Funhouse

Funhouse (Elektra 1970)

The Stooges 

A Iggy Pop sempre li agrada dir que una de les coses que més orgullós el fa sentir dels Stooges és com van contribuir a liquidar els anys 60. Suposo que es refereix a l’esperit més o menys hippie que dominava la música americana de l’època i que tenia com a referència més coneguda l’escena artística de l’assolellada Califòrnia. Res a veure amb Detroit, el bressol dels Stooges. Anomenada també Motor City per tenir-ne ubicades les grans factories d’automòbils, Detroit atrau la immigració interior i exterior, mà d’obra barata per a les cadenes de producció. Guetos, disturbis racials, lluites obreres i jovent alienat conformen un ecosistema adequat per al sorgiment de qui serà un dels grans més purulents que li sortirà a la contracultura oficial americana. 

No se n’havia assabentat gairebé ningú, però The Stooges (1969), disc de debut de la banda, havia començat a posar les bases de molt del que vindria després. Cançons com No Fun o I Wanna Be Your Dog, serien rescatades de l’oblit una dècada més tard i versionades per moltes bandes de l’explosió punk de finals dels setanta. Però al seu moment va passar pràcticament desapercebut a excepció de quatre visionaris que van intuir què tenien al davant. Un d’aquests devia ser un executiu d’Elektra, perquè malgrat les vendes discretes de The Stooges, va donar llum verda a la gravació d’un segon àlbum.

De tant en tant apareixen discos avançats al seu temps. Funhouse, el segon àlbum de The Stooges, n’és un exemple. La banda d'Iggy Pop, els germans Asheton (Ron a la guitarra i Scott a la bateria) i el baixista Dave Alexander no són conscients en aquell moment, però quan el mes de maig de 1970 entren als estudis que la companyia Elektra té a Los Angeles, ho fan per gravar un dels discos més influents en la història del rock and roll.

Registrat a l'estudi amb els músics disposats com si estiguessin en un escenari i amb Iggy cantant amb el micròfon a la mà, Funhouse captura perfectament la força dels Stooges en el seu hàbitat natural, el directe. De fet només s'afegeix al resultat final algunes parts de guitarra rítmica, la resta és tal com raja. Una banda pletòrica, amb una secció rítmica granítica, un Ron Asheton a la guitarra que encara avui em fa posar la pell de gallina i un Iggy Pop sublim, demostrant que a més d'un kamikaze i un frontman únic, és per damunt de tot un cantant excepcional.

Sessió fotogràfica per a Funhouse. Elektra Sound Recorders, Los Angeles

Els Stooges tenen prou amb set temes (sis en realitat, el tema final L.A. Blues no és més que la improvisació amb què acabaven els concerts de l'època i que tocaven en el darrer tema) per facturar un disc pel qual el públic de l'època senzillament no està preparat. A anys llum del ja decadent flower-power imperant a Amèrica, Iggy escup el seu missatge nihilista, d'al·lucinacions i paranoia producte de les drogues dures, de sexe explícit i violència. Musicalment, la guitarra d'Asheton i un baix i bateria durs com una roca tallen de soca-rel qualsevol concessió a la possibilitat de ser un disc radiable.

D'aquesta manera, Down on the Street amb el seu riff hipnòtic i la seva lletra d'al·lucinació nocturna dóna pas a les brutals Loose i TV Eye. Iggy brama, crida, esbufega i es destrossa les cordes vocals mentre la guitarra omnipresent i esmolada com un ganivet vola sobre una locomotora rítmica sense fissures. És difícil trobar una descàrrega d'energia tan intensa concentrada en els vuit minuts que sumen els dos temes. Brutal. Dirt és el que queda d'un blues quan els Stooges l'ataquen. Viscós, arrossegat, pedal wah-wah a dojo i amb Iggy fent una declaració de principis «I've been dirt, but I don't care, 'cause I'm burning inside»...

La segona cara comença amb el clàssic 1970, un altre riff per a la història «I feel alright, I feel alright» amb Iggy portant, un cop més, la veu al límit i oh sorpresa, a mitjan tema apareix el saxo de Steve McKay convidat per la banda que s'hi afegeix al frenesí per a la resta del disc. Si Dirt és la particular lectura del blues que fan els Stooges, Fun House (la cançó) és la metabolització stoogiana del funk. Gairebé vuit minuts de guitarra, saxo, ritme i Iggy que per moments sembla James Brown; mai els Stooges han anat tan lluny, han sonat tan brillants i tan valents, tan segurs de si mateixos. I és amb el darrer tema, quan apareix el monstre que han anat engendrant al llarg del disc, L.A. Blues, una cacofonia inspirada en el free jazz i John Coltrane, feedback infernal, bateries desbocades, paroxisme vocal... The Stooges acaben el disc com acabaven els seus concerts, deixant l'oient/espectador sense alè, amb una sensació d'incredulitat davant del que acaba d'escoltar.

1970 Cincinnatti Pop Festival. Iggy es dóna un bany de multituds

Funhouse va publicar-se l'estiu de 1970 i malgrat les bones crítiques d'alguns incondicionals com Lester Bangs, va ser, efectivament, un fracàs comercial. Elektra no sabia ben bé que fer amb aquell artefacte i la promoció va ser mínima, tot i que es va arribar a publicar el single Down On The Street / 1970. A Anglaterra, però, els crítics anglesos el van rebre amb indiferència. Així i tot els Stooges es llencen a la carretera i malgrat que tenen actuacions sonades, la sort i les circumstàncies els hi giren l'esquena. L'heroïna ha entrat de ple en la banda, cosa que els fa incontrolables i la companyia els abandona perquè no veuen viablement comercial un tercer àlbum. Sense contracte, sense agent, i amb la banda exhausta i corcada per la frustració, el fracàs i el cavall, es produeix l'explosió final. Iggy abandona després d'un concert a Detroit a finals de maig de 1971. És la fi de The Stooges. Haurà de passar un any i mig i moltes coses per tornar a veure Iggy i uns remodelats Stooges en acció, però aquesta és una altra història que potser tindrà espai en una altra resenya.

De Funhouse s'ha dit que és el precursor del punk rock. No, és molt més, és el zènit d'una banda única, és un compendi de rock, punk, funk, blues i més, passat pel filtre del talent i l'atreviment d’uns individus de poc més de vint anys que es van avançar al seu temps i, per sobre de tot, és una refotuda meravella. Si encara no l'heu escoltat, no sabeu com us envejo, esteu d'enhorabona; teniu per endavant el descobriment d'un clàssic atemporal i imprescindible. Que us vagi de gust.

Bifurca