Blinking Lights and Other Revelations

Blinking Lights and Other Revelations (Vagrant 2005)

Eels

Absolutament brillant. Em fa l’efecte que utilitzaré uns quants adjectius en aquesta ressenya, però deixeu-me començar amb aquest. Us vaig parlar d’Eels -nom artístic que fa servir Mark Oliver Everett- quan vair ressenyar Shootenanny! i creieu-me quan us dic que aquell era un disc extraordinari, però Blinking Lights and Other Revelations és en un altre nivell. Voleu que us ho digui? No és només el millor disc d’Eels, per a mi és un dels millors discos dels vint-i-cinc anys i escaig d’aquest segle.

Un disc doble que es va coure a foc lent durant set anys al soterrani de casa seva. Mr. Everett anava madurant, modelant un projecte que tenia al cap i al marge de les seves obligacions contractuals. Un disc que finalitzaria quan ell pensés que era el moment. Pel camí anava publicant, no sense problemes amb discogràfiques, censures i boicots (el dels republicans de Bush seria per riure si no fos per la perillositat del personatge) albums excel·lents com ara Daisies of the Galaxy (2000), Souljacker (2001) o el mateix Shootenanny! (2003).

Ara, la pregunta: és Blinking Lights and Other Revelations un àlbum autobiogràfic? Rotundament sí. No és que sigui la meva opinió, només cal llegir Things the Grandchildren Should Know (Little, Brown 2008) per adonar-se’n. Aquest llibre, escrit pel mateix Everett, best-seller i que fou definit com “el millor llibre d’autoajuda escrit sense pretendre-ho” narra en primera persona les seves vivències des de l’adolescència fins al moment que, ja sent un artista d’èxit, fa les paus amb el seu passat i celebra haver arribat fins on volia. No cal dir que "aquestes coses que els nets haurien de saber" és el complement perfecte mentre un escolta Blinking Lights and Other Revelations. O dit d’una altra manera l’àlbum és la banda sonora ideal mentre llegeixes el llibre. Per a mi ja són indissociables.

I quina és aquesta història personal que Mr. Everett considera que dona per a un àlbum doble i posteriorment un llibre de memòries? Ras i curt, la d’algú que passa per una sèrie de tragèdies familiars, que s’ho juga tot a una carta -o la música o el suïcidi- i que, malgrat els fracassos i les temptacions de llençar finalment la tovallola veu una llum al final del túnel. Ben mirat, el comú dels mortals pot passar per situacions similars -no nego, però, que algunes circumstàncies viscudes pel nostre home són heavies- però la gràcia, si em permeteu la paraula, rau en la capacitat de treure’n suc, de crear art amb aquestes vivències. Si el resultat de tot això és Blinking Lights and Other Revelations, ja us dic ara que Everett se’n surt amb un excel·lent.

Mr. Everett presentant en viu Blinking Lights amb quartetr de corda

Musicalment parlant, la cosa va des d’una cançó de bressol com és la primera Theme from Blinking Lights -motiu que s’anirà repetint al llarg de l’àlbum amb variacions- al rock potent, passant per un ventall estilístic que inclou una mica d’electrònica, tocs de psicodèlia, folk, pop, breus passatges instrumentals, i qualsevol cosa que li sembli adient per encabir les seves peripècies vitals. Predomina el piano i la guitarra acústica, però l’àlbum és musicalment tan ric, que trobareu trompetes, violins, saxos, trombons, secció de corda… i també a Tom Waits fent el brètol -va ignorar les instruccions que li havia donat Everett- imitant el plor d’un nadó a Going Fetal (val a dir que Everett va quedar encantat amb el que va fer el seu heroi, com diu ell “ningú li diu a Tom Waits què ha de fer”).

Blinking Lights and Other Revelations conté trenta-tres cançons dividides en dos cds. Així com a resum i a grans trets us podria dir que el primer té a veure amb la infància i adolescència del protagonista. Això vol dir que a través de From Which I Came/A Magic World i Son of a Bitch coneixerem coses com la difícil relació amb el pare -un brillant científic, creador de la teoria dels universos paral·lels i absort sempre en el seu propi món- i una mare incapaç de satisfer les necessitats afectives dels seus fills. Hi ha un episodi que apareix al llibre autobiogràfic que us he esmentat abans que el tinc gravat a la memòria. Everett explica que l’únic contacte físic que recorda amb el seu pare, a banda de quan coincidien a l’estret passadís de casa, és quan intentà reanimar-lo amb un massatge cardíac quan se’l trobà mort a casa.

Suposo que ja us feu una idea que el contingut d’aquest primer disc no és precisament amable. Tampoc ho és Suicidal Life -podeu comptar, amb aquest títol- “estic cansat de viure aquesta vida, no li trobo sentit”. Predomina la frustració, la ràbia -escolteu com udola a l’amenaçadora The Other Shoe- els moments amargs -aquest Last Time We Spoke a ritme de vals- i, així i tot, surten cançons que iluminen l’espai on l’estàs escoltant com ara Railroad Man, la meva preferida d’aquest primer cd. Everett se sent com un vell ferroviari -no, siusplau, no penseu en la puta RENFE- desplaçat per altres propostes més ràpides i modernes, just com se sentia ell amb les seves cançons artesanals, allunyades d’artificis comercials. I amb el convenciment que només es pot remuntar quan les coses ja no poden anar pitjor, tal com canta a Checkout Blues, com si volgués acabar aquesta primera part amb una nota d’esperança.

Coses que els nets haurien de saber: El complement ideal
de Blinking Lights and Other Revelations

Que el segon disc té un altre to, diguem de redempció, es veu de seguida amb Dust of Ages “ha començat un nou dia i estic en el camí” i Old Shit/New Shit “Estic cansat de la vella merda, que comenci la nova”, temes que sonen a aquella puntada al terra que fas quan arribes al fons i serveix per agafar impuls cap a la superfície. La confirmació d’aquest nou ànim ve amb Hey Man (Now You're Really Living), un encert convertir-lo en single, perquè desprèn optimisme i bon rotllo, que ja tocava. Així i tot, el moment que em posa dempeus és quan arriben I'm Going to Stop Pretending That I Didn't Break Your Heart i If You See Natalie. Dues fabuloses cançons, d’aquelles que toquen la fibra, que d’alguna manera passen comptes amb el passat. La primera d’elles sona a una carta de disculpa amb un antic amor “Assegut aquí desitjant haver-te tractat millor/ I no tinc manera de saber on ets/No volia fer-te mal/No sabia què estava fent”. I, pel que fa a If You See Natalie, un l’escolta amb un nus a la gola, impossible no pensar en el suïcidi de la seva germana quan els seus cantar “Noia, calma les teves mans tremoloses, mira que hi ha davant teu, aquest món et necessita aquí…” Buf... Llegeixo als crèdits la intervenció de Peter Buck a la guitarra, subtil, però reconeixible. Tampoc passa inadvertit l’orgue de John Sebastian (Lovin’ Spoonful) al breu instrumental Dusk: A Peach in the Orchard.

La culminació de tota aquesta catarsi arriba amb el tema final, titular precisament com el llibre que escriuria anys després, Things the Grandchildren Should Know. Tot un cant a la superació dels dimonis personals, a l’esperança i l’acceptació d’un mateix. Un missatge que la vida val la pena viure-la malgrat els seus moments amargs. Un gran final, emotiu que ens deixa frases com aquesta que és la meva preferida “Tinc un gos que el trec a passejar / a tothom que passa li agrada saludar / jo acostumava a fixar-me en les esquerdes del terra/ ara estic aprenent a dir hola i cada cop em costa menys”.

Com sol ser habitual en aquesta mena d’àlbums tan personals, la discogràfica es va mostrar obertament reticent a publicar el disc en dubtar de la seva viabilitat comercial. Com diu el nostre protagonista “un disc doble que ningú m’havia demanat” i en el qual havia invertit set anys de la seva vida i tots els seus estalvis. Rescindit i indemnitzat, Everett va fitxar per Vagrant als quals els va tocar la loteria en veure l’èxit immediat de l’àlbum. Creieu-me quan us dic que no puc pensar en un millor disc doble publicat aquest segle que Blinking Lights and Other Revelations. I com aficionat a la música, l’experiència immersiva que comporta submergir-se en aquest àlbum garanteix un viatge d’alta intensitat emocional altament recomanable.

Bifurca

The Nightfly

The Nightfly (Warner Bros. 1982)

Donald Fagen

Bé, la veritat és que no tinc paraules per glossar aquest disc que avui apareix en aquest il·lustre blog, però com podeu suposar, si em coneixeu, sabreu que buscaré uns minuts per mirar de trobar aquelles que puguin copsar millor el que per a mi representa, i així traslladar-vos-les.

I com que és possible que part de les persones que llegiu aquesta entrada potser no heu sentit a parlar gaire del disc, o bé no l’heu escoltat, per fer venir la gana o obrir horitzons, miraré de partir de zero utilitzant un enfocament periodístic basat en el típic manual de preguntes que s’hi fan: què?, qui?, com?, on?, quan?, i per què?

Què: què és, aquest disc? Per a mi, una veritable joia (un diamant, com a mínim) del Jazz Pop, si així el considerem, com a gènere.

Qui: qui el signa? Donald Fagen, magnífic músic, teclista i singular vocalista, autor de quatre discos en solitari, però sobretot, artífex juntament, amb el baixista i guitarrista Walter Becker, del grup que, a través dels seus deu àlbums publicats, va permetre posar nom al Rock més elegant de tots els temps: Steely Dan. No mereixo jo glossar cap dels discs d’aquesta gran banda, però per a qualsevol informació sobre aquest grup, la seva història i la seva transcendència, sí que us remeto al millor especialista i màxima autoritat que conec al respecte, el magnífic escriptor i crític Txus Iglesias, autor del primer i únic vademecum en llengua castellana, on trobareu totes les respostes: “Steely Dan: el Rock más elegante” (Lenoir Ediciones)

Com: Com ho ha fet? Aprofitant l’estat de gràcia musical que encara l’envoltava un cop dissolta la banda esmentada a la fi d’una etapa grupal en què deixava 8 àlbums magnífics al darrere, i amb l’ajut de bona part dels millors músics de sessió i tècnics i enginyers de l’època.

On: on es va fer? Es va enregistrar als Estats Units.Fagen -oriünd de New Jersey, però molt lligat a Nova York- va reclutar des d’allà els millors músics de sessió, independentment d’on els hagués d’anar a buscar.

Steely Dan de Txus Iglesias. llibre de referència escrit
amb el màxim rigor i la més gran devoció

Quan: quan va ser el moment del disc? Enregistrat el 1982, va sonar a les emissores d’FM durant la tardor-hivern d’aquella temporada, estenent-se la seva difusió durant el 1983. La seva qualitat, però, el va fer sostenir durant tota la dècada com una obra modèlica en el seu gènere, que va cobrir la dècada d’absència més o menys mantinguda entre Donald Fagen i Walter Becker, fins que ens va sorprendre als seguidors amb el seu segon –també conceptual i excel·lent- treball Kamakiriad (1993), només es va fer esperar 11 anys, ja produït per Becker, i després de la sortida del qual ja van tornar a girar com a Steely Dan.

Per què: per quin motiu es va realitzar? Perquè Donald Fagen, tot i acabar exhaust d’una etapa gloriosa amb Steely Dan, era addicte al treball, i fent valer els bons contactes musicals, va voler esmerçar les energies que li quedaven en la confecció d’un àlbum conceptual sobre una època passada (finals dels anys cinquanta, suburbis de la gran ciutat, guerra freda, auge d’avenços tecnològics i de ciència-ficció...) i personal en la visió, ja hi reflectia les seves fantasioses inquietuds i passions adolescents i juvenils, pròpies d’un fill del baby-boom) Això també serviria per respondre a una altra pregunta afegida: de què va?

Bé, deixo enrere els experiments articulistes, i miro d’emplenar la informació que manca (que mai no podrà substituir la plàcida escolta d’aquesta meravella sonora) que aniré desgranant peça a peça (com els grans àlbums, no calen gaires cançons, ni tampoc que siguin llargues, si totes són bones).

I.G.Y: no, no és un homenatge a la iguana del Rock. Aquest primer senzill del disc, té un nom tan comercial i atractiu com el significat de l’acrònim: “l’Any Internacional de la Geofísica (que devia esdevenir això, cap a la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat). Molts es refereixen al tema com Beautiful World, que llueix en la seva senzilla tornada. Hi destaca el suau acompanyament a la secció de vents dels llegendaris Brecker Brothers (Michael i Randy) i l’arranjament de Rob Mounsey Una melodia contagiosa que sonà força a les emissores FM de l’època.

Green Flower Street: no va sortir com a senzill, però és una de les favorites de Fagen en tots els seus directes, amb o sense Steely Dan. Aquí figuren també els notables guitarristes Dean Parks i Rick Derringer i, sobretot, la columna vertebral guitarrera de l’àlbum: el gran Larry Carlton, que tant es va lluir en els discos d’Steely Dan (memorables, els seus solos, per exemple a Kid Charlemagne i a Third World Man). Sense el seu concurs, aquest disc no hauria sonat igual. També és remarcable el clavinet a càrrec del mestre dels teclats Greg Phillinganes, que havia treballat amb Stevie Wonder, The Jacksons, Michael Jackson, i en el futur giraria també amb Toto, substituint David Paich.

Ruby Baby: l’única versió del disc (la resta, tot original de Fagen) és aquesta composició dels anys 50 (recordeu que és leitmotiv de l’àlbum) a càrrec del tàndem Leiber/Stoller (sí, aquells que van escriure per al mateix Elvis Presley, entre molts d’altres). En aquest mid-tempo excel·lentment marcat per la bateria de l’omnipresent en aquella època Jeff Porcaro, cal destacar també el deliciós solo instrumental.

Maxine: és el més semblant a una balada que hi ha en el disc, on parla d’una juvenil relació amb regust de somiació, i que supura Jazz pels quatre costats (aquí ja treu el cap el gran baixista Marcus Miller) i a la qual s’adequa amb plenitud i ofici la veu de Fagen.

Donald Fagen, a la recerca de la mosca nocturna

New Frontier: el segon senzill de l’àlbum, és una de les cançons del mateix que més m’agrada. La nova frontera que se’ns presenta és la del futur incert que als anys 50s suposava l’energia nuclear, davant l’aprofitament com a amenaça geopolítica per part de les grans superpotències. El divertit videoclip que del mateix es va fer està prou reeixit com a tal, tenint en compte que un any abans l’MTV havia engegat les seves emissions (per a quan llegiu aquestes línies, tot just les haurà apagat, gràcies al monopoli de YouTube). L’execució conjunta és impressionant, de cap a cap, liderat per la guitarra de Larry Carlton, el piano de Michael Omartian (un altre vell col·laborador d’Steely Dan) i el precís afegitó de l’harmònica de Hugh McCracken)

The Nightfly: aquesta “mosca nocturna” és l’àlies de Lester, un alter ego del mateix Fagen, que fa de mestre de cerimònies (locutor) d’un programa de ràdio –de nit, és clar- dedicat a la música Jazz (us remeto a la portada del disc, que ja apunta cosetes, com la seva devoció musical, amb un disc del gran saxofonista Sonny Rollins damunt la taula, i un Fagen amb un look molt diferent del que lluïa a Steely Dan) amb encertades referències al gènere. Ja ens ho defineix el mateix Donald al llarg del tema -que m’agrada tant com l’anterior- amb les següents paraules: “Jazz and conversation”, “Sweet music”, “Tonight, the night is mine”. Quanta estima i devoció per la música! ve encapsulada en aquest tema que sona tan bé i en el qual tots els músics ajuntats aquí posen el bo i millor, amb excel·lents resultats.

The Goodbye Look: un altre exercici de melangia i escapisme dels somnis d’un Fagen que ens trasllada a les ribes de l’illa de Cuba i als aprenentatges de l’amor juvenil a un deliciós ritme d’exotisme tropical, marcat pel sintetitzador de Greg Phillinganes i on acompanya als cors, com en altres temes de l’àlbum, la dolça veu de Valerie Simpson, gran dama del Rhythm and Blues, coautora, juntament amb el seu marit Nickolas Ashford (Ashford&Simpson) del multiversionat Ain’t No Mountain High Enough.

Walk Between the Raindrops: la coda d’aquest disc ve de la mà d’aquest festiu (això també marca certa distància amb Steely Dan) tema sobre l’eufòria de l’amor per damunt d’una tempesta a Miami. Breu, però molt assequible per al Jazz, el Swing i l’Easy Listening. De fet, el crooner Mel Tormé, a finals dels 80s, va versionar (i ho han fet més d’un i d’una) aquest tema, juntament amb el penúltim, a tall d’homenatge a les composicions fagenianes. Cal destacar en aquest tema, d’entre la rutilant nòmina de participants, la bateria d’un tal Steve Jordan (et sona, Bifurca?).

En l’àmbit tècnic, darrere els vidres de l’estudi, els botons dels sons els controlaven els excel·lentíssims enginyers Elliot Scheiner i sobretot, Roger Nichols, mestre al darrere de les millors obres d’Steely Dan, sota la visió estratègica del sempitern productor del grup, Gary Katz.

The Nightfly Live, o com la nostàlgia ven 

El disc va rebre una acceptable difusió (airplay, en diuen) a les emissores de tot arreu, tot i que obsessionat amb les gravacions d’estudi, com eren Becker i Fagen, aquest darrer trigaria una dècada a reprendre les actuacions en directe i no es va promocionar en excés. En el mentrestant (onze anyets), els reconeixements vingueren d’una majoria silenciosa de melòmans, que secretament vam assaborir-lo com si fos un gelat “Fäagen”-Dasz. Tot i gaudir de 7 nominacions als premis Grammy corresponents a l’any 1982, entre les quals la més important de millor àlbum de l’any (aquell va ser l’any de Toto IV, curiosament, el disc que havia recensionat amb anterioritat a aquest, en aquest mateix blog), tot i que també la polida producció, enginyeria, els arranjaments d’I.G.Y , que també estava com cançó de l’any, interpretació masculina de Pop, i arranjaments de Ruby Baby, reberen nominacions, tot i que al final se’n va anar de buit. El reconeixement en aquests premis a la tasca merescuda vindrien per a Becker i Fagen gairebé 20 anys després.

Recordo que quan als 80s anava a l’adquisició d’una cadena d’alta fidelitat de l’època (ara o son “retro” o no s’hi assemblen de res, no sé on paren els sintonitzadors Marantz, Denon, les dobles pletines... i encara hi eren marques com Sanyo, Telefunken, Hitachi… no, no cobro cap regalia comercial), i visitava botigues com Fidelcolor, tot per la zona de Pl. Universitat, a Barcelona, havia vist aquest disc en aquestes, ja que era un so molt adient a les oïdes per copsar tots els matisos musicals, i diferents locutors d’emissores de ràdio confessaven que tenien l’elapé i el CD ratllats (sí, també els CDs, avui en dia en bastant ostracisme, per cert) de tant posar-lo. També l’havia vist en alguna botiga on es venien els luxosos equips Bang&Olufsen, aquells que es penjaven a les parets qual higròmetres. Bé, deixo ja la nostàlgia, que ja m’assemblo al mateix Fagen penant per la seva pretèrita joventut.

Donald Fagen 1982. No sabem si trist o alliberat després de la separació
d'Steely Dan

I anem enllestint, que es fa de ”Night” i el temps “Fly”. A grans trets, vull recordar-vos que el 1993 Fagen facturà Kamakiriad, un disc també conceptual (que, en aquest cas, en comptes de mirar cap al passat, ho fa cap al futur, esdevenint una mena d’”Odissea” futurista) i de gran qualitat (si no hagués estat el que ens ocupa el meu favorit, sens dubte, l’hauria triat), i produït per Walter Becker (Fagen li acabava de produir un a Walter), i la dupla va retornar als directes (acompanyats d’una nova generació de músics talentosos) ja una altra vegada com a Steely Dan, per promocionar aquest segon àlbum. El 2000 tornaren a l’estudi amb el molt aconseguit Two Against Nature, ja amb Grammy al millor disc inclòs, acabant la carrera grupal en estudi amb Everyting Must Go (2003). A partir d’aquí, tornada recurrent als directes, fins a la mort de Walter Becker el 2017. Fagen, no sense cert litigi, es va quedar amb el nom del grup, i va continuar girant com a Steely Dan, amb renovats músics (amb el guitarrista Jon Herington al capdavant).

En solitari, Fagen va treure també Morph the Cat (2006) i Sunken Condos (2012), que personalment, els poso en un esgraó més avall respecte als dos primers seus, tot i que contenen també moments meritoris, i bé, entre alguna incursió literària, la tristor per la defunció de la seva esposa i musa Libby Titus, i l’emprenyament d’haver de rebatre mil i una vegades que la seva música no és del gènere Yacht-Rock –terme inventat a posteriori tant anacrònic com despectiu- un tardorenc Donald Fagen passa els dies mentre els qui el seguim fem càbales sobre si es dignarà enregistrar (per aquí jo ja no espero veure’l girar) algun disc abans del seu traspàs, que esperem que trigui molt a arribar.

Per als més completistes (jo ho sóc, però no tant) comentar que el 2007 el segell Reprise (tot dins del mateix grup empresarial) va treure un cofre sota el nom The Nightfly Trilogy que inclou el disc que ens ocupa, i els dos posteriors de Fagen en solitari, en format CD+IVM (Interactive Music Video), amb els 3 discos originals, més bonus àudios i bonus vídeos, entrevistes, crèdits, cares B, temes en directe, comentaris, entrevistes inèdites, i tota mena de pistes amb dades, amb un total de 76 peces. Pel que fa a The Nightfly, les cançons addicionals eren True Companion, de la banda sonora de la pel·lícula d’animació Heavy Metal (1981), Century’s End, de la pel·lícula de 1988 Bright Lighs, Big City, i una versió en directe de Green Flower Street que va aparèixer al disc en directe de Fagen i altres il·lustres New York Rock and Soul Revue (1991).

The Nightfly Trilogy. Enginyós cofre, farcit de sorpreses per 
partida triple.

El 2021, i per promocionar concerts d’Steely Dan, Fagen va treure The Nightfly Live, en què no es va trencar gaire el cap, i interpretats juntament amb la banda, va reviure en directe tots els temes del disc en solitari en l’ordre de l’àlbum, enregistrat en diverses ciutats dels Estats Units. Tot i ser plaent escoltar les cançons en directe, no ofereix gaires floritures ni variacions, no superant per a mi l’original d’estudi. L’àlbum el regalava als qui adquirien les entrades, juntament amb un altre disc en directe d’Steely Dan, Northeast Corridor. Live!.

I dir-vos també que, amb motiu del 40è aniversari del disc, el 2022, la prestigiosa revista francesa Jazz Magazine, li va dedicar la portada i un envejable dossier de 40 pàgines on ret a l’àlbum, un càlid i entranyable homenatge, tot reivindicant la seva importància i qualitat com també un repàs als elements jazzístics de la trajectòria d’Steely Dan. Vaig tenir sort, i m’hi vaig fer amb un exemplar, ja que ara es troba esgotat.

Oblideu-vos, doncs, del mètode (periodístic) inicial i passeu ja a l’acció d’escoltar –si no ho heu fet ja- aquesta delicatessen musical, que des de la caràtula del disc ens convida ja a fer-ho Lester/Donald, “la mosca nocturna”. Com ens cantava en Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”, i –qui-sap-lo- potser aquest és un d’aquests màgics moments. Ja em direu si, en comptes de “mosquejats”, acabeu finalment encantats.

Xavi G.

Easy Come Easy Go

Easy Come Easy Go (Naive 2008)

Marianne Faithfull

No volia acabar aquest any sense retre homenatge a Marianne Faithfull. Molts són els artistes que ens han deixat aquest 2025, noms il·lustres del món de la música. Alguns com Ozzy o Garth Hudson ja han sortit en aquestes pàgines i altres potser ho faran en el futur. Avui, però, aquestes lletres que llegireu van dedicades a una de les grans dames de la cançó de les darreres sis dècades.

Per a molta gent encara avui el nom de Marianne Faithfull va associat amb els Rolling Stones. Per a molts, una guapíssima cantant de veu angelical a qui Mick Jagger i Keith Richards van escriure una cançó d’èxit -As Tears Goes by- i que va passar a formar part de l’univers Stone -i parella de Jagger- durant la segona meitat dels anys seixanta. Aquella relació es va trencar amb el final de la dècada i Marianne va iniciar un descens que la va dur directament a l’infern. De la vida al costat de l’aristocràcia rockera a acabar vivint al carrer. Intents de suïcidi, depressions, addiccions a les drogues, carn de serveis socials, entrades i sortides a clíniques de rehabilitacions… i enmig d’aquesta voràgine d’autodestrucció, una irregular -i intermitent- carrera discogràfica on continua brillant Broken English (1979) la seva obra mestra … Fins a Easy Come Easy Go.

Abans d’entrar a comentar Easy Come Easy Go, deixeu-me dir que hi ha un antecedent directe d’aquest disc. Es diu Strange Weather (1987) i és el primer àlbum d’una Faithfull desintoxicada després de gairebé dues dècades d’addicció. Un àlbum de versions de blues, folk i rock envoltada de músics reputats com ara Robert Quine, Fernando Saunders -habitual de Lou Reed- Garth Hudson o Dr. John. La cançó Strange Weather és un regal de Tom Waits i la seva dona Kathleen Breenan per al disc que suposava el renaixement de l’artista. Tal com ella reconeix en la seva autobiografia, el personatge clau d’aquest disc fou el productor Hal Willner el qual va saber guiar l’artista en aquells moments i infondre-li la confiança necessària.

Vint anys després el tàndem Faithful-Willner repeteix jugada i millora els resultats. És curiós, perquè en contra d’allò que pot suggerir la preciosa portada, amb Marianne davant d’un micròfon vintage - l’estudi Sear Sound de Nova York és probablement el més antic de la costa Est- la tria de cançons no es correspon exactament amb la idea que transmet. Si, està Solitude, el tema de Duke Ellington que també van enregistrar les grans Ella Fitgerald i Billie Holiday, i també figura Easy Come Easy Go, de la pionera del blues Bessie Smith, reconvertida aquí en un tema amb aires de cabaret. Dit això, el criteri a l’hora de seleccionar les cançons no pot ser més variat. Del country al soul, passant pel folk de bandes contemporànies com ara The Decemberists o Epsers. Per completar l’eclecticisme tenim versions d’autors avantguardistes com Brian Eno o directament inclassificables com Randy Newman. De la primera, How Many Worlds, destacaria la pulcra orquestració i sobretot la personalitat de Marc Ribot a la guitarra -estret col·laborador de Tom Waits-. De la segona, In Germany Before the War, m’atreveixo a dir que podria figurar a The Seven Deadly Sins, òpera de Kurt Weill/Bertolt Brecht que Faithfull va enregistrar durant la dècada dels noranta.

Broken English continua sent l'àlbum reverencial de la Sr. Faithfull. Ara
pot afegir-hi Easy Come Easy Go

Easy Come Easy Go s’enregistrà ràpidament, a un ritme de tres cançons per dia. En companyia d’una banda de músics de solvència acreditada -Marc Ribot, Greg Cohen, Jim White… en fi podeu repassar amb qui ha treballat aquesta gent i us adonareu del nivell- i col·laboracions de músics de primera fila, la Faithfull desgrana un repertori on fa seu cada tema gràcies a la personalitat de la seva veu, la cadència amb què deixa anar els versos, l’autoritat que desprèn algú que ja ha viscut vàries vides en una sola.

Val a dir que l’àlbum, encertadament subtitulat Songs for a Music Lovers, té dues versions. La que tinc entre mans que conté deu cançons i una edició en vinil amb divuit temes - on podreu sentir una versió de Dear God Please Help Me de Morrissey, cantar Jarvis Cocker de Blur fent un duet a Somewhere i al mateix Sean Lennon fent una versió dels Black Rebel Motorcycle Club...- digueu-me prudent, però he preferit comentar la versió reduïda perquè la trobo perfecta i ja sabeu que gairebé sempre menys és més.

Quan sento la versió original de Down From Dover -primer tema de l’àlbum- penso que és difícil superar l’expressivitat amb què Dolly Parton la cantava en el seu àlbum Little Sparrow (1969). La història de la jove que es tracta de convèncer a si mateixa que el pare del fill que porta dintre tornarà a buscar-la. Mai torna, però, i el nadó neix mort. La veu de la jove Parton destil·lava càndida innocència en la seva desgràcia, mentre que ara, en el to aspre de Marianne Faithfull el tema agafa una altra dimensió. Les paraules, realçades amb una sobria secció de vents i un potent arranjament musical, cauen com sentències..., el pas del temps, la duresa de la vida.

No coneixia la banda canadenca anomenada The New Pornographers ni la seva cantant Neko Case, però ara mateix us diré que signa el meu tema favorit de l’àlbum, Hold Down, Hold Down. Aquí la nostra diva es fa acompanyar a la veu -molt subtilment, com gairebé fan tots els convidats del disc- per Cat Power, tot i que és l’aparició del barbut Warren Ellis i el seu violí elèctric la que més impressiona. Aquest home faria sonar amenaçadora una cançó de bresol! I si a Hold Down, Hold Down apareix Warren Ellis, A The Crane Wife 3 ho fa el seu “cap de files” Nick Cave el qual, més que cantar, xiuxiueja al costat de Faithfull. The Crane Wife 3 és un hit d’una altra banda contemporània, The Decemberists. Un gran tema i una gran versió tot i que trobo que el vampir Cave està una mica desaprofitat, estic segur que hi podria haver apujat la intensitat de la cançó, però es manté en aquest perfil discret.

Qui no ho fa (com podria amb aquesta veu sobrenatural amb què ha estat dotat?) és Anohni Hegarty (abans Antony, dels Antony and the Johnsons, perquè ens hi entenguem) que per moments s’erigeix en el protagonista del duet que es marca amb la Sra. Faithfull. El tema escollit és Ooh Baby Baby, un hit de Smokey Robinson and the Miracles que va arribar molt alt a les llistes de R&B americanes el 1965. Lentament, a ritme de soul, la cançó avança fins a impregnar-se de groove, saturar-se de vents (fins a quatre saxos tenors apareixen als crèdits!) i funk amb una guitarra distorsionada que acaba prenent el protagonisme abans de tornar al ritme pausat amb què començava el tema. Magnífic.

Keith i Marianne. Sing Me Back Home. Foto @officialKeef

Abans, però, tenim un altre punt àlgid de Easy Come Easy Go, d’una altra banda desconeguda per mi: The Espers. Una breu recerca sobre ells i els trobo catalogats com a “folk psicodèlic” a més de saber que van tenir una efímera carrera durant la primera dècada d’aquest segle. Allà on siguin els seus membres han d’estar orgullosos perquè la versió del seu tema Children of Stone és excelsa. Ara faré una afirmació agosarada, però llegint la lletra, les metàfores emprades, penso que Marianne la va triar perquè podia identificar-s’hi d’una manera o altra. Tant és, els arranjaments de corda, aquesta secció de violes, violins i violoncels, confereixen a Children of Stone una majestuositat que fa levitar. L’aportació vocal de Rufus Wainwright - juntament amb la d’Anohni a l’esmentada Ooh Baby Baby la més destacada de l’àlbum- no fan més que millorar el conjunt.

I, per acabar, deixeu-me emprar una expressió suada, però és que no trobo una altra millor i més adient. El fermall d’or a aquest àlbum el posa el duet de Marianne amb Keith Richards amb una preciosa balada, Sing Me Back Home, de la llegenda del country Merle Haggard. Tant és així, que no puc afegir-hi gaire més. Sentir tots dos cantar “Let him sing me back home with a song I used to hear/Make my old memories come alive/Take me away and turn back the years/Sing me back home before I die” paga amb escreix el preu de l’adquisició de Easy Come Easy Go.

 “So Long, Marianne”.

Bifurca

Who's Next - 50th Anniversary + 1971 San Francisco Live

Who's Next - 50th Anniversary + 1971 San Francisco Live (Polydor 2023)

The Who

Publicat amb dos anys de retard sobre la data prevista, The Who finalment posaren en circulació i en diferents formats una nova edició de Who’s Next l’any 2023. Dic això d’una nova edició perquè cal seure amb tranquil·litat per fer un recompte de les vegades que l’icònic àlbum de 1971 ha estat reeditat, això sí, amb els corresponents bonus tracks com a reclam. I, gairebé sempre, els fans tornem a mossegar l’ham. Quines són aquestes raons poderoses amb les quals Townshend i Daltrey -la meitat del que queda de The Who- fan servir per escurar les nostres butxaques? Bàsicament dues, el material en viu i una cosa anomenada Lifehouse. De totes dues us en parlaré avui.

Lifehouse és, per resumir, un projecte fallit. The Who havien passat en quatre anys d’abanderar el moviment mod facturant un grapat de singles d’èxit a ingressar a l’Olimp de les bandes de rock and roll. I això fou així sobretot gràcies a Tommy (1969). Aquesta òpera rock, aquest disc conceptual sobre la història d’un nen sord, cec i mut, conseqüència d’un trauma i la seva posterior curació els marcaria per sempre. L’ascens fulgurant del disc doble, els elogis de tot déu i la presentació en directe pels escenaris americans i europeus durant tot un any havien generat un consens inapel·lable. The Who eren la sensació del moment. El seu treball a l’estudi era incontestable i en directe simplement no tenien rival -penseu en la competència que tenien en aquella època 1969-70 i està tot dit-. Com a mostra Live at Leeds -un petit tast del seu poder damunt d’un escenari amb només sis temes- publicat un any després figura en tots els llistats de millors discs en directe de la història.

En aquestes circumstàncies i un cop acabat el tour de Tommy a finals de l’any 1970, Pete Townshend, la força creativa de The Who, té un nou projecte. Serà una altra obra conceptual, futurista, més ambiciosa encara. El seu cap bull i les experiències de tot un any a la carretera li han proveït un fil argumental del qual pensa estirar i que té a veure amb “la capacitat psicològica i espiritual de la música i com es relaciona amb la tecnologia i la comunicació”. I no es tractarà només d’un disc doble, no, el projecte inclouria un film, un disc en directe -on les reaccions del públic s’introduirien en una computadora (estem parlant de 1970!)- i probablement un extens llibret. Townshend va emprar setmanes enregistrant a casa seva les maquetes per presentar-les als seus companys… i, per resumir la història, aquests no van entendre un borrall. De fet, el mateix Pete va admetre que ell mateix també va perdre el fil d’allò que realment volia explicar i la dificultat de traslladar el que tenia al cap a un producte que, no ho perdem de vista, es tractava de donar-li un format i vendre’l. Després de llargues discussions i sessions de gravacions caòtiques, es va decidir abandonar el projecte. Millor dit, recuperar el que es considerava millor de tot el material escrit i publicar-ho com un disc “normal” amb cançons sense cap fil argumental. Havia nascut Who’s Next.

Ignoro quin recorregut i quina acollida haguera tingut Lifehouse d’haver-se publicat el 1971 tal com volia Pete Townshend. El que us puc assegurar és que de les cendres d’aquell projecte, les cançons que van anar a parar a Who’s Next fan d’aquest àlbum el millor disc de The Who. Dels nou temes -podem incloure My Wife, escrita i cantada per John Entwistle, única que no provenia de Lifehouse- cinc entren sense problema en la categoria d’himnes de la banda. La utilització dels teclats (orgue, sintetitzadors varis, piano) de manera desacomplexada afegeix nous matisos a l’espectre musical que The Who havien mostrat fins al moment. Tant és així que es converteixen en l’element distintiu de clàssics instantanis com Baba O’Riley i Won’t Get Fooled Again. No patiu tampoc, perquè Townshend continua amb els power chords marca de la casa al llarg de tot l’àlbum -Bargain sona gloriosa- el tàndem Entwistle/Moon manté el nivell habitual, és a dir de fabula i a sobre My Wife, cantada pel baixista, és del millor de l’àlbum. No he entès mai algunes de les crítiques cap a Roger Daltrey d’un sector de l’afició rockera que acostumen a menystenir-lo davant el talent dels altres tres. Encara més, ho trobo ridícul. Roger Daltrey és un dels grans vocalistes del rock, una veu portentosa i ningú entendria The Who sense la seva presència. I això ho sap millor que ningú Townshend que fa les cançons pensades per a la veu de Roger. I si vosaltres teniu algun dubte del seu poder vocal només cal que us remeti al crit final de Won’t Get Fooled Again. Daltrey està esplèndid en tot l’àlbum cercant l’equilibri entre la potència i la subtilesa, la magnífica Behind Blue Eyes n’és l’exemple. Això sí, Townshend es reserva un parell de temes -la seva veu no té res a fer amb la de Roger- no diré menors perquè cal ser ruc per qualificar així The Song is Over i Going Mobile, però sí més accessibles a les seves facultats vocals.

Who’s Next va ser rebut amb aclamació general (si feu un repàs a què corre per internet veureu que va ser àlbum de l’any per a unes quantes publicacions) però Townshend no es va rendir mai amb Lifehouse, una mena d’espina clavada. Al llarg dels anys, fora en discos de The Who o en solitari, anaven caient composicions que havien estat pensades i gravades originalment per aquella frustrada obra conceptual. I així ens plantem en 2023 i commemorant el 50 aniversari d’aquell projecte avortat es publica una caixa supermegadeluxe que, ara sí -només faltaria- ja és la definitiva: 10 cd que inclouen demos casolanes, preses alternatives, versions descartades, dos discs en directe d’aquell any, un Blu-Ray, una novel·la gràfica, pòsters, programes, llibrets… I un Townshend que a punt de fer els vuitanta anys declara que tot escrivint Lifehouse va saber predir la realitat virtual, l’streaming i internet i que ara sap explicar-ho més clarament que en el passat. També, amb el seu àcid sentit de l’humor, ens diu que està preparat perquè la gent li digui “quin tros de merda caduca”!

Tot i que aquest megaboxset és tot el que qualsevol aficionat de The Who pugui somiar, entre l’elevat preu i que, no ens enganyem, molt del material que conté ja ha estat publicat d’una manera o altra, la meva opció ha estat més modesta. De totes les versions commemoratives d’aquest cinquantè aniversari he triat la que, a més de l’album original remasteritzat, inclou íntegre el llargament esperat concert del Civic Auditorium de San Francisco el mes de desembre de 1971. Quatre vinils dels quals en el moment que escric això els estic gaudint igual que si fos un adolescent. Oblideu-vos dels comentaris dels senyoros rondinaires sempre disposats a trobar-hi algun defecte (que si la masterització no és perfecta i el vinil fa pops i clicks, que si la mescla podria ser millor, que si la veu de Daltrey sona per sota del volum dels instruments, que si la guitarra de Townshend…) perquè no tenen cap sentit. Són The Who en directe, l’any 1971, presentant Who’s Next en un local mític i amb una qualitat de so estel·lar. Poques coses poden ser més excitants per a un aficionat al rock’n’roll.

Tots sabíem que The Who guardaven als seus arxius aquest concert. Des de la dècada dels setanta havien deixat caure un tema aquí i un altre allà en àlbums de recopilacions i rareses i boxsets retrospectius, però aquesta és la primera vegada que el publiquen complet i, tal com afirmen a les notes interiors, “sense adulterar”. Roger Daltrey solia dir que The Who no feien bisos perquè consideraven que ells ja deixaven tot el que tenien durant el concert. No diré jo que no m’agradaria que toquessin un parell o tres de temes més, seguint la tradició dels concerts quan els artistes tornen a sortir responent als aplaudiments de la concurrència, però he d’admetre que tenia raó. No tinc paraules per arribar a descriure la intensitat d’aquest show. Quan un s’enfronta a un concert de The Who d’aquella època ha de saber que s’hi trobarà força, poder instrumental, improvisació, humor (sí, el dia que la banda publiqui un disc amb només els comentaris i acudits que feien sobre l’escenari, allà hi seré per comprar-lo de manera immediata) i la sensació que pot passar qualsevol cosa a l’escenari entre aquells quatre.

Com passa amb els més grans, és difícil condensar en un concert tot el bo que tenen per oferir i acontentar tothom, perquè inevitablement han de deixar temes imprescindibles fora. Més encara, si el disc que presenten en viu és l’obra mestra que porta per títol Who’s Next. Però déu-n’hi-do com aprofiten el setlist. Comencen amb dos singles inevitables com Can’t Explain -sí, el riff que Pete va confessar sense rubor que va robar als Kinks- i Substitute. Sonen furiosos, Keith Moon sembla que toca una metralladora en comptes d’una bateria. Continuen amb la versió d’Eddie Cochran Summertime Blues i a continuació amollen cinc temes del nou àlbum seguits. My Wife, el tema d’Entwistle, desborda improvisació per tot arreu empetitint la magnífica versió d’estudi. Roger explica abans de començar Baba O’Riley que no han volgut contractar cap teclista i que l’inici del tema és pregravat, però que no ens hem de preocupar perquè és el mateix Pete qui toca els teclats “és com tenir dos Petes” diu, “amb un n’hi ha prou” se sent dir a Mooney des de darrere la bateria. El que deia, de vegades semblen gags dels Monty Python. Les bromes continuen abans de Behind Blue Eyes, on Moon es fa l’ofès perquè Pete diu que no el necessiten per l’inici de la cançó… Els set minuts de Bargain són demolidors amb Townshend fent una classe magistral del que és un guitarra rítmic -a la força!, amb un baixista com Entwistle i un bateria com Moon que van per lliure, algú ha de sostenir el ritme en aquesta banda!- i Won’t Get Fooled Again fa tremolar els fonaments de l’auditori. He de dir que, tot i quedar satisfet amb la representació de Who’s Next, trobo una llàstima que deixessin fora temes com Love Ain’t for Keepin i especialment Getting in Tune que sonaven fantàstics en els shows que havien fet a principis d’any. En fi, no es pot tenir tot.

The Who donant-ho tot al Civic Auditorium de San Francisco

Una nova versió incorporada al setlist per a aquesta gira: Baby don’t You Do It, o com transformar un tema soul de Motown en un rock’n’roll ferotge. El tema que popularitzà el gran Marvin Gaye en mans d’aquestes quatre bèsties fa saltar espurnes. Continuen amb una “english song”, Magic Bus, single de 1968, tota percussió, on Entwistle fa servir el baix com una bateria, mentre Townshend i Daltrey -que treu a passejar l’harmònica- intercanvien estrofes. Més de deu minuts de ritme tribal que recorda a Bo Diddley, fins que Moon ja no s’aguanta més i amb un redoblament de bateria fa saltar tot pels aires i la banda explota en una jam frenètica. El tema acaba amb la guitarra de Townshend sonant com un atac aeri i un es pregunta si tota aquesta exhibició de poder i energia quan només estem a la meitat del show pot mantenir-se. Preguntes absurdes no, si us plau, que estem parlant de The Who, en el seu moment la millor banda de rock en directe.

És obvi que no poden faltar les referències a Tommy i The Who ofereixen a l’audiència un extracte de la famosa opera rock que comprèn Overture, Amazing Journey, Sparks -no em canso de sentir aquesta impressionant exhibició instrumental, Pinball Wizard i l’himne See Me, Feel Me que permet cantar l’audiència a cor què vols. He dit himne?, doncs sense concedir cap treva, ataquen amb My Generation en una versió encara més ràpida que la versió d’estudi i on l’energia que desprenen abastiria unes quantes ciutats. Vint-i-quatre minuts plens d’improvisació amb Townshend llençant riffs, Entwistle i Moon caçant-los a la primera i Daltrey cantant el que li passa pel cap en una espècie de medley on inclouen Naked Eye per acabar gloriosament amb el blues Goin’ Down de Freddy King i una orgia elèctrica i percussiva a la qual ens tenien acostumats. Ignoro la sort de la Gibson de Pete Townshend, però no m’estranyaria que la fes miques com a fi de festa.

Who’s Next i de propina 1971 San Francisco Live, un concert íntegre d’aquella gira. Com es diu ara, al meu llibre poques coses superen això.

Bifurca

Le Chat Bleu

Le Chat Bleu (Capitol 1980)

Mink DeVille

De totes les criatures sorgides a mitjans dels setanta d’aquell cau anomenat CBGB, Mink deVille és la meva preferida. D’acord, faré una excepció amb els Ramones només perquè és impossible no estimar-los, però ningú com Willy DeVille -al cap i la fi la banda va acabar sent el seu vehicle musical fins que va volar per lliure- ha encarnat la independència de l’ artista aliè a les modes i el compromís amb el seu art.

Dic això perquè les discogràfiques i la premsa musical, sempre àvides de nous descobriments que continuïn fent rodar l’engranatge del negoci, van veure en aquell grapat de bandes que orbitaven al voltant de l’esmentat club de Nova York -Television, Blondie, Talking Heads…- un filó quan podrien explotar com un fenomen trencador, innovador, allò que es batejaria com a New Wave. Si els grups esmentats ja tenien poc en comú entre ells, Mink deVille, encara menys. La seva proposta es basava en el blues, el R&B, el rock macarra -aquests paios eren gats de carrer- les Ronnetes, uns tocs de soul, i, com ben aviat es veuria, les inquietuds artístiques de Willy DeVille el durien cap altres territoris.

No és cap descobriment que els discos que va gravar amb Capitol són els millors de la seva carrera. Sense menystenir fites posteriors, la trilogia que forma el seu impressionant debut Cabretta (1977) -no sabeu com m’ha costat descartar-lo per a la ressenya d’avui- Return to Magenta (1978) i el disc que ens ocupa avui, Le Chat Bleu (1980) no ha estat superada. Però ja sabeu que una cosa és la qualitat artística de l’obra i una altra ben diferent si això es tradueix en vendes i diners. Capitol havia alimentat esperances quan Spanish Stroll -el particular Walk on the Wild Side de DeVille, amb aires del Harlem latino- esdevingué un hit, però tot i que Return to Magenta era tan bo com Cabretta, no tenia -o no el van saber trobar- allò que busquen els executius discogràfics, el single potencial. Afegim el caràcter, diguem-ne difícil (ego monumental, hàbits tòxics…) de DeVille i entendrem per què s’havia començat a enrarir la relació amb Capitol. Poc s’imaginaven el que havia de venir.

Per a la gravació del tercer disc, Le Chat Bleu, DeVille només tenia al cap una cosa i es deia París. Sigui perquè estava convençut que tot artista -i ell se’n tenia com a tal, només faltaria- ha de conèixer la ciutat francesa, sigui per la fascinació per la chanson i per Édith Piaf o perquè a tot això cal afegir que, a més, li serviria per posar distància amb els problemes que s’estava creant a Nova York (deutes, mala vida, pressions del negoci) el cas és que exigeix a Capitol pressupost per viatjar i enregistrar a París. La discogràfica, que encara està esperant saber on va anar a parar la bestreta atorgada per al disc -segons la llegenda va ser dilapidada en festes, alcaloides i opiacis varis- s’hi nega en rodó: s’enregistrarà als EUA i amb un pressupost tancat. DeVille apuja l’aposta, dissol la banda i paga de la seva butxaca -bé, una altra llegenda diu que els diners surten de la venda l’equip de la gira que Capitol havia posat a la seva disposició- el viatge a Europa. Ha! Quina peça.

Willy DeVille i Toots -la seva parella llavors- lluint el tatuatge del gat que il·lustra
la portada de Le Chat Bleu

DeVille pot ser un tarambana, però sap què vol i el seu talent és reconegut malgrat el pocs anys que està en el negoci. Només així s’entén que Doc Pomus (figura capdal de la composició del s. XX, una autèntica factoria de cançons per artistes com Elvis, Ray Charles, The Drifters…) que l’ha vist actuar, li proposi escriure conjuntament tres cançons que aniran a Le Chat Bleu. A més, DeVille ha aconseguit els serveis de Steve Douglas -associat a Phil Spector- perquè produeixi el disc, a més de tocar el saxo. Més encara, el mateix Douglas contacta amb la secció rítmica d’Elvis Presley, el duo Jerry Scheff i John Tutt perquè hi participin (Scheff reconeixeria en la seva autobiografia que Le Chat Bleu és un dels seus àlbums de rock favorit de tots els temps). Poca broma, ho diu qui va ser músic d’Elvis Presley. Què falta? Doncs que DeVille no s’atura fins que aconsegueix els serveis de Jean Claude Petit, qui fou arranjador d’Édith Piaff i que s’encarregarà de la secció de corda.

Que DeVille va gravar Le Chat Bleu a la seva manera i no es va deixar res al pap, Capitol en va ser conscient només rebre disc. Ells, que havien fitxat un artista, que si no el podien vendre com a punk, almenys com a New Wave, aquest els presentava un disc ple d’acordions, saxos, ritmes cajun (una ètnia francòfona de Louisiana que el tenia fascinat), arranjaments de corda i chanson francesa. Tot embolcallat amb una veu que a estones era de vellut i a estones de filferro espinós, que canviava de registre amb una facilitat increïble i que sonava sincera no importa quin pal fos el que toqués en cada cançó de l’àlbum. Malgrat haver-los lliurat el seu millor disc, Capitol no sabia què fer amb ell, ni com vendre’l. L’únic que va tenir clar fou que no el publicaria.

Vist amb la perspectiva que donen quaranta-cinc anys queda clar que no van saber veure el que tenien entre mans. Si el que buscaven era un single per promocionar Le Chat Bleu, d’acord, Slow Drain no era Spanish Stroll per molt que repetís els sons del gueto i aires latinos, però podrien haver triat entre les dues fuetades rockeres que hi contenia. El guitarrista Louis X. Erlanger, únic supervivent de Mink Deville, s’hi havia afegit a darrera hora i tan Savoir Faire com Lipstick Traces aporten pedigrí rocker i autenticitat ravalera a un àlbum ple de contrastos. També ho podria haver estat This Must Be The Night, l’encisador tema que obre l’àlbum amb un saxo i uns cors Ronettes a la tornada que a mi em recorden al Lou Reed de l’època Street Hassle, encara que tothom l’associa més amb Bruce Springsteen. Ja que ha sortit el Boss -déu quina mania que li tinc, no a ell, a aquest apel·latiu- deixeu-me dir que sempre se n’ha parlat de punts en comú en la seva música, alguns fins i tot esmenten temes fàcilment “intercanviables” entre els dos artistes. DeVille sempre ha parlat bé de Springsteen, per altra banda, tot i que el seu ego el feia afirmar que mai havia escoltat un disc del de New Jersey.

De lectura obligada per a qualsevol aficionat
a la música de Willy DeVille

Le Chat Bleu és, de totes maneres, el disc que mostra un artista decidit a no quedar-se encasellat en un estil, defensant la seva independència artística i explorant camins amb els quals engrandir la seva obra musical. Els mitjos temps i balades escrits amb Doc Pomus es troben entre el millor de l’àlbum: That World Outside conté un magnífic saxo a càrrec de Steve Douglas, i tant You Just Keep Holding On com Just to Walk That Little Girl Home converteixen DeVille en chansonnier acompanyat per una sublim secció de corda en la primera i uns lluminosos acordions en la segona. I quan es posa a versionar, DeVille té pocs rivals, el hit de 1957 dels Jive Bombers Bad Boy és un retorn al doo-wop que interpreta amb la naturalitat de qui ha crescut mamant aquesta música, i pel que fa a Mazurka… Com us ho diria… Ho entendreu millor si us ho explica el nostre home: “a mi em van fotre fora de Capitol per col·locar un acordió cajun a Le Chat Bleu. No havien sentit una cosa així en sa vida!”. He deixat pel final del darrer tema, Heaven Stood Still, perquè no és que sigui només la coda, el sumari de tot l’expressat a Le Chat Bleu. Estic segur que aquest tema és el que tenia entre cella i cella quan se li va ocórrer anar a París, contactar amb Jean Claude Petit i entrar a gravar als estudis L’Aquarium. Posat’s a trobar referents transgressors millor Édith Piaff que el punk i la New Wave devia pensar Monsieur DeVille mentre somreia prenent una absenta en un cafè de Montmartre. I a fe que li fa justícia, una interpretació superba. Si alguna vegada ha tingut sentit la frase que diu que una cançó justifica tot un àlbum, aquest és el cas.

Com he comentat abans, Capitol Records va bloquejar l’edició de Le Chat Bleu, però la sucursal francesa d’EMI -propietària de Capitol- sí que va saber veure el potencial d’allò que li havia caigut a les mans i distribueix una edició només per Europa. I per una vegada hi ha justícia en aquest món i el disc és un èxit. Tant, que als EUA es converteix en un dels discs d’importació més venuts de l’any, la qual cosa obliga Capitol a empassar-se el gripau i publicar-lo finalment a casa on la revista Rolling Stone l’inclou entre els cincs millors àlbums de l’any. Deville, continua somrient, ara amb fundes d’or que s’encasta a les dents iniciant així una transformació que el portarà de dandy latino de Harlem a capità Hook. És, també, el final del seu contracte amb Capitol.

La vida i obra de Willy DeVille, un dels artistes que més ha fet per mostrar les arrels mestisses de la música americana, dóna per un llibre i aquest existeix. No vull acabar sense esmentar El Hombre a quien Rosita robó el televisor (Editorial Milenio, 2003) de Carlos Zanón i agrair la seva inspiració per a aquesta ressenya. Escrit en una prosa amena, a estones divertida i, per damunt de tot, documentada de manera excel·lent. Recomanable per als amants de la música i imprescindible per a tots els seguidors d’aquest artista immens que fou Willy deVille.

Bifurca

First Rays of the New Rising Sun

First Rays of the New Rising Sun (MCA 1997)

Jimi Hendrix

Com hauria continuat la carrera artística de Jimi Hendrix si no haguera mort prematurament? Quina hauria estat la seva evolució musical? Han estat, aquestes, qüestions recurrents a les quals, examinada i disseccionada la seva curta discografia una i mil vegades, arriben els estudiosos o simplement aficionats del geni de les sis cordes. No són preguntes sobreres atès el talent musical del guitarrista. Hendrix era un artista en constant moviment i durant la seva curta estada en aquest món ja ho havia demostrat. Havia arribat a Anglaterra el 1966 i havia vehiculat durant dos anys la seva música amb la Jimi Hendrix Experience. Exuberància guitarrera, blues i psicodèlia. I rock és clar. Però aviat s’havia cansat, sobretot quan els fans insistien que toqués amb les dents o d’esquena, números escènics amb els quals havia impactat al principi, però que havien deixat d’interessar-li. Havia dissolt l'Experience i format una nova banda, Band of Gypsys, d’efímera vida -només uns mesos- un power trio negre, amb els quals havia derivat cap al funk i el R&B. En el seu últim any de vida, Jimi havia establert contacte amb Miles Davis i se n’havia parlat d’una hipotètica futura col·laboració… Qui sap?

És impossible, doncs, especular sobre quina direcció musical hauria pres amb els anys Jimi Hendrix, però almenys podem fer-nos una idea aproximada de com podria haver estat el seu següent àlbum. Hauria estat el quart disc d’estudi si no hagués mort a l’ambulància anant cap a un l’hospital londinenc aquella matinada de setembre de 1970. D’això va la ressenya d’avui. D’això va First Rays of the New Rising Sun.

Som al mes de juny de 1970 i Jimi Hendrix per fi pot inaugurar els seus propis estudis de gravació. Electric Ladyland Studios, un projecte en el qual ha invertit temps i molts diners i del qual n’està orgullós. Uns estudis fets a mida perquè pugui desenvolupar tota la seva creativitat. Així que amb les cintes de les cançons que ha anat enregistrant els darrers mesos sota el braç i unes quantes que té al cap, Jimi entra als nous estudis acompanyat de Billy Cox al baix, Mitch Mitchell a la bateria -recuperat per a la causa en detriment de Buddy Miles amb qui no havia acabat gaire bé- i el seu enginyer de confiança Eddie Kramer. Seran deu setmanes de treball en els quals enregistra, mescla i prepara les versions definitives d’un bon grapat de cançons que han de formar part de la seva nova entrega discogràfica, després de dos anys. Deu setmanes de treball interrompudes per una gira europea que Jimi no vol fer, però necessita els diners per acabar de pagar els Electric Ladyland Studios. Hendrix vola cap a Londres el 27 d’agost i ja no tornarà. Mor tres setmanes després, el 18 de setembre.

Hendrix i l'enginyer Eddie Kramer treballant plegats a l'estudi.

Fem un salt endavant en el temps i situem-nos a la dècada dels noranta. Després d’una llarga disputa legal, la família de Jimi aconsegueix el control i els drets de la seva obra. Sota la marca Experience Hendrix comencen, doncs, reedicions i publicació de material pòstum més o menys inèdit però amb una consideració fonamental: el respecte a l’obra de l’artista. Obro un petit parèntesi per dir que no us podeu imaginar com s’ha arribat a maltractar en el passat el llegat de Jimi Hendrix; publicacions que van de refregits sense gens d’interés a llançaments de coses que havia deixat gravades però substituint algunes pistes per músics d’estudi o afegint-hi veus femenines, per posar alguns exemples. Això s’ha acabat. Des de llavors, les publicacions amb el nom de Jimi Hendrix són tractades amb cura, respecte, ben documentades, sempre amb els màsters originals -els que no s’han perdut- i amb l’enginyer Eddie Kramer, que havia treballat estretament amb Jimi, supervisant cada llançament i assegurant-ne la màxima qualitat de so.

First Rays on the New Rising Sun és el primer producte -descomptant les reedicions dels seus tres discos d'estudi- d’aquesta nova etapa i és una excel·lent carta de presentació. Disset temes, dels quals tots menys un -My Friend, un blues de marcada influència dylaniana, gravat a principis de 1968 amb, entre d’altres, Stephen Stills al piano- van ser enregistrats, arranjats i mesclats en aquelles frenètiques setmanes d’estiu als Electric Ladyland Studios de Nova York. I si us esteu preguntant quina és la direcció musical que havia pres Jimi Hendrix us ho diré aviat: Molt de funk rock musculós, unes dosis de R&B, poc blues, zero psicodèlia i, curiosament, tampoc n’hi ha rastre d’aquells elements jazzístics que puntejaven el seu anterior treball d’estudi, el monumental Electric Ladyland (1968). De fet, en les noves cançons Hendrix no s’aparta gaire dels paràmetres en els quals es movia amb Band of Gypsys. Potser el problema d’aquell power trio era el bateria Buddy Miles, i d’aquí ve que Jimi torni a contactar amb Mitchell -bateria de la Jimi Hendrix Experience- per enregistrar els nous temes i incorporar-lo a les aparicions en directe que farà al llarg de 1970.

Un dels darrers shows de Jimi Hendrix. Illa de Wight (UK), 30 d'agost de 1970

Hendrix havia preparat, doncs, un àlbum eminentment rocker. Freedom i Izabella són el que es diu un one-two punch, que situen l’oient immediatament en el carril per on avançarà el nou àlbum. Múltiples capes d’una guitarra que sona inconfusible i una base rítmica funky a càrrec de Cox i Mitchell que s’adapta com un guant als riffs de Jimi. Idèntic patró segueixen Dolly Dagger i Night Bird Flying, que Jimi havia decidit que serien el single i cara B respectivament de l’imminent llançament. Potser sí que, tal com diuen alguns, el disc resulta una mica desequilibrat per la profusió de temes “potents”, però no crec que ningú pugui queixar-se de la inclusió de cançons com Room Full of Mirrors -gran moment percussiu a càrrec de Buddy Miles en una de les comptades aparicions a l’àlbum- Ezy Rider -pel meu gust, el millor riff d’aquest catàleg- Straight Ahead o I’m From the Storm -un altre riff per a la col·lecció, magníficament doblat pel baix de Billy Cox-. En cas que algú tingui alguna objecció al respecte, Hendrix ens obsequia amb dues esplèndides balades. Angel que ja us dic ara que no té res a envejar a la arxiversionada Little Wing i la delicada Drifting on Jimi aconsegueix un efecte màgic filtrant el so de la seva guitarra a través de l’amplificador d’un orgue.

Alguns han volgut veure en Hey Baby (New Rising Sun) la mostra de la nova direcció musical que cercava Hendrix. No ho sé; jo, a banda de considerar-lo el millor tema de l’àlbum, “només” veig a Jimi explorant les possibilitats melòdiques d’un instrument, la guitarra elèctrica, que ell va revolucionar. És curiós com encara avui hi ha gent que sent a parlar de Jimi Hendrix i automàticament evoca la figura d’un guitarrista espectacular i una presència escènica brutal i oblida que, a més de ser un bruixot de les sis cordes que en molts aspectes no ha estat superat, Jimi era un fantàstic escriptor de cançons. Només heu de repassar la seva discografia per comprovar-ho. Hey Baby (New Rising Sun) és una altra mostra de la seva qualitat compositora. La cançó estava pràcticament acabada, però Jimi encara no estava satisfet amb la seva interpretació vocal. Kramer va haver d’utilitzar una pista vocal alternativa per a la seva publicació i és per això que podem sentir a Jimi preguntar “Is the microphone on?”. Detalls que haurien estat polits, però que avui resulten emocionants escoltar-los així.

El tema escollit per ocupar el darrer lloc de l’àlbum, Belly Button Window, un blues amb només Jimi a la veu i guitarra, és clarament una demo treballada -i inacabada- aquella darrera setmana d’agost. La tria no és casual, amb ella Kramer ens revela una veritat que plana al llarg de tot el disc: “Estic segur que Hendrix haguera fet una cosa diferent amb la cançó abans de publicar-la, però, així i tot, és un tema guapo que havia de ser-hi”.

First Rays of the New Rising Sun compila temes apareguts en discos pòstums com Cry of Love
Rainbow Bride i War Heroes

En realitat Kramer és honest. First Rays of the New Rising Sun no pot ser considerat com el que havia de ser el quart àlbum de Hendrix, almenys no en el sentit estricte, simplement perquè no sabem quines serien les versions definitives aprovades per Jimi. Tenim, cert, un parell de manuscrits del nostre home on apareixen escrits els títols de les cançons i algunes d’elles semblen versions ja acabades, però Jimi era un perfeccionista i no era estrany que canviés d’opinió a darrera hora si pensava que encara podia millorar una cançó. Només us posaré l’exemple de la magnífica Earth Blues, un tema d’arrels R&B amb tocs souleros. Jimi la va enregistrar amb Band of Gypsys el desembre de 1969, un mes després va contactar amb les Ronettes perquè afegissin els cors -una meravella!- però no va quedar satisfet, així que el va tornar a treballar als Electric Ladyland, esborrant la pista de Buddy Miles i substituint-la per la bateria de Mitch Mitchell; tampoc li va plaure, de manera que deixar la mescla final per a més endavant. Al final va ser Kramer qui se’n va encarregar mesos després de la mort de Jimi intentant interpretar què perseguia el geni de Seattle. Aquesta és la versió que escoltem a First Rays of the New Rising Sun. Per cert, tampoc és segur que aquest fos és títol de l’àlbum -Hendrix l’havia esmentat alguna vegada, però també n’havia parlat d’altres títols com Straight Ahead-. Igualment, Jimi també havia especulat que el següent àlbum seria triple i portaria el títol de People, Hell And Angels i més tard havia dit que primer publicaria un àlbum senzill seguit d’un doble… instrumental!

I ara que us ha quedat clar tot això que he explicat en el darrer paràgraf, deixeu-me dir que aquesta compilació que recull disset temes -no, no n’hi ha cap inèdit, tots ells han estat publicats en diferents llançaments pòstums de Hendrix- és el més semblant que tindrem mai al que Jimi hauria publicat si hagués arribat viu al mes d’octubre, data prevista per al nou àlbum. I, no menys important, First Rays of The New Rising Sun, impecablement presentat i cuidat fins al darrer detall, aguanta perfectament al costat de la seva trilogia màgica que conformen Are You Experienced?, Axis Bold as Love i Electric Ladyland. I això, amics, com podeu imaginar és garantia que es tracta d’una altra obra mestra. Imprescindible per a tots els que, tants anys després, continuem estimant la música de l’inigualable Jimi Hendrix.

Bifurca