Surfer Rosa

Surfer Rosa (4AD 1988)

Pixies

El disc que ho va canviar tot. O almenys el que va marcar les pautes de bona part de la música que es faria a la dècada dels noranta i més encara. Sí, i em quedo tan ample després d’aquesta afirmació categòrica. Ah, que en voleu proves? D’acord. Kurt Cobain (Nirvana) a Rolling Stone: «... tractava d’escriure la cançó pop definitiva, bàsicament tractava de copiar els Pixies (riu)... És que la primera vegada que els vaig sentir em van impressionar tant que vaig pensar que jo hauria d’estar en aquesta banda, o almenys en una banda que fes versions dels Pixies». Més? Billy Corgan (Smashing Pumpkins): «Sense els Pixies no haguera hagut la revolució grunge». Podria seguir citant artistes dels 90 que van caure rendits als Pixies, però la llista és molt llarga. Només un nom més: Bowie, que es va passar gairebé una dècada anant un pas per davant de la música del seu temps, sempre ha dit que Surfer Rosa és el disc definitiu dels 80, versionava cançons seves al seus concerts i, com a fan que era, va lamentar públicament la seva separació.

No sé què hagués pensat Charles Thompson més conegut per Black Francis si algú li hagués explicat tot això, a mitjans dels vuitanta, mentre estava prenent el sol a les platges de Puerto Rico, on havia anat a petar en un intercanvi estudiantil per aprendre espanyol. Potser va tenir una mena de revelació, però de tornada a Boston va contactar amb el seu col·lega de la universitat Joey Santiago (guitarra) i li va proposar muntar un grup de rock. Un anunci en un diari va portar Kim Deal i el seu baix (bé, el baix va venir després, ella es va presentar jurant que el tenia però no tenia diners perquè li enviessin des de casa) i el bateria David Lovering. 

A partir d’aquí, la història, si una banda té a més de talent, la sort de cara, és la de sempre. Un productor musical es creua en el seu camí, calibra el potencial de la banda, els ofereix gravar als seus estudis, mou la maqueta fins que el propietari d’un segell discogràfic (en aquest cas el segell independent 4AD) els fitxa i posa les seves cançons al mercat. El producte era un EP de vuit cançons que duia el nom de Come on Pilgrim (1987). No és que fos cap èxit aclaparador ni supervendes, de fet va ser publicat primer al Regne Unit i no va arribar a Amèrica fins un any després, però ja va posar a molta gent sobre la pista dels Pixies.

                   Els Pixies saluden: "Sí, amics, ho hem petat"

Si Come on Pilgrim va trucar a la porta, Surfer Rosa (1988) la va esbotzar. Literalment. Només trenta-quatre minuts. Tretze cançons. Tretze fuetades sòniques, la majoria per sota dels 2 minuts i mig. Agressivitat i melodia, els Pixies van més enllà de l’esquema estrofa, tornada, estrofa. Desmunten les cançons, les reconstrueixen i el resultat és que de vegades ja no n’hi ha tornada, o està canviada de lloc, o només n’hi ha una estrofa. Black Francis canta sobre l’incest, sexe, fetitxisme, mutilacions, violència... De família profundament creient, educat en la lectura de la Bíblia sempre va dir que l’Antic Testament li havia proporcionat temàtica suficient sobre sexe i violència per a les seves cançons. De vegades brama i udola com un predicador embogit, de vegades fa servir un to juganer o el falset; sense ser la seva veu res de l’altre món, sap triar el registre que més li convé a la cançó. I quan després de la melodia de l’estrofa arriba la tornada, la veu dolça de Kim Deal s’afegeix per cantar a l’uníson amb una energia com si l’hi anés la vida. El disc es beneficia, a més, de la producció i les tècniques de gravació del que més endavant seria el gurú sònic de tots els grups independents, Steve Albini. Coses com gravar dintre d’un bany per aprofitar la reverberació, arrossegar cadires per l’estudi, aplicar filtres a les veus o apujar o abaixar sobtadament el volum figuren entre els trucs que d’ara endavant farien fortuna.

De vegades un sap que està davant de quelcom especial només escoltant els primers compassos del disc. Surfer Rosa és un d’aquests casos. Ho confirma -i de quina manera!- el so de la bateria i la línia de baix que precedeix el riff de Santiago i la veu de Black Francis que ens anuncia que aquesta és una cançó per a Carol i que «estàs tan bonica quan m’ets infidel». Aquesta és la carta de presentació al món dels Pixies. Només calen els tres minuts que dura Bone Machine per saber que aquesta és una banda excepcional. Els elements que caracteritzen la seva música són tots aquí. Igual que a Break My Body, «trenca’m el cos i aguanta’m els ossos», canten a duo Francis i Kim Deal, una tornada que malgrat la seva truculència ells li donen un aire divertit. La fixació amb la violència continua amb el salvatge instrumental Something Against You, on Francis filtra la seva veu a través d’un amplificador de guitarra, dotant-la d’un to demoníac, amenaçador. Més violència, mutilacions, incest i bona part de l’univers de David Lynch en el minut i mig que dura Broken Face; una altra història delirant - ara el to en la interpretació vocal és histriònic- «Aquesta és la història d’un home que tenia dos fills amb dues noies que eren les seves filles i que eren les seves amants favorites». No cal dir la velocitat que tots quatre imprimeixen al tema més punk del disc.

La calma arriba amb Gigantic. La deliberada innocència en la veu de Kim Deal narra en tercera persona l’encontre d’una parella interracial, ell negre, ella blanca. En realitat, Kim está interessada en els atributs del noi, d’aquí el títol de la cançó i les referències al big, big love. Una petita història de voyeurisme que va tenir l’honor de ser el single de llançament de l’àlbum. També va obrir el debat si Kim estava infravalorada en l’aspecte compositiu -Gigantic és l’única cançó de Surfer Rosa que Francis es digna compartir els crèdits amb algú- donat que eren evidents les tensions entre els dos per aquesta circumstància. En qualsevol cas, Gigantic ha quedat en la memòria col·lectiva com un dels grans himnes dels Pixies. River Euphrates segueix l’esquema quiet loud quiet, és a dir, estrofes més o menys tranquil·les que contrasten amb la violència instrumental de la tornada, i que seria copiat mil vegades per un munt de bandes que vindrien anys després. 

El brot melòdic, o psicòtic, o totes dues coses alhora arriba amb Where Is My Mind?, obra cabdal d’aquest Surfer Rosa. Un riff de guitarra descendent que domina la cançó, una melodia magníficament construïda, una tornada on es pregunta, «on tinc el cap?», i uns cors presents a tota la cançó (uh-uh) que fins i tot continuen en suspens un cop ha acabat, tot creant un efecte irreal. La música perfecta per escoltar pels passadissos d’un frenopàtic. Potser des d’un frenopàtic, potser des de la presó, el protagonista de Cactus escriu a la seva xicota, dient-li que es punxi les mans en un cactus, se les eixugui al vestit i li faci arribar. Fetitxisme de manual el d'aquest Black Francis. El tema, que Bowie versionaria anys després, té un encant particular, encadenant una estrofa darrera una altra incrementant la tensió, esperant una tornada que mai arriba. Tony’s Theme sembla extreta de la sintonia d’una sèrie de superherois, un altre cop l’histrionisme vocal i la instrumentació a tota castanya, i un petit tast d’experimentació guitarrera que anticipa el que vindrà després.

Hora que Black Francis ens expliqui les seves vivències a Puerto Rico en el seu idioma preferit, l’spanglish. Resumint, no s’hi entén res. Això sí, Oh My Golly és un altre tema vertiginós de minut i mig amb uns cors deliciosos. I després que la cinta registri la conversa en què Francis li explica a Albini que ha estat amenaçat de mort per Kim Deal si li toca el baix mentre ella surt a fumar (la història pot ser certa, el que no em crec que és que això no hagi estat enregistrat de forma deliberada) anem directament a Vamos. Més spanglish. La tornada no necessita més preàmbuls: «Vamos a jugar por la playa». La cançó té una base rítmica piconadora sobre la qual pren el protagonisme absolut la guitarra de Joey Santiago. No és que hagi estat precisament contingut al llarg del disc, la seva presència és definitiva en totes les cançons, però aquí es deixa anar del tot. Molt independents, molt alternatius (no volem solos de guitarra!) i al final es posa a maltractar-la com ho han fet els més grans d’aquesta música del diable que es diu rock and roll. Quina ferocitat! Quina col·lecció d’acoblaments i distorsió, i quina manera de fer udolar la guitarra. I, com és habitual, tot això puntejat pels brams, esbufecs i renecs de Francis «puñeta cabrona!». Espectacular. I’m Amazed tracta sobre un entrenador a qui li agradaven massa els jugadors de l’equip d’ hockey de l’escola, una introducció on se’ls escapa el riure, gairebé cantada a duo i una guitarra un cop més amb propietats perforadores. Surfer Rosa acaba amb un to melòdic, la senzilla Brick is Red, que aporta una balsàmica quietud a un disc que conté llamps i trons.

La meva rebregada entrada. Pixies al Zeleste. Juny del 1991

Vaig ser un dels afortunats que va veure els Pixies en directe al cim de la seva carrera. L’any 1991 a la sala Zeleste (avui Razzmatazz) del Poble Nou. Malauradament no recordo gran cosa del concert. Potser algun dia, la ciència és capaç de recuperar els arxius d’àudio i vídeo del meu cervell si és que no estan massa danyats. El pas dels anys i el fet que un era jove i, ehem, els amics... i que els controls antidòping no eren massa severs no em permeten recordar més que un escenari auster, poca llum, un Black Francis rascant la guitarra i cantant com un posseït al centre de l’escenari, cap glamour en la vestimenta ni postureig de rock star, i uns pogos a les primeres files. Un any i mig després Francis comunicava per fax als seus companys que la banda quedava dissolta, sense més ni més. N’havien tingut prou amb quatre discos (l’EP Come on Pilgrim va ser reeditat juntament amb Surfer Rosa) per posar potes enlaire l’escena del rock alternatiu, convertir-lo -per bé o per malament- en un fenomen de masses i captivar el jovent de la generació dels 90.

Bifurca