Flag

Flag (Fontana 1988)

Yello

La història de Yello és, en bona part, la història de Flag. Que, al seu torn, és la història de The Race... Que, al seu torn, és la història del hit que va estar a punt de no existir. Una de les cançons que més els identifiquen, utilitzada fins i tot com a sintonia del canal esportiu Eurosport... A punt de no existir? Bé, potser sí que hauria existit, però no hauria anat més enllà de les parets de l'estudi de què disposen. I, sincerament, hauria estat una llàstima. The Race és un dels molts exemples que podem trobar al món de la música de la història de l'aneguet lleig.

Boris Blank (teclats, veu ocasional) i el suís-argentí Carlos Perón (cintes, efectes) formarien la primera versió del grup a Zürich a finals dels 70; tots dos s'havien conegut en trobar-se per casualitat enregistrant els sorolls d'una premsa de desballestament de cotxes abandonats. Units per l'admiració pel grup avantguardista The Residents, començaren a fer música junts i la presentaren a una botiga de discos on anaven sovint, però el seu propietari els va convèncer que necessitaven un frontman i els recomanà un altre visitant habitual: Dieter Meier, cantant experimental que ja havia enregistrat material en solitari. Un home peculiar, aquest Meier: fill de banquers adinerats, es podia permetre passar-se la vida sense treballar i, en canvi, ha estat -a banda de membre de Yello, és clar- escriptor, jugador professional de pòquer i ha format part de l'equip suís de golf. A més, s'ha dedicat al món de l'art, però a la seva manera: i "la seva manera" inclou organitzar una exposició de fotografies d'amics seus amb objectes inútils a les mans. Tots aquests elements biogràfics us ajudaran a entendre que Yello no és un grup com tants altres.

La primera formació de Yello. D'esquerra a dreta:
Boris Blank, Dieter Meier i Carlos Perón

Seria molt fàcil qualificar els Yello com "la resposta suïssa a Kraftwerk". I no diria cap mentida; sí, Yello són un grup molt electrònic, són suïssos i a la música que fan (i especialment als vídeos) s'hi pot notar un sempre benvingut sentit de l'humor, que va una mica més enllà de la fina ironia del quartet de Düsseldorf sense arribar, tanmateix, als extrems de -per exemple- el grup belga Telex i el seu humor sovint absurd i directe. Però sonorament van més enllà de l'electrònica pura, no tan sols per la col·laboració habitual del guitarrista Chico Ablas i del percussionista Beat Ash, sinó per un interès per la música ètnica i els instruments "exòtics" que es deixa veure pràcticament des del primer disc, Solid Pleasure (1980).

Si bé, a parer meu, el millor disc que tenen és el sensacional You gotta say yes to another excess (1983), tota la producció de Yello és digna de ser escoltada i assaborida. Però a partir d'aquest àlbum algunes coses no tornarien a ser iguals. Perón deixà els Yello i, amb la seva sortida, Blank i Meier deixaren enrere bona part de l'aura més experimental que havien mostrat, representada en densos collages de sorolls com a contrast amb les peces més melòdiques i ballables, que d'ara endavant tindran un protagonisme encara més destacat. Dit d'una altra manera: la música de Yello es fa més comercial però sense caure mai en la vulgaritat, ni de bon tros. I això quedaria demostrat ja als discos Stella de 1985 (que inclou el superèxit Oh Yeah) i One Second (1987), en què hi col·laboren fins i tot Billy McKenzie i Shirley Bassey.

Blank al seu estudi amb un ARP Odyssey a la seva mà esquerra

I després d'un petit salt d'un any ens plantem en 1988, el moment de l'edició de l'àlbum Flag. Tenint en compte el disseny de la portada i els títols d'alguns temes -com, per exemple, el de la famosa The Race-, es podria pensar que es tracta d'un àlbum conceptual sobre l'automobilisme. Més encara: que l'àlbum comenci amb l'espectacular Tied up (quin festival de percussions ètniques, guitarres funky i samples d'instruments de metall!) i s'acabi amb dues versions més de Tied Up, anomenades Tied up in red (una mena de versió dub de l'anterior, que n'accentua els càntics i efectes vocals més ètnics) i Tied up in gear (que bàsicament exposa com hauria de ser una cançó de rock segons els Yello: caixa de ritmes accelerada i guitarra elèctrica plena de força i distorsió), recorda a la distribució del disc Wish you were here dels Pink Floyd, que comença i acaba amb les dues parts del seu tema principal, Shine on you crazy diamond.

Deia que la música de Yello, després de 1985, s'havia fet comercial sense caure en la vulgaritat; el millor exemple d'aquesta tendència és l'elegant balada Of course I'm lying, on Meier combina parts recitades i parts cantades d'una lletra que parla sobre les manipulacions i les mentides amb un punt de cinisme sobre un fons musical espectacular obra de Blank, amb un resultat que no sonaria fora de lloc a la banda sonora d'una pel·lícula de l'agent 007. Per a demostrar que el seu talent no és només tècnic i musical, Blank agafa el micròfon i canta amb solvència la lletra d'un dels temes més destacables del disc: Blazing saddles; nom que, intencionadament o no, coincideix amb el nom d'una pel·lícula del Mel Brooks. Amb un ritme animat i ballable i una melodia d'inspiració oriental, és un dels meus temes preferits, no tan sols de l'àlbum sinó, m'atreviria a dir, de tota la discografia dels Yello. Pel que fa a la seva lletra, hi ha trossos tan exageradament romàntics que és inevitable pensar que s'hi ha abocat una bona dosi d'ironia.

Com podem comprovar, Yello també han fet servir el Fairlight CMI

I ja que parlem de Blank, paga la pena comentar el seu perfeccionisme i afany perquè els discos de Yello tinguin el millor so possible; per a aconseguir aquesta qualitat sonora, Blank no tan sols ha treballat amb instruments de primer nivell com el sampler Fairlight CMI, sinó que ha construït una fabulosa col·lecció de sons amb què crea bases que semblen pel·lícules sonores, que prenen forma a la ment de qui les escolta. I en el cas d'aquest disc, la pel·lícula sonora es diu Alhambra, de clara inspiració andalusina: malgrat el rerefons electrònic, les notes de guitarra acústica i els samples d'un mizmar (instrument àrab de vent) fan pensar en un califa assegut al seu tron i sentint com uns músics toquen aquestes melodies per a ell. Una altra d'aquestes pel·lícules sonores amb personatges imaginaris és Otto di Catania: aquí, Meier es posa a la pell d'un presentador d'un espectacle de varietés que fa un balanç de la seva vida -en italià, és clar- sobre una base musical que convida a seguir el ritme fent petar els dits. Aquestes dues últimes cançons tenen en comú una col·laboració de luxe: Billy McKenzie, que s'hi ocupa de les segones veus, i que tornava a l'estudi amb Yello després de l'experiència de l'àlbum anterior.

Ara que hi penso, encara no us he explicat la petita història que hi ha al darrere de The Race! Resulta que un programa musical alemany anomenat Formel Eins començava una nova temporada amb canvis: nou presentador, nova imatge... I també nova sintonia. Tot i que s'havia fet un concurs per a escollir-la, cap dels temes presentats no agradava a la productora, que es posà en contacte amb els Yello; el grup li donà com a resposta una peça que tenien mig oblidada als arxius, bàsicament perquè els deixessin tranquils. I, oh sorpresa, la productora l'acceptà immediatament. I d'aquí ve que comparés al principi la història de The Race amb el conte de l'aneguet lleig.

Com podeu comprovar, aquesta versió primitiva era només un embrió del superèxit que conqueriria les orelles i les pistes de ball gràcies als seus efectes sonors automobilístics, ritme trepidant i, ara sí, la melodia tocada amb un sample d'un saxòfon i que es convertiria en el seu tret identitari; tot això, lògicament, combinat amb la veu de Meier, que ataca ràpidament (i amb el domini de tot un raper, com ja havia fet al tema Bostich de 1980) versos com ara "Not any track is turning but the race is in my head / I'm attacking the illusion but the stopping drives me mad".

Yello en directe a Berlín (2017)

Un altre tema on Meier combina el seu estil vocal híbrid entre narratiu i raper és 3rd of June, un mig temps amb parts agressives en què destaca la guitarra de Chico Hablas sobre una multitud d'efectes vocals per a crear un fons angelical; tot plegat, aguantat per un ritme fort i complex que serveix de suport a la veu quasi furiosa de Meier mentre parla del 3 de juny de 1988; segons ell, "a highly unimportant day" en què se segueix la pista d'un individu al centre de la diana d'un franctirador imaginari i les accions d'un aprenent de predicador, tot un conjunt explicat d'una manera que recorda a les evolucions d'un somni.

El cas és que aquesta cançó que Yello havia donat a la productora de Formel Eins a contracor esdevindria l'èxit més gran del grup i fins i tot entrà al Top 10 britànic aquell mateix any. Però aquest no és l'únic tema dels Yello que ha aconseguit renom internacional; poc abans Oh Yeah havia aparegut a la banda sonora de la pel·lícula juvenil Ferris Bueller's day off, i sempre se'l sent quan Duffman (un dels personatges dels Simpsons) apareix a la pantalla. I, continuant amb el fil cinematogràfic, The Race també va ser inclòs a una pel·lícula, la comèdia Nuns on the run: una elecció molt adequada.

Malgrat no haver tocat en directe dalt d'un escenari fins ben entrat el segle XXI (fins aleshores només havien ofert una actuació de 15 minuts al club The Roxy de Nova York en 1983, i algun concert esporàdic més endavant), Yello sempre han estat presents com a referència de molts creadors de música electrònica contemporània; només cal mirar, per exemple, la llista d'artistes que remesclà les cançons més conegudes de la parella Blank/Meier, i que inclou primeres espases del dance (Jam & Spoon, Carl Cox...) o de l'IDM (Cosmic Baby o The Orb, per exemple). Els vídeos de Yello també han cridat l'atenció fora del món musical, i així el de Pinball Cha Cha va ser mostrat al MOMA de Nova York el 1985 durant l'exposició Music Video: The Industry and its Fringes.

La popularitat de Yello continua en l'actualitat: ells han continuat publicant discos innovadors i exquisits, sense presses però sense pausa (el més recent, Point (2020), sense comptar amb la recopilació Yello 40 Years, apareguda un any després) i fins i tot component la música de l'anunci promocional del Volkswagen Golf 7 el 2012. Així que ja ho sabeu: si aquestes línies us han intrigat i fins al punt de preguntar-vos si és una bona idea entrar a la discografia d'aquest original i suggeridor grup suís, la resposta és justament el nom del seu segon àlbum: Claro que sí.

Dr. Sampler

It’s Only Rock’n Roll

It’s Only Rock’n Roll (Rolling Stones Records 1974)

The Rolling Stones

“Va ser a principi de 1974, quan s’estava enregistrant It’s Only Rock’n Roll. Mick (Taylor) va fer un meravellós solo a Time Waits for no One que continuava fins al final, però Mick i Keith, que estaven als controls darrere el vidre, el van tallar just quan començava a deixar-se anar. Taylor no va protestar ni va fer cap escarafall, només va deixar la guitarra, va anar a la sala de control i va dir que marxava a l’hotel. Mai no va tornar”.

Aquesta anècdota explicada per Ted Newman, el fabricant personal de les guitarres de Keith Richards durant la dècada dels setanta, descriu amb precisió quina fou la gota que va vessar el got en la relació Taylor amb els Rolling Stones. Tothom assumeix que Taylor va ser maltractat i menystingut per Jagger i Richards, els quals mai li van reconèixer la seva contribució especialment a l’hora d’acreditar-lo en l’autoria de temacles com Sway, Winter, o l’esmentada Time Waits for no One. It’s Only Rock’n Roll va ser, doncs, el darrer àlbum on va participar.

A veure com us ho explico. Pel que a mi respecta It’s Only Rock’n Roll passa per ser, juntament amb Black and Blue (1976), l’àlbum menys bo dels Stones durant la dècada dels setanta. Vol dir això que és un treball mediocre? En absolut, al contrari, és un disc formidable. Només que als setanta la banda va publicar àlbums tan monumentals que a l’hora d’intentar fer una classificació algun ha de quedar enrere. Sospito que Mick i Keith tenen una opinió similar si ens fixem en les reedicions deluxe que s’han fet aquest segle dels seus àlbums clàssics d’aquella època. Així és, els únics que no han rebut aquest tractament són Black and Blue i el disc protagonista de la ressenya d’avui.

It’s Only Rock’n Roll -per cert, aquest octubre compleix cinquanta anys- és també el primer que produeixen Jagger i Richards sota el pseudònim de The Glimmer Twins, un cop Jimmy Miller, responsable del so dels seus àlbums més aclamats, abandonés també l’organització Stone. No hi ha gaire diferència en com sona aquest àlbum respecte al seu predecessor Goat’s Head Soup, per exemple. Suposo que simplement Mick i Keith ja havien après prou del negoci i no necessitaven cap productor aliè, si no és que podien utilitzar-lo com a reclam comercial com farien en un futur encara llunyà. El que sí que hi ha és la continuació en la inclusió de mitjos temps i balades que guanyen en minutatge i que pel meu gust llastren una mica el ritme de l’àlbum. Res a dir de Time Waits for no One, que és un dels temes estrella de l’àlbum -potser la darrera i brillant contribució de la guitarra de Mick Taylor- però penso que la quota baladística la podrien haver deixat aquí. Temes com Till the Next Goodbye o If You Really Want to Be My Friend els trobo una mica avorridots i se’m fan un pèl llargs. Tanco el capítol de queixes dient que tot i que la versió de Ain’t to Proud to Beg dels Temptations no està gens malament, jo haguera triat amb els ulls tancats l’altra versió que van enregistrar i que es va quedar fora de l’àlbum. Em refereixo a Drift Away, un hit a mig camí entre el R&B i el soul que havia popularitzat el 1973 Doobie Gray i que té una tornada que imagino va fer embogir als Glimmer Twins fins al punt de fer una versió, enregistrar-la i considerar seriosament incloure-la a It’s Only Rock’n Roll. No es tracta de fer competicions, però escolteu Drift Away i Ain’t to Proud to Beg i digueu-me quina us agrada més.

Vestits de mariners per enregistrar el clip de It's Only Rock'n Roll (but I Like It)

Molt bé, un cop acabat l’apartat de les reclamacions em preguntareu, què, la resta? I jo us respondré: Dinamita. Ja ho diu Mick només començar el disc “la banda és a l’escenari i és una d’aquelles nits que el bateria pensa que és dinamita…” és If You Can’t Rock Me i creieu-me que no és només el bateria, és tota la banda que sona com un canó. Secs, durs, aspres… contràriament al que pugui semblar el potent riff del tema va a càrrec de Mick Taylor, Richards se n’ocupa del baix i Jagger en la seva línia “no busco una cara bonica, ni un pastís de noces…” no, Mick busca un clau ràpid i “si tu no pots, una altra ho farà”.

Dance Little Sister, ja a la segona cara, és un altre dels temes explosius. De temàtica similar a Honky Tonk Women -ja sabeu, les dones que freqüenten aquells clubs i que, com es deia abans “fumen i et parlen de tu”- Keith imparteix una classe magistral d’allò que és un guitarrista rítmic. El mateix Jimmy Page en aquella època, quan li demanaren opinió sobre els problemes de Richards amb la llei, va dir que només havies d’escoltar Dance Little Sister per perdonar-li-ho tot. No m’atreviria a tant, perquè la llista de pecats de Kiz és més llarga que un dia sense pa, però és impossible no quedar impressionat pels poderosos acords que, juntament amb Bill i Charlie, imprimeixen al tema un ritme endimoniat.

It’s Only Rock’n Roll va ser enregistrat als estudis Musicland Studios de Múnic entre novembre del 1973 i febrer de 1974, excepte un parell de temes. El primer d’ells és potser el més famós de l’àlbum i el que li dona el títol. Exacte, It’s Only Rock’n Roll (but i like It) i malgrat ser un dels temes habituals en moltes de les seves gires, que voleu que us digui, no és dels meus favorits del disc, com tampoc ho és el vídeo promocional del qual millor m’estalvio els comentaris. De fet, us podria dir que m’agrada més la història que hi ha al darrere de la gravació del tema que la cançó mateixa; una nit de festa a la casa de Ronnie Wood -futur Stone- i el seu company dels Faces, el bateria Kenny Jones, entre altres músics i on es deixen caure Jagger i David Bowie. Ho passen tan bé que enregistren una demo a la qual setmanes després a l’estudi, Richards només ha d’afegir-li la seva guitarra i el tema va tal qual al disc. L’autoria de Woody naturalment no va ser acreditada, la cosa es va despatxar com “inspiration by Ronnie Wood” i llestos. Per cert, els backing vocals de Bowie no els he sentit mai -als crèdits de l’àlbum, ni rastre tampoc- i mira que he escoltat vegades el tema. Short and Curlies, prové de les sessions de Goat’s Head Soup, és a dir de novembre- desembre del 72 a Jamaica i és d’aquelles perles que moltes vegades passen inadvertides enmig de temes de més volada i que es converteixen, en el meu cas, en favorits. És sentir la intro del piano de Stu i saber que no decebrà. Un blues rock amb tot el boogie que imprimeix el sisè Stone -Stu, tenia carta blanca per participar en els temes que a ell li agradaven, Billy Preston i Nicky Hopkins es reparteixen la feina a les tecles- i una divertida història (o no, si tu ets la víctima) relacionada amb short and curlies, expressió que fa referència a tenir algú enganxat pel pèl púbic. Doncs sí, la lletra no pot ser més explícita “quina putada, ella t'ha agafat per les boles, té el teu nom, té el teu telèfon / Ella va estavellar el teu cotxe, es gasta els teus diners i tu no pots allunyar-te de tot plegat…” a saber què havia fet l’individu per merèixer aquest càstig… en fi, que la guitarra de Mick Taylor torna a sonar excepcional en aquest tema, com he dit abans, dels meus preferits del disc i que, significativament, no arriba als tres minuts.

A la carpeta interior podem trobar fotos dels músics convidats,
Stu, Nicky Hopkins i Billy Preston

Ja he comentat alguna vegada que, a parer meu, una de les claus de l’èxit i supervivència dels Rolling Stones ha estat la capacitat d’incorporar a la seva música diferents estils que ja hi eren o que han anat sorgint durant llur llarga carrera artística, i al mateix temps, conservant sempre el seu propi so. A Luxury, per exemple, tot i les guitarres típicament stonianes, ja es nota l’empremta del reggae i a Fingerprint File -aquests dies, el millor tema del disc, tot i que així varia, ja ho sabeu- Jagger denuncia el control social de l’FBI en una peça funktàstica que m’atreveixo a dir que és el primer contacte dels Stones amb la música de ball o música disco que començava a fer furor a l’època. Fingerprint File és un tema perfecte per tancar un àlbum on, com és costum en la banda, hem tingut una mica de tot rock, blues, soul, balades i, per acabar, aquest ritme funky on destaca sobretot el baix de Mick Taylor (pobre Bill Wyman relegat aquí al sintetitzador, que és desplaçat del seu instrument en les millors cançons del disc, tot i que és un excel·lent baixista val a dir) el riff de guitarra de… Mick Jagger i, no cal dir-ho, la guitarra passada pel wah wah de Keith Richards.

It’s Only Rock’n Roll, tot i arribar sense problemes al número 1 dels EUA, es va quedar en el segon lloc a les llistes angleses, cosa que no passava des de feia uns quants àlbums dels Stones. Tampoc no va entusiasmar la crítica de l’època, essent l’argument més gran en contra de l’àlbum el fet que estava bastant descompensat quant a la qualitat -algunes molt bones, altres mediocres- de les cançons incloses. Afeixo també que no és un àlbum gaire reivindicat pels Stones, A excepció del tema It’s Only Rock’n Roll (but I like It) les poques cançons interpretades en viu a la gira corresponent -EUA 1975/Europa 1976- mai més o rarament han tornat a aparèixer als setlists; i sumem-li el que deia abans, no ha estat reeditat amb tractament deluxe com gairebé tots els seus germans de la dècada, anant a petar les poques outtakes de l’època a la reedició de Tattoo You. Continua sent, doncs, un àlbum recomanable? Per descomptat. Ja sabeu, un disc de notable dels Rolling Stones, és de matrícula d’honor per a moltíssimes bandes. No li doneu més voltes, It’s only rock’n roll… (but I like It).

Bifurca

Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance

Live At The Aquarius Theatre: The Second Perfomance (Bright Midnight Archives 2001)
The Doors

La data de l’1 de març de 1969 ha quedat marcada a foc per sempre més en la breu i exitosa trajectòria de The Doors. Fou el famós concert de Miami, en el qual Morrison la va fer grossa, més del que anava sent habitual. La cosa venia de lluny, els escàndols protagonitzats pel cantant damunt l’escenari sovintejaven -a New Haven, dos anys enrere, ja havia estat detingut en directe a mitjan show- però a Miami va caure la gota que va fer vessar el got. Ja no és que arribés tard ni que es presentés trompa al show. Jim va començar a provocar i insultar al públic, va llançar la gorra d’un policia a l’audiència, va simular masturbació i sexe oral -pobre Robby Krieger- es va treure la titola -almenys això és el que posava a la denúncia- i va convidar a tothom a despullar-se, invitació que segons testimonis presents va ser seguida per bona part de la concurrència. Coses que fins fa poc no tindrien cap transcendència en un concert de rock -avui no ho sé, donada l’estúpida correcció política imperant- a l’Amèrica de finals dels seixanta això era un escàndol de dimensions considerables.

El resultat va ser una denúncia i un arrest contra Jimbo per “conducta lasciva” i coses per l’estil. I el que fou pitjor, les seves cançons a la llista negra de les ràdios i la cancel·lació per part de les autoritats dels concerts programats per una imminent gira pels EUA. The Doors ja eren oficialment uns empestats, i a la censura governamental s’havia d’afegir la por dels promotors de contractar-los, donat que la banda californiana s’havia convertit en sinònim de problemes. Internament, les coses tampoc anaven gairebé al si de la banda. L’alcoholisme de Morrison no posava les coses fàcils a la banda a l’hora de treballar a l’estudi i a més The Soft Parade (1969), l’àlbum que estava a punt de publicar-se, resultaria ser el menys bo de llur discografia (obro parèntesi per dir que els cinc àlbums restants van d’excel·lents a obra mestra).

Quatre mesos a l’ombra i després d’una estada a Mèxic D.F. on tenen lloc quatre concerts, Elektra aconsegueix reservar l’Aquarius Theater per a dos shows de The Doors en un sol dia, el vint-i-u de juliol. Un club de dimensions reduïdes amb aforament d’uns centenars de seients. La companyia, a més, té la idea d’enregistrar professionament tots dos concerts per a un futur àlbum en directe. Seran els primers d’una dotzena que s’aniran gravant durant l’any següent i que seran el material que apareixeria a Absolutely Live (1970), únic disc en directe publicat en vida de la banda.

Morrison simulant una fel·lació a Krieger a Miami i, de passada, escandalitzant Amèrica.
Foto Edgar Bernstein, David LeVine and Jeff Simon

Es pot copsar a l’ambient de l’Aquarius Theatre que hi havia expectació per veure quina actitud desplegarien en escena the Doors i especialment Morrisson després de l’escàndol de Miami. No diré que Jim ofereix un concert sobri perquè desgraciadament aquests dos termes junts formen un oxímoron, però sí que es mostra concentrat, preocupat de cantar bé i tot i que la interacció amb el públic és constant, el show rutlla sense incidents. L’opinió general és que en el primer concert la banda es mostra una mica continguda, com un escalfament previ, mentre que el segon -del qual avui us en parlo- és considerat un dels millors d’aquells que van ser enregistrats en aquesta darrera etapa de The Doors, el període 1969-1970.

Resulta curiós que un àlbum tot just acabat de sortir a la venda i, per tant, a promocionar com és The Soft Parade, sigui ignorat olímpicament en aquest concert (només el single Touch Me figura al repertorti d’aquest concert). No és estrany, la banda havia provat d’allunyar-se dels paràmetres musicals en què es movia, havia incorporat elements jazzístics i arranjaments orquestrals… i el resultat no va convèncer a ningú, començant per ells mateixos. Suposo que això va generar en la banda una actitud de retorn als orígens i com més aviat millor, devien pensar. La prova la teniu aquesta nit; què em diríeu d’un concert que comença amb Back Door Man de Willie Dixon i acaba amb Rock Me Baby de B.B. King? Aquest són els meus Doors favorits. Ja m’està bé el seu vessant arty, psicodèlic, experimental… però els Doors que més m’arriben són els que retiren cap al blues i el R&B. La veu profunda de Morrison encaixa perfectament en el gènere, el mateix que els teclats de Manzarek, la guitarra bluesy de Krieger i la bateria poderosa de Densmore. Atenció al setlist, perquè als blues ja esmentats, s’afegeix el medley Mistery Train i la particular versió que fan del Crossroads de Robert Johnson, Little Reed Roster, un fantàstic Gloria de Van Morrison, l’habitual Close to You -un altre de tema de Dixon- cantat per Ray Manzarek… què més pot un demanar?

Doncs els clàssics, és clar. Un potent Break on Through on Jim arriba a les notes altes de la versió d’estudi, l’èpica When the Music’s Over, Un Light My Fire que es treuen de sobre a mitjan concert -no ho dic pejorativament, és un gran tema i la versió d’aquella nit és excel·lent, només que no la reserven per acabar-, contundents i celebrades versions per l’audiència de Soul Kitchen -quin goig sentir a Jim i Ray deixant-se l’ànima cantant a l’uníson la tornada- i de Five Foot One abans del bis. Sorpreses? També. La versió integra del poema musicat The Celebration of King Lizard -tema que no va entrar a Waiting for the Sun (1968) per “criteris comercials”- que podem considerar-la com la versió definitiva i un tema inèdit que algú m’haurà d’explicar per què no el van gravar mai a l’estudi, com és Universal Mind; no us exagero si us dic que per mi aquesta cançó podria entrar en un best of sense problemes i per descomptat representa un dels millors moments del concert. “Ara estic tan sol, que només busco una llar a cada lloc que veig, però soc un home lliure, aquesta és la sort que tinc” canta Morrison, amb un sentiment que hom podria pensar que està parlant de si mateix.

The Doors en viu a l'Aquarius Theatre el 21 de juliol de 1969

I si bé el nou àlbum The Soft Parade, tal com deia abans, té una mínima presència, The Doors no se’n poden estar d’interpretar temes de Morrison Hotel (1970), un àlbum pel qual ni tan sols havien entrat encara a l’estudi a enregistrar-lo. El blues-rock de You Make me Real devia agafar per sorpresa la concurrència, de la mateixa manera que l’embrionària versió -encara instrumental- d’un ferotge Peace Frog que, igual que en el disc que sortiria mesos després, empalmen amb la calmosa Blue Sunday produnt un agradable contrast.

La sensació que un té en acabar el concert és que The Doors continuaven sent una gran banda en directe, i que el seu principal enemic eren ells mateixos, especialment si Jim no era capaç de controlar la seva explosiva personalitat combinada amb els seus excessos alcohòlics. Malauradament, ja sabem que no se’n va sortir. Pels que no teníem prou amb la discografia oficial i les reedicions i ampliacions que s’han anat publicant al llarg de tots aquests anys, la notícia que l’organització Doors, a través del segell Bright Midnight Archives, havia començat a principis d’aquest mil·leni a exhumar enregistraments en viu de la banda fou una notícia molt benvinguda. Gràcies a aquesta iniciativa podem escoltar una dotzena llarga de shows amb una qualitat sonora perfecta i, a diferència de Absolutely Live que està editat a partir de diferents concerts, gaudir-los en la seva integritat, amb totes les virtuts i defectes d’un show dels Doors en estat pur i sense adulterar. Com deia abans, què més podem demanar? Doncs les reedicions, perquè estan descatalogats i costen molt de trobar. Que dura és la vida del fan.

Bifurca

Shootenanny!

Shootenanny! (Dreamworks 2003)

Eels

Sempre és un bon moment per descobrir “nous” artistes. No importa els anys que fa que escoltes música, que un dia algú et descobreix una banda, un artista i penses, com és possible que m’hagi passat desapercebut? En realitat la resposta és fàcil, almenys per a mi, i és que, com es diu ara, no ens dóna la vida. Hi ha tanta oferta -ara i abans, tot s’ha de dir- que no donem l’abast, i per això passa que, de vegades, ens perdem artistes tan interessants com el que us parlaré avui, en Mark Oliver Everett, conegut com E.

De la manera com he començat, qualsevol podria pensar que el protagonista de la ressenya d’avui és algú que tot just comença. Doncs no, gens. El Sr. Everett, acumula trenta anys de carrera discogràfica, primer amb dos discos en solitari a principis dels anys noranta, signats com E, i després amb una banda -és un dir, perquè no deixa de ser un projecte personal amb els músics en constant rotació- amb el nom d’Eels. Trenta anys, deia, i una discografia extensa d’un músic que, com passa amb els grans artistes, és difícil d’ubicar en un gènere. Si serveix d’alguna cosa, podem recórrer a la coordenada temporal i ubicar-lo el rock alternatiu post-grunge.

Un altre aspecte difícil de categoritzar, però, és la valoració que dels seus discos fan aficionats i crítics musicals. M’explico: Deixant de banda Electro-Shock Blues (1998) i Blinking Lights and Other Revelations (2005), que són considerats els seus cims artístics, el consens acaba aquí pel que fa a la resta de la seva discografia. Ja podeu visitar fòrums, rànquings i pàgines d’internet dedicades a Eels que de poc us serviran per formar-vos un criteri raonable de quins són els discos més recomanables, o per on començar si voleu acostar-vos a la seva obra. No és que sigui l’únic artista amb qui passen aquestes coses, però diria que pocs músics generen tanta controvèrsia i disparitat d’opinions amb els seus àlbums. Discos que alguns consideren imprescindibles són bescantats per altres i, a l’inrevés, obres considerades menors per un sector de la crítica i afició són pujats a l’Olimp de la discografia de l’artista.

Shootenanny! és un dels màxims exemples d’aquesta discrepància eterna amb què és rebut cada llançament discogràfic de Eels. He llegit crítiques que el despatxen com un disc amb expressions que van de “poc inspirat” a “pitjor disc de la seva carrera” passant per termes com ”inconsistent”, “avorrit”, “àlbum amb manca d’identitat” o titllant al músic de ser incapaç d’oferir ja res de nou en aquest punt de la seva carrera. Si heu arribat fins aquí i esteu pensant si val la pena continuar la lectura o dignar-vos donar-li una escolta a Shootenanny!, només deixeu-me dir que a mi és el disc que em van enganxar a la seva música i que el trobo un àlbum excel·lent. Així i tot, també he de dir que em va tranquil·litzar comprovar que no sóc l’únic i que al costat de crítiques tan demolidores convivien altres molt més en la línia del meu criteri.

Mr. Everett es menja un dònut mentre decideix com dividir
els fans en el pròxim disc. Foto: Dustin Downing

Segurament el fet que Shootenanny! fos enregistrat en unes circumstàncies particulars - Everett ja ho és, de particular, val a dir- té a veure amb el criteri amb el qual és jutjat. La cosa és que l’enregistrament de la seva obra cabdal -l’esmentat Blinking Lights and Other Revelations- anava allargant-se cada cop més, de fet va trigar sis anys a completar-se, i el Sr. Everett va tenir, diguem-ne, un rampell. Un artista no pot perdre l’espontaneïtat, devia pensar, així que va reunir la banda a l’estudi i gairebé a pèl i amb mínima producció en deu dies havia enllestit l’àlbum que duu aquest títol Shootenanny!, que deu ser una broma privada del particular humor del nostre protagonista.

Un humor que ja es deixa sentir en el primer tema de l’àlbum “Quan vaig néixer els doctors van dir: alguna cosa no va a l’hora al cap d’aquest nadó”, canta a All in a Day's Work, blues ortodox de lletra divertidament absurda i forjat a cop de bateria, guitarra i harmònica. Sí, un blues per començar en un àlbum increïblement variat on conviuen pop songs de melodies infal·libles, peces rockeres, intimisme acústic i blues turmentats. Afegiu-li un registre vocal que va de la veu rogallosa al falset passant per l’udol sense complexos i tenim un dels grans talents de la música actual. I en Shotenanny! un àlbum que li fa justícia.

Només un single va sortir d’aquest àlbum; i només cal una escolta perquè la rockera Saturday Morning (doneu una ullada a l’hilarant vídeo) s’adhereixi a la pell i es converteixi en banda sonora particular per uns dies. És clar que no és l’única, el groove de Love of the Loveless i sobretot peces com Dirty Girl, Rock Hard Times o Wrong About Bobby contenen tornades deutores de la millor tradició pop -algú ha parlat i no li falta raó de la inspiració dels quatre de Liverpool- que per si soles ja converteixen Shootenanny! en un àlbum extraordinari. En algun moment, però, com si es tractés d’un revers tenebrós, el disc pren un to fosc i els temes es tornen depressius, intimistes, reflexius… i si aquells temes eren bons, aquests pel meu gust encara són millors.

No em puc estar de recomanar-vos aquest disc en viu.
Arranjaments de corda per a un repertori espectacular.

El blues torturat de Agony, per mi el tema més impactant de tot l’àlbum i no només per l’excel·lent execució instrumental, amb aquest toc experimental de guitarra tremolosa, sinó per la cruesa de la lletra -”Tot el que sento és pura agonia/ els amics m'expliquen que potser necessito una mica d'ajuda psiquiàtrica/ em miro al mirall i tot el que veig és edat i por… i agonia”- Collons… La superba balada acústica que és The Good Old Days “m’agrada despertar-me d’un mal somni, em fa sentir que la vida no és tan dolenta” enmig d’uns sublims arranjaments de corda que ben bé podrien ser violins. El mateix to amaga Restraining Order Blues, una amarga confessió d’una història de violència de parella. El millor d’aquesta col·lecció de temes introspectius, juntament amb l’esmentada Agony, arriba amb Lone Wolf, potent blues-rock d’autoafirmació i reivindicació de la pròpia raresa “Sóc un llop solitari, sempre ho he estat i ho seré, em trobo bé així, estic resignat a això”.

D’acord, no tot l’àlbum és tan exageradament bo, concediré que cap al final hi ha un parell de temes que podríem considerar més fluixos -Numbered Days i Fashion Awards, tot i que ja us ho dic ara, podria ser jo qui no sabés apreciar-los- però Shootenanny! acaba com el gran disc que és, amb Somebody Loves You, un altre tema memorable que a més és un cant a l’esperança per a tots els inadaptats, loveless, agonics, lone wolves i altre espècies particulars com el mateix Sr. Everett. I si no ho és tot això, escoltant aquest magnífic àlbum que és Shootenanny!, a fe de deu que ho dissimula molt bé.

Pel que a mi respecta, el descobriment de la temporada.

Bifurca

Purple Rain

Purple Rain (Warner Bros. 1984)

Prince

El sisè àlbum d’estudi de Prince Rogers Nelson, de l’any 1984, Purple Rain, primer acreditat amb la seva gran banda, The Revolution i també banda sonora de la pel·lícula que du el mateix nom, marcà un abans i un després en la carrera artística del Príncep de Mineàpolis.

Les nou cançons que componen el disc estan escrites majoritàriament per Prince, encara que hi contribuïren el seu pare (John L. Nelson), Wendy & Lisa i el Dr. Fink.

S’inclouen tres cançons gravades en directe: I would die 4 u, Baby I’m a star i Purple rain. Per cert, en aquests tres temes i a Let’s go crazy podem gaudir de la banda al complet. Wendy & Lisa apareixen a Computer blue, Apollonia canta amb Prince a Take me with you i la resta de cançons són actuacions en solitari del Mestre.

Cal comentar que els temes Take me with you, Baby I’m a star i Purple rain inclouen una secció de cordes arranjades per Lisa i el mateix Prince. Els músics en qüestió que ens fan gaudir en aquesta secció són Novi Novog (violí i viola) i David Coleman i Suzie Katayama al violoncel.

La gira per promocionar el disc, Purple Rain Tour duraria 5 mesos i constaria de prop de 100 espectacles USA i 2 al Canadà. When doves cry i Let’s go crazy van arribar al capdamunt de les llistes del Billboard hot 100 i, com dèiem, l’àlbum comportà el reconeixement a nivell mundial de l’artista.

Let’s go crazy comença amb un orgue d’”església” que introdueix les primeres paraules d’un músic que podríem etiquetar com a “líder espiritual”: “Estimats, avui ens hem reunit per a superar allò que anomenen Vida”. Es tracta de la narració d’una metàfora de la batalla Crist versus Satanàs (“The Grim Reaper”). Prince encara anava amb peus de plom a l’hora de parlar de temes religiosos. “Sigues feliç, mantingues la concentració i no deixis que l’ascensor et descendeixi” i continua “(...) busca el plàtan morat fins que et fiquin al camió”. L’home es refereix al fet que hauríem de treure temps del temps, rebuscar en la nostra vida complicada i trobar allò que realment ens fa feliços.

Prince i Morris Day formaren la banda per la necessitat de Prince
 de donar sortida al seu material pop-funk, metre ell explorava
altres gèneres musicals

Take me with you. La cançó comença amb uns tocs frenètics de bateria i uns riffs de teclat de bogeria. Llavors, la dolçor. Una cançó sobre l’amor ambientada als 1960s. “No puc dissimular els batecs del meu cor. Batega tan fort... Està als teus ulls. Què puc dir més? M’exciten”. Un duet Prince-Apollonia (mai descuidà als seus amors i els hi cedí bons espais en les seves cançons). Prince tenia un tresor artístic que brollava del seu cos i que no cabia en el recipient. Per això s’inventà dos grups paral·lels al que ell feia. El seu rhythm and blues no tenia cabuda en allò que havia pressuposat, per això s’alià amb Morris Day i la seva banda, The Time.

Ho havia provat abans, amb un projecte que no acabar sent exitós, The Rebels. De fet, passà el mateix amb el pop. I llavors fou quan el príncep de Mineàpolis, enamorat llavors de la Vanity, va crear Vanity 6. Bé m’he sortit de guió... El fet és que volia destacar dues coses: la llavor de talent creixia dins seu a ritmes vertiginosos i que els seus amors eren una part essencial en el seu esdevenir musical.

The beautiful ones. Aquesta és una balada que parla sobre l’esforç i el desengany amorós. “Potser no sé el que necessito (...) però et desitjo”. “És ell o sóc jo?” es pregunta i després s’esforça i exposa un argument cada vegada més treballat a la seva amant. Finalitza l’actuació agenollat, derrotat i destrossant la seva guitarra. Val a dir, que el títol va servir per a donar nom a una memòria no convencional de l’artista.

Computer blue es presenta per primera vegada al públic el 3 d’agost de 1983. Doncs bé, l’any 1982 es van vendre el doble de computadores que el 1981 i el quàdruple que el 1980. Prince ens informa de com les màquines podrien afectar els nostres sentiments. Inspecciona el seu interior i observa que està buit. La cançó reflecteix una metàfora, que els humans som computadores i el Príncep està trist a causa de la seva programació defectuosa i a la nostra prepotència. L’adjectiu amb què defineix a la computadora és el blau. El blau del monitor, però també el blau de l’estat melancòlic en què es troba. Prince informa dels efectes deshumanitzadors que ens haurien d’atemorir.

Els 4 minuts de cançó (només 90 primers segons de lletra) desprenen un aire punk-funk tota l’estona. Recomanaria la versió estesa Computer blue (Hallway speech version), de més de 12 minuts. La cançó comença amb un diàleg que es preveu lèsbic, entre els dos “robots”, la Lisa i la Wendy. La 1a li pregunta a la 2a si l’aigua està prou calenta. Segurament s’acaben banyant mútuament, ves a saber...

Cal destacar els 3 solos de guitarra del Mestre. El primer, als 1’38’’ amb la guitarrista Wendy, s’ha comentat que maquillada per assemblar-se al cantant, i agenollada davant seu en actitud, si més no, censurable, escena d’un narcisisme autofelatori del de Mineàpolis. Per cert, detalls, ell s’ajup lleugerament i amb la mà enguantada li acaricia lleugerament la galta a ella. A ritme de sintetitzadors el segon solo, molt dolcet, basat en una cançó del seu pare, Father song. Acaba (3’43’’) amb un crit espectacular i esfereïdor, la computadora està a punt de petar, el solo i un darrer crit…

Darling Nikki. Quan la dona del vicepresident dels Estats Units, la senyora Gore, va presenciar la seva filla escoltant la cançó va lluitar perquè es formalitzés un avís informant els pares de les lletres dels àlbums amb llenguatge i contingut no apte per a menors, el famós ”Parental Advisory: Explicit Lyrics”. De fet, ho va aconseguir.

Simplement, la lletra parla que el protagonista va conèixer a una noia que li agradava masturbar-se al vestíbul d’un hotel i amb revistes picants. Tenen un encontre al seu castell i tal i ell va perdre els papers (...” l el castell va començar a girar o potser era el meu cervell. No et puc dir què em va fer, però el meu cos mai serà el mateix”), en fi, una de les cançons més obscenes de l’artista.

When doves cry. Una cançó d’enamorats, inspirada en la seva relació amb Susan Moonsie, membre del grup Vanity 6.

“Potser sóc massa exigent (...) Ella mai està satisfeta (...). Perquè ens cridem l’un a l’altre? (...) Això és el que sona quan els coloms ploren (...)” El Príncep crea una atmosfera tensa durant la cançó, com en la relació que s’explica a la lletra, estranya i amb la sensació d’una buidor, com si faltés alguna cosa.

I would die 4 u. “No sóc el teu home, ni la teva dona, sóc alguna cosa que mai entendràs (...)”... Referències bíbliques sintetitzades en poc menys de 3 minuts de cançó. Prince resumeix la idea de la Santa Trinitat. Així, parla de Déu i el perdó (“no cal que et preocupis, ni que ploris) de Jesús, com el messies (“sóc el teu messies i moriria per tu”) i del colom (“no sóc humà, sóc un colom, sóc la teva consciència, sóc amor”).

Recordem que, malgrat la imatge transgressora i sexual del Príncep, aquest, era un cristià conservador, primer adventista i després testimoni de Jehovà.

Un abans i un despres de Purple Rain. Prince s'elevaria a la categoria de
superestrella mundial a partir d'aquell àlbum

Baby I’m a star. “Potser no ho sabeu ara, però sóc una estrella...”. El títol ja ho diu tot. Prince es presenta al públic com el que realment era. Modèstia o intuïció previsora d’allò que acabaria essent?

Com a Darling Nikki, hi ha un curiós backmasking (un so gravat al revés, que, per cert, van posar de moda The Beatles) al principi i al final de la cançó. Missatges en clau del de Minessota? No ho sabem, però m’encanta. També, val la pena destacar el solo de sintetitzador del Dr. Fink.

Purple rain. Segurament la seva cançó més emblemàtica, la que dóna nom a l’àlbum. Malgrat que no sóc de massa balades, aquesta és “la meva cançó”. Des del primer dia que la vaig escoltar em vaig enamorar d’ella. Algú va dir que Prince era més un messies que un pastor. Diu la cançó: “Deixa’m guiar-te cap a la puja porpra”, Torna a sortir el color morat. El músic veu el color com a un signe de salvació, relacionat amb un déu, com un propòsit i ell està allà per a ajudar-nos a seguir el bon camí. Un apunt important és el debut amb els The Revolution, de la Wendy, amb 19 anyets.

Aquest disc és el més emblemàtic de Prince, el que té més impacte a nivell comercial i cultural de tota la seva carrera. Abans d’aquest treball ell s’esforçava moltíssim, incansablement i es barallava amb les dues bandes que va crear per a poder dur-les endavant. I, sobretot amb els The Time, que eren tan bons que fins i tot li feien la competència damunt els escenaris! El Príncep, abans de Purple Rain, era un desfavorit de la indústria musical i s’acabà convertint en una superestrella a nivell mundial.

L’àlbum va rebre 2 Grammy, 3 American Music Awards, 2 Brit Awards i va estar al número 1 de la llista dels Billboard 200 durant 24 setmanes seguides.

Pep Gensana

Pump

Pump (Geffen 1989)

Aerosmith

Una cosa és que aquest blog no sigui d’actualitat musical -ni ho pretengui- i una altra és que no es faci ressò de notícies que afecten músics i artistes que sempre tindran un lloc en aquestes pàgines. L’altre dia Aerosmith va fer un comunicat on anunciava que plegava dels escenaris -pel que fa a enregistrar discos no diu res- perquè el seu cantant, Steven Tyler, no s’ha pogut recuperar de la “lesió vocal” que pateix. Si us dic la veritat i em permeteu la malesa, el primer que vaig pensar és que ja era hora i que aquest anunci arribava potser trenta anys tard. Ja sabeu el que penso de la carrera d’Aerosmith a partir dels anys noranta amb la proliferació de discos sense nervi, sobreproduïts, temes ensucrats i bandes sonores vàries. Però de la mateixa manera que fujo de la seva producció “recent”, reivindico amb el doble d’èmfasi la seva era daurada (ja sabeu els cinc discos del període 1973-78) i aquella miraculosa segona joventut que va viure la banda a finals dels vuitanta i principis dels noranta produint tres grans discos.

D’aquells tres treballs fruit del retorn d’uns Aerosmith pot-desintoxicació -Permanent Vacation (1987), Pump (1989) i Get a Grip (1993)- sens dubte el millor amb diferència és el protagonista de la ressenya d’avui. Doncs sí, Pump té tot allò que els havia fet grans durant els setanta -d’acord, amb una producció més moderna que suposo que era el peatge a pagar per tornar a vendre discos a dojo- un so robust i cançons amb ganxo, tant, que singles com Love in a Elevator i Janie’s Got a Gun serien carn de la cadena MTV una bona temporada, anticipant el que amb els anys els condemnaria per sobreexposició i banalitat. Però és clar, tenint en compte que a principis dels vuitanta eren una banda trencada, uns empestats per a qualsevol discogràfica, problemàtics, addictes a totes les substàncies tòxiques conegudes, el salvavides que els va llençar Geffen Records no podien desaprofitar-lo. Així i tot, malgrat algunes concessions a la comercialitat, van parir un disc excepcional que podem comparar-lo sense problemes als seus millors treballs. No tornarien a fer un disc tan bo.

Anunci oficial de la retirada dels escenaris d'Aerosmith

Així que fent una fila “fastigosament sana” -en paraules d’un crític musical- convertits en pares espirituals d’un munt de bandes de hard rock i heavy metal de moda que els reivindicaven -de Van Halen a Gun’s and Roses passant per Metallica i Mötley Crüe entre molts altres- reverenciats per la tropa alternativa amb Pearl Jam, Nirvana o R.E.M. i amb un productor com Bruce Fairbairn que sabia què havia de fer exactament per dur-los al cim de l’èxit, els bad boys de Boston tornaven a la primera fila del negoci i ho feien, en essència, amb la mateixa fórmula de sempre: guitarres d’alt voltatge, intercanvi de riffs hard rockers entre Joe Perry i Brad Witford, un Steven Tyler cantant millor que mai, uns tocs de blues i sí, també, un parell de balades.

Planejat al mil·limetre, Pump tenia tots els ingredients per triomfar, el que es diu un equilibri perfecte. Dos cops directes d’entrada, empalmats per un retronant solo de bateria, per no deixar respirar com són Young Lust i F.I.N.E. deixaven ben clar que aquest era el disc d’Aerosmith que tots els fans esperaven des de feia una més d’una dècada. Això de F.I.N.E. no és altra cosa que fucked, insecure, neurotic, emotional, però seguint els consells de Geffen se’n van guardar molt de provocar la censura i la famosa etiqueta de parental advisory (tampoc van publicar les lletres a la carpeta interior, per si de cas). El primer single d’èxit arribava al tercer tema; Love in Elevator amb la seva divertida intro -i encara més el clip- i una durada de gairebé sis minuts -tot i que va ser escurçada per sonar a la ràdio- ho tenia tot per triomfar: riff, melodia, cors, un groove funky i fins i tot un extens interludi de guitarra que a voltes es torna més aviat experimental; la lletra?, doncs basada en una experiència de Tyler en un ascensor de la qual us podeu fer una idea de què va tot plegat. Monkey on my Back recorda, tant pel text -conseqüències de l’addicció a les drogues- com per l’ús de la slide guitar, als temps de Draw the Line (1977), de fet a la lletra hi ha una referència directa a aquesta cançó. La primera cara del disc acaba amb la preciosa Janie’s Got a Gun, una crua història sobre l’abús infantil, que tot i haver de canviar alguna estrofa massa “explícita” (o precisament per això) els hi va fer guanyar un Grammy. Guardons comercials a banda, Janie’s Got a Gun, és un mig temps fantàstic amb una interpretació exquisida, tant en l’aspecte instrumental -la bellíssima introducció anomenada Water Song de baix i percussió d’instruments exòtics com ara l’harmònica de cristall- com en l’impressionant treball vocal de Tyler -he dit ja que a Pump canta millor que mai?- no importa els anys que passin, quan la torno a escoltar continua posant-me els pèls de punta.

Uns Aerosmith que semblen sortits del gimnàs saluden des de la carpeta interior del disc

Les notes d’un dulcimer ens saluden a l’inici de la cara B. Es tracta de Dulcimer Stomp, una altra breu peça instrumental que serveix com a introducció The Other Side, un altre single -fins a quatre van extraure de Pump- del qual potser la seva melodia us fa sospitar. Si és així, correcte. La semblança amb Standing on the Shadows of Love dels Four Tops va fer que els toxic twins acceptessin compartir els crèdits amb els seus autors, l’equip de compositors de Motown Holland-Dozier-Holland. Tant és, perquè el tema enganxa de debò -sens dubte el més pop de l’àlbum- amb una tornada magnífica i l’aparició de la secció de vents. My Girl em sembla poc inspirada, però Don't Get Mad Get Even té un inici bluesy amb harmònica i acompanyament només de guitarra que és una delícia. Jo preferiria que haguessin continuat així tot el tema, oblidant-se de les parts més sorolloses que alternen la cançó, però en qualsevol cas és un dels meus favorits del disc. Hoodoo / Voodoo Medicine Man té un aire més aviat fosc i experimental que em recorda molt a Back in the Saddle, el tema que obria Rocks (1976), i What it Takes, tema que oficialment tanca Pump ens presenta allò de què abusarien en el futur. Sí, una balada -o power ballad, com diuen els crítics de llengua anglesa- que, no em dol dir-ho, és una petita meravella que fins i tot alguns en parlen com la millor cançó del disc. Jo no diria tant, però és molt, molt inspirada, i permet comprovar el que vaig dient a llarg d’aquesta ressenya: una banda en forma i amb la confiança en si mateixos totalment recuperada -aquest magnífic solo de Joe Perry, que sona a través d’un filtre, la gimnàstica vocal de Steven Tyler- per traure's del barret el que ja és considerat un àlbum clàssic d’Aerosmith. El disc acaba, ara si, amb un hidden track o tema amagat, que no és més que un instrumental en la línia de Dulcimer Stomp que obria la segona cara.

La triologia d'èxit de la segona joventut d'Aerosmith es completa amb Permanent
Vacation (1987) i Get a Grip (1993)

Poca cosa més. Amb Pump, el món de la indústria discogràfica donava la benvinguda a uns rehabilitats Aerosmith -posteriorment tornarien les addiccions, sobretot de Tyler, però això ja és una altra història- els quals jugaven hàbilment aquesta carta durant la promoció de l’àlbum. Aquesta cresta de l’onada en forma d’èxit i qualitat artística encara s’allargaria fins a la publicació de Get a Grip (1993) -un bon disc- quatre anys més tard i que arribaria al número 1 als EUA. A partir d’aquí, bé, ja n’hem parlat, la banda s’adaptaria sense problemes a la radiofórmula i, pel que a mi respecta, cada cop serien menys reconeixibles, fins al punt que van deixar d’interessar a molts dels seus seguidors. Coses que passen.

Si voleu saber més de la gestació de Pump, existeix un magnífic documental que es pot veure de franc a YouTube, The Making of Pump, que és el complement perfecte a l’audició de l’àlbum i que demostra fins a quin punt tenien clar que el disc seria tot un èxit. La van encertar de totes totes.

Bifurca

Timeless: The All-Time Greatest Hits

Timeless: The All-Time Greatest Hits (Capitol 2017)

Bee Gees

Sabeu què és allò que en anglès es coneix com un guilty pleasure? Doncs això, un plaer culpable, una cosa de la qual un gaudeix sabent que generalment no és molt apreciada. Els Bee Gees durant els primers anys de l’adolescència foren el meu guilty pleasure! I, efectivament, en el meu entorn, la meva colla, vull dir, els germans Gibb no eren precisament apreciats -per dir-ho de manera suau- així que em guardava per a mi aquest plaer culpable mentre gaudia de Motörhead, AC/DC, Pink Floyd o Led Zeppelin.

Estic segur que molts que llegiu això podeu dir-me que els germans Gibb tenen una discografia impressionant, farcida de números 1, vendes milionàries, discos i cançons d’una qualitat excepcional, i que no n’hi cap motiu per “avergonyir-se”. D’acord, però és que jo tot això no ho sabia! A mi em flipaven els Bee Gees de Saturday Night Fever! Fins i tot, davant la meva insistència, el meu pare va haver d’acompanyar-me al cinema perquè no les tenia totes respecte a si el film era apte per a un marrec de la meva edat. Va ser amb el temps que vaig descobrir les seves cançons de la dècada dels seixanta i àlbums tan valuosos com, Odessa, Horizontal o Main Curse, però als dotze anys jo accedia al món de la música disco de la mà de Tony Manero i els falsets de Barry Gibb en temacles com Stayin’ Alive, Night Fever o More than a Woman. Per acabar-ho d’adobar en aquells temps les entitats bancàries per Nadal regalaven cafeteres, llibres o discos. Ja us podeu imaginar com vaig cremar la recopilació dels Bee Gees en casset que la mare va portar a casa.

No vaig trigar gaire a sortir de l’armari pel que fa als Bee Gees i aviat vaig deixar de banda els estúpids prejudicis, i ara que ho penso, ja és hora que aquesta banda britànica -que no australiana- treguin el cap en aquest blog. De manera que aprofitaré la magnífica recopilació que va fer en Barry Gibb, únic supervivent de la banda, i que es va publicar amb el títol Timeless: The All-Time Greatest Hits per parlar-vos una mica d’aquest trio de germans i, per damunt de tot, del seu llegat monumental en forma de cançons. Són 21 temes d’allò que podríem anomenar el període daurat dels Bee Gees, aquell que va de mitjan dècada dels seixanta fins al final de la dècada dels setanta. Cert que van continuar gravant discos fins a l’any 2001 -Maurice i Robin van morir el 2003 i 2012 respectivament- data del seu darrer treball d’estudi This is Where I Came In, però el moll de l’os de la seva exitosa trajectòria correspon al període que, amb l'excepcio de  You Win again (1987), acota aquesta excel·lent recopilació.

Bee Gees 1st. El primer disc internacional
 dels germans Gibb

Com que les xifres són dades objectives us remeto a la Viquipèdia perquè doneu un cop d’ull als milions de discos venuts -on competeixen de tu a tu amb Beatles i Elvis per posar dues icones de la música popular- a la col·lecció de números 1 a les llistes americanes i del Regne Unit, on han batut rècords, o a la quantitat i qualitat d’artistes que han versionat llurs cançons. Si anem al terreny de les valoracions subjectives de la seva música, coincideixo amb aquelles opinions autoritzades que asseguren que després dels Beatles, els Bee Gees tenen el millor cançoner pop, almenys de la dècada dels seixanta. Oblideu-vos del famós falset que els va llançar a l’estratosfera, que ja arribarem, ja, però molt abans aquest trio de germans havia bastit una discografia d’àlbums i singles imbatible.

De fet, abans que comencessin la seva exitosa carrera a escala internacional, a Austràlia -país on va emigrar la família quan ells eren encara uns nens - abans de fer els vint anys ja havien publicat un parell d’àlbums i aconseguit un número 1 amb el tema Spicks and Specks. Aquest és precisament el tema que obre Timeless: The All-Time Greatest Hits, una balada pop on ja podem apreciar un innat sentit per a la melodia, simple però efectiva, que avança sobre un acord de piano. El retorn a Anglaterra marca l’inici d’un període especialment prolífic i exitós -entre 1967 i 1969 quatre àlbums i una dotzena de senzills- on els singles cada vegada van més amunt a les llistes. To Love Somebody és versionat per ni més ni menys que Janis Joplin, New York Mini Disaster 1941 frega el top ten britànic i amb Massachussets fan diana, aconseguint el primer número 1 britànic, el mateix que amb la magnífica I've Gotta Get a Message to You l’any següent. La fórmula de veus harmonitzades sobre un fons musical que va dels arranjaments orquestrals al pop psicodèlic de l’època els obre les portes de l’èxit de bat a bat. No tot són flors i violes, dintre de la banda hi ha una lluita fratricida per dur -mai millor dit- la veu cantant. Barry, el germà gran, sembla el líder natura,l però Robin demostra unes aptituds tant vocals -ell és la veu solista del seu primer número 1 britànic, Massachussets- com compositives que no tenen res a envejar. De fet, en aquesta època moltes de les cançons són cantades al 50% per tots dos, fet que no impedeix la trencadissa en sentir-se Robin menystingut per part del management de la banda. Abans, però, encara deixaria escrites -i cantades- cançons superbes com ara Words (escrita després d’una discussió) o la preciosa, i potser la meva preferida d’aquesta època, I Started a Joke.

Main course (1975). Rellançament de
carrera amb dosis de funk i ritmes negres

La reconciliació va arribar quinze mesos després, celebrada amb nous èxits: les balades Lonely Days i How Can You Mend a Broken Heart, tema amb el qual finalment arriben al primer lloc de les llistes americanes. Paradoxalment, aquest èxit -i el corresponent àlbum, Trafalgar (1971)- marcaria l’inici la seva particular travessa pel desert. Els temps estaven canviant, començaven a repetir-se i els intents de provar coses diferents com ara el folk i fins i tot el country no convencen ningú, començant per ells mateixos. Fins que tornen a encertar, virant el rumb cap al funk, els ritmes negres i el philadephia sound. Main Curse (1975) és l’àlbum amb el quual els Bee Gees tornen de manera triomfant i que a més anticipen la bogeria que esdevindrà en un parell d’anys. Temes amb nervi, plens de ritme com ara Jive Talkin’ -un altre número 1 als EUA- Fanny (Be Tender with My Love) o Nights on Broadway -que continua sent el meu tema favorit, quantes vegades el vaig fer sonar en aquell atrotinat casset!- on debuta el que ja anirà associat per sempre més a la música dels Bee Gees: el falset. Han trobat la pedra filosofal i ja són imparables, el funky disco de You Should be Dancing torna a escombrar-ho tot a les llistes d’èxits. Tot el que toca aquest trio es converteix en or.

Llavors, l’any 1977, arriba l’èxit descomunal. El fenmen sociològic de la música disco que es trasllada a la pantalla amb la pel·lícula Saturday Night Fever té com a protagonistes de la banda sonora als germans Gibb. Una mica de retruc, perquè ells ja tenien escrites un grapat de cançons pel que seria el pròxim disc, quan reben la proposta de participar en la música del film. El primer tema, How Deep is your Love, ja és número 1, abans fins i tot que s’estreni la pel·lícula. El mateix camí seguiran consecutivament Stayin’ Alive -quantes cançons ha inspirat el riff de Superstition de Stevie Wonder?- i Night Fever. El núvol d’èxit en el qual estan immersos els permet fins i tot cedir cançons pròpies a altres artistes, com More than a Woman als Tavares Brothers. Per cert, recordeu la fantàstica cançó inicial de la pel·lícula Grease -també amb John Travolta i amb Olivia Newton John- interpretada per Frankie Valli?, doncs l’autor del tema era Barry Gibb. Va arribar un moment que l’èxit era tan aclaparador que en els deu primers llocs les llistes americanes, ells en tenien col·locats cinc. La cosa semblava no tenir aturador. Un dels meus records d’infància és la portada de l’àlbum Spirits Having Flown (1979). Sortien a tot arreu i eren una factoria de hits guanyadors en sèrie. Tragedy sonava en les discoteques de tot arreu igual que el ritme negroide de Love You Inside Out petava les pistes de ball. No cal dir que tots dos temes, juntament amb la balada Too Much Heaven, foren triomfs instantanis. Ells tenien clar que aquesta febre -com totes- acabaria tard o d’hora però mentrestant surfejaven a l’ona de l’èxit desmesurat.

Tony Manero regna a la pista de
 ball de la mà dels Bee Gees

Els vuitanta començaven i els Bee Gees van aixecar el peu de l’accelerador, el ritme extenuant de treball també passava factura en forma d’esgotament, addiccions, etc. En fi el que és habitual. També és cert que el públic i les emissores de ràdio acusaven un cert embaf de falset i disco music, però ells encara produïen cançons exitoses per a altres artistes -Barbra Streisand amb Woman in Love, Kenny Rogers amb Eyes that see in the Dark, entre molts altres artistes- i dedicant-se als seus projectes individuals. Reapareixerien a finals de la dècada per certificar el seu darrer èxit internacional, You Win Again -tema que tanca Timeless: The All-Time Greatest Hits- un intent de posar-se al dia amb una producció vuitantera que distava molt del so que els havia encimbellat una dècada enrere i no diguem les seves fites artístiques dels seixanta.

Digueu-li regressió o exercici de nostàlgia, però tornant aquests dies a escoltar tots aquests temes, només puc fer que reafirmar-me en aquella impressió de la primera adolescència. M’agraden molts temes com Masachussets o I Started a Joke- grandíssimes cançons que vaig descobrir més tard- però els meus Bee Gees, aquells als que torno de tant en tant, són els dels ritmes negres, funk i disco music de Jive Talkin’, Nights on Broadway o Stayin’ Alive. A més, qui no ha volgut anar mai pel carrer trepitjant fort, lluint jaqueta penjada a l’espatlla tot cantant “music loud and women warm, I’ve been kicked around since I was born” com en Barry Gibb al vídeo de Stayin’ Alive?

Bifurca