R.E.M.
La banda d’Athens (Georgia) finalitzà la dècada dels vuitanta amb un disc extraordinari, Green (1988), una gira mundial -haurien de passar cinc anys perquè tornessin a embarcar-s’hi en un nou tour- i una discografia sense màcula, esdevenint una de les bandes americanes més respectades i exitoses del moment.
El millor, però, estava encara per arribar. Green va ser el seu primer treball fora de I.R.S. Records, el seu segell discogràfic fins al moment, donat que la banda havia signat un contracte multimilionari amb Warner Bros. Si els que llegiu això sou massa joves o desmemoriats només diré que el següent àlbum amb Warner, Out of Time (1991), va suposar un èxit descomunal. Número 1 i vendes milionàries tant de l’elapé com del single Losing My Religion, el qual es convertí en una mena d’himne. R.E.M. eren en boca de tothom i un fenomen discogràfic. Una cosa que sempre m’he preguntat és què devien pensar tots els que van comprar Out Of Time, moguts pels singles Losing My Religion o Shiny Happy People, en escoltar temes ultra foscos com Low o Country Feedback. Casualment, els meus preferits.
Del seguent treball, Automàtic for the People (1992), no en dic res i us remeto a la fantàstica i personalíssima ressenya que en Sam Belluga va escriure per a aquest blog (Sam, si llegeixes això, tinc un missatge per a tu: torna!). Bé, només una cosa, i és que per a molts és el seu millor disc; amb una afirmació com aquesta, tractant-se de R.E.M., podeu imaginar el calibre d’aquesta meravella sonora. No imagineu, si no el coneixeu correu a escoltar-lo. No cal que em doneu les gràcies. Stop.
Malgrat l’èxit multitudinari (o potser, justament per això) i la qualitat d’aquests dos àlbums, R.E.M. va refusar embarcar-se en cap gira, i es van limitar a esporàdiques actuacions acústiques i entrevistes en emissores de ràdio i alguna aparició en concerts benèfics. De manera que quan es va anunciar que a la publicació de Monster (1994) seguiria una gira mundial, milions de seguidors de la banda vam estar d’enhorabona.
 |
| R.E.M 1995. Stipe i Berry, sense cadira. Asseguts Mills i Buck |
M’explico. Per a la gira mundial que s’allargaria per tot el 1995 (des d’Austràlia als Estats Units, passant per Europa i tornant als EUA per acabar), R.E.M. es van endur equips d’enregistrament, amb els quals es van dedicar a gravar concerts, proves de so, improvisacions i tot els que els va passar pel cap. I això és New Adventures in Hi-Fi, R.E.M fent el que els hi surt de la punta de la fava, sabedors del seu talent i amb la independència necessària per facturar un disc allunyat dels convencionalismes. Finalitzada la gira, a principis del 96 entren a l’estudi, enregistren quatre temes i voilà!, producte compilat, empaquetat i cap a les botigues.
Que aquest àlbum és una aposta innovadora ja queda clar en el primer tema, How the West Was Won and Where It Got Us. Enregistrat a l’estudi, experimental i atmosfèric, amb aquestes notes repetitives de piano i un interludi quasi psicodèlic que no té precedent en la seva discografia. Innovador sí, però rocker i guitarrer també, perquè els quatre temes en viu -tots inèdits- ho són i molt. The Wake-Up Bomb, Departure i Binky The Doormat sonen agressius i directes, amb Stipe totalment entregat, conduïts magistralment per la guitarra de Buck i amb aquells cors que tant bé li surten a Mills. Undertow, quart tema en viu, combina tot això amb, una altra vegada, la faceta més experimental -sons electrònics que acompanyen de fons la instrumentació- del quartet d’Athens.
 |
| Un clàssic del blog: La meva entrada |
La curiositat de l’àlbum porta el nom de Zither, enregistrada als vestidors abans de sortir a l’escenari a Philadelphia durant els concerts de l’últim tram de la gira. Un breu instrumental que potser algun dia sabrem la raó de la seva inclusió al disc. Si el preu que hem de pagar perquè facin discos tan esplèndids com aquest és un tema menor sense solta ni volta, passo per caixa amb molt de gust.
Vés a saber per què, però els nois van considerar que no n’hi havia prou amb el material recollit després d’un any de gira i van decidir completar-lo amb quatre cançons més enregistrades a l’estudi. Un cop més, l’encerten de ple. La millor cançó del disc -i que personalment incloc en el top cinc de la seva discografia- porta el nom E-Bow the Letter. Un fantàstic duet amb Patti Smith. Una mena de carta enviada de manera pòstuma a l’actor River Phoenix -ho sé perquè ho vaig llegir fa temps, perquè repto a qui sigui a desxifrar les lletres de Michael Stipe- que conté tota la bellesa que es pot plasmar en una cançó. La instrumentació (això de l’E-bow és un dispositiu que aplicat a la guitarra pot fer-la sonar com una secció de corda), la melodia, i el sentiment que li posen tots dos en la interpretació vocal, en resulta un tema memorable. Completen els talls enregistrats a l’estudi, l’esmentada How The West Was Won and Where It Got Us, la delicada, tot i els acords poderosos amb guitarra distorsionada, Be Mine i un altra cançó excepcional com és New Test Leper, que ens porta ara sí al so clàssic de R.E.M., i que sembla extreta de les sessions d’Automatic for the People.
New Adventures in Hi-Fi, i ho dic ja perquè si no rebento, és el meu disc preferit de R.E.M. que ens presenta, tal com indica el títol, una banda prenent riscos, explorant nous camins, fugint d’allò que és previsible i oferint quelcom diferent a cada nova entrega. I és que algú que segueix les petjades de Time Fades Away (1973) no pot estar equivocat. Efectivament, R.E.M. citen aquest àlbum com a font d’inspiració per a New Adventures in Hi-Fi. Després d’àlbums magistrals com After The Gold Rush (1970) i Harvest (1972) i quan tots esperaven un disc en directe de grans èxits, l’indomable Neil Young ens obsequià amb un vibrant àlbum en viu amb temes desconeguts que va descol·locar tothom. L’ombra del canadenc és allargada i no és aquesta l’única referència a la seva influència en la carrera de R.E.M*.
 |
| Patti Smith i Michael Stipe |
*Bonus track: No puc tancar aquesta ressenya sense posar l’enllaç de la interpretació que Neil Young i R.E.M fan de Country Feedback. Tema inspirat en el vell rocker i la devoció que senten aquests nois per ell -Stipe sembla no creure’s que està compartint escenari amb la llegenda-, ens regalen una actuació sublim. Adoro cada segon d’aquest clip. Gallina de piel.
Bifurca
Molt agradablement sorprès, resto, Bifurca, després d'haver escoltat "New Adventures in Hi-Fi", així com posteriorment haver llegit la teva gairebé sempre immaculada entrada respecte als discos per tu triats.
ResponEliminaEn el meu cas, admirador d'aquest gran group d'Athens (com els B-52'S) que ens ha aportat nombrosíssimes bones cançons en el decurs de la seva generosa trajectòria com a grup, malauradament ja finalitzada, m'han agradat sempre moltes cançons aïllades, més que no pas àlbums sencers (només posseeixo els ja anomenats "Out of Time" i "Automatic for the People", a banda del també interessant "Up",tot i que a banda, celebro moltes grans cançons dels discos anteriors i posteriors a aquest, del qual reconec només coneixia els senzills "E-Bow the Letter" i "Electrolite". I és que en l'època de "Monster" vaig desconnectar una mica d'ells, després de l'exposió mediàtica de la primera meitat dels 90's. Ara amb la distància, celebro redescobrir aquest disc -realment bo- tot i que no va tenir tant ressò.
Gràcies, com sempre, per introduir-nos en el moment en què van treure el disc, la seva gènesi (escoltant-lo no distingia els temes en directe de les proves de so i els temes en estudi), així com temes que desconeixia en absolut, com que la segona veu d'E-Bow Letter (també estava intrigat per saber què coi significava, el "palabro") era de la musa Patti Smith, així com desconeixia la devoció pel canadenc Neil Young (molt camuflat, gairebé semblava un rodamón, al clip, fantàstic, per cert, de "Country Feedback" gràcies per redescobrir-me el tema, i una actuació, en efecte, sublim, amb un Stipe emocionadíssim per aquesta col·laboració en directe, i gairebé "en trance" durant la mateixa.
Sobre la revisió de l'àlbum, molt encertada, la trobo en general, coincidint amb tu en la majoria dels temes, potser si traiéssim un parell (se'm fa una mica llarg, víctima el disc de l'era cedé, aquesta possibilitat d'arribar als 50-60-70 minuts va fer molt de mal a molts discos). Els temes més "rock" i contundents que has citat, amb les reconeixibles guitarres de Buck, són realment marca de la casa, si bé alguns d'ells els trobo massa contundents i fan recordar que, tot i els himnes aconseguits, en el seu cor, són un grup de Rock Alternatiu, amb més gust per la distorsió que la melodia, i ben orgullosos que poden estar-hi. En efecte, el primer tema que obre (i que deu posar bons als americans, ja amb el títol -recordem com eren, de combatius, polítcament, els R.E.M) és genial amb aquest tintineig tant bo. "New Test Leper" ens recorda com en fan, de bons temes "unplugged". "Electrolite" m'encanta com a single i "E-Bow the Letter" és una "new adventure", com altres sons i textures musicals electròniques amb què tracten al disc i el fan no tan lluminós i més fosc (que no pas dolent, ja ho hem dit) respecte a altres discos. En efecte, "Zither" és una altra deliciosa raresa que descol·loca (una altra "New Adventure"?), "Low Desert" deu amagar alguna cosa política per la lletra i l'atmosfera, i a nivell subjectivíssim, dir-te que per to i cadència sonora, un dels meus temes favorits és "Be Mine", ja se sap que per a gustos...
ResponEliminaEn fi, que molt agraït novament, Bifurca, per una altra magnificent entrada, i comparteixo la idea que gairebé tots els discos de R.E.M. són aprofitables en bona mesura, i si no us decidiu cap de les joies esmentades (sempre millor un molt àlbum complet que no pas un recopilatori), però si llegiu això i voleu un dels diversos "very best" dels que van realitzar, us recomano (ho té gairebé tot) el doble "Part Lies, Part Heart, Part Truth, Part Garbage".Salutacions, Bifurca, un crida també a Sam Belluga perquè retorni (memorable, la seva ressenya d'"Automatic for the People" i altres discos al teu bloc) i fins a un altre comentari.
A mi encara se'm fa curt. Jo hi hauria inclòs alguna altra raresa en directe -que les hi havia en el repertori d'aquella gira- o, vist l'estat de gràcia del moment, algun altre tema d'estudi.
ResponEliminaJa veus que és qüestió de gustos.
Encara que siguis més de cançons que d'àlbums, si no has escoltat Murmur (1983), Lifes Rich Pageant (1986), Document (1987) o Green (1988) hauries de posar-ne remei immediatament.
Sobre en Sam no et puc prometre res perquè de moment continua inactiu, tot i que sap que té les portes obertes del blog. Però espero que torni a aparèixer per aquestes pàgines aviat.
Salutacions.
Gràcies, Bifurca, com sempre, per les teves apreciacions,i prenc nota de les teves recomanacions pel que fa a la discoteca bàsica dels R.E.M. dels 80's (jo els vaig descobrir amb "Stand", inclòs a "Green".
ResponEliminaSí, el tema dels gustos va per moments, etapes i èpoques, i és un tema personal i intransferible fins al límit, d'aquí la gràcia, justament, penso jo.
I sí, en Sam també escriu molt bé, a banda de ser un gran entès també en R.E.M, i en molts d'altres artistes i grups. Si torna al blog, li fa-R.E.M. una celebració, he, he. Salutacions!
Hola, Bifurca
ResponEliminatinc sentiments trobats amb aquest àlbum. Per una banda, marca una altra fi d'etapa com va ser que aquest va ser el darrer àlbum on intervindria en Bill Berry i veient la resta de discografia de la banda d'Athens veiem que era determinant la seva aportació.
Trobo aquest treball bastant irregular, també és normal, perquè la banda després d'haver tocat el cel i que amb "Monster" va descentrar a molta gent, jo crec que volien recuperar una mica l'esperit de l'"Automatic...".
Si el repassem, veiem que inicien amb "How the West Was Won and Where It Got Us", amb un ritme repetitiu, hipnòtic, que està prou bé, amb to atmosfèric aconseguit. Amb "The Wake-up Bomb" trobo que és una tonada molt passada de voltes, hipertrofiada en minutatge, en producció i que no l'acaben de resoldre bé. L'"E-bow the letter", tallen just, les veus d'en Michael i la Patty molt ben combinades i una ambientació que encaixaria perfectament si la poséssim junt amb els temes del "Automatic...".
Si m'he de posar negatiu, hi ha "Leave", potser la cançó més insuportable que van gravar mai, amb una sirena que ens acompanya durant tot el tema i que no aguanto, encara que sigui d'una de les bandes més admirades d'un servidor.
I si hi hagués una sola cançó que salvés l'àlbum per enter seria "Electrolite", un tema que està molt endalt de la resta de l'àlbum. Crepuscular, melancòlica, la màgia de la banda d'Athens marcant diferència i que ens roba el cor. Salutacions!!!!
Així m'agrada, hòstia, opinions oposades! D'això es tracta :)
EliminaEntenc que és un àlbum controvertit i allunyat d'allò que havien fet fins al moment. Això és el que els valoro. Bé això i que m'agraden moltes de les cançons. I sí, no sé si per l'absència de Berry o que la inspiració començava a anar de baixa, els àlbums de REM no tornarien a assolir el nivell de Document o Automatic for the people, per citar dues obres mestres.
A mi, però, encara m'agraden Up i Reveal.