Animals

Animals (Harvest-Columbia 1977)

Pink Floyd 

Animals, publicat entre dues obres mestres com són Wish You Were Here (1975) i The Wall (1979), sovint ha estat relegat a un segon pla dins del llegat de Pink Floyd.

Context històric

Per entendre la creació d'aquest disc cal situar el context social, econòmic i polític de l'època a l'Anglaterra dels 70 i, com no, la situació de la banda que en aquests moments travessava una forta crisi d'egos personals entre els membres del grup.

A mitjans dels 70 corrien temps convulsos a l'illa: la crisi energètica i altres factors econòmics van fer que el sector industrial estigués en un punt crític, la desocupació i la inflació pujant sense control i els sindicats convocant grans vagues fan que el país es paralitzi. El malestar i l'agitació social era el pa de cada dia i el govern laborista de l'època, incapaç de donar solució als problemes, acabaria per sucumbir (portant al Partit Conservador de Margaret Thatcher a guanyar les eleccions en 1979).

Tota aquesta situació social i falta de perspectives de futur, l'atur juvenil, la societat conservadora i la crisi generalitzada, musicalment desemboca en el naixement del punk. Aquest moviment canalitza tota la seva frustració contra la societat burgesa anglesa, així com cap als grups de rock progressiu o simfònic. Acusen el seu missatge de falta de connexió amb la societat, titllant-los de dinosaures burgesos que només es miren el melic. Al món punk tot el que sonava a rock simfònic i/o progressiu automàticament era qualificat d'antiquat i pretensiós.

El 1975 Pink Floyd es queda sense segell discogràfic (EMI), curiosament el mateix que fitxaria poc després als Sex Pistols. Això faria que la banda muntés el seu propi estudi d'enregistrament, els Britannia Row Studios. Els equips d'enregistrament d'aquests estudis eren bastant més barats i precaris que els usats en els super estudis d'EMI, la qual cosa es reflecteix en el so més cru que s’acaba obtenint a Animals. Per contra no tenien limitacions en les hores d'enregistrament.

Després dels impressionants èxits de Dark Side of the Moon (1973) i Wish You Were Here (1975) es van arribar a qüestionar la seva pròpia existència: les gires interminables per grans estadis i la intervenció de la discogràfica demanant que fessin música més comercial va provocar una profunda crisi en el nucli de la banda. Waters i Gilmour van començar a contemplar la possibilitat de dissoldre la banda creient que el grup havia aconseguit la seva cúspide creativa, sentint-se presos del seu propi èxit i de la impressió que el públic es desconnectava de l'essència de la banda. La crisi d'identitat en el si del grup es comença a visualitzar de forma clara, evidenciant allò del que sempre havien fugit i repudiat, convertir-se en uns burgesos a causa dels ingressos milionaris de les supervendes. Nou-rics amb negocis immobiliaris i capritxos extravagants.

La gènesi i les cançons

Roger Waters, Nick Mason, David Gilmour i Rick Wright

L'abril del 1976 s'inicia l'enregistrament del nou disc, ja amb una mica de material treballat, material que no va entrar en l'anterior disc Wish You Were Here però sí que havia sonat en els directes de la gira de 1975. Raving and Drooling i You've Got to be Crazy, van ser retocats i reconstruïts per convertir-se en Sheep i Dogs. Waters ja havia pres les regnes creatives de la banda, ja que amb l'excepció d'una part de Dogs, tota la música i les lletres del disc porten la seva signatura. La mort del seu pare, socialista i objector de consciència (encara que s'acaba allistant a l'exèrcit) a la guerra el 1944, el deixa marcat per sempre i per primera vegada a la història de la banda, decideix expressar de manera oberta els seus punts de vista progressistes. Utilitza com a referència la novel·la de George Orwell, Rebel·lió a la Granja (1945) i, encara que la novel·la era una crítica a la Unió Soviètica d’Stalin, Waters ho utilitza en contra del sistema sociopolític occidental capitalista fent servir els tres animals: Els gossos, els porcs i les ovelles serien els representants de les tres classes socials.

Pigs on The wing I i II (Waters). Obre i tanca el disc, dividit en dues parts (la primera parla de la trobada entre els éssers humans i la segona del desacord entre els mateixos). Un tema breu i acústic, primer tema d'amor en la discografia de la banda (sembla que inspirat en la dona de Waters, segons va comentar ell mateix en una entrevista, encara que n'hi ha que no creu aquesta versió), curt, senzill però brutal, contrasta amb la cruesa de la resta del disc. Probablement un dels acords més bonics de tota la discografia de Pink Floyd (opinió i debilitat personal). El tema representa l'esperança i tendresa davant tant cinisme, deixant a l'amor com l'única sortida que té l'home modern davant la deshumanitzada societat.

Dogs (Waters, Gilmour). Tema de 17 minuts de durada, cinisme pur en el seu missatge. Els gossos representen als homes despietats (sobretot els homes de negocis), que fan tot el possible per aconseguir l'èxit sense el més minin escrúpol per aconseguir-ho. Són els devoradors de la societat que transformen la mateixa perquè imperi la llei del més fort. Tota aquesta lluita per l'èxit materialista no val gens, perquè acaben devorant-se entre ells. La vida d'èxit, en realitat és miserable, ja que has de fotre la vida dels que busquen el mateix objectiu. Segueixen els camins dictats pels porcs, la classe dominant, oblidant-se dels seus propis somnis i aspiracions; no tenen ànima. Musicalment parlant, conté alguns dels millors tocs de guitarra de Gilmour i un destacable duel vocal Waters-Gilmour. El solo de guitarra principal del tema està realitzat amb dues guitarres que executen una harmonia. En l'enregistrament original del disc aquestes dues guitarres van ser tocades per David Gimour i executades l'una sobre l'altra.

El tema inclou una curiositat única al món de la música en discos de vinil. A la meitat del tema hi ha una referència a la paraula "pedra" (stone), simbolitzant l'enfonsament de l'individu, que es repeteix moltes vegades (54, les he comptat molts cops) i que comença a mutar en un so electrònic que dóna tota la sensació d'alguna cosa que cau i es va enfonsant indefinidament. La curiositat sorgeix quan es dóna la volta al disc de vinil, el ressò de la pedra que cau s'extingeix. Es pot comprovar que de l'altre costat del disc, en el tema Sheep, es poden escoltar algunes repeticions d'aquest so electrònic en què va mutar la paraula "pedra" (stone), amb la qual cosa es vol evidenciar que l'enfonsament de l'individu va ser tan profund que va arribar fins a l'altre costat del disc.

Pigs (Waters). Els porcs representen la classe dominant. Es divideixen en 3 categories. Es creu que la primera categoria són les grans corporacions, la segona, els seus lacais, els polítics; i la tercera, la superioritat moral reflectida en la jerarquia religiosa i els ultraconservadors laics. La hipocresia és el que els uneix: mostren una cara amable i respectable, però en realitat fan servir els gossos com a instruments per aconseguir les seves finalitats.

«Home gran, home porc, ha ha, ets una màscara. Tu, peix gros, ha, ha, ets una màscara i quan et poses la mà al cor ets gairebé un bon acudit, gairebé un bufó, amb el teu cap ficat a la menjadora de porcs dient "seguiu cavant". Taques de porc a la teva papada, què esperes trobar? Quan ets allà a baix a la mina de porcs ets gairebé una riallada, ets gairebé una riallada però en realitat ets un plor.» 

Musicalment, a part del ritme pseudofunky i l'ús del vocoder (codificador, analitzador i sintetitzador de veu), el més destacable és l'espectacular solo de guitarra de Gilmour, segurament el més esmolat de la seva carrera: senzillament increïble.

Sheep (Waters). Les ovelles són el proletariat: la gent treballadora que viu en un món creat pels porcs, manipulats de totes les formes possibles, mediàticament, religiosament, etc. Tot el que fan serveix per enriquir als porcs mentre que ells solament tenen el just per sobreviure. Es conformen amb el que tenen, no qüestionen gens i obeeixen als seus amos, les engrunes que aquests els deixen ho consideren privilegis.

Alguna vegada les ovelles es revolten i intenten derrocar als gossos (els seus opressors), però paradoxalment ells mateixos s'acaben convertint en opressors (gossos), mentre els porcs continuen rient i segueixen sent inaccessibles. Paradoxa que s'accentua en el disc amb la segona part de Pigs on the Wing, deixant-nos amb la impressió que la veritable revolució rau en l'amor, que és l'única manera per sobreviure el jou capitalista.

Aquest tema de Waters és autènticament marxista. Bàsicament, el que ens diu és que només es pot sobreviure a aquest món capitalista resistint i acceptant el que ens ve al damunt, aprofitant les engrunes que els porcs ens tiren des d'alt i comportant-nos com unes ovelles obedients: no hi ha salvació per als proletaris i les cadenes només canvien de propietari. Pel que fa a l'àmbit musical, més riffs incendiaris per part de Gilmour i l'enginyosa barreja de la veu de Waters amb el sintetitzador.

La portada

Algie vola lliure pel cel londinenc

Waters també va ser l'ideòleg de la portada, probablement una de les portades icona de la història del Rock. Imatge de la central termoelèctrica del Battersea a Londres, l'edifici de maons més gran d'Europa.

La idea de Waters també volia incloure l'aparició d'un porc volant per sobre de la central, simbolitzant la solució als problemes del sistema capitalista «quan volin els porcs» 

Col·laboradors i creadors de la portada van ser Storm Thorgerson i el seu equip de disseny gràfic, Hipgnosis, autors de diverses portades icòniques de discos de rock i Jeffrey Shaw, dissenyador d'Algie (nom del porc volador) de 12 metres de llarg. Waters va insistir que la foto hauria de ser real sense gens de muntatges.

És molt famosa la simpàtica història de com el porc es va deslliurar dels seus lligams el segon dia de les sessions fotogràfiques per culpa del vent i va posar en alarma als controladors de l'aeroport de Heathrow, ja que va entrar en les rutes d'aterratge dels avions comercials. Els pilots d'un avió, van informar sobre l'albirament d'un porc volador a 20,000 peus, van ser sotmesos poques hores després a diferents proves d'alcoholèmia. 

Reflexions

Com no puc ser objectiu en la crítica d'aquest àlbum, ja que per a mi és una debilitat i un plaer per als sentits, doncs ho deixo anar per endavant. Ho definiria com a obra mestra del rock simfònic; no van pensar el mateix els crítics de l'època, encara que si va tenir molt bona acceptació entre els seguidors de la banda (sol passar entre la crítica i el públic).

Des de la primera vegada que va caure a les meves mans i ho vaig escoltar allà pel 1979 (sent un xaval) em va deixar atrapat. Fou el disc que em va introduir en el rock simfònic i per descomptat en l'univers Pink Floyd. Després d'haver-ho escoltat, revisat, somiat i assaborit infinitat de vegades (de fet el tinc sonant mentre escric aquestes línies i gairebé tinc la pell de gallina) cada vegada li segueixo descobrint algun matís. És una òpera simfònica de l'univers Waters (ja en una època de controvèrsia amb els altres membres de la banda), però d'indiscutible creativitat musical.

Disc de denúncia contra el capitalisme i el neoliberalisme en tota regla (amb clatellada inclosa al moviment punk en general i als Sex Pistols en particular, en relació a les crítiques llançades per aquests sobre l'allunyament i desconnexió del seu missatge amb els problemes de la societat del moment). També és un àlbum molt crític amb les discogràfiques que imposaven temes comercials i de curta durada (hi ha dos temes de més de 10 minuts i un de 17 minuts).

«In the Flesh» . La gira

El so quadrifònic que utilitzaven en els seus directes feia que els concerts fossin una experiència de

so única. No obstant això durant la gira hi ha conseqüències importants en l'àmbit artístic. Waters és conscient que la banda s'ha convertit irònicament en una màquina de fer diners per a promotors, agents, mànagers i executius; a més, cada vegada se sent més desconnectat dels seguidors de la banda. Només actuaven en grans estadis on era impossible generar connexió amb el públic; més tard, acaben descobrint que els promotors venien moltes més entrades de les pactades.

Una crònica de l’època ja s’expressava en aquests termes: «Era impossible oferir un directe en condicions, és a dir, transmetre el seu missatge, ja que qualsevol cosa que havien de dir es perdia entre petards i gent borratxa que només acudia allà perquè un concert de Pink Floyd era un esdeveniment social, alguna cosa per presumir amb els col·legues». En altres paraules, s'havien convertit just en el que el mateix Waters odiava: uns gossos al servei dels porcs que entretenien a les ovelles, acusació esgrimida pel moviment punk.

Waters va començar a xerrar a tort i a dret en contra del públic sorollós al llarg d'aquella gira que es va anomenar «In The Flesh» . El súmmum va arribar en l'últim concert de la gira, el 6 de juliol de 1977 (minut 33:30) al'estadi olímpic de Mont-real: un Waters fart de tots i de tot va acabar escopint a un fan borratxo que intentava pujar a l'escenari. Aquell incident li va fer reflexionar sobre la seva actitud enfront de l'estrellat i els fans, i va començar a fer esbossos d'un mur que s'aixecaria entre la banda i el públic, emfatitzant així el sentiment d'alienació que imperava en la ment de Waters. Un concepte que dos anys més tard es transformaria en un altre disc monumental de la banda... Però això és una altra història.

Atolón