Eric Clapton
La dècada dels seixanta acaba i Eric Clapton continua sent Déu. No hi ha guitarrista britànic més prestigiós, més influent i més respectat que ell. L’astre Hendrix ha vingut al Regne Unit després de fer-li jurar al seu representant, Chas Chandler, que el primer que farà quan aterrin serà presentar-li a Clapton. La seva carrera ha estat modèlica: Ha tocat amb els Yardbirds, amb John Mayall, ha col·laborat amb els Beatles al White Album i quan s’ha atipat del blues rock d’alta intensitat i dels seus companys de Cream ha abandonat el supergrup a la recerca de nous estímuls musicals amb Blind Faith. Comença la nova dècada i el nostre home publica dos nous àlbums. El primer, titulat simplement Eric Clapton (1970), inaugura el que podríem dir la seva carrera en solitari. El segon, el mateix any, amb una nova i efímera banda - Derek and the Dominoes- és Layla and Other Assorted Love Songs, àlbum que encara avui és considerat per molts el millor de la seva discografia. Després, el silenci, el no-res.
Diguem-ho de manera ràpida perquè les veritables causes només les coneix qui les pateix, però és públic que Clapton cau en una espiral depressiva. Les sobtades morts dels seus amics Jimi Hendrix i Duane Allman -aquest últim el considerava una ànima bessona- el colpegen durament. Això i la descomunal addicció a l’heroïna que el tenalla, el deixen fet un nyap fora de la circulació durant gairebé tres anys. Amics com Pete Townshend organitzen un concert el gener de 1973 per mirar d’engrescar-lo i recuperar-lo per a la causa. Clapton, però, encara trigarà un any a refer-se i tornar a trepitjar un estudi per, finalment, enregistrar un nou àlbum, l’aclamat 461 Ocean Boulevard (1974). Només vuit mesos després apareixerà el següent, el mediocre There's One in Every Crowd (1975) seguit de E.C. Was Here (1975), disc en viu enregistrat durant la corresponent gira mundial que celebra la “resurrecció” artística de Clapton.
I això és bàsicament el que conté Give Me Strength: The 1974 / 1975 Recordings. La reedició dels tres àlbums, remasteritzats i augmentats amb una generosa porció de outtakes tant d’estudi com en directe d’aquells anys. Un box set de sis CDS que, per acabar de convèncer els indecisos de passar per caixa, inclou una sessió als Criteria Studios de Miami -els mateixos on va enregistrar 461 Ocean Boulevard-, l’agost de 1974, on Clapton i la seva banda enregistren quatre temes amb un dels seus herois, el bluesman Freddie King.
461 Ocean Boulevard -que és l’adreça on va viure Clapton mentre gravava l’àlbum i que podeu veure a la portada- continua sent un dels discos més venuts d’Eric Clapton. No només és el seu retorn a la indústria musical, és que, a més, és la pedra angular sobre la qual fonamentarà la seva carrera a partir d’aquell moment. Sí, òbviament el blues continua sent el seu credo, però el jove que abandonà els Yardbirds una dècada abans perquè aquests “estaven obsessionats per aconseguir un hit” es decanta ara per una producció menys agressiva, temes de 3-4 minuts sense estridències tot adoptant un so més comercial. Compte que no hi tinc res dolent a dir, l’àlbum és un dels meus preferits de la seva carrera en solitari i ni per un moment us penseu que té alguna cosa a veure amb el Clapton que fa anys que sentim al fil musical d’ascensors i centres comercials.
 |
461 Ocean Boulevard. L'exitós retorn de Clapton. |
Una arrancada vibrant amb Motherless Children, gospel blues enregistrat a la decada dels anys 20 per Blind Willie Johnson que Clapton arranja, actualitza i vigoritza amb el nervi de la seva guitarra (i la slide de George Terry). La majoria dels temes inclosos a 461 Ocean Boulevard són versions, només tres són temes propis. El primer d’ells, Give me Strength, és un blues que fou inclòs com a cara B, del single més famós de l’àlbum, I Shot de Sheriff. Sí, el tema de Bob Marley. Som a mitjan anys setanta i el virus del reggae es comença a estendre per tot arreu. En el cas de Clapton, sembla que va ser el seu guitarrista George Terry qui el va introduir en el gènere i déu-n’hi-do la influència que hi va tenir en aquells anys. Amb I Shot the Sheriff Clapton aconsegueix el número a 1 als EUA. Tal és l’impacte del reggae en el nostre home que arranja Willie and the Hand Jive, un clàssic del rock dels anys 50, li aplica el mateix tractament i el factura com a segon single (aconseguint un meritori lloc 26è). No he entès mai com, en comptes de Willie and the Hand Jive, no va arriscar a publicar en single Let It Grow perquè crec que ho tenia tot per triomfar a les emissores de ràdio. Una perfecta balada que sí, potser tenia massa similituds amb alguns passatges de Stairway to Heaven, però que podia haver pujat ben amunt a les llistes. O sense anar més lluny, Get Ready, un altre tema propi, coescrit i cantat a duo, amb Yvonne Elliman i que és el meu favorit del disc.
La quota de blues a 461 Ocean Boulevard també són paraules majors. I Can't Hold Out, de Willie Dixon i una excel·lent versió de Steady Rollin' Man de Robert Johnson. Cal afegir també Please Be with Me, un superb tema de Scott Boyer, líder de la banda Zodiac, a qui imagino Clapton va conèixer perquè sovint telonejaven als Allman Brothers. Tan sobrat va l’àlbum de material de primera, que Clapton tria per tancar l’àlbum Florida Mainline, un tema del George Terry, guitarrista de la banda, que assoleix amb escreix el nivell de qualitat del disc.
Les outtakes, que no inèdits perquè la majoria han estat publicades en diferents recopilatoris o box sets, incloses en la reedició de 461 Ocean Boulevard són nombroses però no gaire rellevants. Tots sabem de la traça de Clapton a l’hora de versionar els seus ídols, Ain't That Lovin’ You de Jimmy Reed, Meet Me (Down at the Bottom) de Willie Dixon, però un espera més després de sentir l’àlbum. La resta tampoc és gaire reveladora atès que són instrumentals (Eric’s After Hours Blues, o Getting Aqcuainted, absurdament dividida en dues parts), preses alternatives com ara una versió acústica de Please Be with Me, o la instrumental amb dobro de Give Me Strength. Segurament és tot el que quedava als arxius.
 |
There's One in Every Crowd. Intent fallit de repetir èxit. |
Els elogis i les bones crítiques amb què va ser rebut 461 Ocean Boulevard no es repetiren, ni de lluny, amb There's One in Every Crowd. Justificadament, afegeixo. Enregistrat a correcuita per aprofitar l’embranzida que suposà l’èxit del seu predecessor, és un àlbum, com he dit abans, mediocre. Aprofitant un descans de l’exhaustiu tour mundial, la banda al complet s’havia traslladat a Kingston, Jamaica per enllestir el nou àlbum en unes sessions que el mateix Clapton va qualificar de “problemàtiques” (acabo aquí el tema safareig, però per combatre l’abstinència de l’heroïna, Clapton va acabar desenvolupant un alcoholisme que arrossegà durant dues dècades). L’estil pretén seguir el patró de 461 Ocean Boulevard, amb versions de temes tradicionals i propis, però les similituds acaben aquí. No tot està malament, la cosa comença relativament bé amb el gòspel We've Been Told (Jesus Coming Soon), però decau ràpidament amb els ritmes reggae que impregnen la primera cara. Si esperava repetir el hit de I Shot de Sheriff fracassa amb la poca empenta de temes com Swing Low, Sweet Chariot, Little Rachel o Don't Blame Me. Els millors moments de There's One in Every Crowd arriben quan torna al blues: la versió d’Elmore James, The Sky is Cryin és per mi el millor de l’àlbum, seguida de Singin’ the Blues. De la resta de l’àlbum us diré que Clapton és autor de temes memorables, però que no passarà a la història amb cap de les quatre cançons que signa per acabar l’àlbum. Sent generosos salvaria el tema final, Opposites, una balada amb un bon final que almenys serveix per deixar un millor regust per a un àlbum decebedor tenint en compte el seu immediat predecessor. Dels bonus tracks o sobrants inclosos aquí, Clapton continua insistint amb temes reggae com l’inèdit Burial o Watcha Gonna Do, que no aporten res al que ja hem sentit. Un cop més és el blues, pel qual té la mà trencada (que no lenta…, perdoneu, és el darrer acudit que faig) amb una altra versió d’Elmore James (When Things Go Wrong) It Hurts me Too el que rescata el lot que completa Fools Like Me, versió d’un tema que havia popularitzat el Killer Jerry Lee Lewis.
Polydor té l’encert d’incloure en la reedició de There's One in Every Crowd, dos temes que es van publicar de manera oficial, però no van formar part de l’àlbum. Em refereixo a la versió de Dylan Knockin’ on Heaven’s Door que Clapton va llançar en single i la corresponent cara B, Someone Like You. Si em pregunteu com és la versió de Knockin’… us diré que penseu un moment i… segur que l’heu encertat, és una versió en clau reggae que per ser generós m’abstindré de comentar. De la mateixa manera us dic que Someone Like You, un tema d’Arthur Louis (a qui Clapton va putejar perquè també havia fet una versió de Knockin’ on Heaven's Door que va sortir gairebé al mateix temps) hagués estat el millor tema de There's One in Every Crowd, perquè és una cançó preciosa. En fi, fet i fet, estic per afirmar que sort que s’ha publicat Give Me Strength: The 1974 / 1975 Recordings, perquè d’una altra manera veig difícil trobar una excusa per reeditar un àlbum com There's One in Every Crowd, sens dubte un dels treballs més fluixos de la discografia sencera de Clapton.
 |
| E.C. Was Here. Publicat senzill al seu moment i ara ampliat generosament |
Tot i que en els concerts d’aquell tour Clapton i la seva banda -la mateixa que havia enregistrat els dos àlbums abans esmentats, per cert- interpretaven un bon grapat de temes de 461 Ocean Boulevard (ni rastre de There's One in Every Crowd) aquesta reedició amb bon criteri només inclou els inevitables I Shot de Sheriff i el medley Willie and the Hand Jive / Get Ready, que dupliquen el minutatge original. De manera que hi ha espai per temes de la discografia anterior de Clapton fins aquell moment. Sonen Layla, Little Wing i Can’t Find My Way Home i queda clar que en aquesta nova etapa Clapton està més focalitzat que mai en cantar bé, que cedeix protagonisme al seu guitarrista George Terry, el qual no només el cobreix sinó que dona la rèplica en molts solos, i que és un encert enorme el fitxatge tant de Yvonne Elliman com de Marcy Levy per a l’acompanyament vocal. Elles són les responsables que tant l’esmentada Can’t Find My Way Home com Presence of the Lord continuen sent les versions de referència i les meves preferides d’aquest directe. Clapton està superb a la guitarra tot i que molt més contingut i sense la ferocitat dels temps de Cream, sent les úniques al·lusions a aquell període Crossroads i Badge el tema que va escriure amb George Harrison. De totes maneres, i pels amants de les llargues jams instrumentals, s’inclou una maratoniana versió que arriba als vint-i-quatre minuts de Eyesight to the Blind / Why Does Love Got to Be so Sad amb Santana com a convidat especial. En resum, un recull excel·lent aquesta reedició de E.C. Was Here.
 |
Clapton amb Freddie King, un dels seus mestres. |
I finalment el box set es completa amb un sisè disc, un Blu-Ray amb mescles 5.1 Surround i 4.0 quadrifòniques dels dos discos d’estudi, que temo que ni les meves gastades oïdes ni el meu atrotinat equip de música sabran/podran apreciar. No em cal, tinc més que suficient amb les hores de plaer que m’han donat els cinc discos anteriors. Give Me Strength: The 1974 / 1975 Recordings és una magnífica ocasió per revisitar el període més interessant, opino, de la carrera en solitari d’Eric Clapton.
Bifurca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Evidentment, els insults, i comentaris que no tinguin res a veure amb el tema, no es publicaran.