The Complete Commodore Masters

The Complete Commodore Masters (Waxtime in Color 2022)

Billie Holiday

És curiós com funcionen de vegades els mecanismes que dirigeixen els nostres actes. En els dies que escrivia aquesta ressenya s’havia sabut la mort del gran Gene Hackman. Des de fa molt de temps, quan penso en ell sempre em ve al cap el seu paper d’agent Rupert Anderson en el magnífic film d’Alan Parker, Crema Mississippi. Tots sabeu, i si no hauríeu de posar-hi remei de manera immediata, que la pel·lícula aborda el racisme als estats del sud dels EUA a la dècada dels seixanta i conté escenes dures de pair de pallisses i linxaments de negres. El meu particular homenatge a Hackman ha estat tornar a veure la pel·lícula aquests dies i mentre ho feia no em podia treure del cap Strange Fruit. Aquesta és l’excusa perquè avui us parli de The Complete Commodore Masters.

Que Billie Holiday és una de les més importants veus femenines del jazz, juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, no ho discuteix ningú. Ni tampoc el fet que si se n’hagués de citar només una cançó representativa de la seva carrera, aquesta seria Strange Fruit. Per això val la pena començar aquesta ressenya posant el focus en aquesta cançó i les circumstàncies i derivades que envoltaren el seu enregistrament.

Strange Fruit fou originalment un poema escrit per Abel Meeropol, un professor de literatura -comunista per a més detalls- impactat per una fotografia de Lawrence Beitler que mostrava el linxament de dos negres a Indiana. Posteriorment i sota el pseudònim de Lewis Allan -tota protecció contra John Edward Hoover era poca- en faria una cançó. En aquell temps Billie Holiday actuava sovint al Cafe Society, un club situat al Greenwich Village de Nova York, que fou el primer a no establir discriminació racial -blancs i negres podien entrar al local i barrejar-se, per dir-ho clarament- i quan va saber de la cançó immediatament va incorporar-la al repertori. Era el tema amb el que acabava el show i el cop d’efecte era tal que, segons testimonis de l’època, el públic quedava astorat.

Sessió d'enregistrament de Strange Fruit

Però enregistrar-la en un estudi ja foren figues d’altre paner. Columbia, companyia amb la qual Billie tenia el contracte, es negà de totes totes. “Massa radical”, “no es vendrà al sud del país” “serà boicotejada” eren les pors del capo John Hammond. Certament, la lletra no feia cap concessió, l’”extrany fruit” que donava aquell arbre, no eren sinó els cossos de negres penjats, així que els temors de Columbia eren comprensibles. Però Lady Day no es va arronsar i va proposar a un amic seu, Milton Gabler, propietari d’un petit segell de jazz anomenat Commodore Records, enregistrar-la i publicar-la sota el seu paraigua. De manera sorprenent, Columbia va donar el permís i va acceptar alliberar-la del seu contracte només per una sessió d’enregistrament amb els músics del local abans esmentat, Frank Newton & Cafe Society Band. Aquesta sessió és una -ja arribarem a les altres- de les quatre que formen part del disc ressenyat avui, una edició en vinil de color anomenat The Complete Commodore Masters.

Strange Fruit es va enregistrar el 20 d’abril de 1939, en una sessió que es completaria amb tres peces més: un blues, Fine and Mellow, composició pròpia que va anar a parar a la cara B (recordatori: els discos d’aquella època eren de 78 r.p.m.) i dos estàndards -recordeu, aquelles cançons immortals corresponents al catàleg dels grans compositors americans de la dècada dels trenta i dels quaranta-, Yesterdays i I Gotta Right To Sing The Blues. Val a dir que Commodore era un segell modest que no es podia comparar amb Columbia, per tant, l’equipament per a la gravació no és el millor i això es nota en la qualitat de so, que és bastant pobre. Però no el material, que és de primera. Tot i que Strange Fruit no va ser publicitada per cap emissora de ràdio, es va vendre molt bé i continua sent l’èxit més gran de Billie Holiday. El fet que la cara B fos Fine and Mellow, un altre tema que es convertiria en clàssic, va contribuir de manera decisiva fins al punt que el músic i crític de jazz Leonard Feather assegurava que tot i que la càrrega política i emocional de Strange Fruit el feia un tema emblemàtic, el “real hit” era Fine and Mellow.

Fem un salt en el temps de cinc anys i traslladem-nos l’any 1944. Billie Holiday ha guanyat prestigi i popularitat tot i que amb això “no es paga el lloguer”. El seu contracte amb Columbia ha expirat, ha estat dos anys sense gravar a causa d’una vaga de músics en defensa dels seus drets i està a punt de signar un nou contracte amb Decca. Abans, però, tornarà a Commodore per enregistrar tres sessions més, de les quals en sortiran dotze temes: un blues, també de composició pròpia -Billie’s Blues (aka I Love My Man)- i onze estàndards.

Un disc de vinil acolorit sempre llueix millor

Les cançons escollides són el que s’anomena torch songs, és a dir balades que solen ser laments amorosos i, per tant, el tempo acostuma a ser lent. Prepareu-vos per a un catàleg de clàssics. Embraceable You (George& Ira Gershwin), My Old Flame (Coslow&Johnston), I Cover The Waterfront (Green&Heyman)... ah, i As Times Goes By, sí, la de Casablanca. Així i tot, també podreu sentir el swing encomanadís de I’ll Get By -amb un bon solo de guitarra a càrrec de Teddy Walters- Lover Back to Me i On The Sunny Side Of The Street a càrrec de la banda, en aquesta ocasió el sextet anomenat Eddie Heywood and his Orchestra. Un sextet que, en la darrera sessió, va acabar convertida en un trio amb només piano, baix i bateria, després que el seu director Eddie Heywood enviés a casa la secció de vent, perquè no va trobar-hi el punt que buscava a les interpretacions. És per això que els darrers quatre temes presents en aquest The Complete Commodore Masters, He’s Funny That Way, Lover Come Back to Me, Billie’s Blues (aka I Love My Man) i On The Sunny Side Of The Street sonen diferents de la resta.

Òbviament el disc se’n diu Commodore Masters, perquè com ja imaginareu aquestes quatre sessions van produir almenys una presa, si no més, alternativa per a cada cançó. Material de col·leccionista que triant i remenant, paciència i diners es poden localitzar. No patiu, perquè la carrera discogràfica de Billie Holiday abasta quatre dècades i n’hi ha prou repertori de qualitat per a fer una immersió a fons. Mentrestant, com a introducció teniu aquesta edició de The Complete Commodore Masters que és tan bona manera de començar com qualsevol altra. Que vagi de gust.

Bifurca