Dog Man Star

Dog Man Star (Nude Records 1994)
Suede

Hi ha una tradició que parla sobre la dificultat del segon disc, sobre el camí que prenen les bandes de ratificació d'un primer disc, d'exploració de nous camins, o simplement ni una cosa ni una altra. Tots coneixem que molts grups que apuntaven s'han quedat descompostos després del primer.

Als Londinencs Suede, després del seu primer disc homònim els hi cau l'etiqueta de ser els nous Smiths, la nova gran esperança de la música britànica. I això són paraules majors... Després d'un primer gran disc de debut, sent una de les poques bandes que amb un sol single, The drowners, crea una expectació desmesurada, Brett Anderson i companyia assalten les llistes indies britàniques amb un debut en el qual beuen del glam, dels Smiths i del mestre Bowie.

Després d'aquest debut, Suede es treu de la màniga la seva obra mestra, que captura diferents estats d'ànim i on la passió, els sentiments, la traïció, la luxúria, el sexe, i la vida quotidiana, atrapen amb la seva música i lletres. La gravació del disc està plena de tensió, i al final de la gravació el guitarra i co-compositor Bernard Butler (un dels millors guitarres del món) abandona el grup, obligant a gravar alguna de les parts al mateix Brett Anderson, frontman de la banda.

La tensió de la gravació, de la pròpia posició del grup a punt de ser engolit per l'estrellat, es reflecteix en la música i els diferents estats d'ànim que travessen aquest disc. En ell, la banda es fa acompanyar d'unes grandioses cordes i orquestra, que fan esclatar el disc en diversos moments, i fan que les emocions aflorin a qualsevol moment. Suede decideix que si ha de morir (la viabilitat del grup amb la marxa de Butler) estava en entredit, morirà matant. I què millor que fer un disc on directament miri a la cara als mestres Bowie i Scott Walker. I poc després que hagi mort el grunge, en plena batalla Blur/Oasis, Suede trenca la baralla i treu un dels millors discos dels 90 (i un dels meus preferits, tot sigui dit).

Si em permeteu parlar un xic de mi, si quan vaig fer la ressenya d'Automatic for the People de REM, parlava de la tempesta que estava a l'horitzó de la meva, Dog Man Star cau en el moment adequat de la meva vida: la plenitud, el despertar de la meva sexualitat ambivalent, el món dels adults...i la tempesta que arribaria...

El disc comença amb el ritme marcial d' Introducing the band, hipnòtic, una oda a la mateixa banda (es pot començar amb més fatxenderia?), a l'ambiguitat, recordant a Bowie amb les paraules «dog», «man» i «star» i amb una frase que m'obriria els ulls durant els caps de setmana «m'agrada l'estil de la dona, el petó d'un home».

El primer single del disc We are the pigs, dóna pas a un glam rock de traca, que directament beu de Bowie i Walker. «Som els porcs» diu la cançó, un himne a l'heroi urbà que, els caps de setmana, sortia a passar-s'ho bé amb quatre parracs, i que jugàvem a tenir el glamour de les grans estrelles, tot sabent la nostra condició obrera. L'himne de moltes nits al Asako, de molts petons, de molts cubates ingerits...

Heroine enllaça amb el primer disc, amb So young o Animal Nitrate. Juga amb l'ambivalència marca de la casa, no saps si està parlant de les drogues o de cercar la teva musa, sia home o dona. Cadascú li donava el significat que volia, i cada nit significava coses diferents.

L'electricitat passa a un estany bonic, preciós...a The Wild Ones. Una balada que fa que plori el primer cop que l'escolto sense que pugui evitar-ho. Perquè, qui no ha estat tota la nit amb algú, estimant-se, fent l'amor, essent conscients que a la matinada ell o ella marxaria i potser no la tornaries a veure mai més? Qui no ha desitjat que aquella nit no acabés mai però sabies que acabaria? Qui pot escriure que quan marxis «sé que el meu tatuatge sagnarà però el teu nom romandrà»?

A la lona a la quarta cançó. Adéu Eva, espero que la vida t'hagi anat molt bé. I gràcies Bernard Butler per un dels millors riffs de guitarra que mai hagi escoltat.

Amb Daddy's speeding, Suede, evocant en homenatge a James Dean, creen una peça minúscula, quasi xiuxiuejada al principi, però que acaba amb una tempesta acústica cortesia de Bernard Butler, i amb l'impacte d'un piano a manera del cotxe en el qual mor James Dean. Una cançó que ens porta a aprofitar la vida, a la tristesa que ens provoca quan algú ens deixa i com ens deixa «he crashed the car and left us here». Quasi psicodèlica, però que ens serveix per encetar un nou bloc de l'àlbum.

La sisena cançó, The power, és l'únic ressò al disc del brit pop que treia el cap en aquell 1994, l'any que va morir el grunge. Les parts de guitarra són completades per Brett Anderson, després de l'espantada de Butler. Una cançó simple però efectiva, que donarà pas a l'últim tram elèctric del disc.

New generation es converteix en un tro de dimensions considerables. Un himne a la joventut, amb una tornada contundent, amb la reivindicació del teu moment «it's a new generation coming», que és la teva hora. Molt enèrgica i positiva, es converteix en un dels clàssics del grup.

Dóna pas a This hollywood life, una de les meves preferides. Un glam de traca i mocador, que comença amb un saxo aparentment desafinat i amb unes guitarres punxants com una navalla. La cançó és una oda a la luxúria, a aquells moments a la vida en els quals ja estàs tan passat de sexe i de drogues que estàs demanant a crits que algú et posi a lloc i et rescati d'aquesta vida luxuriosa i d'excessos. Ahir potser em vaig drogar massa... Una meravella.

I si algú de vosaltres ha arribat fins aquí, agafeu provisió de mocadors de paper. Obre aquest tram, que ja arribarà al final The 2 of us, o quan algun cop el desamor ens ha fet estar tombats al llit pensant què ha sortit malament, quin va ser l'error «estirat al meu llit, contemplant els meus errors». Aquesta cançó Brett Anderson, en plenitud, sembla enfrontar-se sòl al món, i sembla derrotat i ens posa el cor en un puny i ens fa treure la llagrimeta. Perquè encara penso si tot hagués estat diferent si t'hagués dit que no marxessis...

La desena cançó Black or Blue, està repleta de falsets per part de Mr. Anderson i moments que gairebé només està la seva veu, i un piano o guitarra que sembla dissonant però concorda amb la passió de la lletra. Una lletra, que és una indissimulada oda contra la xenofòbia «em dóna igual si ets negre o blau» (o trist, ambigüitats marca de la casa), i en el que una parella veu com el seu estimat/ada, serà expulsat. I com diu Brett «aquesta nit no m'importa el Regne Unit».

I esteu a punt d'escoltar una de les meves cançons preferides, The Asphalt World, amb ressons de Pink Floyd, cortesia de Bernard Butler. 9 minuts i mig d'alts i baixos, amb unes seccions instrumentals progressives i solemnes, que la fan una de les millors cançons dels 90. Un relat del món quotidià, de les baixes passions, d'un triangle amorós gens dissimulat amb uns versos gloriosos que us transcric:

«Well how does she feel when she's in your bed?

When you're there in her arms

And there in her legs

Well I'll be in her head

'cause that's where I go

And that's what I do

And that's how it feels when the sex turns cruel

Yes both of us need her, this is the asphalt world»

I sí, en aquell moment jo em trobava en aquell triangle de les Bermudes...i vaig acabar tan destruït com el meu contrincant. I com sempre, ella va guanyar. Perquè sempre guanyen elles, que són més intel·ligents. Però em va deixar dies molt feliços. I aquesta cançó, que n'és el resum.

Si arribat aquí encara no t'ha tremolat una pestanya, tranquil...Still Life posarà les coses al seu lloc: la cançó és una balada des del punt de vista de qui s'ha quedat a casa esperant el seu amant, sense saber si arribarà o no i si aquell amor té correspondència o no, si vindrà a trucar la teva porta. D'aquells dies en què tots mirem per la finestra, esperant-te, «there by the window, quietly killed for you».

La cançó té un dels millors desenvolupaments melòdics i un crescendo eixordador. Quan Brett Anderson acaba de cantar que aquesta vida quieta és encara vida (fent un joc de paraules amb el significat de l'expressió «still life») i ens dóna una mica d'esperança, entren els arranjaments d'orquestra a tot drap i la guitarra subreptícia de Bernard Butler a acabar de rematar-nos. I us puc assegurar que la primera vegada que la vaig escoltar vam acabar abraçats plorant a llàgrima viva, perquè pressentíem que encara que tothom ens deia quina gran parella que sou, allò acabava.

Final d'or a una magna obra.

Els anys passen i encara em posa els pèls de punta. Doneu-li una oportunitat, si encara mai no l'heu escoltat.

Sam Belluga