Metal Machine Music

Metal Machine Music (RCA Victor 1975)
Lou Reed

La publicació de Lou Reed Live el mes de Març de 1975 suposa, per al nostre home, la gota que fa vessar el got. Efectivament, la seqüela de l'icònic i fonamental disc en directe dels 70, Rock and Roll Animal (1974), arriba a les botigues i ràdios sense que Reed hagi ni tan sols estat informat per la seva discogràfica RCA Records.

La cosa, però, ve de lluny. Concretament des de 1972 quan Reed passa de ser un artista de culte en cercles reduïts a una estrella internacional per obra i gràcia de l'àlbum Transformer i sobretot del single Walk on the Wild Side. RCA acaba de descubrir un filó i pensen, pobrets, que Lou Reed pot ser un titella que es plegarà als desitjos de la companyia que al cap i a la fi l'ha dut a l'star system.

Però no, resulta que aquest ionqui de sexualitat ambigua, autor de clàssics immortals com Heroin, Waiting For the Man o Sweet Jane amb la seva anterior banda, Velvet Underground, a més de tenir talent per donar i vendre i ambició, té pebrots. Així que mentre RCA espera un altre single radiable, Lou els dóna un depressiu àlbum conceptual sobre la destrucció d'una parella que acaba en el suïcidi del protagonista, després que els serveis socials els treguin els fills. No és precisament una idea magnífica per petar el hit parade. Berlin, l'àlbum que Reed els presenta orgullós és rebut amb molt mala cara per part dels executius de la discogràfica i destrossat per la crítica del moment. Dic del moment perquè Berlin és vist avui com una obra cabdal de Lou Reed tot i que jo no el recomanaria si tens un mal dia. El públic, però, no l'abandona i sense arribar al nivell del seu predecessor, les vendes no són dolentes.

L'escopeta, doncs, comença a carregar-se de mala manera. Pressionat per la companyia que vol munyir la vaca tant com pugui, grava Sally Can't Dance (1974) a desgana i més preocupat per injectar-se speed-ball (un còctel de cavall i coca) als lavabos de l'estudi que de la mescla i la producció. El disc és potent i les vendes són molt bones, però la crítica torna a acarnissar-se amb ell. Llavors ja avisa, «com més dolents faig els discos, més es venen. Una altra vegada potser no caldrà que intervingui". RCA respon publicant un live sense el consentiment de l'artista. La venjança de Lou Reed comença a gestar-se i es diu Metal Machine Music.

El que ningú no es pot imaginar quan s'anuncia la imminent aparició d'un àlbum doble és que aquest sigui el més gran FOTEU-VOS! (amb el dit del mig ben amunt) que un artista ha dedicat al món de la indústria discogràfica incloent-hi la crítica musical especialitzada. I, perquè no dir-ho, els fans que s'emporten a casa el doble vinil.

Contraportada amb els títols de les "cançons".

Doncs sí, cadascuna de les quatre cares de Metal Machine Music conté exactament 16 minuts i 1 segon d'una cacofonia de sons electrònics, acoblaments de guitarres desafinades, feedback i distorsió. Bé, la darrera cara 16 minuts, 1 segon i el símbol d'infinit perquè l'agulla queda enganxada en el darrer solc del vinil perquè continuï sonant ad infinitum. Cançons?, cap ni una, només música(?) desproveïda de cap estructura, el disc perfecte com algú va dir un dia, per buidar una habitació plena de gent en temps rècord.

No queda clar com RCA va accedir a publicar una cosa així. Suposo que motius contractuals. Inicialment va intentar que es publiqués en el segell que tenia destinat a música experimental però Reed s'hi va negar (anys més tard va explicar la història a l'inrevés, vés a saber). Finalment es va premsar una edició de només 1.500 còpies. No cal dir que el disc va estar descatalogat molts anys.

El molt cabró s'ho va passar d'allò més en les entrevistes de l'època. Que si era un projecte que portava al cap feia ja 6 anys, que si no l'havia pogut fer abans era perquè no havia trobat les cintes i la tecnologia adient... quin fill de sa mare!, s'ha sabut que el va gravar en un dia i amb materials de nyigui-nyogui. També explicava que en el disc s'hi podien trobar referències a l'Heroica de Beethoven... en fi. En altres entrevistes, però, ni es molestava en emprar el cinisme «Vols Heavy Metal? Ok, aquí tens Heavy Metal, idiota» ... «Si algú pensa que això és una presa de pèl que es faci fotre. Teniu sort d'haver aconseguit una còpia..» . Un tipus encantador.

Thurston Moore (Sonic Youth) camí del nirvana.

Alguns crítics han lloat Metal Machine Music com un disc avançat a la seva època. L'han catalogat d'avant-garde, noise rock, industrial....i grups com Sonic Youth l'han reivindicat com una influència bàsica en la seva música. La meva humil opinió ja l'he deixada clara en aquesta ressenya i és que va ser una hòstia descomunal d'un artista amb pebrots a una indústria que pretenia dirigir i controlar la seva creativitat, i també contra l'establishment de la crítica especialitzada que, segurament, li va tocar molt els ous. I els fans vam ser les víctimes col·laterals. Són coses que passen quan no estem parlant d'un qualsevol, quan estem parlant de Lou Reed, un artista únic, que ha ampliat el repertori temàtic del rock and roll, elevant-lo de vegades a poesia, de vegades portant-lo a l'extrem de terrorisme sonor.

Bifurca