L.A. Woman

L.A. Woman (Elektra 1971)

The Doors

«La nit següent, el 12 de desembre de 1970 The Doors tocaven a the Warehouse, New Orleans. Jim semblava més aviat absent quan la banda començà amb Soul Kitchen, però va cantar amb convicció i l’audiència va tenir la impressió que seria un gran concert. Després de quatre cançons, Jim va començar a dispersar-se. Va intentar explicar alguns acudits dolents, i ningú va riure. Quan la banda va tornar a arrencar, va oblidar les lletres…» 

«... Després, al mig de Light My Fire, Jim Morrison es va apagar a l'escenari. Va deixar de cantar, va ensopegar amb la tarima de la bateria i es va asseure allà. No va cantar quan tocava, al final del solo de la guitarra, incapaç de mantenir-se dret, de manera que la banda va repetir un altre cicle instrumental. Quan va arribar el moment que Jim acabés la cançó, John Densmore va posar el peu enmig de l'esquena de Jim i li va empènyer fort. Tremolant d'ansietat i ràbia, Jim esclatà de manera furiosa. Va agafar el suport de micròfon i va començar a colpejar el terra de l'escenari, una vegada i una altra, fins que les taules de fusta van començar a trencar-se…» «... Jim només es va aturar quan Vince Treanor va sortir del darrere dels amplis i va posar una mà tranquil·litzadora a l'espatlla. Jim va posar els braços al voltant de Vince per recolzar-se, i es va quedar allà, mirant, respirant amb dificultat, mentre els Doors acabaven la cançó. A continuació, Jim va deixar caure el micròfon i va baixar de l'escenari. L'espectacle s’havia acabat. I The Doors també».

New Orleans, desembre 1970. Darrera foto de Morrison
damunt d'un escenari

«... La tornada en limusina a l’hotel Ponchartrain va ser desoladora, Jim va intentar encetar alguna conversa però els altres restaren en silenci. Quan Morrison va sortir del cotxe, Manzarek va dir: s’ha acabat. L’endemà, abans d’agafar l’avió cap a Los Angeles, els Doors i els promotors van acordar cancel·lar els concerts següents. Jim Morrison mai no tornaria a pujar a un escenari.»

Stephen Davis. (2001). Jim Morrison: Life, Death, Legend

He començat amb aquests extractes de la biografia de Jim Morrison que va escriure Stephen Davis (no està traduïda al català, així que he fet el que he pogut), per il·lustrar les condicions físiques i mentals en què Jim es trobava quan s’havia d’enregistrar el que seria el seu l’últim disc amb The Doors. Així i tot, pocs dies després de la desfeta de New Orleans el grup es reuneix i Manzarek, Krieger i Densmore li proposen a Morrison oblidar-se de fer concerts i concentrar-se a escriure cançons, assajar i gravar. Una solució provisional que Morrison accepta i que serveix perquè tots quatre es conjurin per tirar endavant el darrer disc que per contracte lli deuen a Elektra. Restablert ni que sigui de manera precària l’equilibri de la banda, existeix una altra dificultat i és que Paul Rothschild, el seu productor de sempre, els ha abandonat setmanes abans en sentir algunes de les noves cançons que li havien portat a l’estudi; la seva opinió és que la qualitat està per sota del que s’espera d’ells.

Però contràriament al que es podia pensar, ni l’absència del seu home de confiança a les gravacions ni la pressió de complir amb l’obligació contractual de lliurar un disc van incidir de manera negativa en el treball dels Doors. Ans al contrari, el no tenir un perfeccionista obsessiu com era Rothschild que els obligava a repetir una presa rere l’altra va propiciar un ambient de llibertat creativa i espontaneïtat com mai havien tingut. Fins i tot van prescindir de l’estudi de gravació que Elektra els hi posava a disposició i van anar a gravar al seu cau conegut com the Workshop, el seu local d’assaig habitual.

Tot i no estar del tot documentades les dates de les sessions d’enregistrament, diverses fonts situen que el procés de gravació de L.A. Woman va durar entre sis i nous dies (desembre 1970-gener 1971), és a dir que The Doors van anar per feina. Entre les cançons que portaven ja preparades, les que van sortir al local d’assaig reconvertit en estudi, i algunes coses que van trobar aquí i allà de sessions anteriors, van compilar material suficient per deixar-lo enllestit. El resultat és un disc directe, desproveít d’artificis, un disc que segueix la línia del seu predecessor, el genial Morrison Hotel/Hard Rock Cafe (1970). Un disc orientat al blues i al rock on queda ja poc de l’experimentació i la psicodèlia dels seus primers treballs, The Doors (1967), Strange Days (1967), Waiting For The Sun (1968) i res dels arranjaments orquestrals, el jazz i la pompositat del seu disc més controvertit, The Soft Parade (1969).

Ray Manzarek i Robbie Krieger a The Workshop, Foto: F.Lisciandro

El primer que crida l’atenció quan sona el potent funk de The Changeling és la vigorosa presència del baix en lloc del so del teclat de Manzarek que habitualment se n’encarregava de marcar el ritme. Si del que es tractava era aconseguir un so més directe, crear un ambient de música interpretada en viu, el concurs de Jerry Scheff, baixista convidat per a la gravació del disc (poca broma, integrant de la banda que acompanyava en directe Elvis Presley) resulta tot un encert. Scheff estarà present en totes i cadascuna de les cançons enregistrades a the Workshop, com ho estarà també la veu gruixuda, cada cop més aspra que Morrison es treballa a consciència a base d’alcohol i tabac. The Changeling era la favorita de la banda a l’hora de triar un single per promocionar l’àlbum però el capo d’Elektra els va persuadir perquè l’escollida fos Love Her Madly. Curiós que una cançó bescantada per Rothschild, el productor dimissionari, fos l’escollida per la discogràfica com a reclam comercial de l’àlbum. Tot i no saber fins on podria haver arribat The Changeling m’atreveixo a dir que van encertar els executius, Love Her Madly, una cançó de Krieger amb un so inequívocament Doors, va pujar ben alt a les llistes d’èxits.

«Fa tant de temps que estic fotut…» canta Morrison amb veu rogallosa. Been Down So Long és un blues interpretat amb una cruesa que fa estremir. La slide de Krieger treu fum i el baix i la bateria refermen cada paraula. Morrison treu a passejar la seva ànima turmentada, la veu se li trenca un parell de vegades o tres, però la interpretació és superba. De vegades, però, penso que se’n fot una mica. Jimbo a més dels problemes d’alcoholisme que li havien agreujat el seu caràcter bipolar i inestable, tenia un sentit de l’humor particular. I a Been Down So Long, mentre en un vers suplica a un imaginari guardià que trenqui els panys de la cel·la que l’empresona i l’alliberi, al següent el trobem convidant a la noia a agenollar-se davant d’ell i a “donar-li amor”. Coses del blues. No canviem de registre, Car Hiss By My Window, un altre tema de Morrison (ell tot sol signa sis de les deu cançons de l’àlbum i és coautor en dues), un blues amb un to melancòlic on potser ens està referint una ruptura amorosa quan encara tots dos són a la mateixa habitació. Aquí no n’hi ha urgència, ni desesperació com n’hi havia a Been Down So Long, només tristesa i un punt de resignació. La sorpresa arriba cap al final, quan Jim clava amb la seva veu un breu solo de guitarra. L’has d’escoltar més d’una vegada per adonar-te que efectivament és ell amb la seva veu. Fotut sí, però sempre genial.

La primera cara, pels que encara escolteu els vinils, acaba amb L.A. Woman, un cant a la ciutat, al seu ambient nocturn, a les noies i a la festa. Un blues rock antològic amb un pont on Jimbo, que era un catxondu, es fa un homenatge a ell i a la seva tita en un joc de paraules que entronca amb la tradició del blues. Morrison repetint Mister Mojo Risin una vegada i una altra, accelerant la cadència amb la seva veu etílica acompanyada de la bateria de Densmore, uns instants que posen els pèls de punta i que són d’emoció autèntica. No perdeu més el temps en aquest puto blog i aneu a escoltar-la ja! Bé, potser espereu una mica i acabeu de llegir la ressenya.

L’America és la cançó que clarament connecta més amb el passat psicodèlic dels Doors, amb una introducció que sembla feta per a una pel·lícula de terror i el retrunys de tambor propis d’una marxa militar. De fet, és l’unic tema que ja tenien gravat temps enrere atès que el director de cinema Antonioni els hi havia encarregat per al seu film Zabriskie Point (1970) , però que finalment va ser desestimat. Anys després Manzarek explicava divertit que Antonioni els va visitar a l’estudi i els Doors tocaren l’America a un volum que literalment el va empènyer contra la paret. Quan van acabar els va donar les gràcies i no el van tornar a veure. La preciosa Hyacinth House és la manera que Jimbo troba per acomiadar-se dels seus companys. En la seva biografia, John Densmore (el qual, juntament amb Robbie Krieger, continua en aquest món després de la mort de Ray Manzarek el 2013) explica com es penedeix de no haver parat més atenció a les lletres de Jim, convençut ara de totes les coses que els hi tractava de dir. Escoltant-la avui deixa pocs dubtes. Fins i tot entre les metàfores, les referències poètiques i les visions lisèrgiques que campen per les seves lletres no és difícil imaginar a què es refereix quan canta «... I ho diré un altre cop, necessito un nou amic que no em doni problemes, algú que no em necessiti» per un costat s’està referint al seu personatge i tots els embolics judicials (acabava de ser condemnat a 6 mesos de presó per “comportament indecent” després d’haver simulat una masturbació a l’escenari) i de l’altre als seus companys sobre el seu rol a la banda. La bellesa d’aquesta cançó queda realçada per un sublim solo de Manzarek.

I'm The Crawling King Snake. Foto: F.Lisciandro

Una versió del gran John Lee Hooker del clàssic Crawling King Snake mostra un cop més l’amor pel blues dels Doors. És aquest un tema que feien en directe des dels seus inicis -i es nota, magníficament executat- i que finalment graven per a L.A Woman. S’accepten apostes sobre què o qui és el King Snake, atesos els jocs de paraules i els dobles sentits de les lletres del blues, però les referències a arrossegar-se l’un sobre de l’altre deixen clar el significat de la çançó. Fantàstics també els puntejos de Krieger a la guitarra amb el contrapunt de Marc Benno, l’altre músic convidat a les sessions de gravació de l’àlbum. The WASP (Texas Radio and the Big Beat), és un poema de Morrison que havia escrit un parell d’anys enrere i que ja havien interpretat en directe. Per L.A Woman els Doors treballen un arranjament funk com a base per aquest homenatge a les ràdios pirates mexicanes que podien captar-se als estats fronterers i que Morrison escoltava d’adolescent.

El disc acaba amb la no-tinc-prou-paraules-per-descriure la meravellosa Riders On the Storm. Misteriosa, hipnòtica, onírica, una composició signada per tots quatre conduïda pels teclats de Manzarek, entre trons i remors de tempesta, i la veu serena de Morrison que barreja records d’infantesa, somnis i crònica de successos. Una al·legoria de la vida, l’amor i la mort. Una cançó d’aquelles que assoleixen un estatus mític en la història del rock. L’ última cançó que Jim Morrison va deixar enllestida per als Doors abans de marxar.

Cap disc dels Doors pot superar l’explosió d’entusiasme i la trencadora barreja de pop, rock, blues, psicodèlia i cabaret que presenta el seu disc de debut, The Doors (1967). Si algú em demana que li recomani un disc de la banda, serà sempre aquest, perquè objectivament parlant (quina collonada, parlar de gustos musicals i objectivitat!...) és el millor. Passa que la música no és cap ciència exacta i que cada oient té una experiència diferent. En el meu cas puc dir que cap disc d’ells m’arriba tan endins com L.A. Woman. És el plaer íntim que trobo en les magnífiques cançons, però per sobre de tot, en aquest aire de comiat, aquest to crepuscular que es respira al llarg de tot l’àlbum. Jimbo sabia d’alguna manera que se n’anava i els seus companys també sabien que era el final d’una etapa encara que cap d’ells no poguessin endevinar com podia ser de tràgic aquest. 

Manuscrit amb la letra de Riders On The Storm

I així va ser. Un cop finalitzada la gravació, pendent encara els darrers retocs del que es diu postproducció, Jimbo va marxar a Paris. Abans es va fer la foto per a la portada i el paio barbut i amb la mirada perduda no és que sigui més baix que la resta; Jim estava tan begut que no s’aguantava dret i el van asseure en un tamboret. Mai no ha quedat clar si l’acord al qual havien arribat preveia que continuessin treballant plegats i de quina manera. Tant és, Morrison no va tornar mai. Va morir a la capital francesa tres mesos després de la publicació de L.A. Woman, oficialment per una aturada cardíaca. Circulen moltes versions sobre la causa de la seva mort i internet en va ple. A hores d’ara ja no m’interessa gens aquest tema. El cert és que només tenia vint-i-set anys i que per molt fotut que estiguis s’és massa jove per morir. El van enterrar al cementiri Père-Lachaise i, per poc mitòmans que sigueu, si aneu a Paris és una visita pràcticament obligada. La seva tomba atrau molta gent i sempre és plena de flors. Jo prefereixo, però, recordar-lo escoltant les seves cançons i els dies de pluja amb Riders on the Storm, i imaginar a Jim Morrison esvaint-se com la tempesta i els trons que sonen al final de la cançó.

Bifurca