Vol.4

Vol. 4 (Vertigo 1972)

Black Sabbath

El músic Henry Rollins va pronunciar fa anys una frase que s'ha convertit en clàssica, i que el farà passar a la posteritat, probablement, més que la seva carrera discogràfica. «Només pots confiar en tu mateix i en els sis primers discs de Black Sabbath». Aquesta cita, que ja és universal, reflecteix perfectament l'opinió majoritària de la parròquia, respecte a quins són els millors treballs de la banda de Birmingham.

Snowblind, que és el títol que el grup tenia pensat per a l'àlbum que va acabar arribant a les botigues com Vol.4 cau, per lògica matemàtica i per mèrits propis, dintre de la cita esmentada anteriorment. Per tant, entra en la categoria d'imprescindibles no només dels Sabs, sinó de qualsevol llista que enumeri les obres mestres del hard rock/ heavy metal.

El disc es va gravar a Los Angeles la primavera de 1972 i entre muntanyes de cocaïna. No, no és sensacionalisme barat. Tothom que era allà n'ha donat testimoni en entrevistes, biografies i autobiografies. De fet, com he dit abans, la pretensió del grup era titular el disc com un dels temes inclosos, Snowblind, tota una oda a la farlopa. Però els executius de la companyia s'hi van negar. Anys després Ozzy reconeixeria que Vol. 4 va ser un dels seus millors discs, però que també va ser l'inici de la fi, a causa de l'addicció galopant a aquesta substància -i a altres- que s'apoderaria de la banda. Si ell ho diu, d'acord, però encara havien de venir dos àlbums tan bons o més com el que avui ens ocupa.

El disc comença amb uns acords malenconiosos de blues que obren pas a un riff de TITANI. Wheels of Confusion, tema amb diverses seccions i canvis de ritme. Hi ha més riffs i idees en aquesta cançó, que en tota la discografia de moltes bandes. Iommi barrina, Ozzy canta sobre la pèrdua d'innocència, la frustració i el no saber trobar el teu lloc, «Per molt que ho intentis sempre seràs un perdedor. I el món seguirà girant quan tu ja no hi siguis» (val a dir que totes les lletres d'aquest i de la majoria de discs les signa el baixista Geezer Butler) i Bill Ward a la bateria brilla amb el seu estil heterodox però sempre sostenint la cançó, malgrat la seva estructura complexa. Quan el tema sembla que ha arribat a la fi, comença el que es coneix com a Straightener, una outro, en la que sobre unes notes de mellotron, Iommi punteja com un posseït una melodia que es va esvaint, i que clou els gairebé vuit minuts del tema que obre el disc.

I perquè la cosa no decaigui Tomorrow's Dream surt propulsada en una continuació sense treva de l'àlbum. L'únic single extret d'aquest Vol. 4, la cançó té una estructura bàsica, amb una excel·lent melodia, un pont d'allò més atmosfèric i un gran duel guitarra/bateria. I en la línia de la seva predecessora, tampoc és una oda a l'alegria precisament, «Quan la tristesa omple la meva vida, és hora de marxar a un altre lloc i llavors deixar que els somnis de demà es facin realitat». La depressió, la marginació i el mal rollo interior en general són temàtiques clàssiques en el repertori sabbatià.

Changes és un tema que divideix molt l'afició dels Sabbath. Una melodia interpretada al piano per Iommi, amb l'acompanyament del mellotron que refereix una trista història de pèrdua i desamor. Per a alguns és poc menys que una obra mestra, Jo la trobo una mica carrinclona i crec que trenca l'esperit, l'aire i les vibracions que transmet l'àlbum. Encara que no tant com el següent tema FX, una fumada pretesament experimental, dos minuts de sons electrònics que no van enlloc. Tot i que s'ha volgut veure FX com una introducció al següent tema, la millor definició va ser del mateix Iommi:«a total joke» . És a dir, un acudit (dels dolents, diria jo).

Els dubtes s'esvaeixen tan bon punt sona Supernaut. Per mi una de les millors cançons de tota la seva discografia. Conté tot el que un fan de Black Sabbath pot desitjar: Un riff atòmic (un altre) una melodia que enganxa a la primera amb Ozzy al límit de les seves capacitats vocals, una guitarra que vola -i de quina manera!- sobre la secció rítmica sòlida com una roca i fins i tot un breu solo de bateria enmig que, tot i que a mi em solen avorrir, l'estimo cada segon que dura. El moment en què acaba el solo i s'incorpora el baix i la guitarra, és senzillament apoteòsic, potser el meu favorit del disc. Supernaut és sens dubte un dels punts àlgids de l'àlbum.

Quins dies aquells, quan els vinils venien en carpetes i fundes interiors...

I quan encara estàs pensant com n'és de bo el que acabes d'escoltar, arriba Snowblind. Només els més grans poden incloure dos temes seguits d'aquesta intensitat en un mateix disc. Èpica, majestuosa, hipnòtica... És difícil traslladar a les paraules tota l'energia que Iommi, Ozzy, Ward i Butler condensen en els 5 minuts i 26 segons que dura la cançó. Els acords poderosos de Iommi, el superb treball de Ward a la bateria - una llàstima que la mescla no afavoreixi les magnífiques aportacions de Butler al baix- les transicions, els canvis de ritme, l'orquestració que acompanya l'últim vers... fan de Snowblind un clàssic. I no, la cançó no parla del temps, ni del fred, «Alguna cosa bufa al meu cap. Són vents de gel que aviat aniran a gelar-me l'ànima, i em faran sentir feliç i alhora glaçat» sinó que en va plena de referències a la cocaïna i als seus efectes. Com a curiositat diré que quan la interpretaven en directe Ozzy bramava al final de cada vers, Cocaine!, En canvi, en la versió d'estudi heu de parar molt bé l'orella per sentir el xiuxiueig de la paraula prohibida només al final del primer vers.

L'inici de Cornucopia és terrorífic. En el sentit literal. No puc pensar en una millor banda sonora d'una pel·lícula vintage del gènere. La música s'arrossega, densa, creant l'ambientació perfecta per si un dia vols caminar de nit per un cementiri. Acabada la introducció, som-hi, canvi de ritme furiós i avall que fa baixada. Cornucopia, tot i no superar els quatre minuts, és un altre tema amb diferents seccions que sembla va donar més d'un maldecap al seu bateria. Ward ha comentat en moltes ocasions que durant la gravació va tenir serioses dificultats per adaptar-s'hi fins al punt que va témer que els altres el despatxessin. Jo més aviat atribueixo això a la paranoia farlopera d'aquells dies, perquè quan escoltes com és de fonamental el seu treball en aquest disc i en general en l'obra dels Sabbath, es fa difícil pensar en aquesta possibilitat. Bé de fet això acabaria passant molts anys després, però els motius foren altres i potser ja en parlarem un altre dia.

El moment de respir arriba -recapitulem, portem tres descàrregues d'altíssima intensitat seguides -Supernaut-Snowblind-Cornucopia- amb Laguna Sunrise. Una peça instrumental amb aires folk interpretada a la guitarra acústica per Iommi amb l'acompanyament d'una secció de corda. Potser un pèl llarga pel meu gust, però d'innegable bellesa. Un contrast absolut amb el contingut de l'àlbum, però a diferència de Changes -no diguem FX- manté la qualitat i el nivell artístic del disc.

St. Vitus Dance és un tema que si hagués estat inclòs en Technical Ecstasy (1976) O Never Say Die (1978) -els últims dos albums de l'era Ozzy- seria probablement el millor de cada disc. En canvi, en Vol. 4 passa gairebé per ser un tema menor. És el que té aparèixer en un treball que conté tantes grans cançons. La lletra -Ozzy aconsellant un amic sobre problemes amorosos- s'allunya de les temàtiques clàssiques sabbahtianes com ara la foscor, depressió, alienació, drogues... però així i tot St. Vitus Dance troba el seu lloc sense desentonar en el conjunt.

L'últim tema, Under The Sun tanca el cercle que havia començat amb Wheels of Confusion. D'estructura similar, amb una introducció que és pura tenebra, un riff que marca un ritme frenètic i una lletra que és tota una declaració de principis: «No vull que cap fanàtic de Jesus m'expliqui sopars de duro... No vull que cap predicador em parli del deu del cel. Només crec en mi mateix perquè no hi ha ningú més sincer. Creu només en tu mateix, no permetis que la gent et digui el que has de fer. Només viu la teva vida i deixa'ls enrere». El que a Wheels of Confusion era decepció, desil·lusió i confusió quan creixes, quan has d'afrontar la vida adulta, ara ja és autoafirmació i determinació «Vull viure la meva vida i no vull que ningú em digui que he de fer». Just quan creus que el tema ha acabat un gong dóna pas a Every Day Comes and Goes, que no és més (ni menys!) que la part final de Under The Sun. Una preciosa melodia descendent, sempre en primer pla, sobre la qual Iommi va superposant solos fins a arribar al clímax final, quan guitarra i bateria alenteixen el ritme perfectament compassats creant un passatge final majestuós.

El disc, no cal dir-ho (o potser sí, perquè de vegades obres mestres passen desapercebudes), va ser un èxit de crítica i de vendes. I és que, com deia al principi, Vol. 4 forma part dels discos imprescindibles de Black Sabbath. Qui ja el conegui segurament estarà d'acord amb aquesta afirmació. Qui no, espero que aquesta lectura li doni una excusa per acostar-se a la seva obra. Qui sap si no quedarà atrapat per sempre més.

Bifurca