Quadrophenia

Quadrophenia (MCA Records 1973)
The Who

-Hi ha algú aquí que sàpiga tocar la bateria?- Un murmuri entre perplex i incrèdul recorre un Cow Palace de San Francisco ple de gom a gom. -De debò, algú que toqui bé?-. El concert ha quedat interromput i és Pete Townshend, guitarrista i líder de The Who, qui agafa el micròfon per adreçar-se a l’audiència en una versió rockera de la coneguda frase “hi ha cap metge a la sala?”. Només fa uns minuts que els assistents de la banda s’ha emportat Keith Moon cap a l’hospital, després que una sobredosi de tranquil·litzants l’hagi deixat inconscient sobre la bateria.

Unes quantes mans s’enlairen i el personal de seguretat fa pujar finalment a l’escenari Scott Halpin, un jove de dinou anys que tindrà els seus vint minuts de glòria, el temps que triguen The Who a enllestir les tres cançons dels bisos i donar per acabat el concert.

Així comença la breu gira americana- només dotze concerts- en la qual The Who presenten el seu nou disc, l’àlbum doble que porta el títol de Quadrophenia. Situem-nos. Novembre de 1973. The Who juguen a la mateixa lliga que els Stones i Led Zeppelin, la Champions del rock and roll. Això vol dir que cada disc que publiquen surt disparat al capdamunt de les llistes i les vendes són milionàries. El reconeixement de la crítica, gairebé unànime. Les entrades pels seus concerts, esgotades abans que es posin a la venda. Els estadis i pavellons on actuen, a rebentar -el mateix que els timpans dels fans a causa del volum de so inhumà-. Les cues de groupies i camells que ofereixen els seus serveis pels voltants dels hotels de luxe on s’allotja la banda, quilomètriques. Encara que poca cosa comparada amb les factures per les destrosses ocasionades a les suites. Són els anys setanta i les estrelles del rock viuen en el núvol de l’excés.

L’anècdota amb la qual comença aquesta resenya, reflecteix aquest estil de vida dels grans grups dels 70, però fa palès un altre detall: el que deixa fora de combat a Keith Moon, (caldria escriure un llibre per parlar de la seva personalitat i el seu talent com a bateria), no és -aquesta vegada- ni l’alcohol ni les drogues dures. Són els tranquil·litzants que pren -segons sembla, algú li dóna una dosi per adormir un elefant- abans del concert. Està com un flam i la causa no és altra que la complexitat de l’obra que estan a punt de presentar al públic americà. Quadrophenia no és només un altre triomf de The Who, és la seva obra més ambiciosa, i reproduir el contingut de l’àlbum en directe serà un cúmul de maldecaps per a la banda.

Les batusses entre Mods i Rockers a la platja de Brighton
l'any 1964 surten al diari. 

Quan The Who entra a l’estudi, Townshend ja porta els deures fets de casa. Té al cap una història que vol explicar en un disc conceptual, el que comunament s’entén com una òpera rock. És la història de Jimmy, un adolescent de classe treballadora i mod, una subtribu urbana anglesa de mitjans dels anys 60. Townshend construeix el personatge de Jimmy a partir de trets autobiogràfics però també agafant elements de la personalitat dels altres integrants de la banda. La història de Jimmy - i aquest és un dels molts encerts de Townshend- pot ser la de qualsevol adolescent que en aquest període de la seva vida ha de desenvolupar la seva personalitat, encaixar al món, descobrir l’amor i l’amistat, enfrontar-se als pares, conèixer la frustració i l´ànsia de la rebel·lió, i, en definitiva, buscar les respostes a les grans preguntes que ja comencen a arribar. Tot això en un disc doble i a ritme de rock and roll.

I Am the Sea, és la introducció on escoltem la remor d’onades que arriben a la platja, gavines, un piano que evoca les gotes de la pluja i també els ecos de les melodies que sentirem al llarg del disc. Tot acaba abruptament quan Daltrey pregunta, «pots veure qui sóc en realitat?»

I llavors, l’explosió. The Real Me és pur rock and roll. Una secció rítmica a tota castanya (fantàstic Entwistle al baix, sonant com una segona guitarra), uns acords poderosos de guitarra, un arranjament de vents irresistible i Daltrey en el paper de Jimmy preguntant a la seva mare, al psiquiatre, al capellà qui és ell en realitat. Crisi existencial nivell premium agreujada per l’abandonament de la xicota.

El tema que segueix, titulat com l’àlbum, Quadrophenia, és un passatge instrumental amb Townshend puntejant amb la guitarra i arranjaments orquestrals a base de sintetitzadors i teclats. Conté melodies i ritmes que s’aniran repetint durant tot l’àlbum i alhora serveix de pont pel següent tema Cut My Hair. Jimmy continua fent-se preguntes sobre la pròpia identitat, si encaixa amb els seus amics, per què ha de tallar-se el cabell i anar a la moda com ells. Per postres, la mare li ha descobert les amfetes a l’habitació i l’esbroncada sembla que acabarà amb ell marxant de casa. És Townshend, ajudat per Daltrey, qui canta aquesta història en una preciosa cançó, mentre de fons sentim les notícies de la ràdio parlant de les baralles entre mods i rockers a la platja.

Els acords inicials de la guitarra de Townshend i la vibrant interpretació de la banda ens traslladen la impressió que som en un concert de rock. Efectivament, The Punk and the Godfather narra com Jimmy se’n va a veure el seu grup favorit -que, és clar, són The Who- i després del concert coneix els seus ídols. L’encontre suposa una nova decepció per en Jimmy. Els seus herois se’l treuen de sobre abans de deixar-li clar que tot és una comèdia. Un altre clau roent -en aquest cas el rock and roll- al qual no pot agafar-se. Jimmy sol a la seva habitació reflexiona com tot li està fallant, tot i que intenta autoafirmar-se -encara li queda la seva colla, ser un mod- en el tema I’m One. Townshend canta una altra vegada acompanyant-se de l’acústica, encara que aviat se li afegeix el baix i la bateria per donar-li al tema la força amb la qual Jimmy intenta tirar endavant.

Pete Townshend i  Keith Moon a l'estudi durant la gravació de
Quadrophenia. 1973

Quan arriben The Dirty Jobs i Helpless Dancer ja han quedat clares un parell de coses. La primera és que no importa que Quadrophenia sigui una obra conceptual, les cançons funcionen per si mateixes. No n’hi ha un bri de farcit. La qualitat de les composicions és altíssima, fins i tot els instrumentals que serveixen com a introducció o com a pont són excel·lents. La segona és que si bé Townshend és la força creativa del grup, a més d’un guitarrista superb, The Who necessita un cantant com Roger Daltrey. La preciosa melodia de The Dirty Jobs (Jimmy aconsegueix una feina d’escombriaire que li dura dos dies) requereix un registre vocal que no està a l’abast de tothom que es dedica al rock and roll. Totes dues cançons tenen un fort component de crítica social. Helpless Dancer ens presenta a Jimmy escopint tota la seva ràbia i amargor amb la societat, l’explotació laboral i la injustícia social, acompanyant cada vers amb uns dramàtics i efectistes acords de piano.

Jimmy comença a dubtar sobre si el problema és ell, si tot el que el fa patir té a veure amb la seva mirada envers el món, com entoma les situacions vitals que se li presenten. D’això va Is It in My Head? Una cançó reposada però amb una tornada -«És al meu cap?, és al meu cap, o és al meu cor?»- que enganxa de seguida (i que et trobaràs cantant en qualsevol moment sense adonar-te’n). El primer disc acaba amb I’ve Had Enough. Jimmy passa llista de les coses de les quals ja n’ha tingut prou. A la merda tot; estavella la seva Scootter i fuig lluny, cap a la platja de Brighton allà on s’estomacava amb els rockers, rivals dels mods, a la recerca de si mateix.

5:15 és la meva cançó favorita de Quadrophenia. Un tros de rock and roll que compta, a més, amb un magnífic piano i una secció de vents sublim. El nostre protagonista va en tren cap a Brighton -el tren de les 5:15- fins al cul d’amfetamines i somiant fantasies sexuals amb adolescents, quan en realitat viatja al compartiment enmig de dos senyors encorbatats. Durant el passeig per la platja, a Sea and Sand, Jimmy pensa en els seus pares, i recorda els bons moments que va gaudir aquí amb la seva ex i la seva colla. Sea and Sand és quasi una mini-opera, donat que la narrativa juga amb el present i el passat. Musicalment, alterna passatges acústics que li confereixen un to intimista, amb moments on predomina la guitarra elèctrica i la contundència de la bateria.

La idea del suïcidi torna a aparèixer a Drowned. «Que la corrent fluexi i m’alliberi. Vull ofegar-me». El to depressiu de la lletra contrasta amb el dinamisme de la cançó. Però Jimmy encara ha d’emportar-se una altra sorpresa: la genial Bell Boy ens explica l’encontre i diàleg amb qui era el líder de la seva colla “Ace Face”. Aquest ara treballa com a grum (botones, en castellà) d’hotel. Bell Boy és pel meu gust, una de les millors cançons del disc. És el moment de Ketih Moon, el qual canta amb el seu característic to histriònic com Ace Face li explica les bondats de la feina que fa, i com n’hauria d’aprendre d’ell i deixar de fer volar coloms. Pobre Jimmy, un altre bany de realitat. 

Ens acostem al final. The Who continuen en estat de gràcia, oferint-nos una meravella darrera d’una altra. Arriba Doctor Jimmy. La tornada diu Doctor Jimmy and Mister Jim, fent una analogia de Doctor Jekyll i Míster Hyde. El desdoblament de la personalitat del nostre protagonista. Un altre tema contundent amb la percussió de Moon omnipresent, vents i arranjaments de corda, i un Roger Daltrey que ho dóna tot amb la seva veu poderosa i plena de matisos. Jimmy ha vingut a Brighton a trobar-se a si mateix i cada vegada s’enfonsa més.

Així que roba una llanxa motora i se’n va mar endins fins a arribar a una roca enmig del mar. Aquesta és la història que ens explica el llibret i que té l’instrumental The Rock com a fil conductor. Un cop més, ritmes i melodies que s’han anat repetint al llarg del disc convergeixen a The Rock. Onades, gotes de pluja i Jimmy assegut al penya-segat. No, les coses no pinten bé per al nostre protagonista.

És aquesta remor de tempesta a la platja la que ens introdueix al tema final, Love Reign o'er Me. He dit quin és el millor tema del disc? Doncs aquest. Sensibilitat, potència, emoció. Daltrey rugeix com les onades en una exhibició portentosa de veu. El final és ambigu, alguns veuen un desenllaç fatal. Les interpretacions optimistes, en canvi, parlen que Jimmy finalment es retroba amb si mateix en la soledat de la roca, enmig de la pluja, que només pots remuntar una vegada has tocat fons. El mateix Townshend va explicar «...Torna a casa a enfrontar-se a la mateixa merda, dintre de la seva debilitat ara és més fort, perquè ha madurat...». En qualsevol cas, The Who tanquen el disc amb un tema rotund, un grand finale, amb els instruments a l’uníson culminant de manera apoteòsica. Un final a l’alçada de la grandiositat de Quadrophenia.

Què? Com us queda el cos? De vegades el rock and roll és deliciosament intranscendent o meravellosament absurd, qui no hi ha gaudit amb aun babuluba balambabú tutti frutti, del gran Little Richard? De vegades, però, trobes discos que a més de fer-te moure els peus i ballar també et remouen l’ànima. Quadrophenia pertany a aquesta categoria.

Daltrey i Townshend. The Who en ple vol

El disc estava acabat i The Who es preparaven per presentar-lo en directe. La quantitat d’instruments presents en el disc i la complexitat d’alguns temes plantejaven dificultats per reproduir l’obra sobre un escenari. Hi hagué discussions (tractant-se dels Who, això significava, malgrat la camaraderia, arribar a les mans) sobre la possibilitat d’incorporar alguns músics de reforç que se n’ocupessin dels efectes, els sintetitzadors, els teclats, etc. Finalment es va decidir que no, serien els quatre músics i prou els que defensarien les cançons en directe, tot i que es farien servir cintes programades amb els sons i efectes que s’escolten al disc. La decisió va ser equivocada. The Who, que pel que no ho sàpiga, ha estat la banda més genial, contundent, explosiva, agressiva i descomunal que hagi pujat mai a un escenari, no estaven acostumats a tocar encotillats en els marges que els imposava haver de seguir uns sons pregravats. Això en el millor dels casos, quan les cintes funcionaven. En el pitjor, com va passar a un concert a Newcastle, la cinta no va entrar alhora i Townshend va embogir, va colpejar el tècnic de so, va destrossar les cintes i l’aparell reproductor amb la guitarra i va abandonar l’escenari deixant un rastre de destrucció al seu pas davant l’estupefacció del públic. 

Els pocs concerts que van oferir entre finals de 1973 i la primera meitat de 1974 van ser un èxit rotund -les gravacions que han sobreviscut en donen testimoni-, però la banda no va quedar gens satisfeta per com havien gestionat la posada en escena del disc, de manera que Quadrophenia va ser ràpidament oblidat del repertori de The Who en els anys següents. Hi haurien de passar més de 20 anys perquè The Who, que ja no existien com a banda creativa i només feien concerts amb finalitats alimentàries, tornessin a representar Quadrophenia amb tots els mitjans i avenços tecnològics de la nova era. Des de llavors han tornat als escenaris regularment, la darrera vegada a principis d’aquesta dècada amb un espectacle digne de les Vegas amb músics addicionals i pantalles on recorden els companys caiguts. Moon i Entwistle ja no hi són, van quedar pel camí, i per molts músics que hi posin a l’escenari no podran mai omplir el forat que van deixar aquest parell. Però el show ha de continuar, i Daltrey i Townshend saben que Quadrophenia s'ho mereix, perquè com sempre ha dit aquest últim, mai han tornat a fer un disc tan ambiciós i tan audaç. No podria estar més d’acord amb tu, Pete.

Bifurca