Simpson) del multiversionat Ain’t No Mountain High Enough.

Walk Between the Raindrops: la coda d’aquest disc ve de la mà d’aquest festiu (això també marca certa distància amb Steely Dan) tema sobre l’eufòria de l’amor per damunt d’una tempesta a Miami. Breu, però molt assequible per al Jazz, el Swing i l’Easy Listening. De fet, el crooner Mel Tormé, a finals dels 80s, va versionar (i ho han fet més d’un i d’una) aquest tema, juntament amb el penúltim, a tall d’homenatge a les composicions fagenianes. Cal destacar en aquest tema, d’entre la rutilant nòmina de participants, la bateria d’un tal Steve Jordan (et sona, Bifurca?).

En l’àmbit tècnic, darrere els vidres de l’estudi, els botons dels sons els controlaven els excel·lentíssims enginyers Elliot Scheiner i sobretot, Roger Nichols, mestre al darrere de les millors obres d’Steely Dan, sota la visió estratègica del sempitern productor del grup, Gary Katz.

The Nightfly Live, o com la nostàlgia ven 

El disc va rebre una acceptable difusió (airplay, en diuen) a les emissores de tot arreu, tot i que obsessionat amb les gravacions d’estudi, com eren Becker i Fagen, aquest darrer trigaria una dècada a reprendre les actuacions en directe i no es va promocionar en excés. En el mentrestant (onze anyets), els reconeixements vingueren d’una majoria silenciosa de melòmans, que secretament vam assaborir-lo com si fos un gelat “Fäagen”-Dasz. Tot i gaudir de 7 nominacions als premis Grammy corresponents a l’any 1982, entre les quals la més important de millor àlbum de l’any (aquell va ser l’any de Toto IV, curiosament, el disc que havia recensionat amb anterioritat a aquest, en aquest mateix blog), tot i que també la polida producció, enginyeria, els arranjaments d’I.G.Y , que també estava com cançó de l’any, interpretació masculina de Pop, i arranjaments de Ruby Baby, reberen nominacions, tot i que al final se’n va anar de buit. El reconeixement en aquests premis a la tasca merescuda vindrien per a Becker i Fagen gairebé 20 anys després.

Recordo que quan als 80s anava a l’adquisició d’una cadena d’alta fidelitat de l’època (ara o son “retro” o no s’hi assemblen de res, no sé on paren els sintonitzadors Marantz, Denon, les dobles pletines... i encara hi eren marques com Sanyo, Telefunken, Hitachi… no, no cobro cap regalia comercial), i visitava botigues com Fidelcolor, tot per la zona de Pl. Universitat, a Barcelona, havia vist aquest disc en aquestes, ja que era un so molt adient a les oïdes per copsar tots els matisos musicals, i diferents locutors d’emissores de ràdio confessaven que tenien l’elapé i el CD ratllats (sí, també els CDs, avui en dia en bastant ostracisme, per cert) de tant posar-lo. També l’havia vist en alguna botiga on es venien els luxosos equips Bang&Olufsen, aquells que es penjaven a les parets qual higròmetres. Bé, deixo ja la nostàlgia, que ja m’assemblo al mateix Fagen penant per la seva pretèrita joventut.

Donald Fagen 1982. No sabem si trist o alliberat després de la separació
d'Steely Dan

I anem enllestint, que es fa de ”Night” i el temps “Fly”. A grans trets, vull recordar-vos que el 1993 Fagen facturà Kamakiriad, un disc també conceptual (que, en aquest cas, en comptes de mirar cap al passat, ho fa cap al futur, esdevenint una mena d’”Odissea” futurista) i de gran qualitat (si no hagués estat el que ens ocupa el meu favorit, sens dubte, l’hauria triat), i produït per Walter Becker (Fagen li acabava de produir un a Walter), i la dupla va retornar als directes (acompanyats d’una nova generació de músics talentosos) ja una altra vegada com a Steely Dan, per promocionar aquest segon àlbum. El 2000 tornaren a l’estudi amb el molt aconseguit Two Against Nature, ja amb Grammy al millor disc inclòs, acabant la carrera grupal en estudi amb Everyting Must Go (2003). A partir d’aquí, tornada recurrent als directes, fins a la mort de Walter Becker el 2017. Fagen, no sense cert litigi, es va quedar amb el nom del grup, i va continuar girant com a Steely Dan, amb renovats músics (amb el guitarrista Jon Herington al capdavant).

En solitari, Fagen va treure també Morph the Cat (2006) i Sunken Condos (2012), que personalment, els poso en un esgraó més avall respecte als dos primers seus, tot i que contenen també moments meritoris, i bé, entre alguna incursió literària, la tristor per la defunció de la seva esposa i musa Libby Titus, i l’emprenyament d’haver de rebatre mil i una vegades que la seva música no és del gènere Yacht-Rock –terme inventat a posteriori tant anacrònic com despectiu- un tardorenc Donald Fagen passa els dies mentre els qui el seguim fem càbales sobre si es dignarà enregistrar (per aquí jo ja no espero veure’l girar) algun disc abans del seu traspàs, que esperem que trigui molt a arribar.

Per als més completistes (jo ho sóc, però no tant) comentar que el 2007 el segell Reprise (tot dins del mateix grup empresarial) va treure un cofre sota el nom The Nightfly Trilogy que inclou el disc que ens ocupa, i els dos posteriors de Fagen en solitari, en format CD+IVM (Interactive Music Video), amb els 3 discos originals, més bonus àudios i bonus vídeos, entrevistes, crèdits, cares B, temes en directe, comentaris, entrevistes inèdites, i tota mena de pistes amb dades, amb un total de 76 peces. Pel que fa a The Nightfly, les cançons addicionals eren True Companion, de la banda sonora de la pel·lícula d’animació Heavy Metal (1981), Century’s End, de la pel·lícula de 1988 Bright Lighs, Big City, i una versió en directe de Green Flower Street que va aparèixer al disc en directe de Fagen i altres il·lustres New York Rock and Soul Revue (1991).

The Nightfly Trilogy. Enginyós cofre, farcit de sorpreses per 
partida triple.

El 2021, i per promocionar concerts d’Steely Dan, Fagen va treure The Nightfly Live, en què no es va trencar gaire el cap, i interpretats juntament amb la banda, va reviure en directe tots els temes del disc en solitari en l’ordre de l’àlbum, enregistrat en diverses ciutats dels Estats Units. Tot i ser plaent escoltar les cançons en directe, no ofereix gaires floritures ni variacions, no superant per a mi l’original d’estudi. L’àlbum el regalava als qui adquirien les entrades, juntament amb un altre disc en directe d’Steely Dan, Northeast Corridor. Live!.

I dir-vos també que, amb motiu del 40è aniversari del disc, el 2022, la prestigiosa revista francesa Jazz Magazine, li va dedicar la portada i un envejable dossier de 40 pàgines on ret a l’àlbum, un càlid i entranyable homenatge, tot reivindicant la seva importància i qualitat com també un repàs als elements jazzístics de la trajectòria d’Steely Dan. Vaig tenir sort, i m’hi vaig fer amb un exemplar, ja que ara es troba esgotat.

Oblideu-vos, doncs, del mètode (periodístic) inicial i passeu ja a l’acció d’escoltar –si no ho heu fet ja- aquesta delicatessen musical, que des de la caràtula del disc ens convida ja a fer-ho Lester/Donald, “la mosca nocturna”. Com ens cantava en Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i –qui-sap-lo- potser aquest és un d’aquests màgics moments. Ja em direu si, en comptes de “mosquejats”, acabeu finalment encantats.

Xavi G.