Car Wheels on a Gravel Road

Car Wheels on a Gravel Road (Mercury 1998)

Lucinda Williams

Hi ha discos que n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a les lletres de les cançons -si és que es dignen publicar-les al llibret, que això ja és una altra cosa- per saber com sonaran. Vejam les de Car Wheels on a Gravel Road: Macon, Rosedale, Mississippi, Algiers, Opelousas, Louisiana, Nacogdoches, Lafayette, Baton Rouge, El Camino, Lake Ponchatrain, West Memphis, Slidell, Vicksburg… Tots aquests estats, ciutats i indrets s’hi esmenten. Si no n’hi ha prou, tenim cançons titulades Lake Charles, Greenville o Jackson. Cal un plànol? Millor un mapa. Podríeu resseguir tots aquests punts i us en sortiria un del Gran Sud dels Estats Units.

A Car Wheels on a Gravel Road els personatges de les cançons de Lucinda Williams, els protagonistes de les seves històries, viuen, moren, estimen, desitgen, enyoren, es barallen, o simplement observen el paisatge des de la finestra d’un cotxe. Un paisatge de “milles i milles de camps de cotó”, un espai geogràfic on emmarcar passions, fracassos i sentiments. Un món on els seus actors senten la veu de Hank Williams i Loretta Lynn a la ràdio, fan sonar Howlin’ Wolf al cotxe, apugen el volum a ZZ top o imaginen a Robert Johnson cantant en un racó d’un bar perdut de carretera. Si calen més pistes per saber quin gust té Car Wheels on a Gravel Road, jo ja no sé… Després el podran qualificar d’Americana, country alternatiu o rebrà el Grammy al Millor àlbum de Folk Contemporani, però tots sabem que el que és realment important no és el nom de la cosa, sinó què et fa sentir quan la música surt pels altaveus.

Car Wheels on a Gravel Road és el cinquè àlbum de Lucinda Williams i és el resultat d’una llarga gestació que podríem resumir en tres anys, quatre productors i tres ciutats diferents. Digueu-li perfeccionista si voleu i ella es defensarà dient que són les seves cançons i que quan surtin al disc romandran per a la posteritat, així que només vol assegurar-se que quedin exactament com ella vol. Cap retret? Lucinda sap què vol, només cal llegir els crèdits de l’àlbum: Steve Earle amb qui va gravar les maquetes originals -”és només un disc, Lucinda” va arribar a dir-li-, Roy Bittan -sí, el de l’E Street Band- que a més se n’ocupa de l’orgue i l’acordió en un bon grapat de temes; sospitosos habituals com Charlie Sexton i Jim Lauderdale i, si no n’hi ha prou, la gran Emmylou Harris fent les harmonies vocals a Greenville. Val a dir que el disc havia de publicar-se amb el segell American Recordings de Rick Rubin -de fet, seves són les mescles de l’àlbum tret del tema Metal Firecracker -però per qüestions legals/econòmiques va ser Mercury qui el va publicar.

Lucinda Williams. Artistassa

Amb aquesta presentació que us he fet, no cal ser cap geni per saber que en aquest àlbum les guitarres elèctriques hi conviuen amb naturalitat els dobros i les mandolines i, tot acompanyant orgues i guitarres acústiques, apareixen acordions per donar un aire tex-mex “not far from de border” com canta a Lake Charles. Riquesa musical, músics que reconeixen el valor del material que tenen entre mans i cançons -Dotze originals i una versió, Can’t Let Go, tan bona com qualsevol altre tema del disc- destinades a convertir-se en les millors de la discografia de Lucinda Williams. La resta ho fa la seva veu. Capaç de transmetre desig a la tòrrida Right in Time -”Em trec el rellotge i les arracades, les meves polseres. M’estiro d’esquena i gemego al sostre”-, construir sentides elegies a perdedors -gent que la va cagar, com ella diu- a Drunken Angel o Lake Charles. Cantar com una heroïna del country a Concrete and Barbed Wire i a Jackson, engegar sense contemplacions un mal home cap a casa, a Greenville. Exigir que li torni l’alegria robada a un ex-amant a Joy, passejar-nos pels seus records d’infantesa a Car Wheels on a Gravel Road i fer-nos arribar al moll de l’ós el sentiment de l’enyorança a Still I Long for Your Kiss.

No és estrany que Car Wheels on a Gravel Road sigui avui, gairebé trenta anys de la seva publicació, vist com un dels àlbums definitius d’allò que es va considerar el gènere Americana (vaja, un altre cop). Més que les vendes, estratosfèriques per a una artista “modesta” com era Lucinda Williams -deu estar ben a prop ja del milió de còpies als EUA-, el que va ser unànime fou el reconeixement de la crítica. Alguns el van descriure com el Blonde on Blonde dels noranta. No entraré jo en aquestes comparacions, ja em guardaré prou, però tal com va dir Lucinda, Dylan, un dels seus herois -com Neil, com Van Morrison-, va ser qui li va marcar el camí: aconseguir vendre discos sense comprometre mai la dignitat artística.

I això, sense que l’àlbum sonés gaire a les ràdios americanes. Per què? Doncs perquè era massa country per a les emissores de rock i massa rocker per a les emissores de country. Vet aquí. Fou la qualitat de les cançons i la personalitat de Lucinda Williams de no cedir a cap concessió comercial el que va cridar l’atenció, primer de la crítica i després del públic. De vegades, també al negoci musical, existeix la justícia i es premia el talent, el compromís i la integritat de l’artista.

Car Wheels on a Gravel Road, és tot aixó. A més, es clar, d’un àlbum immens i un punt de referència imprescindible, no només en la carrera de Lucinda Williams, també en l’imaginari de la música americana dels darrers trenta anys. En un temps que impera la banalitat, la superficialitat i, perquè no dir-ho, la mediocritat disfressada de modernitat en l’oferta musical, recomanar i recuperar un àlbum com aquest i fer-lo sonar és gairebé un acte revolucionari. Qui el coneixeu, ja sabeu de què us parlo. Qui encara no, penseu que us està esperant per regalar-vos una bona estona de plaer a les vostres oïdes.

Bifurca