El Camino

El Camino (Nonesuch Records 2011)
The Black Keys

Us he de confessar que he estat dubtant per a la ressenya d’avui entre dos àlbums de dues bandes, diguem-ne actuals (el meu concepte d’actualitat musical ja veieu que comprèn la totalitat del segle XXI). El meu pensament inicial era Wilco. Hi ha una bona història per explicar al voltant de la publicació d’un dels àlbums millor considerats d’aquestes dues dècades que ja portem de segle, Yankee Hotel Foxtrot (2002). Una història rocambolesca i també una lliçó per a molts, de com una banda pot mantenir la dignitat i no renunciar als seus principis, i com Jeff Tweedy va posar el que cal damunt la taula dels executius de Reprise. Però això potser serà un altre dia, perquè tot i el respecte que tinc per Wilco i Yankee Hotel Foxtrot, el seu contendent d’avui guanya per golejada.

Que sí, que això no és cap partit de futbol, i estic segur que hi ha molta gent que, a l’hora de valorar aquests àlbums, pensa exactament el contrari. És una manera de dir que ara mateix -qui sap si en un altre moment el cos em diu el contrari- trio amb els ulls tancats El Camino, setè àlbum de The Black Keys. Per què? Justament, perquè m’ho demana el cos. I què em demana el cos? Ballar. I fer-ho com ho fa Derrick T. Tuggle, actor secundari i ballarí triat per protagonitzar el videoclip del fantàstic primer single, Lonely Boy. Això és estil, amics!

Com suposo que ja vau llegir la ressenya que vaig fer ara fa tres anys de Attack and Release (2008) no caldrà que us digui que aquest duo -Dan Auerbach guitarra i Patrick Carney a la bateria, amics d’infància i residents a Akron (Ohio)- partint de l’ortodòxia blues dels seus inicis, ha anat disc rere disc disseminant les fronteres entre aquest gènere i el soul, el funk i el que s’hi posi pel davant. Attack and Release va ser la clau de volta, perquè a més de deixar-se anar, estilísticament parlant, de manera definitiva -algun crític va dir que era el millor disc de soul de l’any- els va situar al panorama de masses. El seu següent disc, el magnífic Brothers (2010), ja els va fer guanyar uns quants Grammys i vendre un milió d’àlbums.

Dan Auerbach (guitarra) i Patrick Carney (bateria) us saluden.

Només un any després apareix aquest El Camino que, deixeu-me dir-ho ja, el poso sense problemes en el top tres de la seva discografia. Hi he llegit ressenyes entusiastes, fins al punt que algú ha qualificat aquest àlbum com una mena de Greatests Hits i no diria jo que vagi gaire equivocat. No us enganyaré, no queda gaire blues en aquest àlbum -posteriorment reprendrien aquest camí en discos com Delta Kream (2021)- però El Camino continua sonant a Black Keys i, sí, deliciosament “retro”.

Doncs sí, el duo Auerbach-Carney, de fet un trio ja amb la incorporació del productor Danger Mouse als teclats -productor des de Attack and Release i còmplice necessari a l’evolució del so de la banda- ens presenta un disc ple d’ orgue vintage, riffs glam-rockers, cors que s’enganxen a les tornades i ritmes per suar a la pista de ball. No, no exagero i em donareu la raó en el que moment que poseu el disc. Aquí no hi ha un segon de treva, ni gaires moments per a la introspecció. Bé, sí, un i només dura la meitat de la cançó: Little Black Submarines que comença amb un lament típicament bluesy -”tothom sap que un cor trencat és cec”- esquerdat a mitjan tema per un potent riff (que recorda molt al de Mary Jane’s Last Dance, del gran Tom Petty i els seus Heartbreakers, tot sigui dit) i que obre la via a una esplèndida jam (aquesta bateria!) en la millor tradició zeppeliana per finalitzar la cançó.

M’agraden molt els Black Keys quan es posen ortodoxos amb el blues amplificat i fan retronar la bateria, però he de dir que aquesta vessant soul funk que impregna El Camino és realment excitant. Temes com Dead and Gone, el trot vigorós de Run Right Back amb els falsettos en la veu de Auerbach inclosos. De fet, escoltant l’àlbum i perque us feu una idea d’allò que intento explicar, us diré que la majoria de les cançons podrien figurar a la banda sonora de, per exemple, Jackie Brown de Tarantino. Així és, Sister triomfaria a qualsevol discoteca dels anys setanta, d’aquelles amb la bola al sostre, com un hit disco-funk, el mateix que Stop Stop o Nova baby. Ritmes calents, tornades infal·libles.

Podeu sentir com sonen en la gira de El Camino al preu d'un ronyó, a
l'edició commemorativa del 10è aniversari del disc.

També estan temes no per més rockers menys ballables, deutors d’aquell so glam rock que va popularitzar Marc Bolan i els T. Rex o Sweet, com ara Money Maker o Gold on the Ceiling -un altre single guanyador- riff, orgue retro, picades de mans, tornades immediates gràcies a aquests cors femenins… què pot sortir malament? De fet, entre les influències declarades a l’hora d’enregistrar El Camino per aquest parell figuren aquestes bandes, “el rockabilly fifties“ -cito textualment- i també The Clash. Potser sí, si ho diuen ells, pel que fa a la petjada dels britànics, ja que els acords inicials de Hell of Season -malgrat que comença molt semblant a Lonely Boy- aporten un toc reggae que bé podria ser d’ inspiració “clashista”. Sigui com sigui, Els Black Keys completen un àlbum gairebé perfecte amb Mind Eraser, un tema de pop lluminós que a mi em recorda molt a Moby i que com he dit al principi a un li deixa la sensació d’haver escoltat un àlbum que és un hit darrere d’un altre.

El Camino va convertir al duo d’Akron en carn de grans recintes a l’hora de tocar en directe. No és que tingui res a objectar, ans al contrari, em sembla perfecte que bandes de qualitat com ells tinguin èxit. I els directes de la gira corresponent, ja amb músics de suport, continuen sonant sense concessions. Això ho podreu comprovar si tasteu l’edició que els molts cabrons han tret commemorant el desè aniversari de El Camino, on a banda de l’àlbum remasteritzat, teniu un concert complet a Portland que és dinamita pura i també unes gravacions en directe que van fer per a la BBC. O sigui que si no teniu el disc i esteu pensant a incorporar-lo a les vostres estanteries us dono aquesta idea de franc. És clar que també tenim tots l’opció de l’Spotify i que passi per caixa la mare que va parir els que posen aquests preus. En qualsevol cas, apunteu: El Camino. Tant per gaudir-lo en privat, com per aixecar l’ànim d’una festa a casa de manera immediata.

Bifurca