Another Budokan 1978 (Columbia 2023)

Another Budokan 1978 (Columbia 2023)

Bob Dylan

M’havia promès trigar uns quants mesos més a donar-vos la tabarra amb Bob Dylan, però no és que l’actualitat mani, ho fa la inspiració i en aquest cas que hagi entrat a casa el doble LP -sí, només hi ha edició en vinil- Another Budokan 1978, és motiu suficient perquè Mr. Zimmerman torni a ser protagonista en aquest blog.

Però per parlar-vos d’aquest nou àlbum en viu de Bob Dylan, primer he de fer-ho, no patiu, seré breu i indolor, de At Budokan (1979). La història va més o menys així: Any 1977, entre el fracàs estrepitós del film Renaldo i Clara -on Dylan ha posat de la seva butxaca més d’un milió de dòlars- i el divorci de la seva estimadíssima Sara, el nostre home ha quedat escurat. Molt. Tant, que accepta posar-se en mans d’una agència (Management III) especialitzada a reflotar artistes en crisi. La recepta que li proporcionen als seus mals és taxativa: Una gira mundial de grans èxits de la qual traurà un disc en directe i de passada promocionarà un nou disc d’estudi. Dylan accepta, quin remei, passa tot l’any de gira -Japó, Austràlia, Europa i Amèrica- publica un nou disc d’estudi -l’infravalorat Street Legal (1978)- i llança primer al mercat japonès i després a escala mundial, el polèmic (ja us ho dic ara) doble elapé en directe, At Budokan (1979).

El cas és que Dylan es presenta al Japó el febrer de 1978 per dur a terme al mític recinte del Budokan els onze concerts contractats amb una big band, on no hi falta res. Vents, coristes, flautes, violins, percussions… prenent com a model els espectacles de Las Vegas de l‘aleshores recentment traspassat Elvis Presley. Un contrast absolut amb les seves gires més recents tant pel que fa a la forma -més convencional amb The Band la gira del 74, caòtica i a l’estil de firaires itinerants a la magnífica Rolling Thunder Revue el 75 i el 76- com en el fons. El fons, quin fons? Doncs les cançons, amics, les cançons. Només Dylan sap per què fa les coses que fa, i si bé tenia assumit que la gira havia de ser dels seus greatest hits, que els promotors japonesos li exigissin per contracte un llistat de cançons que havia de tocar de forma obligatòria no crec que li fes gaire gràcia. És només una teoria, però em fa gràcia pensar que la cosa anés així: “Ah, voleu que toqui, aquesta i aquesta altra… No patiu, compliré el contracte escrupolosament”. I així amics és com tenim versions en clau de reggae d’immortals com Knocking on Heavens Door, Don’t Think It’s Alright o Shelter from the Storm, flautes a clàssics acústics com Love Minus Zero o aires de crooner en la interpretació de les cançons amargues de Blood on the Tracks com ara Simple Twist of Fate. El públic va omplir totes i cada una de les dates japoneses, Dylan va quedar encantat amb el repertori i els nous arranjaments -les variacions van ser mínimes al llarg de l’any- la seva economia es va recuperar de manera espectacular i la premsa musical s’acarnissà amb At Budokan, el qual va rebre crítiques que anaren de ferotges a demolidores. La meva favorita és una que vaig llegir que venia a dir que, tot escoltant el disc en directe, hom tenia la impressió que es tractava d’una banda de bar d’hotel fent versions de Dylan a altes hores de la matinada. Ha!

Làmina interior d'Another Budokan 1978.

Quaranta-cinc anys després d’aquells concerts, Columbia posa en circulació el material enregistrat a la capital nipona i ho fa bàsicament en dos formats: The Complete Budokan 1978, un box set que conté els dos concerts íntegres (28 de febrer i 1 de març) font del material que es va seleccionar per At Budokan, i en un doble LP de setze cançons que recull els temes que en van quedar fora -onze en total- més cinc versions diferents de temes ja publicats. Aquest darrer format -preu a banda- amb el nom d'Another Budokan 1978 és tot el que necessito i el tinc avui a les mans.

Deixeu-me dir-vos que mai em va fer el pes At Budokan. Si parlem dels discos en directe de Dylan als anys setanta, no té possible comparació ni amb Before the Flood (1974) ni amb Hard Rain (1976). Els discutibles arranjaments que feien irreconeixibles bona part del repertori i el so sofisticat propi d’una big band que s’allunyava del rock i el folk del Dylan que a mi m’agradava, condemnaven el disc a un racó dels prestatges que només era visitat molt de tant en tant. És per això que he quedat molt agradablement sorprès un cop he fet girar al meu plat Another Budokan 1978.

Remesclat i remasteritzat, aquesta posada al dia del so m’ha fet reavaluar la idea que tenia tots aquests anys dels concerts del Budokan. Sigui per aquest tractament que ha donat nova vida a les cançons ja conegudes, sigui per aquests onze “unreleased tracks” que avui podem sentir en tota la seva esplendor en aquest nou llançament, el fet és que ara em miro amb altres ulls (i escolto amb altres orelles) aquelles interpretacions. Suposo que el principal motiu és que són cançons enormes que ni el seu mateix creador, ni fet a posta, pot esguerrar. És clar que continuen presents alguns arranjaments discutibles -pocs, afortunadament, el material escollit pel doble LP deixa fora les aberracions reggae- com aquest Ballad of a Thin Man amb cors gòspel i tractament de big band -solos de saxo, teclats i guitarra, tot i que, mira, aquesta m’ha acabat fent el pes - però tant Like a Rolling Stone com a All Along the Watchtower -aquesta última com sempre més a prop de la versió que va fer Hendrix que de l’original- mantenen intacte el seu poder.

Amb tot, pel que a mi respecta el veritable interès -deixant la superba feina aconseguida amb la qualitat sònica- són els onze temes inèdits que apareixen en aquest Another Budokan 1978. Ignoro si A Hard’s Rain’s A-Gonna Fall figurava en el famós llistat de clàssics que havien d’aparèixer al repertori dels concerts japonesos, però si fos el cas, Dylan inaugura els shows a una versió instrumental del tema -ningú va dir que havia de ser amb lletra, no?- al més pur estil Las Vegas. A Hard’s Rain’s A-Gonna Fall funciona com a carta de presentació de la banda abans que aparegui el líder en escena on tots els músics tenen el seu moment, amb menció especial del saxofonista Steve Douglas. Si l’inici del concert potser ja suposa una sorpresa, el segon tema ben segur que va posar l’ai al cor a més d’un promotor. Repossession Blues, magnífica i guitarrera versió d’un tema que cal ser un erudit del blues per identificar-lo i que té una lletra que comença així “Well, I ain't got no money, I'm gonna lose everything I own” (ens vols dir alguna cosa, Bob?).

Fent temps a l'aeroport de Hong Kong. Març 1978. Foto: Joel Bernstein

A partir d’aqui el show discorre pels conductes acordats i van caient els temes més representatius -la major part de la dècada dels seixanta- de la discografia de Dylan fins al moment. Gràcies a Another Budokan 1978  podem sentir les cançons menys conegudes, que entre clàssic i clàssic, Mr. Zimmerman va tocar aquelles dues nits a Tòquio, com ara una sentida interpretació de Tomorrow is a Long Time que tanca el primer disc d’aquest doble LP. Un musculós Love her with a Feeling inaugura el segon disc i és juntament amb l’esmentat Repossession Blues els únics temes aliens interpretats aquelles dues nits. I Threw All Away sona fantàstica i opino que és un dels temes estrella d’aquest llançament (un crim que hàgim hagut d’esperar més de quatre dècades per veure-la publicada oficialment). No puc dir el mateix d’aquest lament lacrimogen en què converteix la preciosa Girl of the North Country, en un arranjament que la fa quedar deslluïda i, encara que al principi vaig arrufar el nas, com més va més m’agrada aquest ritme quasi de música disco -som al 1978, recordeu?- que imprimeix a One or Us Must Know (Sooner of Later).

La darrera cara del segon disc continua amb lectures radicalment diferents del repertori dylanià. Compareu per exemple la nova versió de You’re a Big Girl Now amb la de l’anterior disc en directe Hard Rain (1976); el que allà era una confessió a cor obert del dol per la pèrdua de l’estimada, al Budokan es presenta a mig camí entre un blues i un crooner de piano bar més aviat prenent distància del tema. El mateix amb I don’t Believe You, la intensitat que el tema assolia en el passat amb The Band sembla esvair-se amb una interpretació sense ganxo. Sembla clar que Dylan estava disposat a trencar amb el seu passat més immediat pel que fa al directe. Una més que correcta versió de The Man in Me amb protagonisme del saxo i dels cors femenins, dona a pas Forever Young que serveix per tancar de manera majestàtica el show amb l’acompanyament de la banda al complet.

Sembla clar que amb la publicació d’aquest material inèdit del Budokan, amb l’afegit del nou tractament sonor que no em cansaré de repetir que és espectacular, els seguidors de Dylan hauríem de quedar més que satisfets, oi? Doncs no. Ja sabeu que la majoria som uns senyoros que no estem mai contents; des del dia de la publicació tant de The Complete Budokan com Another Budokan 1978 ja llegeixo comentaris amb el clàssic concepte “oportunitat perduda”. No dic que no, jo em limito a gaudir d’allò que tenim -que no és poc- però és veritat que com més anava avançant la gira mundial, millor eren els concerts. De fet, ja s’ha dit que es van enregistrar els primers concerts del Japó per publicar material el més aviat possible, d’acord amb el pla establert per recuperar les malmeses finances de Dylan. Sabem pels bootlegs que els concerts d’Europa foren millors i que quan el tour va arribar a Amèrica ja a la tardor, la banda ja funcionava a tota màquina, Dylan cantava com mai i els concerts foren els millors de tota la gira mundial. Se sap també que es van enregistrar professionalment molts d’ells, d’aquí les reclamacions que, posats a recuperar material d’aquella gira, potser caldria haver mirat concerts alternatius als del Budokan.

La jugada havia donat els resultats esperats, almenys econòmicament parlant. La gira mundial (114 concerts) havia estat més que rendible -he llegit la xifra de vint milions de dòlars!- i gràcies a ella i als dos nous discos -At Budokan i Street Legal- la seva figura tornava a estar d’actualitat. Si alguna cosa té Dylan, a banda d’un immens talent per fer cançons, és que sap veure abans que ningú la següent jugada. Ell va intuir que aquell era un final d’etapa i era l’hora de fer un altre gir a la seva carrera. Per això es va inventar la història -bé, vosaltres podeu creure el que vulgueu, jo tinc claríssima l’enganyifa- que algú li va llançar un crucifix durant un concert a Sant Diego i que dos dies després a un hotel de Tucson va sentir la presència de Jesucrist. Per l’amor de Déu, Bob, sempre tindràs el meu respecte, però ets únic enredant la gent. Començava l’era coneguda com The Gospel Years o la trilogia cristiana, una altra etapa musicalment fantàstica de Dylan que s’inaugurava amb el magistral Slow Train Comin’ (1979). I no, avui no dic d’això que us en parlaré un altre dia, perquè ja ho vaig fer fa uns anys. El que faré serà tornar a posar al plat Another Budokan 1978, redescobrir velles cançons i gaudir-ne de les noves. És el que té ser Bob Dylan, sempre té la darrera carta guanyadora.

Bifurca

P.S. Final de la setena temporada. Tornem al setembre amb noves entrades. Cuideu-vos.

Abracadabra

Abracadabra (EMI 1991)

ABC

Si hagués de definir la trajectòria dels ABC amb dues paraules, probablement escolliria "variable" i "constant". "Com? Però això no seria una contradictio in terminis, Dr. Sampler?". Doncs sí, efectivament; i això significa que m'hauré d'explicar una mica més bé perquè s'entengui el que vull dir. "Variable" perquè a cada àlbum han intentat provar sort amb un estil diferent (quasi sempre, això sí, amb molta presència de l'electrònica) i "constant" perquè els resultats han acostumat a ser bons (una altra cosa és com el públic i la crítica han acollit cadascun d'aquests canvis, però aquí jo no hi entro).

Tot és correcte: els ABC van irrompre el 1982 –com a continuació del grup experimental Vice Versa– signant un dels millors àlbums del període (The Lexicon of Love) banyant en sintetitzadors el funk més ballable de la dècada anterior i continuarien amb Beauty Stab (1983), ple de referències al rock del Bowie més berlinès i als Led Zeppelin. Després –ja reduïts a duet, amb el cantant Martin Fry i el multiinstrumentista Mark White com a únics membres– es retrobarien amb l'electro al fantàstic How to be a... Zillionaire! (1985) per a homenatjar després Smokey Robinson i el so de la Motown a Alphabet City (1987). Amb Up (1989) Fry i White abraçaven la cultura de clubs, l'acid house i la música dance més comercial; i, havent entrat ja als 90, apareixeria aquest Abracadabra, un àlbum que mira enrere, analitza el passat discogràfic del grup i n'agafa elements estilístics d'aquí i d'allà, una mica com a resum de tot plegat.

Abracadabra és, ho acabo de dir, una mica un resum de la trajectòria anterior dels ABC i, precisament per això, també condensa al seu interior la definició que havia donat abans de la discografia del grup: Variable i constant. La referència més pròxima és l'anterior Up i, per tant, hi ha cançons ballables (però sense estridències) i, alhora, també ha estat enriquit amb peces més lentes, temes més contundents, i fins i tot una mica d'experimentació; variable, en definitiva. És, a més, un disc d'aquests que –almenys a un aficionat extrem a l'electrònica com jo– enganxen a la primera i, a més, cada vegada que el fico al reproductor o n'escolto alguna cançó per Internet mostra nous elements, nous petits detalls, resultat d'una producció cuidada i ben feta –en què intervenen alguns dels instruments electrònics més populars d'aleshores i una nodrida selecció d'artistes convidats– com la dels discos anteriors: i per això també és constant.

Els ABC de 1991: Mark White (esquerra) i Martin Fry

Per a fer-vos-en una idea, agafeu com a exemple el tema que l'obre: Love Conquers All, amb una intro vocal, un ritme que apunta cap a les discoteques més chic del moment... I juraria que fins i tot amb un solo de guitarra sintetitzada (o això o és una guitarra tractada amb molts efectes) cortesia de l'ex-Roxy Music Phil Manzanera, mentre Fry –al seu torn, gran fan dels Roxy i de Smokey Robinson– canta versos amb referències a la història de Romeu i Julieta ("Maybe you're a Montague / Maybe you're a Capoulet") i al Hollywood més clàssic ("When Bogart saw Bacall / He knew that love conquers all"). I aquesta, curiosament, no és l'única cançó del disc que compta amb aquesta –suposada– guitarra sintetitzada per a fer un solo vibrant: diria que a Spellbound (el meu tema preferit de tot el disc) també hi té una aparició estel·lar, il·luminant la peça amb una altra bona melodia solista. Amb un ritme fort i ple de detalls, no és ben bé una balada, però funciona bé com a tal, té un bon acompanyament vocal i de tant en tant s'afegeixen al ritme sons percussius típics de l'electro més sintètic.

Que la música negra ha estat una de les influències de Fry i White ja es veia clarament a les notes de The Lexicon of Love, i aquí també la podem trobar manifestada de moltes maneres; com, per exemple, les melodies i les cordes pròximes al disco de Say It –el tema més ballable i comercial de l'àlbum, i escollit com a segon senzill–, o la (almenys per a mi) gran sorpresa del disc, Satori, plena de referències al jazz i al funk: aquests acords tocats amb el piano elèctric, aquest Clavinet que apareix a la meitat de la cançó (i que tan bé havia fet servir Stevie Wonder al superèxit Superstition), aquest ús del scat... També es poden trobar influències afroamericanes a Answered Prayer, amb ritmes juxtaposats sobre una base 4x4 de la TR-909, melodies senzilles de guitarra i teclats i cors de veus profundes i temàtica pseudoreligiosa ("Will you be my answered prayer?", canta Fry a la seva tornada).

Però d'entre tots els temes "negroides" del disc, jo en destacaria especialment Unlock the Secrets of your Heart, amb aquests crescendos de cordes que tant recorden al principi de Love's Theme –un dels temes més famosos de Barry White, el sumptuós cantant de música disco i soul dels anys 70– i un ritme que beu directament de la influència del New Jack Swing, un dels nous estils que van aparèixer al panorama musical afroamericà a cavall entre els anys 80 i els 90, i que fins i tot va ser adoptat per Michael Jackson al seu disc Dangerous, també de 1991. La lletra és una oda a l'ambient positiu i esperançador de les festes Shoom (unes festes setmanals celebrades a diversos punts de Londres i on va iniciar-se el moviment acid house) i de The Haçienda, una enorme discoteca de Manchester gestionada pel segell discogràfic Factory Records i famosa durant l'època de l'escena "Madchester".

Love conquers all, el primer senzill (Juliol de 1991)

Ara bé, que hagin buscat inspiració en els estils més importants de la black music no vol dir que girin l'esquena als clàssics de l'electrònica: ja ho havíem vist abans als sons percussius electro de Spellbound i també ho podem comprovar escoltant el principi de la romàntica All that Matters, amb aquests sons que semblen extrets de The Man-Machine i Homecomputer, dos dels temes més clàssics de Kraftwerk; si no han estat samplejats d'aquestes cançons, han estat recreats perfectament. La tecnologia hi conviu harmònicament amb un preciós solo de saxo de Phil Smith i una melodia principal tocada amb un so que és dels més bonics que es poden crear amb un sintetitzador i que ja havien fet servir els China Crisis nou anys abans --per citar-vos-en només un exemple-- per a compondre aquesta petita meravella.

Un altre migtemps interessant amb aires funk és Welcome to the Real World, que a mi ja em va cridar l'atenció amb una intro protagonitzada per una TB-303 tractada amb delay i un baix analògic profund i repetitiu, després del qual comença el ritme i la cançó pròpiament; pel títol qualsevol es podria pensar que el Martin ens parlarà de com la realitat ha destrossat els seus ideals i somnis de joventut, però per sort el missatge és molt més positiu, i ens anima a cuidar aquest món on vivim i, pensant en les generacions que ens han de seguir, a deixar-lo millor de com l'hem trobat. Un sample d'una veu femenina repetit esporàdicament aporta una nota original i exòtica al conjunt instrumental. Més accelerat és el tema que clou el disc, This Must Be Magic –rítmicament endeutat amb 4 ever 2 gether, de The Lexicon of Love, no trobeu?–, que explica les virtuts redemptores de l'amor i com, gràcies a ell, Fry ha passat de ser un home sense sentiments i un depredador ("One angry young man in my own Vietnam", diu entre altres meravelles) a sentir-se beneït, reconstruït, reviscut. Una bona elecció per a acabar el disc animat i amb un somriure als llavis.

D'entre tots els discos que formen la trajectòria "clàssica" dels ABC, el famós The Lexicon of Love és qui s'enduu els millors elogis per part de la premsa especialitzada i dels aficionats a la música en general. El fet d'haver aparegut al lloc i al moment adequats, la qualitat de les cançons i la producció de Trevor Horn (tota una garantia) ho justifiquen, sí, però com ja he dit al principi, paga la pena donar un cop d'ull a tota la seva discografia. I aquest Abracadabra –suposo que us n'heu adonat– és, per a mi, del millor que han creat. Instruments de qualitat, bones cançons i una nodrida selecció d'artistes convidats –entre d'altres, el teclista Marius de Vries, el ja comentat guitarrista Phil Manzanera i el bateria Gota Yashiki, que més endavant col·laboraria amb Depeche Mode al disc Ultra– contribueixen a crear un àlbum fresc i atractiu.

Say it, segon senzill (remesclat pel grup italià Black Box)

No deixa de ser curiós el contrast entre els missatges –majoritàriament esperançadors i positius– de les lletres del disc, plenes de referències a l'amor, l'harmonia i la tolerància... I els molts problemes que van aparèixer entre Fry i White durant la gestació d'aquest Abracadabra: les sessions d'enregistrament del disc (que van durar els primers mesos de 1991) no van ser ni de bon tros bufar i fer ampolles; White se sentia cansat després de tants anys al negoci musical, i de fet ja va estar a punt d'abandonar el grup amb el disc encara a mitges. Finalment, completaria les sessions d'Abracadabra i fins i tot participaria en els vídeos promocionals de Love Conquers All i Say It (en una remescla més funky que la versió original), però ell estava igualment convençut que li havia arribat el moment de plegar i, a principis de 1992, posà en pràctica aquesta decisió. Si Abracadabra hagués estat un èxit potser s'ho hauria repensat (o potser no, qui sap), però tant el disc com els dos singles van quedar-se a les portes del Top 40 britànic i, si bé Say It va ser ben rebut per la comunitat dance nord-americana –sens dubte, les seves veus femenines de fons i les cordes estil "Philly-disco" els devien ser molt pròximes–, no n'hi va haver prou.

Fry va prendre's un temps per a reflexionar i, finalment, tornaria a l'activitat musical sis anys després, amb el disc Skyscraping. Des d'aleshores Fry ha continuat ell com a únic membre d'ABC i amb una legió de col·laboradors per a cada àlbum, i fins i tot recentment s'ha "atrevit" a publicar una seqüela del disc més mític de la banda, el ja mencionat The Lexicon of Love. Pel que fa al Mark White, es passà una llarga temporada retirat de la música fins al 2014, any en què recuperà el contacte amb un altre ex-ABC (el saxofonista Stephen Singleton), que havia editat en CD el primer material d'aquell grup que havien format junts (Vice Versa) i que, amb l'entrada de Martin Fry, es transformà en ABC; Vice Versa, doncs, torna a estar en actiu, i així la saga ABC s'ha bifurcat amb dues branques paral·leles: una de més variable (Vice Versa, almenys de moment, si –com fins ara– només dóna senyals esporàdics d'activitat) i una de més constant: la que encara porta el nom del grup i que lidera l'incombustible Fry. Variables i constants: així eren i així continuen sent els membres d'ABC, junts o per separat.

Dr. Sampler

Heaven and Hell

Heaven and Hell (Vertigo 1980)

Black Sabbath

No són pocs els que opinen que Heaven and Hell no s’hauria d’haver publicat amb el nom de Black Sabbath. Al mateix temps, tothom està d’acord que estem davant d’un dels millors discos de la banda britànica. Quina paradoxa, oi?

Deixeu-me, abans de continuar, fer-me pesat i tornar a citar la famosa frase de Henry Rollins “Només pots confiar en tu mateix i en els primers sis discos de Black Sabbath”. Aquests primers sis àlbums -de Black Sabbath (1970) a Sabotage (1975)- són la bíblia negra del que anys més tard inspiraria un estil musical que prendria el nom de heavy metal i conformen els fonaments, les parets mestres i fins i tot la teulada de la carrera de la banda de Birmingham. Heaven and Hell pot intercalar-se entre aquestes obres mestres, pot mirar-los cara a cara i així i tot… NO sona a Black Sabbath. Bé, potser estic exagerant una mica i com sempre dic, la perspectiva de quaranta-cinc anys ha temperat aquelles primeres impressions de sorpresa, que no rebuig -qui podria objectar res a aquest discarral?- però quan a les revistes, magazins i webs es parla de l’obra sabbathiana sempre, sempre apareix Heaven and Hell com un punt d’inflexió en la trajectòria de Black Sabbath. Anem a veure com va anar tot plegat.

Com que la Viquipèdia ho explica molt bé, jo us faré un resum a la meva manera. A principis de 1979 Black Sabbath era una banda en hores baixes, molt baixes. Els seus dos últims àlbums, Technical Ecstasy (1976) i Never Say Die! (1978) havien estat decebedors i els respectius tours havien vist com les bandes joves que els feien de teloners -Van Halen i AC/DC- pràcticament els escombraven de l’escenari cada nit. Afegim els mals rotllos i la factura dels abusos tòxics i tenim la fotografia d’una banda a punt del col·lapse. Amb aquest ambient la tornada a l’estudi per enregistrar nou material era tan tens que Tony Iommi no es va tallar un pèl i va fer fora de la banda Ozzy Osbourne. “Em van expulsar per alcohòlic i drogaddicte, però ells també ho eren”. Cert, Ozzy, però almenys -sempre segons les memòries de Iommi- s’hi esforçaven a buscar noves idees amb els quals treure la banda del sot on es trobava. I vet aquí que, com en un comte de fades -ja em perdonareu que parlant de Black Sabbath surti una paraula com aquesta- i de manera providencial apareix Ronnie James Dio, un cantant pel qual Richie Blackmore ja havia perdut el cap, abandonant Deep Purple i formant Rainbow amb el nostre home al capdavant. Com que ni Blackmore ni Dio, eren precisament caràcters fàcils, la cosa no va durar gaire i, coses de la vida, els camins de Dio i Black Sabbath es van creuar -voleu afegir una nota rocambolesca? els va presentar la que després seria l’esposa d’Ozzy- . Fins aquí els antecedents.

He començat parlant del sector de la parròquia sabbathiana que manté que Heaven and Hell no hauria d’haver-se publicat com un treball de Black Sabbath, sinó més aviat com una col·laboració Iommi/Dio. Primer de tot, perquè ni el bateria Bill Ward ni el baixista Geezer Butler s’hi van involucrar gaire de bon principi. Ward estava en fase catatònica per culpa de l’alcoholisme que arrossegava, no connectava gaire amb la nova direcció musical i per postres era l’amic d’Ozzy dintre la banda -els altres el suportaven entre poc i zero-. Butler, baixista, peça clau musicalment i, atenció, lletrista de la majoria dels temes de la banda s’havia allunyat per una sèrie de problemes “personals” - als hàbits tòxics cal afegir un tràmit de divorci- fins al punt que Heaven and Hell es va enregistrar sense ell (tot i que va tornar abans de la publicació de l’àlbum per enregistrar les seves notes per sobre de les del baixista -Craig Gruber- llogat per a l’ocasió).

Black Sabbath versió 1980. Iommi, Ward, Butler i el petit gran home, Ronnie James Dio

I arribats a aquest punt, suposo que ja esteu en la fase, d’acord, però com coi sona Heaven and Hell? Espectacular. Des del primer segon. Puc imaginar la cara de satisfacció del fan de Sabbath de l’època després d’entomar aquell parell de discos mediocres en comprovar la força, la potència i la velocitat amb què Neon Knights surt disparat pels altaveus. Hi ha coses que de bon principi queden clares i que es mantenen al llarg de tot l’àlbum. A veure com us ho dic: el so és més “modern” -seria injust no esmentar la feina del productor i enginyer Martin Birch- així amb totes les cometes; manllevo la idea d’un tuitaire amb qui comentava precisament aquest disc per dir que l’element prog dels primers discos de Black Sabbath ha desaparegut i tots els temes són directes, sense cap concessió ni experiment. Rock dur, amb algun breu passatge líric d’acústica o teclats aquí i allà, un so molt més melòdic i un toc de grandiloqüència. Un moment, he dit prog? Com?, els prínceps de les tenebres tenien un component prog en els seus discos totèmics? I tant. Remeneu, remeneu en els famosos “sis primers discos” i entre riffs cavernosos d’ultratomba i bases rítmiques rocoses, trobareu pastorals temes acústics, alguns instrumentals, una mica de synth-pop (com veus Changes, Dr. Sampler?) efectes sonors varis, Hammonds, sintetitzadors i fins i tot us sortirà la capa de Rick Wakeman i el seu Minimoog fruit de la participació a Sabbath Bloody Sabbath (1973).

L’altre aspecte diferencial de Heaven and Hell és obvi i ho sento pels fans d'Ozzy: Dio és molt millor cantant, així de simple. I com es veuria amb el tour posterior, tot i que ja ho sabíem, amb molta més presència escènica. Quedava clar que aquest sentit de la melodia que marca el “nou” so de Black Sabbath, així com l’ampul·lositat d’alguns dels temes de Heaven and Hell només podien dur-se a terme per les facultats vocals del nou cantant. Dio reinventa la temàtica de la banda amb unes lletres de fantasia farcides de metàfores; mentre les lletres dels Sabbath que tots estimem, parlaven de foscor, funerals, misses negres, inadaptats socials, guerres, drogues, etc. el nostre home ens introdueix en històries on desfilen reis, cavallers, dragons, elements màgics, dones místiques... Bill Ward, bateria original que abandonà Black Sabbath a mitjan tour de promoció de l’àlbum confessava que sentia que aquella no era la seva banda, que li havien canviat i que no entenia un borrall d’allò que estava parlant Dio quan cantava.

A falta de publicació oficial, els millors bootlegs de la gira de 
Heaven and Hell són Hartford, Tokio i Sidney

Potser Ward tenia raó, no li discutiré. Ara, ja ho he dit abans, deixeu caure l’agulla i apugeu el volum just abans que comenci a sonar Neon Knights i totes les suspicàcies i objeccions s’esvairan, mai millor dit, per art de màgia. Children of the Sea, segon tema de l’àlbum, és l’únic que Iommi havia començat a treballar amb Ozzy abans de la trencadissa. I es nota, té el segell clàssic de la banda, el riff pesant, lent, quasi arrossegat, marca de la casa, sobre el qual Dio treballa una melodia fantàstica -en tots dos sentits- a la que afegeix uns cors que li donen al tema la grandiositat a què em referia abans. Lady Evil és potser el tema més estàndard de l’àlbum, hard rock amb groove dels setanta -com mola aquest baix!- que alguns diuen que recorda a Deep Purple -influència del treball previ de Dio amb Blackmore?- amb una molt bona tornada i un Iommi imperial a la guitarra. Encara no he parlat d’ell, però deixeu-me dir que amb Heaven and Hell va demostrar que continuava sent un wizard, un bruixot que ha influït en una legió de guitarristes del moviment que just estava naixent -l’anomenat heavy metal- quan l'àlbum va veure la llum. Escolteu el tram final del tema homònim, el que tanca la primera cara i potser el millor de l’àlbum -tot i que és difícil perquè la competència és brutal- i entendreu el que dic. Tota l’èpica, la grandiositat i l’essència d’aquest l’àlbum la trobareu en Heaven and Hell (el tema). “The world is full of kings and queens. Who blind your eyes, then steal your dreams. It’s Heaven and Hell!” canta Dio mentre la banda accelera a tota màquina i Iommi imparteix la seva particular classe magistral. Una outro de guitarra acústica posa punt final al tema i a la cara A. Calma després de la tempesta. Genial.

Wishing Well juga el mateix paper que Neon Knights, inaugurar la cara del disc -en aquest cas la segona- mostrant uns Black Sabbath rejovenits amb un tema potent i directe, una cançó que segurament hauria escombrat qualsevol de les incloses en els dos àlbums anteriors, però que aquí queda una mica eclipsada per la categoria de les seves companyes de viatge. I és que si Heaven and Hell pot ser el millor tema de l’àlbum, Die Young pot disputar-li sense problema el tron. Una introducció atmosfèrica de teclats -al pobre Geoff Nicholls, a les gires, els cabrons el tenien amagat darrere una cortina- i guitarra precedeix a una nova explosió de vitalitat rockera que només concedeix un petit respir durant l’interludi a la part central del tema; un passatge on Dio mostra la seva versatilitat com a vocalista, per novament submergir la banda en una orgia metàl·lica amb la qual, en aquest punt de l’àlbum, l’aficionat ja transpira felicitat per tots els porus del cos. Walk Away em recorda als primers Whitesnake, alguna cosa tindrà a veure, suposo, Martin Birch que també fou productor de la banda de David Coverdale i encara que és un bon tema i té ganxo, si haguera de triar l’aneguet lleig del disc, em decantaria per aquest Walk Away. Lonely is the World, tema escollit per finalitzar l’àlbum és un mig temps dens, que recupera una mica el so primigeni de la banda en alguns moments, tot i que se’m fa impossible imaginar-me a Ozzy cantant-lo, i que serveix per tancar majestuosament un àlbum en què Black Sabbath va saber reinventar-se amb èxit artístic i comercial.

Justícia poètica. Black Sabbath, una de les bandes que havia establert les bases del rock dur durant la dècada dels setanta i que ara arribava al final pràcticament arrossegant els peus,  es presentava amb un disc excepcional sota el braç tot just quan esclatava al Regne Unit la New Wave of British Heavy Metal. Una legió de bandes, com ara Iron Maiden, Saxon, Judas Priest, Def Leppard entre altres com a màxims exponents reivindicaven el legat dels Sabs, quan justament aquests retornaven amb un disc a l’altura de la seva llegenda. No va durar gaire aquest matrimoni Sabbath-Dio, només un altre disc -Mob Rules (1981)- aviat van sorgir les tensions provocades pels egos i tot va acabar saltant pels aires mentre discutien per les mescles del disc en directe Live Evil (1982) cosa que va provocar la sortida de Dio de la banda. El temps, però, tot ho cura i amb els anys hi van tornar a col·laborar, sent molt especial el tour que els va reunir el 2006 sota el nom de Heaven and Hell -suposo que per evitar possibles disputes legals amb Ozzy- així com el disc The Devil You Know (2009) publicat un any abans que un maleït càncer s’endugués Ronnie James Dio.

Sempre que sento el seu nom, abans que qualsevol altre disc en què hagi participat, Heaven and Hell és el primer que em ve al cap. Així que ja ho sabeu, una altra vegada que sentiu allò que només podeu confiar en els sis primers discos de Black Sabbath aixequeu ben alta la mà amb el dit petit i índex ben amunt i respongueu orgullosos: “i Heaven and Hell!”

Bifurca

Hollywood Town Hall

Hollywood Town Hall (American 1992)
The Jayhawks

Podria passar la resta dels meus dies escoltant un àlbum com aquest. És la idea que em ve al cap quan sona al tocadiscos Settled Down Like Rain mentre treballo aquesta ressenya, així que deixo aquest pensament escrit abans que em vinguin les temptacions de matisar-lo. Així d’intenses són les emocions que em desperta Hollywood Town Hall, així d’endins m’arriben les seves cançons.

He començat fort, oi? És que no hi ha una altra manera d’escriure, almenys de manera honesta, sobre allò que ens apassiona. Per alguns la música és un entreteniment, per altres, entre els que m’incloc, una necessitat per viure tant com l’aire que respirem. Sempre que escric una ressenya d’un disc per al blog, m’ho plantejo des de dos vessants: un és l’ emocional, què em diu la col·lecció de cançons de l’àlbum en qüestió i tractar de trobar les paraules que millor puguin descriure aquestes emocions; el segon és més fàcil, contextualitzar el disc i mirar d’establir unes referències que ajudin el lector a fer-se una idea del tipus de música -sempre parteixo de la improbable premissa que qui llegeix això no ha sentit mai l’àlbum- que es trobarà si es decideix a escoltar el disc ressenyat.

Comencem pel més fàcil. Hollywood Town Hall -tercer àlbum de la banda i primer després del fitxatge per un gran segell com és Def American, propietat de Rick Rubin- és un àlbum de country alternatiu, terme fet servir per a una sèrie de bandes dels anys noranta i que sospito que avui dia ha estat substituït pel d’ “americana”. Cerqueu Jayhawks per la xarxa i ja us dic què trobareu: country alternatiu, country-rock o country-pop (això depèn dels matisos de cada disc) però, vaja, aneu ubicant-vos, oi? Més: Les opinions més repetides a l’hora de parlar de Hollywood Town Hall i el següent, Tomorrow The Green Grass (1995) -unànimement reconegudes com el seu cim artístic- són que estem davant un hipotètic encreuament entre els Beatles i els Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. Algun crític va arribar a dir que aquests discos serien els que hagueren enregistrat a la dècada dels noranta Lennon i McCartney si el tàndem pogués tornar a la vida. Tant Gary Louris com Mark Olson -en aquells temps líders dels Jayhawks- tot i mostrar-se agraïts pels comentaris d’aquest tipus, sempre han refusat per exagerades les comparacions. La seva música, com totes, recull una herència i a partir d’aquestes influències la filtren pel sedàs del seu talent i la seva personalitat, qualitats de les quals sempre han anat sobrats. I el resultat són joies com el disc d’avui, una autèntica obra mestra de la música rootsy, de la música d’arrels americana.

The Jayhawks a mitjan dels noranta, quan encara eren liderats
pel tàndem Olson-Louris (al centre)

Potser també podríem fer cas a Mark Olson que una vegada va dir “suposo que el que fem és música folk, només que a tot volum”. I és que Hollywood Town Hall, estimats lectors, sona als músics esmentats més amunt, com sona a Neil Young i a The Band, per posar un parell més d’exemples cabdals. I sona a country i a rock, i sona a pop i a folk. I sona a tot el que un pot demanar quan seu a escoltar un disc amb el simple propòsit de gaudir de la música. I quan un sent la nota de piano que obre Waiting for the Sun, abans que Louris ni tal sol hagi obert la boca, sap que aquest àlbum serà màgic. És aquesta malenconia que es desprèn de les harmonies que trenen les veus de Louris i Olson, són les bellíssimes melodies que campen en totes i cadascuna de les cançons, és l’exquisida instrumentació -al piano i orgue són convidades figures tan destacades com el Heartbreaker Benmont Tench i Nicky Hopkins, teclista habitual en molts discos dels Rolling Stones- són les guitarres, vigoroses o delicades segons la necessitat de la cançó… són tantes les coses que defineixen la grandesa de Hollywood Town Hall…

Són deu cançons, totes acreditades al tàndem Olson-Louris, amb l’única excepció de Wichita on també signa el baixista Marc Perlman. I creieu-me que no és fàcil destacar-ne cap en una obra tan compacta, perquè no t’has recuperat de l’impacte d’una que la següent et torna a fer tancar els ulls i dibuixar un somriure. Si creus que Waiting fot the Sun és un inici perfecte -i ho és- espera a sentir Crowded in the Wings, seràs la tercera veu cantant la tornada abans que el pedal steel de Gary Louris et faci levitar. Fins i tot recuperen i tornen a gravar la magnífica Two Angels -una cançó del seu anterior àlbum, que no desentonaria en els millors discos de Neil Young- i passa quasi desapercebuda, tal és la qualitat del repertori inclòs en el disc. I parlant de Neil Young: escolteu el passatge final de guitarra d’aquest altre temacle que porta per títol Take Me with You (When You Go) i digueu-me si no reconeixeu l’empremta del canadenc.

Tomorrow the Green Grass (1995), un altre àlbum 
imprescindible de la banda

El disc està produït per George Drakoulias, a qui se li atribueix el mèrit d’haver-los descobert, i l’enginyer de so fou Brendan O’Brien. Drakoulias aquell mateix havia signat com a productor el segon àlbum dels Black Crowes (potser el seu millor disc) The Southern Harmony and Musical Companion i O’Brien faria el mateix un any després amb el Versus de Pearl Jam. No cal dir que Hollywood Town Hall no va assolir ni una ínfima part de l’èxit ni les vendes de cap dels dos discos esmentats. Grans àlbums tots dos i en un lloc destacable de la meva col·lecció, però, sincerament, no puntuen per sobre del disc dels Jayhawks. Almenys no avui. Un disc que acaba amb un trio com l’esmentada Settled Down Like Rain -voleu que us digui la meva preferida del disc?, doncs aquesta- la infinita tristor -i, a la vegada, bellesa- que supura Nevada, California per rematar amb una altra joia -quantes en van?- com Martin Song, no el poso per sota de cap dels seus contemporanis.

En el més que probable cas que gaudiu d’aquest Hollywood Town Hall, no us podeu perdre Tomorrow The Green Grass (1995). Publicat tres anys més tard després, comparteix el mateix (i el més alt) esglaó del podi amb el seu predecessor, encara que també suposà la partida de Mark Olson de la banda. Després d’alguns dubtes, els Jayhawks van decidir tirar endavant amb el lideratge ja en solitari de Gary Louris i si bé Sound of Lies (1997) i Smile (2000) no van generar tant consens entre crítica i públic -malgrat ser tots dos excel·lents àlbums- amb Rainy Day Music (2003) van tornar a ser aclamats de manera unànime. Se sol dir que Rainy Day Music completa la trilogia imbatible de la discografia dels Jayhawks. A partir d’aquí i fins al dia d’avui, amb la banda encara en actiu, han vingut discos més o menys inspirats -incloent Mockingbird Time (2011) amb el retorn esporàdic d’Olson- però sempre mantenint un gran nivell. Perquè, per damunt de les etiquetes que puguem posar al seu estil, la dels Jayhawks és música feta amb l’ànima i les seves cançons són invulnerables a l’erosió i el desgast que suposa el pas del temps.

Bifurca

The Berlin Wall of Sound

The Berlin Wall of Sound (Mirror Records 1990)

The Chesterfield Kings

Àlbum dedicat a Muddy Waters; portada, actitud i so deutor dels New York Dolls -versió de Pills inclosa- un blues en record de Johnny Thunders i un tema signat per Dee Dee Ramone. Amb això ja en teniu prou per decidir si voleu continuar llegint l’entrada d’avui. Si és així, som-hi!

Deia Greg Prevost -líder, cantant i des de fa ja uns anys fora de la banda- que no creu que fossin tan importants com els recorden els fans que col·leccionen els seus discos. T’equivoques, Greg, potser no en vau vendre gaire, però els Chesterfield Kings ocupen un lloc molt important en la nostra memòria. Ells foren els que portaren amb orgull durant la dècada dels vuitanta la bandera del revival garatge sixties, versionant un munt de bandes americanes d’aquella època i amb els Kinks i els primers Rolling Stones com a fars musicals i estètics. La llegenda diu que el jove Prevost treballava en una botiga de discos i que, en entrar Andy Babiuk preguntant si tenien el Out of our Heads dels Stones, aquest va ser immediatament reclutat per a la banda. Se non è vero è ben trovato, i serveix per il·lustrar perfectament els interessos dels Chesterfield Kings als seus inicis.

Una dècada, un bon grapat de singles i tres elapés després, la banda de Rochester esclafa als seus fans amb un disc que trenca amb el passat. Alguns parlaran d’evolució, però tal com jo ho veig The Berlin Wall of Sound és una metamorfosi en tota regla. La influència dels Rolling Stones encara hi és, però el so s’ha endurit d’una manera que la banda és ara més a prop dels Stooges, MC5 i, sí, per damunt de tot, dels New York Dolls. Tant és així que el tàndem Prevost-Babiuk, líders de la banda, havien fet fora la resta i havien intentat fitxar a Sylvain Sylvain i Jerry Nolan -guitarrista i baixista de les ja difuntes nines novaiorqueses- per a gravar aquest disc. No ho van aconseguir, però el fitxatge de Paul Rocco a la guitarra, proveeix el nou àlbum de riffs setanters, distorsió i actitud macarrònica punk-rock que sumats a l’exhibició vocal de Prevost -als crèdits de l’àlbum figura Greg Prevost: Lead Vocal & Animal Violence- van aixecar un tornado que va escombrar els pentinats de totes les hair bands que pul·lulaven en aquell temps. Una època en què el grunge estava a punt d’esclatar -encara que suposo que a ells els hi portaria fluixa- i en el panorama rocker americà predominava la laca i la MTV.

A l'estudi amb Dee Dee Ramone. Foto: Armand Schaubroeck

I ho fan una mica aprofitant el signe dels temps que diria Prince. Un rock’n’roll d’estil clàssic revestit d’un vernís metàl·lic que imperava al final de la dècada dels vuitanta, gràcies a l’ofici del productor Richie Scarlet. Prevost udola de bon principi amb Richard Speck, posseït per l’esperit d’Iggy Pop de Fun House i Raw Power -el somni adolescent de Teenage Thunder, guarda, a més, molta similitud amb la stooge Your Pretty Face is Going to Hell- mentre que la influència del Stones continua ben vigent en temes com el testosterònic Dual Action -aquest piano que tots reconeixem- i No purpose on Life que, a més d’un gran títol, compta amb la presència d’un saxo -ni rastre als crèdits- i una magnífica slide.

És l’ombra dels New York Dolls, però, la que plana sobre l’àlbum. I és que, pensant-ho bé, no són els Dolls la versió punk dels Rolling Stones? Temes explosius com (I'm So) Sick And Tired Of You, Love, Hate, Revenge o Who’s to Blame contenen tots els típics, tòpics i tics -inclosa l’arrogància masclista- del rock’n’roll testosterònic que caracteritzava la banda americana. De fet, deia Prevost que la revista Kerrang! no els va donar les cinc estrelles a la ressenya de l’àlbum perquè havien manllevat més del compte dels Dolls. Fins i tot, una mínima concessió que fan al romanticisme a Branded On My Heart, continuen sonan desafiants -gran Paul Rocco amb les guitarres!-.

No deixa de ser curiós -els Chesterfield Kings sempre han estat una banda difícilment predictible- que un disc tan explosiu com The Berlin Wall of Sound, estigui dedicat a Muddy Waters. Això sí, si algú pensa que no és més una ocurrència quedarà amb un pam de nas quan arribi a Coke Bottle Blues. Prevost imposta una veuassa com si fos Howlin’ Wolf i Rocco, guitarrista de blues malgrat haver estat fitxat per virar la banda cap a un so més dur -almenys en aquest disc- es marquen un blues vella escola impressionant. No contents amb això repeteixen al final amb Coke Bottle Blues Revisited, que no és més que una versió de l’anterior lleugerament alterada que dura poc més d’un minut amb el bonic de detall de dedicar-la a Johnny Thunders, guitarrista dels New York Dolls, que moriria un any després.

Let's Go Get Stoned, o com va dir un crític, el
millor disc dels Rolling Stones dels anys 90.

La banda sembla trobar-se tan còmoda en el so que impregna The Berlin Wall of Sound que completa l’homenatge a Thunders tot incloent-hi una versió de Pills, tema que apareixia al primer àlbum dels New York Dolls i que per qui no ho sàpiga no és un tema de la banda de Johansen/Thunders, sinó de Bo Diddley… si és que al final tot està relacionat, us ho dic jo, el blues, el so Detroit, el rock and roll clàssic… Que no? Escolteu l’altra versió que completa l'àlbum, Come Back Angeline, un tema escrit i cedit per Dee Dee Ramone -bé en aquella època estava abduït pel hip hop i es feia dir Dee Dee King, però això és una altra història- que sona festivament a rock’n’roll de la dècada dels cinquanta.

The Berlin Wall of Sound no és que fos cap èxit ni molt menys, però ens va alegrar la vida a molts dels qui seguíem el panorama musical d’aquella època i, en editar-se per aquí, va ajudar a posar-nos sobre la pista dels Chesterfield Kings. No són -eren- precisament una banda original, tant Prevost com Babiuk sempre han reconegut que gravaven els discos en funció de la música que escoltaven a cada moment. El seu següent treball, tot i que es veia venir, va tornar a desconcertar els seus seguidors. Sí, Drunk on Muddy Water (1990), era un disc de versions del blues -no cal dir a qui homenatjaven- i amb Let’s Go Get Stoned (1994) tornaven a les seves obsessions -la portada és un calc de Aftermath- gravant un album que alguns crítics van dir que era el disc que havien d’haver gravat els Stones en comptes de Voodoo Lounge aquell mateix any. Després van venir Surfin' Rampage (1997) en homenatge als Beach Boys i la música surf, un altre reivindicant la psicodèlia Psychedelic Sunrise (2008), fins que van tancar la paradeta l’any 2011, per retornar l’any passat -ja sense el cantant i fundador de la banda, Greg Prevost- amb We're Still All The Same al que prometo fer-li una repassada en algun moment. Només pel fet que hagin estat tant de temps en actiu, sense haver mai tastat l’èxit i, sent com són fans abans que músics, els Chesterfield Kings mereixen tot el respecte.

Bifurca

TOTO IV

Toto IV (CBS 1982)

Toto

Bé, som-hi avui amb un dels grups més paradigmàtics de fa unes quatre dècades (encara es troben en actiu, més de 45 anys des de la seva fundació) i del qual dels tres membres històrics que l'han fonamentat, un fa més de 30 anys que està traspassat, un altre es troba pensant en el seu grau d'incapacitat i el que queda ja està mirant al seu INSS particular si es jubila, ja que frisa la setantena. Per al càlcul d'aquesta hipotètica jubilació, amb tants anys cotitzats (ja sabem que en el tema dels músics, a alguns no els retira ni l'edat ni l'adversitat), si fóssim nosaltres l'administració competent, coincidiríem que els mesos amb la base de cotització més alta (pels mèrits aconseguits) correspondrien entre juny de 1982 i gener de 1983, ja que fou aquest període el de la resplendor del disc que avui ens ocupa, i que com podeu suposar pel títol, és el quart de la seva carrera.

Toto és un grup de pop-rock, bàsicament, tot i que atesa la qualitat dels seus components, pocs estils se'ls podien escapolir. El seu estrany nom (no confondre amb el d'un actor europeu de la meitat del segle passat ni d'un cantant italià de la dècada dels 70) va fer pensar que venia d'un robot, o hipòtesi més plausible, del nom del gos de la Dorothy, la protagonista d'El Mag d'Oz (imaginari del qual van treure suc durant un temps), però la realitat més crua i banal és que simplement l'encarregat de custodiar les cintes de gravació del seu primer àlbum, per diferenciar-les de les d'altres músics consagrats que enregistraven en els estudis californians (allà es movia, la indústria, en els daurats 70's), va etiquetar-les amb aquest nom per atribuir-los les cintes. Els membres del grup, que no tenien encara nom per al mateix, el van trobar curiós i distintiu, i majoritàriament el van adoptar.

La idea del que serien al final els Toto la confegiren Jeff Porcaro (baterista), David Paich (teclista) i Steve Lukather (guitarrista). Jeff va néixer en un ambient de gran tradició musical i aviat esdevingué un mestre de les baquetes. Amb el temps, afegiria dintre del grup els seus germans Steve (sintetitzadors) i Mike (baix). David Paich era fill d'un famós arranjador musical, Marty Paich, i sempre va excel.lir davant dels teclats. Tant Jeff com David van coincidir com a músics de sessió en algunes formacions, destacant en discos d'Steely Dan quan Walter Becker i Donald Fagen van deixar de costat les gires per centrar-se en la recerca de la pefecció i exigència en els discos d'estudi que els van convertir en l'exponent del rock més elegant que hom podria trobar. Allà coincidiren amb altre amic comú, Michael McDonald, de qui parlarem més endavant, i que aviat passà a capitanejar The Doobie Brothers en la seva segona etapa.

Steve Porcaro i Rosanna Arquette, teclejant notes d'amor

El nucli fort dels futurs Toto es va foguejar amb una important participació (incloent-hi tasques compositives), en un aclamat disc de 1976 de l'ex-Steve Miller Band Boz Scaggs, anomenat Silk Degrees (amb Grammys inclosos). Amb el camí aplanat, Jeff Porcaro, David Paich i Steve Lukather, delerosos de poder tocar cançons pròpies, van formar finalment el grup el 1977, afegint Steve Porcaro als sintetitzadors, David Hungate al baix (ben aviat substituït per Mike Porcaro, un dels tres germans al grup) i triant un vocalista amb poderosos aguts, Bobby Kimball, que contrastaven amb els tons més greus de David Paich i d'Steve Lukather, quan cantaven ells. Com que eren primeres espases dintre dels instruments dels quals eren destres, van associar a la iconografia del grup això, una espasa que estaria present a moltes de les seves portades, com la del disc que avui ens ocupa.

Toto, el seu primer i homònim disc, fou publicat ja el 1978 i va tenir un cert èxit rellevant, a través de dos poderosos senzills, Hold the Line tema que ja els acompanyaria sempre, amb un inici de baqueta i teclat dels més reconeguts, i al més pur estil AOR/MOR (Adult Oriented Rock/Middle of the Road) imperant (Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, Journey... O el mig temps orientat al soul Georgy Porgy. Dels 10 temes 5 eren de gran qualitat i el seu disc de debut fou prou ben rebut.

El sempre difícil segon elapé, després d'un bon debut, el passaren justet. Hydra (1979) és un bon disc, seguint la intensitat rock, però també amb alguna gran balada com 99, amb el qual es limitaren a mantenir-se. El pas següent fou ja en fals: Turn Back (1981) no va assolir les expectatives internes i la rebuda comercial fou molt minsa, la qual cosa va portar el grup al raconet de pensar, agafar forces i replantejar les propostes futures. Aquest propòsit d'autoconfiança en els mateixos i en el seu bon quefer va cristal·litzar amb força amb el seu àlbum més popular.

Rosanna i Africa, dos senzills en un
únic disc

Toto IV s'obre majestuós amb Rosanna. El perfecte compàs d'obertura de bateria de Jeff Porcaro va esdevenir canònic i la resta d'instruments s'ajusten perfectament en aquest contundent tema de regust funky-rock on també es llueixen els aguts de Kimball, els solos de Lukather i Paich, i el canvi de ritme que imposa aquest cap al final amb la rèplica guitarrera fins al fade. Més de cinc minuts i mig de meravella que ha estat objecte de devoció de bateristes, teclistes i guitarristes. Aquest tema de David Paich va sonar amb escreix a les emissores i ha estat immortalitzat en multitud de versions en discos i per Internet. Com a anècdota, cal dir que la Rosanna en qüestió era la noia que sortia en aquella època amb el component del grup Steve Porcaro, una actriu desconeguda aleshores, Rosanna Arquette, però que tingué certa rellevància protagònica (va tenir germana i germà també intèrprets) als 80's i 90's, cercant Susan desesperadament amb la Madonna, figurant a l’After Hours d'Scorsese o embellint la cinta de culte Le Grand Bleu. Val a dir que he trobat fins a set cançons més amb noms de dona a la discografia dels Toto: Manuela, Elenore, Carmen, Pamela, Holyanna, Lea i Anna. Make Believe és un tema també eixorividor gràcies a la secció de vent, per arribar a la canònica balada del disc I Won't hold You Back, interpretada per Lukather amb un solo de guitarra lineal però profund, un nou senzill que esdevingué un altre clàssic del grup. Good for You reprèn el ritme amb un up tempo sostingut, cloent la cara A del disc el mig temps It's a Feeling, que compta amb el segell particular d'Steve Porcaro.

Africa, senzill en forma de...Africa!

La cara B retorna retronant gràcies a la perfecta conjunció del grup i la tasca estajanovista del guitarrer Lukather que deixar anar el seu vessant més hard en els tres temes que se succeeixen amb ritme trepidant, i sense fissures, també amb l'ajut del vocalista Kimball: Afraid of Love, Lovers in the Night i We Made It. El penúltim tema de l’álbum, l'elegant mig temps Waiting for Your Love, mostra novament l'exquisit ritme que marca la bateria de Jeff Porcaro (no em cansaré de reivindicar la seva tasca, que el féu participar en centenars de discos dels més cèlebres artistes durant més de quinze anys), també destacant Bobby Kimball, més contingut. Bé, i arribem al final del disc anant a parar a uns quants quilòmetres de Los Angeles, ni més ni menys que a Africa. No, aquesta cançó no es referia per als seus artífexs, David Paich i Jeff Porcaro, a cap nom de dona, sinó al misteriós continent, el qual no havien trepitjat mai. Paich va veure una nit uns documentals a la televisió sobre com vivia allà la població originària, i a partir d'aquí es va muntar una pel·lícula al respecte -bé, més aviat una cançó- que va embolcallar d'exotisme i imaginació, un exercici d'escapisme en un altre mig temps mil·limetrat. Aquí la batuta la marca el sintetitzador de Paich -que també hi cantava- que va donant peu a les rèpliques "africanes" del timbal de Porcaro, per després despatxar-se David un solo de sintetitzador (recordem la seva preeminència als 80) amb floritures per arribar al clímax de la tornada (al costat de Kimball, sembla que també hi era Timothy B. Schmidt, exmembre dels Poco i dels Eagles), i valgui la redundància, tornant el final de la cançó a l'inici amb un estira-i-arronsa entre Paich i

Rosanna, senzill en forma
de Grammy

Porcaro, que es torna a lluir (en directe s'esplaiava de valent, Porcaro, allargant-lo considerablement en homenatge, potser, a la mítica percussió africana). Bé, avui diríem que el tema ho va petar, però fa 42 anys, va rebre una difusió radiofònica ja no massiva, sinó planetària, aconseguint el tema a inicis de 1983 el cobejat número 1 als USA (l'únic del grup, a la seva carrera), però sobretot recordat per tota una generació -i posteriors- ja que el seu record restà perpetuat des d'aleshores en totes les radiofórmules pop-rock, i generant milers de covers avui dia (i batent, igual que Hold the Line rècords d'streaming i sortint a "memes" i "tik tots" de tota mena. Entra perfectament en els cànons de AOR, i entrava també molt bé a l'oïda (radio friendly, s'anomenen aquestes cançons tan "amigables") Jo diria que, juntament amb el tema Don't Stop Believin' dels Jouney (la cançó amb més reproduccions als USA), Africa és una de les cançons més presents de la música internacional dels anys 80, i que els donà a conèixer a escala mundial.

En l’àmbit dels reconeixements, cal destacar els 6 premis Grammy aconseguits el 1983 d'entre 8 nominacions, sobresortint com a àlbum de l'any, producció de l'any (ells mateixos) i millor senzill per Rosanna (Africa no apareixia a les nominacions en sortir més tard com a senzill). Aquesta bogeria de premis catapultà les vendes del disc, i afavorí també que comptessin amb ells per al disc oficial de les Olimpíades de 1984 de Los Ángeles o perquè s'encarreguessin de la banda sonora de la cinta Dune de David Lynch (ambdues participacions, no gaire rellevants, tot s'ha de dir).

Sí que cal esmentar la participació dels membres de Toto al disc més venut de la història, el Thriller (1982) de Michael Jackson. L’acabat de traspassar Quincy Jones volia els millors (ells estaven enllestint el disc que comentem) i ja sabia de la vàlua dels membres del grup, i hi participaren Jeff i Steve Porcaro, David Paich i Steve Lukather, controlant que al rerefons musical de diversos temes estigués tot ben garantit. Esmentar com a exemple la coautoria d'Steve Porcaro al tema Human Nature, encarregant-se també dels sintetitzadors, o que al famós Beat It la càrrega de les guitarres va recaure en Steve Lukather, tot i que cedís protagonisme a Eddie Van Halen per al seu recordat solo.

Jeff Porcaro, Steve Porcaro, David Paig, Steve Lukahter i Bobby Kimball pre-Grammy-ats

La història després de Toto IV, miraré de resumir-vos-la. Com cantava la Rosalía "no és bona amant la fama...", i a algun membre dels Toto se n'hi va pujar una mica al cap. El vocalista Bobby Kimball va entrar en una gran espiral d'excessos que va fer que el despatxessin, i Steve Porcaro deixaria temporalment el grup. El nou vocalista, Freddie Fredikssen va durar quatre telenotícies, i la veritat és que Isolation (1984) no arriba ni de lluny, per a mi, a la qualitat del seu predecessor. La cosa sembla que millorà una mica amb Fahrenheit (1986), que incloïa la memorable I'll be Over You, amb la participació vocal de Michael McDonald. Tornaren a tenir cert èxit amb Stop Loving You, del seu setè disc, The Seventh One (1988) amb l'empenta del nou vocalista, Joseph Williams (fill de l'il·lustre compositor John Williams) que, no obstant això, també va ser despatxat d'un dia per a l'altre sense explicació, enviant-lo a l'atur. El nou vocalista, per a un "grans èxits amb 4 temes nous" de 1990, Jean-Michel Byron, no durà més enllà de la gira de promoció d’aquest, agafant les regnes Steve Lukather, que es va dedicar en cos i ànima al darrer disc d'estudi Kingdom of Desire (1992, molt dens i rocker) de l'etapa Jeff Porcaro, i dic darrer, ja que després d'enregistrar-lo i abans de fer gira, el reputat baterista va morir sobtadament d'un accident domèstic fruit de la inhalació d'herbicides al seu jardí (versió oficial; altres veus, temps després, apuntaren a una possible intervenció de la seva esposa, però ja deixem el tema per a un pòdcast de Crims, a càrrec de Carles Porta). Fou substituït pel solvent i experimentat Simon Phillips durant molts anys. A final dels 90 tornà rehabilitat com a vocalista Bobby Kimball fins a la primera dècada dels 00, fent un meritori disc de versions Through the Looking Glass (2002), i a la dècada següent, David Paich, ja amb problemes físics, començava ja a no sortir de gira amb el grup, essent substituït pel gran teclista Greg Phillinganess (lligat als discos de Michael Jackson), i poca cosa més, fins al darrer disc d'estudi, Old is New (2018). Amb més de 45 anys a l’esquena, i un David Paich semiretirat per salut (va fer fa pocs anys el seu primer -i molt curt- disc en solitari) Lukather (té diversos discs guitarrers en solitari) tot i sentint-se cansat fa pocs anys, continua com únic membre original del grup, pràcticament reconvertit, i per al qual va repescar Joseph Williams com a vocalista. Malgrat molta gent, són història viva del pop-rock i viuen dels drets d'autor, dels recopilatoris i d'ocasionals gires (van tocar el setlist de grans èxits al Poble Espanyol aquest estiu passat -és la segona vegada que se m'escapen, amb tanta informació com hi ha avui dia, al final no t'assabentes de res-), i fa poc temps estaven girant pel Sud-est dels USA al costat d'altres velles glòries de la seva època com Cristopher Cross.

Toto. Guitar BCN 2024 al Poble Espanyol. Al bell mig a la guitarra Steve Lukather lluent canes

Concediu-me 3 minuts de pròrroga per comentar-vos que l'estil AOR en el qual s'etiquetà els Toto (i Journey, i Boston, Fleetwood Mac -etapa americana- Styx, R.E.O. Speedwagon, Ambrosia i tants d'altres) el seu moment va tenir la seva eufòria entre els anys 1976 i 1984, aproximadament, passant-se a etiquetar anys més tard com a soft-rock, i fa prop de dues dècades, ha passat a anomenar-se -de forma banal i pejorativa, penso jo- amb el penós qualificatiu de "yacht-rock" (Rock de iot, arran d'una web sèrie americana, en què es veu que se'n fotien, dels artistes), com sí aquestes cançons rodones i elegantment facturades Sailing (Christopher Cross), What A Fool Believes (The Doobie Brothers), Don't Stop Believin' (Journey), la mateixa África o temes d'Steely Dan o Hall & Oates, fossin patrimoni o concebudes per a gent adinerada, amb roba nàutica de luxe, amb un còctel a la mà, des dels seus iots en aigües calmoses en tardes crepusculars escoltant aquesta música "escapista i despreocupada". Aquests dies s'ha estrenat en HBO -i jo sense plataformes- The Yacht-Rock Documentary, en el qual fins i tot participen alguns dels aquí anomenats, i sense rubor, segons sembla. En fi, signes dels temps, i de les etiquetes, que en comptes d'ajudar, de vegades compliquen més l'existència. Molt Feliç 2025, amb molta bona música també!

Xavi G.