Tonight's the Night

Tonight's the Night (Reprise Records 1975)

Neil Young

El 1972 és l'any de Neil Young. Ha situat l'àlbum Harvest al número 4 de les llistes americanes i el single Heart Of Gold arriba a dalt de tot. Crítica i públic aclamen el talent d'aquest jove canadenc, grenyut, introvertit i cul inquiet, que passa del country al folk i d'aquí al rock and roll guitarrer, que barreja en un mateix treball acústiques i harmòniques amb distorsió elèctrica amb tota naturalitat. Algú que ja ha abandonat el seu primer grup Buffalo Springfield, ha deixat plantat a Crosby,Still and Nash per volar en solitari i que ja ha facturat perles del calibre de Everybody Knows This is Nowhere (1969) -amb la banda Crazy Horse- i After The Gold Rush (1970)

Les coses, però, es comencen a tòrcer mentre assaja amb els seus col·legues per a la que serà una llarga gira per grans recintes durant tres mesos pels USA. Ha trucat el seu amic i guitarrista Danny Whitten (que ha estat acomiadat de Crazy Horse per la seva addicció galopant a l'heroïna), i el convida a assajar amb ells per incorporar-lo a la gira. Però la cosa no funciona, el col·lega està tan penjat que és incapaç de tocar una merda i, fins als collons d'ell, Young li entafora a la butxaca 50 dòlars i un bitllet d'avió perquè torni a casa. Whitten mor de sobredosi aquella mateixa nit. Young, que se sent responsable, queda tocat i enfonsat.

La gira que segueix donaria per una altra ressenya, així com el disc en directe Times Fades Away (1973), brutal testimoni de l'estat anímic d'un artista rabiós, deprimit i exhaust. Per si això és poc, Bruce Berry, roadie i amic mor també d'una sobredosi.

I've seen the needle and the damage done

En aquestes condicions Young agafa les seves guitarres i harmòniques i amb els seus íntims entra a l'estudi de gravació l'agost de 1973. Les sessions de les quals sortirà Tonight's the Night tenen lloc enmig de litres de tequila José Cuervo i marijuana a dojo. Recordant els amics absents, ebris i fumats graven nou temes la nit del 26 d'agost. En directe, sense segones oportunitats, capturant el moment. El resultat és una col·lecció de cançons que estilísticament es mouen entre el blues, el rock, el folk i el country interpretades amb veu trencada, harmonies desafinades i emoció a flor de pell.

El tema homònim que obre el disc, ja ens deixa ben clar per on anirà la cosa. Un Young ben torrat ret homenatge a Bruce Berry explicant-nos qui era, com li agradava agafar-li la guitarra i cantar, i que ja no el sentirem mai més; la trucada, el calfred a l'espinada quan li van dir per telèfon que havia mort «d'una punxada a la vena»... la música va pujant en intensitat de la ma de la història i quan arriba al clímax «When I picked up the telephone and heard that he'd died out on the mainline» Neil ja no canta, brama amb la veu trencada pel dolor i per la ràbia.

Sí després d'aquest inici un vol continuar, trobem el segon tema Speakin' Out, blues amb un aire de tristor, impecablement facturat, amb un toc de jam-session («allright Nils», li diu al company perquè comenci el solo) que dóna una mica de respir després d'un inici tan dramàtic. World on a String és un rock and roll vigorós marca de la casa amb un títol prou explícit, el (seu?) món pendent d'un fil .

Borrowed tune (cançó que juntament amb Lookout Joe -i el tema en directe, és clar- no corresponen a les etíliques sessions però que estan "espiritualment connectades", segons Young) és tal com indica el títol una cançó prestada. Neil es presenta completament desorientat -massa col·locat, admet- sense capacitat en aquell moment per escriure una cançó pròpia. «I took this borrowed tune from the Rolling Stones». Que els deus em perdonin (Jagger i Richards) però la interpretació i l'emoció que transmet, amb només l'harmònica, el piano i un fil de veu fa que la prefereixi mil vegades a Lady Jane. 

Neil i Danny. Come on Baby Let's Go Downtown

L'homenatge a Danny Whitten apareix en Come on Babe Let's Go Downton, gravada en directe al Fillmore l'any 70. Amb els Crazy Horse a tota màquina, Danny i Neil canten a duo alegres i despreocupats sobre anar a comprar heroïna al downtown... el contrast amb el to obscur i depressiu del disc és brutal. La primera cara acaba amb la millor cançó de tot l'àlbum, la senzilla i preciosa Mellow my Mind, «Baby mellow my mind, make me feel like a schoolboy on good time». Qui no ha necessitat després d'una sotragada emocional l'abraçada de la persona estimada? La interpretació posa la pell de gallina, la veu no li arriba i es trenca, però a qui l'importa? A ell no, ni a mi tampoc. Estem parlant de música viva, d'emoció en estat pur, aquest no és un disc pensat per al públic, és una elegia als companys absents feta pels seus amics.

La cara B obre amb Roll Another Number «em penso que em faré un altre porro per al camí» és malgrat el títol, el trencament de Young amb el que va significar Woodstock. El camí a què es refereix és el de tornada «No tornaré a Woodstock en una temporada... no, no repetiré». El tema té una tornada irresistible, d'aquelles que et fan cantar sense que te n'adonis. El pedal steel guitar és el protagonista d'Albuquerque, una tema que parla, altre cop, de fugir, carretera i manta, o millor dit carretera i porros, cap a la frontera, cap a un lloc que ningú et pugui trobar. New Mama és potser l'únic bri d'esperança en aquest disc, referint-se a la paternitat i com aquesta és la manera d'escapar als fantasmes que l'envolten. Lookout Joe tracta de la desubicació dels soldats que tornen del Vietnam a casa, escrita amb un pèl d'ironia, amb el panorama de drogues i drags queen al carrer. Una trista balada, Tired Eyes on a partir d'uns fets reals sobre un tracte de drogues que va sortir malament i va acabar amb morts pel mig, permet Young evocar l'absència dels dos companys desapareguts. El disc ens remata tancant el cercle amb una versió lleugerament diferent però de la mateixa intensitat, del tema Tonight's the Night.

Com era d'esperar la companyia es va negar de totes totes a publicar aquest disc. I Neil no va insistir i el va desar al calaix on es va estar quasi dos anys. Fins que un dia, ja recuperat de la depre, va convidar uns amics a escoltar el que havia de ser el nou disc. Al final de la cinta estava Tonight's the Night. Els amics van flipar, el van convèncer que s'oblidés del "nou" disc, que l'altre era molt millor i entre bromes van reptar-lo a veure si tenia collons que li publiquessin. Aquesta vegada sí, Neil va imposar el seu criteri i Tonight's the Night va veure la llum el 1975. Portada en blanc i negre (tal com Young ha declarat que recorda aquells dies), la seva imatge espectral a la portada i una dedicatòria a Bruce i Danny. Ja ho va dir Dylan (tothom dempeus!) «El dolor treu el millor de tu mateix». Tonight's The Night no sé si és el millor disc de Neil Young (és tan difícil triar-ne un) però de lluny és el més sincer, cru i honest que cap artista hagi fet mai.

Bifurca