Physical Graffiti

Physical Graffiti (Swan Song Records 1975)

Led Zeppelin

Tres nits consecutives al Madison Square Garden tanquen la novena gira americana de Led Zeppelin l'estiu de 1973. Només han passat cinc anys des del seu primer assaig en un soterrani londinenc i ja s'han convertit en la banda més popular del planeta. Els seus discos es venen per milions i els seus concerts baten rècords d'assistència. Després de cinc anys de gires contínues i la publicació de cinc àlbums, els membres de Led Zeppelin decideixen fer un parèntesi en la seva activitat. Seran divuit mesos en els quals els plans són prendre-s'ho amb calma, fer col·laboracions esporàdiques amb altres artistes, posar en marxa el seu nou segell-Swan Song- i començar a escriure i gravar el proper disc.

La història oficial de la gestació de Physical Graffiti és coneguda. La banda enregistra vuit temes a Headley Grange -una mansió rural del s. XVIII que servia d'hospici per a pobres i malalts, reconvertida en estudi de gravació sobretot per la qualitat acústica de les seves estances- entre gener i febrer de 1974. Aquestes vuit peces excedeixen en minutatge els límits del que es podia gravar en ambdues cares d'un vinil. De manera que en lloc de descartar algun tema i publicar un àlbum senzill, la banda decideix fer-ne un de doble. El material que falta per completar-lo, l'aniran a buscar entre les cançons descartades dels àlbums anteriors. Dic història oficial, perquè recordo una entrevista de l'època a Robert Plant on deia que tenien molts temes gravats i que no volien esperar més a donar-los sortida. Sigui com sigui, de les quinze cançons que finalment apareixen a l'àlbum, set són el que es coneix com a outtakes, és a dir sobrants de sessions de gravació.

Les sessions a Headley Grange es poden trobar al mercat negre

L'àlbum que en resulta, conté tots els colors de la paleta que Led Zeppelin havia mostrat al món des que el 1969 publicaren el seu primer disc. Rock dur -Custard Pie, The Rover, The Wanton Song, Houses of The Holy, Sick Again-, blues -In My Time of Dying-, funk -Trampled Under Foot-, folk -Bron-Yr-Aur, Black Country Woman, Boogie With Stu-, aires orientals -Kashmir i In the Light-, alguns tocs de pop -Night Flight- , de country -Down By the Side- i la preciosa balada Ten Years Gone.

Cada cop que escolto Physical Graffiti -i ho faig sovint- penso el mateix. D'una banda, algunes de les millors cançons de la carrera de Led Zeppelin són aquí. D'altra, però, sempre acabo arribant a la mateixa conclusió i és que el punt feble d'aquesta magna obra rau en què, amb alguna brillantíssima excepció, els temes recuperats no són a l'alçada del nou material. En un algun cas, fins i tot, un té la sospita que veuen la llum per la seva condició de torna.

Com ens tenen acostumats, i les gravacions de les quals surt Physical Graffiti no són una excepció, els quatre músics donen el millor de si, essent el seu estat de forma com a compositors i instrumentistes excepcional. Jimmy Page com a guitarrista versàtil, innovador, original i a la vegada sempre ancorat en els clàssics del blues i el rock and roll, és capaç de desplegar tot el seu repertori d'habilitats en un estudi de gravació. Coneixedor de tots els trucs fruit dels seus inicis com a músic de sessió, tan aviat fa servir el pedal wah wah, la slide o l'acústica, com l'ús de l'eco i altres recursos d'estudi perquè les seves guitarres sonin sempre diferents en cada cançó. John Paul Jones demostra com és d'important per al grup, tant en la composició com a multiinstrumentista; seves són les orquestracions i els arranjaments de corda que engrandeixen algunes de les cançons. La veu de Plant ja havia perdut el seu registre irreal dels primers anys -la diferència en les dates de gravació dels temes es pot apreciar fàcilment- però el seu treball és absolutament brillant, també en els temes de nova fornada. I pel que fa a Bonzo només dir que el que fa al llarg del doble àlbum és una classe magistral del que és tocar la bateria.

La cara A del primer disc és insuperable. Un trio d'asos. Custard Pie, blues reconvertit en un rock dur amb riff majúscul i bateria en primeríssim pla.. Solo de Page amb pedal wah-wah i cap al final Plant bufant l'harmònica. La lletra? doncs ortodòxia bluesera farcida de referències sexuals. «M'agrada el teu pastís de crema, noia, guarda'm un tros». Això és Led Zeppelin; apropiar-se dels clàssics (de vegades en sentit literal, "oblidant-se" d'acreditar l'autor original), reciclar-los i portar-los al seu terreny. I ho fan de meravella.

The Rover, una altra peça de rock dur, és un tema descartat de les sessions de Houses of The Holy (1973) pel qual mataria qualsevol banda de rock and roll. Una tornada que t'atrapa immediatament i un solo de guitarra memorable.

És clar que quan arriba In My Time of Dying tot sembla empetitir-se. Parlem de l'essència. El que fan els Zeps en els onze minuts que dura no és d'eixe món. Partint d'un vell gospel dels anys 30, creen un monstre que emergeix de les pantanoses aigües del delta del Mississipi i cobra vida gràcies a la slide guitar de Page- quin mestre!- la percussió brutal de Bonham, les línies de baix de Jones i la potència vocal de Plant. Dos solos de guitarra superbs en tècnica i velocitat, un passatge a capella a càrrec de Robert Plant, el retorn instrumental que, no exagero, és d'allò més espectacular que he sentit mai enregistrat en un estudi. Un pot imaginar la guitarra de Page traient espurnes mentre Bonham arrasa la bateria i Plant es deixa la veu en un final apoteòsic perquè quan acaba el tema la cinta continua corrent i podem sentir Plant estossegant i preguntant «aquesta serà la bona, no?». La bona? Que em mostrin alguna cosa millor i lliuro la placa. Ho juro.

Mai he estat un fan de Houses of The Holy- un sobrant de l'àlbum homònim- i no vaig descobrir fins fa poc el perquè. Quan a John Paul Jones li van preguntar per què no va formar part d'una altra banda després de la dissolució del grup el 1980, va respondre: «No, quan has estat a Led Zeppelin, què ve després?». Doncs una mica és això el que sempre m'ha passat amb aquesta cançó, que el seu problema és que ve després de In My Time of Dying i com deia abans qualsevol cosa que posis al seu costat ... És una bona cançó -tot i que no resisteix la comparació amb les tres anteriors- amb un riff molt característic i un aire funk.

Encara que el funk de debò arriba amb Trampled Under Foot. Inspirat en Superstition de Stevie Wonder, John Paul Jones és, amb el seu teclat, el conductor d'aquesta peça que es convertirà en un clàssic dels seus concerts. Plant també manlleva per a la lletra multitud de referències del tema Terraplane blues de Robert Johnson, analogies entre l'anatomia femenina i les prestacions d'un cotxe. Sí, amigues i amics, els temps de la correcció política i el llenguatge no sexista trigarien encara una mica a arribar.

I per acabar la cara B del primer disc -si escolteu el vinil- o el CD 1, Kashmir. Puc imaginar Jimmy Page -ell ho ha explicat així- tot cofoi mostrant el riff de guitarra que havia escrit a un sorprès Bonham i aquest cercant el ritme adient. No cal ser molt despert per endevinar que els viatges a la Índia de Page i Plant havien proporcionat inspiració i noves idees. Kashmir és la prova més eloqüent. També és el més allunyat dels patrons del rock and roll i el blues que havien fet fins al moment. I també és el tema del qual els tres supervivents de la banda estan més orgullosos. A l'estructura hipnòtica i els arranjaments de corda contribueix la magnífica lletra de Plant que dota la cançó d'una èpica que fa que hagi passat a la història com una de les peces més celebrades, no ja del seu repertori, també de la música popular dels darrers 50 anys. D'acord, no falta qui els critica pel to grandiloqüent i els símptomes de pompositat als quals la banda de mica en mica s'anava acostant perillosament. Però, què vols? Page, Plant, Jones i Bonham se sentien intocables i confiats del seu immens talent per explorar qualsevol terreny musical.

L'arma secreta de John Paul Jones per a la gira americana del 77. La three neck guitar

El segon disc és sensiblement inferior al primer o, dit d'una altra manera, és on apareixen els temes que em deixen amb la sensació que han estat inclosos per omplir minutatge. Tot i un inici prometedor amb In The Light -més aires orientals i un toc de rock progressiu- coses com l'instrumental Bron-Yr-Aur, Down By The Seaside, Night Flight o la jam session Boogie with Stu, no passen de curiositats i particularment entenc què fossin descartades al seu moment.

Així i tot, quatre temes valen per tot el segon disc: la bellíssima Ten Years Gone, evocació del primer amor -sí, Plant deixa de banda el seu habitual estil machote i ens ofereix una preciosa lletra acompanyada d’una superba interpretació - Una delicada peça on Page ens torna a demostrar que és un mestre tant en la composició com en l'execució dels diferents passatges musicals. Delicada i complexa, ja que no va ser fins que John Paul Jones es va fer fabricar una guitarra de tres mànecs que no va ser interpretada en directe. I ja que parlo de directe, jo, que sóc tan fan que he arribat a somiar repertoris alternatius per a les gires, segueixo pensat que The Wanton Song hauria estat el tema ideal per obrir els concerts de la gira de Physical Graffiti. Una peça de rock dur com una roca, una muralla sònica, guitarra i bateria perfectament acoblades, un ritme sincopat, un solo central espatarrant i un final demolidor. És que imagino fins i tot el joc de llums a l'escenari... però no, aquesta meravella només va ser tocada esporàdicament a l'inici de la gira i abandonada als pocs concerts. Una llàstima.

Per al gran públic Led Zeppelin sempre s'associa a una banda d'alt voltatge amb una imatge poderosa, potència sonora i decibels a dojo. El que molta gent desconeix és la ingent obra acústica i folkie que campa per la seva discografia. Black Country Woman pertany a aquesta faceta zeppeliana. Una delícia acústica, amb guitarres, harmòniques, mandolines i Robert Plant queixant-se de com de malament el tracta la seva xicota. Té gràcia que després de tots els greuges cap al final digui «I know your sister, too» (Ah, i conec la teva germana) perquè sembla que aquesta cunyada i l'afer van ser reals. Sorry per aquesta mica de safareig.

L'àlbum acaba amb Sick Again, un altre rock dur amb múltiples capes de guitarra puntuades per la bateria atronadora de Bonham. Dedicat al seguici de groupies que es congregaven a les portes dels hotels on s'allotjava la banda quan estaven de gira, Sick Again és un altre clàssic i passa a ser un cavall de batalla de la banda en els seus directes.

Physical Graffiti va arribar al públic el febrer de 1975 enmig de la desena gira americana de Led Zeppelin. Com era d'esperar va sortir disparat al número 1 de les llistes alhora que va reactivar les vendes dels seus cinc anteriors discs. És a dir, enorme èxit comercial i aclamació general de la crítica que veia en el doble àlbum el compendi de tot el talent i el potencial de la banda. Així que les meves objeccions crítiques me les puc confitar en oli d'oliva arbequina. Led Zeppelin eren al cim de popularitat, els reis mides del rock and roll, més grans, més rics, tenien el món als seus peus i res no semblava que pogués anar malament.

Ells no podien saber-ho però -ironies del destí- el nom del segell amb el qual publicaren Physical Graffiti seria premonitori. Swan Song, el cant del cigne. Efectivament, si aquest monumental disc marca el punt àlgid de la carrera de Led Zeppelin, a partir d'aquí la bola comença a rodar cap avall. Però, com dic gairebé sempre, aquesta és una altra història que potser en parlaré un altre dia, perquè ja m'estic allargant un pèl. Quedeu-vos amb Physical Graffiti, un disc que ajuda a entendre, amb les seves virtuts i defectes, la grandesa de -amb permís dels Rolling Stones- la millor banda que ha vist el rock and roll.

Bifurca