Blinking Lights and Other Revelations

Blinking Lights and Other Revelations (Vagrant 2005)

Eels

Absolutament brillant. Em fa l’efecte que utilitzaré uns quants adjectius en aquesta ressenya, però deixeu-me començar amb aquest. Us vaig parlar d’Eels -nom artístic que fa servir Mark Oliver Everett- quan vair ressenyar Shootenanny! i creieu-me quan us dic que aquell era un disc extraordinari, però Blinking Lights and Other Revelations és en un altre nivell. Voleu que us ho digui? No és només el millor disc d’Eels, per a mi és un dels millors discos dels vint-i-cinc anys i escaig d’aquest segle.

Un disc doble que es va coure a foc lent durant set anys al soterrani de casa seva. Mr. Everett anava madurant, modelant un projecte que tenia al cap i al marge de les seves obligacions contractuals. Un disc que finalitzaria quan ell pensés que era el moment. Pel camí anava publicant, no sense problemes amb discogràfiques, censures i boicots (el dels republicans de Bush seria per riure si no fos per la perillositat del personatge) albums excel·lents com ara Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001) o el mateix Shootenanny! (2003).

Ara, la pregunta: és Blinking Lights and Other Revelations un àlbum autobiogràfic? Rotundament sí. No és que sigui la meva opinió, només cal llegir Things the Grandchildren Should Know (Little, Brown 2008) per adonar-se’n. Aquest llibre, escrit pel mateix Everett, best-seller i que fou definit com “el millor llibre d’autoajuda escrit sense pretendre-ho” narra en primera persona les seves vivències des de l’adolescència fins al moment que, ja sent un artista d’èxit, fa les paus amb el seu passat i celebra haver arribat fins on volia. No cal dir que "aquestes coses que els nets haurien de saber" és el complement perfecte mentre un escolta Blinking Lights and Other Revelations. O dit d’una altra manera l’àlbum és la banda sonora ideal mentre llegeixes el llibre. Per a mi ja són indissociables.

I quina és aquesta història personal que Mr. Everett considera que dona per a un àlbum doble i posteriorment un llibre de memòries? Ras i curt, la d’algú que passa per una sèrie de tragèdies familiars, que s’ho juga tot a una carta -o la música o el suïcidi- i que, malgrat els fracassos i les temptacions de llençar finalment la tovallola veu una llum al final del túnel. Ben mirat, el comú dels mortals pot passar per situacions similars -no nego, però, que algunes circumstàncies viscudes pel nostre home són heavies- però la gràcia, si em permeteu la paraula, rau en la capacitat de treure’n suc, de crear art amb aquestes vivències. Si el resultat de tot això és Blinking Lights and Other Revelations, ja us dic ara que Everett se’n surt amb un excel·lent.

Mr. Everett presentant en viu Blinking Lights amb quartetr de corda

Musicalment parlant, la cosa va des d’una cançó de bressol com és la primera Theme from Blinking Lights -motiu que s’anirà repetint al llarg de l’àlbum amb variacions- al rock potent, passant per un ventall estilístic que inclou una mica d’electrònica, tocs de psicodèlia, folk, pop, breus passatges instrumentals, i qualsevol cosa que li sembli adient per encabir les seves peripècies vitals. Predomina el piano i la guitarra acústica, però l’àlbum és musicalment tan ric, que trobareu trompetes, violins, saxos, trombons, secció de corda… i també a Tom Waits fent el brètol -va ignorar les instruccions que li havia donat Everett- imitant el plor d’un nadó a Going Fetal (val a dir que Everett va quedar encantat amb el que va fer el seu heroi, com diu ell “ningú li diu a Tom Waits què ha de fer”).

Blinking Lights and Other Revelations conté trenta-tres cançons dividides en dos cds. Així com a resum i a grans trets us podria dir que el primer té a veure amb la infància i adolescència del protagonista. Això vol dir que a través de From Which I Came/A Magic World i Son of a Bitch coneixerem coses com la difícil relació amb el pare -un brillant científic, creador de la teoria dels universos paral·lels i absort sempre en el seu propi món- i una mare incapaç de satisfer les necessitats afectives dels seus fills. Hi ha un episodi que apareix al llibre autobiogràfic que us he esmentat abans que el tinc gravat a la memòria. Everett explica que l’únic contacte físic que recorda amb el seu pare, a banda de quan coincidien a l’estret passadís de casa, és quan intentà reanimar-lo amb un massatge cardíac quan se’l trobà mort a casa.

Suposo que ja us feu una idea que el contingut d’aquest primer disc no és precisament amable. Tampoc ho és Suicidal Life -podeu comptar, amb aquest títol- “estic cansat de viure aquesta vida, no li trobo sentit”. Predomina la frustració, la ràbia -escolteu com udola a l’amenaçadora The Other Shoe- els moments amargs -aquest Last Time We Spoke a ritme de vals- i, així i tot, surten cançons que iluminen l’espai on l’estàs escoltant com ara Railroad Man, la meva preferida d’aquest primer cd. Everett se sent com un vell ferroviari -no, siusplau, no penseu en la puta RENFE- desplaçat per altres propostes més ràpides i modernes, just com se sentia ell amb les seves cançons artesanals, allunyades d’artificis comercials. I amb el convenciment que només es pot remuntar quan les coses ja no poden anar pitjor, tal com canta a Checkout Blues, com si volgués acabar aquesta primera part amb una nota d’esperança.

Coses que els nets haurien de saber: El complement ideal
de Blinking Lights and Other Revelations

Que el segon disc té un altre to, diguem de redempció, es veu de seguida amb Dust of Ages “ha començat un nou dia i estic en el camí” i Old Shit/New Shit “Estic cansat de la vella merda, que comenci la nova”, temes que sonen a aquella puntada al terra que fas quan arribes al fons i serveix per agafar impuls cap a la superfície. La confirmació d’aquest nou ànim ve amb Hey Man (Now You're Really Living), un encert convertir-lo en single, perquè desprèn optimisme i bon rotllo, que ja tocava. Així i tot, el moment que em posa dempeus és quan arriben I'm Going to Stop Pretending That I Didn't Break Your Heart i If You See Natalie. Dues fabuloses cançons, d’aquelles que toquen la fibra, que d’alguna manera passen comptes amb el passat. La primera d’elles sona a una carta de disculpa amb un antic amor “Assegut aquí desitjant haver-te tractat millor/ I no tinc manera de saber on ets/No volia fer-te mal/No sabia què estava fent”. I, pel que fa a If You See Natalie, un l’escolta amb un nus a la gola, impossible no pensar en el suïcidi de la seva germana quan els seus cantar “Noia, calma les teves mans tremoloses, mira que hi ha davant teu, aquest món et necessita aquí…” Buf... Llegeixo als crèdits la intervenció de Peter Buck a la guitarra, subtil, però reconeixible. Tampoc passa inadvertit l’orgue de John Sebastian (Lovin’ Spoonful) al breu instrumental Dusk: A Peach in the Orchard.

La culminació de tota aquesta catarsi arriba amb el tema final, titular precisament com el llibre que escriuria anys després, Things the Grandchildren Should Know. Tot un cant a la superació dels dimonis personals, a l’esperança i l’acceptació d’un mateix. Un missatge que la vida val la pena viure-la malgrat els seus moments amargs. Un gran final, emotiu que ens deixa frases com aquesta que és la meva preferida “Tinc un gos que el trec a passejar / a tothom que passa li agrada saludar / jo acostumava a fixar-me en les esquerdes del terra/ ara estic aprenent a dir hola i cada cop em costa menys”.

Com sol ser habitual en aquesta mena d’àlbums tan personals, la discogràfica es va mostrar obertament reticent a publicar el disc en dubtar de la seva viabilitat comercial. Com diu el nostre protagonista “un disc doble que ningú m’havia demanat” i en el qual havia invertit set anys de la seva vida i tots els seus estalvis. Rescindit i indemnitzat, Everett va fitxar per Vagrant als quals els va tocar la loteria en veure l’èxit immediat de l’àlbum. Creieu-me quan us dic que no puc pensar en un millor disc doble publicat aquest segle que Blinking Lights and Other Revelations. I com aficionat a la música, l’experiència immersiva que comporta submergir-se en aquest àlbum garanteix un viatge d’alta intensitat emocional altament recomanable.

Bifurca