Exit the Dragon

Exit the Dragon (Geffen Records 1995)

Urge Overkill

Mia Wallace (Umma Thurman) posa música i balla mentre Vincent Vega (John Travolta) és al lavabo, davant del mirall intentant convèncer-se a si mateix de què farà quan surti. «És la dona del teu cap, així que sortiràs, prendràs l'última copa, diràs que ha estat una vetllada molt agradable, te n'aniràs a casa, una palla i a dormir». Per a aquesta memorable escena de Pulp Fiction (1994), Quentin Tarantino va triar la cançó Girl, You'll Be a Woman Soon però en comptes d'anar a l'original de Neil Diamond, va escollir la versió que havia fet dos anys enrere una banda novella de Chicago, Urge Overkill.

És innegable que participar en la banda sonora de Pulp Fiction va situar Urge Overkill en el primer pla de l'actualitat musical, però tampoc es pot dir que fossin uns desconeguts. Des de 1989 havien publicat tres àlbums i un EP amb un segell independent (això si no es compta un EP del 1986 que t'hauràs d'esforçar per trobar-lo), i havien anat de gira com a teloners de Nirvana (el mateix Cobain havia sortit a escena amb samarretes amb el logo UO) i Pearl Jam. És clar que el seu estil estètic i musical poc tenia a veure amb el grunge que imperava aquells dies. No, ells no eren de texans trencats, jerseis vells de ratlles i vambes. El seu rotllo era un amor gens dissimulat per la moda retro dels 70, trajos, grans solapes, medallons, ulleres de sol vintage, sabates italianes i musicalment enamorats del millor dels setanta i dels vuitanta. Guitarres potents, bones melodies i un sentit artesà de fer cançons.

Per això a ningú no va estranyar que fitxessin per Geffen Records, una major label, és a dir un segell potent de la indústria musical amb capacitat de fer arribar el producte a totes les botigues del planeta. El món underground, alternatiu i independent els va posar a parir: que si són uns venuts, que si comercials, que si... en fi, el de sempre. (Obro parèntesi. Són comercials els Beatles i els Stones per posar, no sé, un parell de bandes qualsevol? Resposta: Sí, venien milions de discos. Algú dubta de la seva qualitat artística? No tinc més preguntes, senyoria. Tanco parèntesi)

Nash Kato, Eddie King Roeser i Blackie Onassis (noms artístics, és clar, com les autèntiques estrelles) no enganyaven ningú. Tal com es vantaven en les entrevistes, ells havien inventat el million dollar look quan encara eren uns pelacanyes. Així que van celebrar el nou contracte amb una sessió fotogràfica amb el millor del seu fons d'armari, lluint un esportiu descapotable i bevent martinis.

Popular 1 Juny 1995. 

És clar que si darrere aquesta parafernàlia no n'hi hagués res, no haurien pogut facturar un disc com Saturation (1993) en el seu debut amb Geffen Records. Rebut amb crítiques excel·lents, cançons com Sister Havana o Positive Bleeding van sonar a les emissores de ràdio americanes catapultant les vendes de l'àlbum a més de mig milió de còpies. Si no n'hi havia prou, l'empenta de Tarantino els va convertir en la banda de moda l'any 1994. Geffen els va fer viatjar a Europa en una gira promocional només per donar entrevistes a les principals publicacions especialitzades i actuar a platós de televisions. Passejaven la seva fila de dandys pels hotels de cinc estrelles, sempre amb companyies femenines, explicaven que tenien a punt el nou disc i com de satisfets n'estaven del nou treball. Exit the Dragon seria l'àlbum que els faria entrar a l'Olimp dels escollits.

Si algú em preguntés (que no m’ho pregunta ningú) pels meus discos favorits de la dècada dels noranta, no dubtaria en assenyalar Exit the Dragon com el millor. Sí, què passa?, tenir el meu propi blog em permet fer afirmacions definitives com aquesta. Un àlbum rotund, farcit de cançons excel·lents. Urge Overkill repeteixen la fórmula de Saturation però corregida i augmentada. Les cançons són millors i la instrumentació és més rica. No, la seva música no és original ni ells ho pretenen però el disc enganxa des del primer tema.

King Roeser i Nash Kato es reparteixen les veus en les cançons. Vull pensar que cadascú canta les seves pròpies composicions, però el cas és que en el meu CD no apareix cap informació sobre els crèdits. Si hagués de simplificar, diria que les cançons més rockeres corresponen a Roeser mentre que les més orientades al pop són de Kato. Però això no té gens d'importància perquè les melodies, les tornades i les harmonies vocals són de primera en gairebé les catorze cançons del disc.

Visita promocional a Barcelona i CD single amb
bonus tracks de temes en directe (tot meu 😎)

Comencen forts; The Jaywalkin' i The Break, les dues amb Roeser a la veu obren el disc. La música confirma que Urge Overkill estan en plena forma però crida l’atenció que les lletres festives i despreocupades de Saturation han donat pas a uns textos foscos, centrats en estats d’ànim i relacions complicades «Ja ningú no em truca, està bé perquè ja no utilitzo el telèfon. Un està millor anant al seu rotllo, … » «Tot acaba sortint malament i no me’n surto». Fa l’efecte com si Exit The Dragon és la cara fosca de Saturation.

Afortunadament com deia, les cançons no se'n ressenten, més aviat al contrari. Kato -tinc debilitat per la veu d'aquest home i la seva manera de cantar- agafa el relleu amb la fantàstica Need Some Air (amb inici avortat que, fatxendes com són, el deixen així i tornen a començar) i l'acústica Somebody Else's Body, la qual des dels primers compassos ja et queda adherida perquè la cantis en les teves estones lliures.

Roeser torna a la càrrega amb dos temes potents i del millor de l'àlbum, Honesty Files i This Is No Place, i quan el patró d'alternança establert indicaria que és el torn de Kato, apareix el bateria Blackie Onassis i amb la seva veu de falset ens deixa anar The Mistake, una magnífica i trista cançó que comença descrivint la vida d'una banda a la carretera i els seus perills, i acaba convertint-se en una sentida elegia al desaparegut Kurt Cobain. La lletra parla per sí mateixa «Travessant els USA, és difícil mantenir el cap al seu lloc..». «Vigila de no ajuntar-te amb la gent equivocada, vés amb compte amb el que prens, compte amb la sobredosi....», crua de collons, la lletra conté una frase preciosa: «Penso en tu cada vegada que plou, i llavors poso la teva cançó. Saps? és una putada que no hagi quedat ningú com tu per aquí». Blackie posa l'ànima en la interpretació, realçada per una instrumentació peculiar que contribueix a accentuar el sentiment de pèrdua.

El contrast és Take Me, un rock and roll construït a partir d'un riff stonià cantada a duo pels dos líders que, malgrat els seus mèrits, queda en poca cosa quan arriba la millor cançó del disc, View Of The Rain. Bastida amb els materials provinents del naufragi d'una relació amorosa, com són els retrets i l'amargor, Kato s'apropa a la cançó perfecta. Una inspirada progressió d'acords, una melodia preciosa i una tornada rodona. De vegades sobren paraules i de vegades en falten, com ara és el cas, per descriure la bellesa i l'emoció que transmet aquest tema.

Després del punt àlgid de View Of The Rain, qualsevol disc ho té complicat per no decaure. Però Exit the Dragon encara té bones cançons per oferir a l'oient. Last Night/Tomorrow tal com suggereix el títol és un tema dividit en dues parts, la darrera de les quals és una orgia guitarrera que, aquesta sí, ens retorna a l'aire festiu de Saturation. Tin Foil compta amb una apassionada interpretació vocal de Roeser, Monopoly vindria a ser un intent poc reeixit de Somebody Else's Body per part de Kato i And You'll Say és una altra gran composició, a l'alçada de les millors del disc (un altre cop una trencadissa amorosa), amb guitarres vigoroses i desencís en la veu de King Roeser.

Digital Black Epilogue és la manera com Urge Overkill decideix acabar el disc. Una estranya tria. Un tema de més de 9 minuts que comença com una dolça balada, un duet amb una dona desconeguda d'extraordinària veu (fins on jo he pogut buscar, no he trobat el seu nom enlloc) i instruments de corda, i acaba abruptament després de gairebé tres minuts de sorolls i distorsió tempestuosa. No sé exactament cap on volien anar però queda clara la seguretat i la confiança dels músics en el seu treball en acabar-lo amb aquest toc experimental. Al cap i a la fi, aquest era el disc que havia de petar-ho.

Doncs, no. Res d'això no va passar perquè Exit the Dragon va ser l´àlbum que va matar Urge Overkill. La crítica el va rebre fredament; majoritàriament els van posar a parir perquè reciclaven idees de la música del passat (ha!, com si el grunge de Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, etc., per citar bandes exitoses de l'època, tinguessin un bri d'originalitat) o que les cançons semblaven sobrants de Saturation (ha ha!, aquell és un gran disc, però aquest és infinitament millor). El single The Break tampoc va funcionar com s'esperava i la gira per promocionar el disc pels Estats Units va ser un desastre essent suspesa sense explicacions convincents al poc de començar . Un any després la banda ja no existia. Amb el temps vam anar sabent que Kato i Roeser batallaven entre ells i Blackie ho feia amb l'heroïna (havia estat detingut per possessió uns mesos abans). Les expectatives no assolides, les tensions, els egos i malauradament les drogues van liquidar la banda. Jo afegiria, sense cap fonament per afirmar-ho però, que molta gent de la indústria musical els hi tenia ganes a aquest trio que anava d'estrelles per la vida, i quan van tenir l'ocasió de passar-hi comptes la van aprofitar. Molt trist tot plegat perquè Exit the Dragon és un disc majúscul que mereix el seu lloc en els millors de la dècada dels noranta.

Bifurca