The Bootleg Series Vol. 13: Trouble No More 1979–1981

The Bootleg Series Vol. 13
Trouble No More 1979–1981 (Columbia 2017)
Bob Dylan

A finals de 1979 Bob Dylan publica Slow Train Coming, on amb joia i fervor canta a Déu nostre senyor, predica les ensenyances de la Bíblia i celebra la seva conversió al cristianisme. El (seu) públic i la crítica mundial queda estupefacta. Estem parlant del mateix artista que havia posat banda sonora a les protestes a favor dels drets civils i contra la guerra del Vietnam?, del poeta inconformista i esperit lliure, crític i mordaç amb el poder? Estem parlant d'una icona (pel seu disgust, tot s'ha de dir) de la contracultura dels anys seixanta?

Què li ha passat? Qui li ha rentat el cervell? Què fot cantant psalms?... La gira que comença el mes de Novembre fa encara més flipar al públic que així i tot compra les entrades. Ni un sol tema de la seva discografia anterior. Només cançons de Slow Train Coming (1979) i de Saved (1980) que apareixeria pocs mesos després. Dylan utilitza l'escenari com un púlpit, on entre cançó i cançó deixa anar els seus sermons inflamats de fe cristiana. La reacció de la gent és de vegades sorpresa, de vegades obertament hostil. Dylan no s'immuta i respon els crits del públic amb llargues dissertacions sobre la Bíblia i la salvació.

La trilogia cristiana. Slow Train Coming-Saved-Shot of Love

I els discos, musicalment parlant? MAJESTUOSOS. Predomina el gospel però també n'hi ha blues, rock and roll i fins i tot una mica de reggae com el tema Man Gave Names to All the Animals. Pel que fa a la presentació en directe, Dylan recluta una banda super competent amb músics molt experimentats a la que afegeix un trio (que va acabar en quintet) de coristes por-ten-to-ses que esdevenen part fonamental de l'espectacle. Elles seran les encarregades de la introducció del show cantant uns espirituals que posen la pell de gallina, quines veus!, abans que Dylan aparegui a l'escenari amb la banda, i el seu protagonisme continuarà al llarg de tota l'actuació. Un tercer disc Shot of Love (1981) completa la «trilogia «cristiana»  tot i que ja comença a aparèixer una mica més de varietat en el missatge. L'última gira dels gospel years va ser a finals de 1981. Dylan no va tornar a aparèixer en públic fins 3 anys després.

Trouble no More (1979-1981), la nova entrega de The Bootleg Series, revisita aquest període en una completíssima i luxosa caixa de vuit CD i un DVD. Un recorregut per l'obra musical d'aquells anys que permet resseguir l'evolució d'allò que el geni de Duluth tenia al cap i com pensava portar-ho a la pràctica. Des de les proves de so en els darrers concerts de la gira de 1978, on comença a assajar versions embrionàries que seran les noves cançons, fins al darrer show de finals de 1981, passant pel treball a l'estudi de gravació en versions alternatives i cançons descartades. Tot, o gairebé tot, és a Trouble No More.

Pel que fa al contingut, l'edició estàndard de Trouble no More presenta dos CD que recullen versions en directe de gairebé totes les cançons publicades en aquests tres àlbums, en diferents indrets i dates al llarg de les gires que van tenir lloc entre 1979 i 1981. La majoria d'aquestes captures són soundboard recordings és a dir gravacions de la taula de so fetes per l'equip de Dylan. Això vol dir que el so és excel·lent però no perfecte. La veritat és que m'importa molt poc, sonen infinitament millor que els pirates que he escoltat tota la vida i a més s'ha primat per sobre de tot la interpretació per fer-ne la selecció, o sigui que, com no podia ser d'altra manera, la qualitat artística és enorme; les cançons brillen encara més que les versions d'estudi, la banda és excepcional i Dylan canta amb el foc i la passió del convers.

És clar que si un no es conforma amb l'edició estàndard, pot decantar-se per la versió deluxe. En aquest cas tindrà, a més del doble CD abans ressenyat, dos concerts enregistrats professionalment, dos CD més dedicats a rareses i altres temes no publicats, i de propina un DVD de més d'una hora de Dylan i la banda en acció damunt l'escenari. Què més es pot demanar?

El primer d'aquests concerts («Best of» Live in Toronto i al que corresponen els cd 5 i 6) recull captures en viu de tres de les quatre actuacions de la seva estança a Toronto, l'abril de 1980. Cap concessió a material anterior, només cançons de Slow Train Coming i del disc que apareixeria dos mesos després, Saved. Versions vibrants realçades per la qualitat dels músics que l'acompanyen. Si hagués de posar alguna objecció al que presenta Trouble no More, és que trobo a faltar la història sobre la salvació i els sis gospels que les noies canten a tall d'introducció perquè és part fonamental del show. Qui tingui curiositat sempre pot accedir a les gravacions pirates que circulen (amb un so excel·lent, per cert). No quedarà decebut.

Gospel Power. Dylan i les backup singers en acció

Els CD 3 i 4 recullen material rare and unreleased, és a dir cançons descartades, versions alternatives, assajos i versions en viu de temes interpretats molt rarament. Pel meu gust són de lluny els més interessants de la caixa. Gaudeixo d'allò més amb la qualitat dels concerts en viu, però qualsevol aficionat de Dylan i en particular d'aquest període ja les ha escoltat en gravacions que corren pel mercat negre o per la xarxa des de fa molts anys. En canvi sentir diamants com Caribbean Wind, Making a Lear Out of Me o Yonder Come Sin fa que et preguntis com és que Dylan va desar-les al seu moment en un calaix. El mateix pel que fa a les cançons interpretades només en viu, sense que es conegui versió enregistrada en estudi com ara Ain't Gonna Go to Hell for Anybody, City of Gold o I Will Love Him. Però és en les versions alternatives dels temes que finalment van ser publicats als àlbums, on podem apreciar la manera com treballa Dylan -i el seu descomunal talent- tant des del punt de vist d'escriptor com de músic. Corregint constantment lletres, canviant acords i melodies, arranjaments i ritmes. De vegades és un canvi subtil en la interpretació vocal com en el cas de When He Returns (quina intensitat només amb la veu i un piano!), altres en l'arranjament, donant-li un toc de reggae a Dead Man, Dead Man, o refent tota la lletra i accelerant el ritme com és el cas de The Groom's Still Waiting at the Altar, només per citar-ne uns exemples.

Quan Dylan va arribar a Europa l'estiu de 1981 el repertori dels seus concerts ja havia variat substancialment. A la incorporació de temes del seu tercer i darrer àlbum de la «trilogia critiana»  Shot of Love (1981) com ara Lenny Bruce o Watered-Down Love s'havien afegit ja cançons de tota la seva carrera artística. Live in London recull en els CD 7 i 8 el concert íntegre -un cop més, amb un so espectacular- que Dylan va donar el 27 de juny d'aquell any al recinte londinenc conegut com Earl's Court. De les 22 cançons interpretades (no compto les 5 o 6 que les back up girls feien a la introducció del concert i que son, malaraudament, absents en aquesta compilació) la meitat són ja el que podríem anomenar grans èxits, que aniran variant segons la nit. Així i tot, la producció gospel no decau. Dylan continua escrivint material nou com Jesus is the One (que interpreta en vuit ocasions al llarg de la gira europea, cada vegada amb lletra diferent!) o Thief on the Cross -totes dues excel·lents- a la gira americana que segueix la tardor d'aquell mateix any. He de dir que, pel meu gust, Dylan fa els millors concerts de la seva carrera en aquest període que culmina en un últim concert a Florida el 21 de novembre.

Muscle Shoals Studios. Sessions de gravació de Saved. Febrer 1980

I ja està. Dylan va acabar tot el que ens havia de dir sobre les seves conviccions cristianes i la salvació en la fe aquell dia. Què va passar? Què havia fet que Dylan fes un tomb tan brutal en la seva carrera artística dos anys abans? Els seus biògrafs parlen d'un amic que el va posar en contacte amb la comunitat evangèlica i potser algun fet vital que va provocar aquesta caiguda de cavall com Sant Pau. La meva modesta teoria és més prosaica. Dylan és una esponja que absorbeix tot el que l'envolta i ho aprofita. Segurament va trobar en aquesta conversió al cristianisme una via per explorar i canalitzar la seva creativitat i va produir tres discos excel·lents. I pel que fa al fet vital, sembla que en aquells temps estava deixant la beguda, cosa que potser el va fer agafar-se al primer tronc que li va passar pel costat. Dic jo, no sé, insisteixo, malgrat ser una figura pública durant tantes dècades i amb una obra tan prolífica, la vida privada de Dylan és això privada, inaccessible i per tant moltes coses que es diuen d'ell són suposicions.

I la cosa va marxar tal com va venir. És a dir, Dylan va tornar amb un disc, Infidels (1983) que, malgrat el títol, res tenia a veure amb la religió, estilísticament diferent, lletres mundanes, contemporànies, allunyades de qualsevol significat religiós. I les cançons d'aquest període van desaparèixer gairebé del seu repertori en directe. Molts anys després va tenir ocasió de saludar al papa Joan Pau II quan el van convidar a actuar al Festival de la Joventut. Va sortir del camerino, es va treure el barret, li va estrènyer la mà i adéu. Però ja era un altre Dylan, ja havia canviat la pell, que al cap i a la fi és el que ha fet tota la vida. Ho va fer al Newport Festival el 1965 quan va deixar amb un pam de nas a tots els seus fans que l'esperaven perquè els cantés cançons folk de protesta i va aparèixer a l'escenari amb una jaqueta de cuir negre i una Fender Stratocaster. El públic el va esbroncar durant tota l'actuació, es queixaven que no sentien les lletres a causa del volum de guitarra, baix i bateria i l'acusava de traïdor per haver-se venut al rock and roll. Ho va fer uns anys més tard quan va desaparèixer de la circulació atabalat per la fama i quan va tornar amb dues obres mestres atemporals com Blood on The Tracks (1975) i Desire (1976). I així podríem seguir. 

I avui? Als seus 77 anys continua en actiu (l'any passat va fer prop de cent concerts per Europa, els Estats Units i Canadà i enguany va pel mateix camí) i tal com diu en una de les seves cançons més celebrades I'm still on the road, headin' for another joint.

No sé, mestre, les cruïlles que us queden per trobar, però us asseguro que les que heu deixat enrere ens han ajudat a uns quants a portar millor la nostra existència.

Bifurca