Oil on Canvas

Oil on canvas (Virgin1983)

Japan

Paradoxes. La vida en general, i el món de la música en particular, és plena de paradoxes. Que un productor remescli o faci una nova versió d'una cançó oblidada pel seu autor i de la nit al dia arrasi a les llistes, o que un a un DJ li vingui de gust punxar la cara B d'un senzill i que acabi sent més valorada que la cançó que es vol promocionar, són coses que poden passar. Ara, que un grup aconsegueixi un èxit sense precedents en la seva trajectòria quan ja havien decidit que ja n'hi havia prou i que no se suportaven més, per a mi és un altre nivell de paradoxa. Doncs això és justament l'estat mental i musical en què es trobaven immersos els Japan a finals de 1982.

M'agraden els Japan. De fet, m'agraden molt. Havien començat com a quartet amb David Sylvian (cantant, teclats, programacions i guitarra), Mick Karn (baix i instruments de vent) i Steve Jansen (bateria i programacions), als quals se'ls unirien més endavant Rob Dean (guitarra) i Richard Barbieri als teclats –com a curiositat, els tres primers noms són pseudònims; per a no avorrir direm només que en realitat David i Steve són germans i que Karn té arrels gregues–. I amb aquesta formació de quintet debutaren el 1977 amb un disc (Adolescent Sex) que supurava glam-rock pels quatre cantons (en ple apogeu del punk: d'això en dic oportunisme!), d'acord amb la imatge del grup en general i de Sylvian en particular, que semblava un clon del seu ídol David Bowie.

Però a mesura que passaven els anys reduïren el contingut de les guitarres i augmentaren la presència de sintetitzadors, seqüenciadors i caixes de ritmes fins a esdevenir un grup de pop eteri i cada vegada més sintètic, molt al gust de l'època; i a mesura que la música de Japan es feia més i més electrònica, augmentaven les referències al país del sol ixent: un nom escollit com a últim i desesperat recurs servia d'inspiració per a compondre el single Life in Tokyo (a mitges entre Sylvian i el productor, Giorgio Moroder), el tema Taking Islands in Africa amb Ryuichi Sakamoto i, sobretot, amb l'àlbum Tin Drum (1981, ja sense Rob Dean), gairebé un disc conceptual sobre la Xina. Una opció irònica, tractant-se d'un grup anomenat Japan, oi?

Els orígens del grup, encara com a quintet. D'esquerra a dreta:
Rob Dean, Mick Karn, Richard Barbieri, Steve Jansen i David Sylvian

I (d'aquí ve que al principi parlés de paradoxes), just quan el tercer senzill de Tin Drum –l'esotèric tema Ghosts– s'enlairava fins a arribar al Top 5 britànic, el grup es trobava en el pitjor estat possible. Discussions, enfrontaments amb embolics de faldilles inclosos... No és estrany que ja l’any 1982 alguns elements del grup comencessin a mirar més enllà i a preparar futures carreres en solitari: Karn (que donava un color ben característic a les composicions de Sylvian gràcies al seu baix sense trasts) publicà Titles aquell mateix any i Sylvian tornà a col·laborar amb Ryuichi Sakamoto, ara al single Bamboo Houses. Japan començava a fer, per als seus propis membres, més nosa que servei. Per això, després d'una gira per Europa i Orient Mitjà (cal dir que al Japó, potser degut al nom de la banda, Japan havien aplegat una fidel legió de seguidors) i sis concerts a Londres, van llançar la tovallola; Sylvian ja s'hi trobava incòmode, al si del grup, i si no se n'havia anat abans era per qüestions contractuals.

I, també per qüestions contractuals, Virgin publicà el que acabaria sent el disc de comiat dels Japan: el magnífic Oil on Canvas, recollit a partir del material enregistrat a diversos shows al Hammersmith Odeon londinenc, amb la col·laboració del guitarrista i teclista japonès Masami Tsuchya (una altra mostra del creixent interès del grup per la terra dels samurais), i que va constituir una mena de foto per a la posteritat, un missatge de comiat als seus fans. I, sincerament, a banda de les raons de "final de trajecte" que hi pugui haver al darrere, el disc és memorable. Potser precisament per l'aire de comiat que l'envolta, el resultat no és ben bé un disc per a saltar, cridar o ballar (tot i que algunes de les seves cançons són perfectament ballables, sens dubte) sinó per a escoltar-lo amb calma i degustar el seu contingut sense presses.

Curiosament, Oil on Canvas no conté cap referència als dos primers àlbums –el tema més antic és el Quiet Life que donava nom al LP de 1979, ballable i amb un seqüenciador molt a l'estil del ja esmentat Moroder–; Gentlemen take Polaroids (1980) hi està força ben representat, amb cinc cançons –una de les quals, l'atmosfèrica Burning Bridges, va ser substituïda pel tema titular del disc a la versió definitiva– però, en ser Tin Drum el treball més recent, és qui inclou més temes (només en va quedar fora Talking Drum i els seus divertits jocs de melodies).

Els Japan de 1981, sense Rob Dean però amb Mao Tse-Tung

Els temes estan distribuïts amb una estructura, si més no, curiosa, ja que recorda a una muntanya russa d'emocions musicals: després d'un inici més aviat reposat amb Burning Bridges i Sons of Pioneers (basada en una melodia fantàstica de Karn), el ritme s'accelera amb un pòquer d'asos: Gentlemen take Polaroids –impressionant amb el seu final ple de distorsió guitarrera i vaporoses textures electròniques de fons–, l'escapista Swing, i, com en un doble homenatge a la Xina, Cantonese Boy (amb referències a l'Exèrcit Roig incloses) i una curiosa mescla de pop, funky i swing amb melodies electròniques d'inspiració oriental: Visions of China, una de les millors obres dels Japan.

Després ve breu període intermedi on s'abaixen les revolucions i la música, d'una banda, es fa etèria i vaporosa –bons qualificatius per a Ghosts i la seva lletra introspectiva i reflexiva; no ho oblidem, el més gran èxit dels Japan– i, de l'altra, nocturna, decadent, trista i, alhora, irresistiblement bella: Nightporter –amb la famosa pel·lícula de Liliana Cavani com a clara referència– tocada ara amb un piano elèctric (o és un sintetitzador?) en lloc del piano acústic de la versió d'estudi –que tanta inspiració devia a Trois Gymnopédies, d'Eric Satie–, amb el contrapunt perfecte representat pel clarinet de Mick Karn, amb qui Sylvian manté un interessant diàleg musical.

Però vet aquí que la nostra muntanya russa musical torna a agafar impuls, i de quina manera: Still Life in Mobile Homes aixeca els esperits amb el seu ritme frenètic, el funk que es desprèn del baix del Mick Karn, les delicades melodies sintètiques d'inspiració oriental (evidentment)... I fins i tot un vibrant solo de guitarra! Els seqüenciadors formen una sòlida base per a les estructures melòdiques de Methods of Dance i de la (recordem-ho) moroderiana Quiet Life, dos temes també exquisits i memorables. I, ja com a final de festa, l'enèrgica The Art of Parties (amb un final molt guitarrístic) i la grandiosa instrumental Canton, on els sintetitzadors recuperen el protagonisme. I entremig, és clar, els tres temes nous fent de pont entre les diferents seccions.

Sylvian-Jansen: Una mostra d'experimentació electrònica 

                fraternal... I de seguiment japonès

Perquè us feu una idea de l'estat d'allunyament que s'havia produït entre els nostres "japonesos" particulars, aquests inèdits havien estat compostos i enregistrats per llurs respectius autors en solitari (bé, Sylvian i Jansen van treballar junts a Voices Raised in Welcome, Hands Held in Prayer, però cal recordar que en realitat són germans). Paga la pena que ens hi aturem un moment, perquè tots són deliciosos. Oil on Canvas és una petita peça, minimalista en estructura i durada (no arriba al minut i mig i només té piano i sintetitzadors de fons), però sona fenomenal, perfecta per a qualsevol recopilació d'electrònica tranquil·la estil Ambient, com també Temple of Dawn, on Barbieri llueix el seu arsenal electrònic, i que constitueix una altra referència japonesa ("El temple de l'Aurora" és el nom d'una novel·la de l'escriptor nipó Yukio Mishima). Però la millor de totes és, per a mi, Voices Raised in Welcome, Hands Held in Prayer, amb els seus càntics balinesos sobre una base de melodies i acords de sintetitzador i un ritme fet amb un instrument de percussió melòdica anomenat "gamelan" semblant a un xilòfon. Meravellosa.

Només s'edità un senzill per a promocionar Oil on Canvas: la bonica instrumental Canton (amb Visions of China a la cara B), que no entrà per poc al Top 40. Però ja poc importava. La sort del grup feia temps que estava decidida, i si bé Virgin edità encara un altre disc amb el nom de Japan (la recopilació Exorcising Ghosts, de 1984), tots estaven ja més pendents de seguir llurs trajectòries individuals, la més popular de les quals ha estat la de David Sylvian (qui no ha admirat aquella altra meravella composta amb Ryuichi Sakamoto, Forbidden Colours?), que encetà amb el disc Brilliant Trees, i de la qual jo us destacaria sobretot els dos àlbums que va enregistrar amb Holger Czukay, el baixista de Can: Plight and Premonition (1988) i Flux and Mutability (1989), tots dos extraordinaris.

El 1991 tots quatre tornaren a l'estudi per a publicar Rain Tree Crow, que havia de ser el nou disc de Japan, però finalment Sylvian no ho va voler així. Després hi hauria actuacions puntuals d'alguns membres (JBK, les inicials dels cognoms dels participants; enteneu per què no hi ha la S, oi?) però no es tornarien a reunir amb el nom que els havia portat a la fama. A més, tristament, a principis del 2011 Karn va faltar i suposo que ja ha quedat descartat qualsevol projecte de reunió.

Final del concert. A reveure, amics

Virgin (la discogràfica amb què havien editat tot el material posterior a 1979) publicà un vídeo d'una hora aproximadament que cobreix bona part del material enregistrat als shows del Hammersmith Odeon. Aquest vídeo es pot trobar complet aquí i de debò que no us el podeu perdre. Hi podem veure, per exemple, com Mick Karn roba momentàniament el protagonisme a David Sylvian amb els seus moviments horitzontals durant la interpretació de Gentlemen Take Polaroids. I, mentre fa el que fa, no falla ni una nota, mostra que sabia perfectament què feia i com havia de fer-ho. Un autèntic virtuós.

Més endavant he llegit coses com ara que bona part del que sentim al disc va ser afegit posteriorment en forma d'overdubs, que algunes parts (els instruments de vent, per exemple) vénen de cintes preenregistrades... M'és ben igual. Oil on Canvas és un dels meus discos preferits, no tan sols com sona, sinó pel que representa: el punt final d'un dels grups més peculiars i originals que van tenir èxit durant aquells màgics anys d'efervescència del pop amb sintetitzadors. Com si diguessin: "Quan penseu en nosaltres, escolteu aquest disc i recordeu-nos amb aquestes cançons". Ignoro si el públic que assistí als shows era conscient que vivien uns moments màgics, únics, irrepetibles... Ben bé com la música dels Japan. Màgica, única, irrepetible.

Dr. Sampler