Automatic for the People

Automatic for the People (Warner Bros 1992)
R.E.M 

No us enganyaré: és per a mi el millor disc de la història, tant per raons subjectives com objectives. I permeteu que us posi en antecedents personals, si m'ho permeteu.

El vaig descobrir a l'estiu de l'any següent, probablement el de la meva vida. Els d'Athens havien arribat a l'estrellat absolut de manera merescuda, i s'havien tret un disc supervendes enorme com Out of Time. Però la immediatesa de hits com Losing my Religion, Shinny Happy People o Radio Song em va fer ser molt prudent amb el seu nou disc.

Després d'haver arrassat el món a vendes, i amb la seva nova discogràfica Warner fregant-se les mans i esperant un disc continuador i trencallistes, els d'Athens entreguen com a single una de les seves cançons més "antiprimer-single": Drive, iniciadora del disc, i essent un country rock pausat amb un clixé tan simple (i efectiu) com la idea de conduir per alliberar-te de tot. «Hey kids, rock’n’roll, nobody tells you where to go, baby», i aquella guitarra elèctrica després de la tornada que t'evoca a la tempesta que està per venir al disc (i a la meva vida...).

Deixeu que faci un petit recés i us situi perquè m'entengueu: aquest disc el descobreixo a l'estiu següent gràcies a un gran amor que vaig tenir a un poble molt petit de la meseta. A ella li encantava el disc (i jo, i jo a ella), i em va dir que l'escoltés durant l'estiu. I sí, jo no ho sabia llavors, però marcaria la meva vida, i en aquelles lletres estava el meu despertar com a adult, el cim i final de l'adolescència, i també (no ho sabia) el cruel despertar, el final de l'amor i el final de la infantesa.

Com he dit, el més fàcil pels d'Athens era fer un disc continuista, però no... un cop has acabat d'escoltar Drive, Try not to Breathe et parla de la seducció de deixar de respirar, d'aquell pensament fugaç que et passa algun cop pel cap, «i si deixés de viure?» Nois, com heu passat de facturar Shiny Happy People a això? Stipe i els seus es treuen de la punta de la fava una cançó semiacústica, amb un ús de les distorsions elèctriques com a element de fons, marca del disc durant moltes estones. Més alegre en el ritme però no en el contingut: «I will try not to breathe, this decision is mine. I have lived a full life and these are the eyes that I want you to remember».

I aquest temarro ens posa en situació davant una de les millors cançons dels de Georgia i potser la més lluminosa del disc (tot i que amb cert pòsit amarg): The Sidewinder Sleeps Tonite, una cançó pop basada en el clàssic The Lion Sleeps Tonite, l'únic pont que trobarem amb el seu anterior disc Out of Time, i un prodigi d'interpretació per part de Michael Stipe.

I quan aquí esperàvem que el disc s'endinsi en els camins comercials d'Out of Time, els georgians ens aclaparen davant una de les cançons més belles que ha fet un ésser humà: Everybody Hurts. I ho sé, sé que heu plorat algun cop amb aquesta cançó (jo també), un tros de poesia que és un càntic contra la depressió, i que fins i tot va ser utilitzada en una campanya contra els suïcidis: «Everybody hurts sometimes, so hold on, hold on». Tan mític com la cançó és recordar també el seu aclapador vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=la9QmZ53yhs

En aquest moment, el tanteig al final de la 4a cançó és immens: R.E.M ens té contra la lona, colpejant-nos a l'estómac i als budells, i sabedor que guanyarà el combat, ens atorga una treva amb New Orleans Instrumental nº1, un pont breu instrumental que ens portarà al cop de gràcia amb el que finalitzarà la cara A del disc: Sweetness Follows. En el moment que Stipe ens comença a preguntar només començar, si estem preparats per enterrar als nostres pares, ja hem caigut a la lona i l'àrbitre ha començat el compte del KO: «Readying to bury your father and your mother What did you think when you lost another?». Només de pensar-ho, el primer moment que ho vaig escoltar, tota la valentia i xuleria de l'adolescent que era se'm va fer miques i va reaparèixer el nen que encara era, plorant desconsolat només de pensar que un dia em faltaran. Sí, segueixes sent un nen. I si us plau, qui ha fet aquesta puta obra mestra de cançó, que m'està corcant i destrossant amb aquesta distorsió de fons i aquests violins que em marquen que som efímers?

Amb els ulls amarats ja i el cor en un puny, un adolescent enamorat i aclaparat per la vida que s'està obrint davant seu es disposa a donar la volta a la cinta al seu walkman Sony i a iniciar el camí de la cara B: Monty Got a Raw Deal és un joc sobre Montogomery Clift, una cançó pausada però constant que ens ajuda a agafar aire, amb aquest to acústic i amb aquest pòsit texmex que marca la mandolina. Gràcies nois, per donar-me un respir. I és en aquest moment on R.E.M descarreguen la fúria acumulada a Ignoreland, un rock furiós i ben vigent, amb aquesta harmònica ben marcada que fa de pont, elèctrica, arrauxada, i on els d'Athens reparteixen contra la imbecil·litat d'un país instal·lat al mandat de George Bush pare: «Capital collateral. Brooding duplicitous, wicked and able, media-ready,Heartless, and labeled. Super US citizen, super achiever,Mega ultra power dosing. Relax Defense, defense, defense, defense. Yeah, yeah, yeah. Ignoreland». Nois, que potser estàveu veient a la bola de vidre en Trump?

Carai, ara s'han posat elèctrics... Doncs no, R.E.M no pensa deixar que ens aburgesem i ens entrega Star me Kitten, una espècie de cançó atmosfèrica, gairebé de bressol que sembla extreta d'aquell somni meravellós que hem tingut aquesta nit: sí, allà on siguis, aquell dia vaig somniar que m'arraulies amb els teus braços mentre sonava... si allò era l'amor que estava descobrint, no volia llevar-me mai d'aquell somni...

Per explicar aquella meravellosa cançó següent, Man on the Moon, que tothom coneix, us col·loco en context: hi ha res més adient que escoltar aquesta cançó enmig d'un poble de 100 habitants (a l'estiu) de la meseta ibèrica, escoltant com la tempesta es va apropant i t'està enviant un aire amarat d'olor de terra? Us puc assegurar que no, de debò. I si ho acompanyes amb la persona que estimes, la imatge evocadora de la solitud del desert (un param) amb la plenitud de l'amor és increïble. Plenitud en deia. El que no sabia és que la imatge perfecta, el quadre, es completava amb la tempesta, que es va dilatar, però que arribaria (anys després), i que sepultaria al nen que jo també vaig ser.

Man on the Moon és un homenatge de Michael Stipe al còmic Andy Kaufmann, amb records al Rei Elvis «Hey, baby. Are we losing touch?», amb una tornada senzillament memorable, gràcies a la gran feina dels tres mosqueters: Peter Buck, Mike Mills i Bill Berry. Un dels millors temes de la història, amb uns cors i un so tan fronterer que la converteix en una joia.

D'aquí fins al final els Georgians no baixen el pistó ni deixen que recobris l'alè: Nightswimming és una peça a piano gairebé íntegrament, preciosa, intensa, bella, amb uns arranjaments brutals... l'art és això amics. I per acabar Find the River, una cançó preciosa, gairebé pastoral, que va funcionar molt bé a les emissores universitàries del Mig-Oest nord-americà, i que també contenia una premonició de la meva (i la vostra) vida:« Watch the road and memorize, This life that pass before my eyes. Nothing is going my way.»

A partir d'aquí ja coneixeu la història del grup: van seguir essent molt populars i van entregar en plena època grunge el gran i infravalorat Monster. Van seguir fent el que van voler fins que ben entrat el segle XXI ja no podien aportar res més nou i van separar els camins.

Ara bé, aquesta obra d'art amb guitarres que cremaven, orquestracions liderades pel Led Zeppelin John Paul Jones i poesia amarant cada segon és el zenit de la seva carrera. I el disc de la meva vida. I us agraeixo que narréssiu tot el que va passar, tot i que jo no ho sabia llavors. I va valer la pena.

Gràcies R.E.M. Espero que el gaudiu i us hagi agradat la lectura.

Sam Belluga