Barn

Barn (Reprise 2021)

Neil Young & Crazy Horse

Mireu-los tot cofois a la foto de la portada. Són a la porta d’un graner, reconvertit en estudi això sí, enmig de les Rocky Mountains (Colorado) on acaben d’enregistrar Barn (graner, justament) el disc que fa quaranta-tres (encara que això depèn de com es comptin) en la carrera de l’oncle Neil. Una vegada més, s’ha fet acompanyar pels Crazy Horse, la banda a la qual Young recorre quan vol gravar un disc amb guitarres i bateria a volum, per dir-ho de manera planera. Septuagenaris (avui ja passen dels vuitanta) orgullosos als que encara els circula l’electricitat per les venes.

Ja ho he dit alguna vegada i no em cansaré de repetir-ho, Neil Young és un dels meus herois musicals. La seva música m’ha acompanyat sempre i els seus discos ocupen un lloc destacat a la meva vida. En el decurs de la seva trajectòria ha fet discos enormes, autèntiques obres mestres, altres meritoris i alguns, pocs, discrets. Però ell continua, tossut, amb la seva actitud vital, la que ja cantava fa quasi quaranta anys, aquella que diu que “l’òxid no descansa” i, per tant, cal no acomodar-se i continuar endavant. I això és el que ha fet el nostre home, enregistrar discos -a banda de posar en marxa el monumental treball Archives- i fer gires fins al dia d’avui. Només perquè us feu una idea, durant el que va del s. XXI ha enregistrat 19 discos d’estudi. Molt pocs artistes, i menys encara del seu estatus, poden presentar aquest expedient.

Així que en plena pandèmia de Covid, Young convoca els seus còmplices de Crazy Horse en un entorn segur en plena natura i en deu dies enllesteixen les deu cançons de Barn. Enregistrades en viu, i amb la seva parella Daryl Hanna filmant-ho tot -el documental està penjat a YouTube- gairebé a la primera presa i poca cosa més pel que fa a la feina d’estudi és com apareixen les cançons al nou àlbum.

Neil, Logfren, Talbot i Molina saluden des de la porta del graner-estudi.

Barn és un disc que ofereix algunes sorpreses a l’oient. Bé, sorpresa no seria la paraula per algú que té a l’esquena sis dècades de carrera i que ens les ha fet veure (i escoltar) de tots colors. Deixem-ho en coses dignes de destacar. Frank “Poncho” Sampedro, va descavalcar i està retirat sent el seu substitut un altre vell conegut, Nils Logfren -que està amb Young des que tenia 18 anys-. Nils, almenys a Barn, no exerceix tant de segona guitarra com d’acordionista o al piano. Això fa que aquest disc no sigui tan guitarrer com els que Neil acostuma a publicar quan estampa el nom de Crazy Horse a la portada. Suposo que per a això a més d’un sorprèn l’inici del disc amb Song of the Seasons, una cançó de guitarres acústiques, harmòniques i acordió que podria haver estat a Comes a Time (1978), aquell àlbum folkie que va passar una mica desapercebut enmig dels discos gloriosos de Neil d’aquella època. Aviat, però, apareix l’empremta i l’empenta del vell cavall que déu-n’hi-do com es defensa del pas del temps. Heading West i Canerican per recordar-nos el so clàssic de Neil Young & Crazy Horse. Al llarg de la seva carrera Neil sempre ha mostrat en les seves lletres aspectes autobiogràfics (el divorci dels seus pares quan era nen, les hòsties que rebia a l’institut, les primeres actuacions…) així que ara, ja sense embuts i enmig de la tempesta elèctrica desencadenada amb els seus col·legues a Heading West, rememora la infantesa i homenatja la mare fent-nos saber que va ser ella qui li fa regalar la primera guitarra. Canerican -neologisme inventat per descriure algú com ell, canadenc de naixement amb nacionalitat dels EUA- també conté aquests elements biogràfics “vaig venir cap al sud per ajuntar-me a una banda” però aquí Neil està emprenyat “des de l’escenari he vist els canvis pels quals ha passat aquest país”. Llàstima que inexplicablement apliqui el fade-out al seu solo de guitarra just quan començava a enlairar-se.

I així discorre el disc, alternant el trot elèctric de Crazy Horse amb tonades acústiques com Tumblin’ Thru the Years o aquest blues amb Neil al piano que és Change Ain’t Never Gonna on denúncia les mentides i el cinisme dels polítics en relació amb la protecció del medi ambient. Fa molts anys que Neil n’és un activista conscienciat i no perd l’ocasió de fer-ho palès en els seus discos. La furiosa Human Race és un bon exemple: “Avui a ningú li importa i demà ningú no patirà perquè se n'aniran tots, menys els nens. Els fills dels incendis i les inundacions. Qui salvarà la raça humana? On correran i s'amagaran els nens?” canta amb una ràbia com si tingués vint anys. Fins que arriben els millors temes del disc -o almenys els que més m’agraden-. They Might be Lost, una història aparentment inofensiva, Neil espera al porxo de casa seva fumant un “caliquenyo” (ja m’enteneu, algunes coses del vell hippie no han canviat gaire). Aquesta espera del cotxe d’uns amics, o potser els seus músics, el serveix per reflexionar sobre el temps, el passat, la vida i la mort -que és si no la frase “aviat arribarà el judici”- i tot en una música evocadora que va elevant la tensió sense arribar mai a explotar. No cal, està bé així, és una peça superba que no em deixo portar per l’emoció a l’hora d’afirmar que és de les millors cançons que ha fet en anys. Gràcies, Neil, per conservar encara el talent per oferir-nos una cançó com They Might be Lost.

La banda en plena gravació de Barn

L’altra paret mestra de Barn és Welcome Back. La més llarga de l’àlbum amb més de vuit minuts. Com més l’escolto més em porta a Dangerbird, aquell tema monumental del clàssic Zuma (1975). Si hem de fer cas a Nils Logfren, havien fet una primera presa rockera, agressiva, però Neil va canviar d’idea. Alentint-la, convertint-la en una narració, gestionant els silencis carregats d’electricitat la peça agafa un to èpic. És curiós perquè Young ha dit alguna vegada que Crazy Horse no saben tocar ràpid (?), potser té raó i és la intensitat de les guitarres, l’aire saturat de distorsió quan s’ajunta aquesta banda la que els dóna aquesta presència tan poderosa. Welcome Back deixa tal impressió que per això li perdonem l’últim tema, Don’t Forget Love, una oda a l’amor que resulta una mica naïf, autoparòdica, però què collons, el vell hippie manté els seus principis intactes: pau, amor, conservació del planeta…

Impossible posar d’acord a l’afició, però jo diria que Barn és el seu millor àlbum des de Psychedelic Pill (2012).Una bona part d’aquesta parròquia, i no diguem la crítica musical, opina que Neil hauria de dosificar la seva producció, espaiar els àlbums i així recollir les millors cançons i fer discos més sòlids. Perden el temps, els que el coneixem d’haver-lo seguit durant dècades, sabem que sempre ha anat a la seva, enregistrant i publicant el que li ha donat la gana i quan ha volgut. De vegades amb un àlbum a punt, l’ha guardat en un calaix dos, cinc o trenta anys i en altres ocasions en una setmana ha gravat un àlbum i l’ha publicat a la següent. Neil Young, per sort, afegeixo, és així i ningú ja no el canviarà. De manera que pel que a mi respecta, oncle Neil, tens crèdit il·limitat i pots continuar enregistrant i publicant el que et roti. Allà hi seré jo per aplaudir els teus encerts i si la cagues, cosa poc probable, sabré disculpar-te ràpidament tot esperant el teu pròxim disc. I que així sigui per molts anys.

Bifurca