Powerage

Powerage (Atlantic Records 1978)

AC/DC

El meu disc favorit dels AC/DC. Admeto que hi ha dies que ho és Highway to Hell (1979) i n'hi ha que ho és Let There Be Rock (1977), però sempre que entro en mode AC/DC (i ho faig almenys un parell de cops l'any) Powerage és el primer disc que vaig a buscar.

La raó és, suposo, el regust bluesy que impregna tot l'àlbum. Sí, d'acord ja havien gravat cançons com The Jack o Little Lover, però aquí van més lluny i presenten un disc ple de temes que podrien signar els seus herois Albert King o B.B. King. Down Payment Blues, Gone Shootin', Gimme a Bullet o Cold Hearted Man conviuen perfectament amb les habituals píndoles energètiques com el boogie de Riff Raff, la clàssica entre clàssics Sin City, la divertida Kicked in the Teeth (Bon i els seus problemes amb les dones «hauria hagut d’escoltar els consells de la mare») la brutal Up to my Neck in You (la de vegades que he fet air guitar sol o amb els col·legues, marcant alhora el ritme amb el peu i imitant la veu de Bon Scott -acabes esgotat!- a un volum poc recomanable per a una escala de veïns), o Rock and Roll Damnation (sembla que inclosa a darrera hora perquè la companyia volia un single... què collons, és que no havien escoltat Sin City?).

Bon i Malcom patint de valent els rigors de la vida a la carretera

Com ells mateixos han explicat més d'una vegada, tots els discos fins a Powerage van ser escrits i gravats on the road. És a dir seguint l'esquema disc, gira, gravació, disc, gira…. Així és com funcionaven AC/DC en seus millors anys i en els que van parir els àlbums pels quals tots els recordarem. I naturalment aquesta és l'època en la qual l'irrepetible Bon Scott posava la seva macarrònica veu als millors temes que mai han escrit els germans Young. Jo era/sóc molt fan de Bon, però molt. Tant que vaig cometre la increïble estupidesa de no anar a veure'ls quan van tocar a Barcelona al Monsters of Rock, l'any 1991; coses de l'edat suposo, encara avui me’n penedeixo. Amb el temps vaig anar acceptant Brian Johnson, el cantant que van triar per substituir Bon quan aquest va morir el 1980. Encara avui confesso que no puc amb la seva veu però admeto que Back in Black (1980) -el primer disc  d’AC/DC amb el nou cantant- és, objectivament parlant, a l'alçada dels seus millors àlbums. I For Those about to Rock (1981) també està força bé. Però jo no podia entendre AC/DC sense Bon, un cantant a qui la natura no li va donar el registre de Freddie Mercury o Robert Plant (per citar dos vocalistes superbs) però ni puta falta que li feia. Mai un cantant tan, diguem discret, ha transmès tant. Escolteu quin sentiment li posa a Down Payment Blues o Cold Hearted Man, o els passatges parlats de Sin City, o com es deixa l'ànima en Up to my Neck in You.

I ara permeteu-me un record per en Malcom Young. Malcom va morir l’any passat; des de feia tres d'anys ja no hi era a la banda, pel fet que li havien diagnosticat Alzheimer. Angus sempre ha dit que AC/DC és la banda del seu germà. Ell era el cervell, l'autor de la majoria de les cançons i el responsable del so de la banda. La gent quan pensa en AC/DC té la imatge al cap d'Angus, és normal, a més de ser un guitarrista fabulós ell és l'home espectacle de la banda i em sembla de puta mare. Però Malcom és/era qui talla/va el bacallà i en directe era com l'àncora que permetia a Angus esplaiar-se amb els seus solos i les seves corredisses sense que la banda perdés mai pistonada. No sé si faran cap més disc d'estudi, per mi poden fer el que vulguin, no tindré mai res a retreure'ls-hi, s'han guanyat el cel musical amb tot el que van fer en el passat, però si tornen a gravar estic segur que tots el trobarem a faltar, i molt.

Angus honora el seu germà davant del seu fèretre

Al final no he parlat gaire de Powerage, tenia ganes de reivindicar els anys daurats d'AC/DC i d'homenatjar modestament els caiguts, Bon i Malcom. Del disc no cal dir gaire més. Si cap marcià arribés a la Terra, us el trobéssiu pel carrer i us demanés que vol dir això del Rock and Roll, podríeu donar-li Powerage i no hase falta desir nada más. Abans he dit que era el meu favorit, també el de Keith Richards. De Bon i Malcom podríem continuar dient moltes coses, però acabaré explicant el que va dir Angus quan un dia li preguntaren quins records tenia de Bon Scott. «Era un cabronàs, quan estàvem de gira i coneixíem algunes noies, ell sempre venia i em deia: aquesta noia no et convé Angus. I saps, cada nit veia marxar aquell fill de sa mare amb les noies que a mi no em convenien...». Geni i figura. Que la terra us sigui lleu a tots dos.

Bifurca