The Downward Spiral

The Downward Spiral (Nothing-Interscope 1994)
Nine Inch Nails

Si hagués de descriure amb imatges la impressió que em causà The Downward Spiral la primera vegada que el vaig escoltar, parlaria d’algú que fuig. D’algú que corre per una gegantina nau industrial enmig d’un soroll eixordador de compressors, màquines piconadores, turbines i altres elements mecànics. Algú que fuig esparverat a través d’un escenari on cables elèctrics penjats del sostre fuetegen sense control escopint espurnes que cauen a terra, i on fumejants calderes de metall fos aboquen el seu contingut formant un núvol tòxic que impedeix la visió al fugitiu. Aquest, esfereït i confús endevina la porta d’una estança, obre i tanca darrere seu. El contrast amb el terrabastall exterior és total, el silenci ara és absolut. Només sent els batecs del seu cor que, curiosament, cada vegada sembla que sonen més fort. No, no és el seu cor, és la màquina que s’ha posat en marxa allà on ell pensava que estava estalvi. No hi ha més remei, cal fugir. Obre la porta i l’estrèpit es multiplica per cent. Cal seguir fugint, corrent per aquesta foneria apocalíptica, aquesta metal·lúrgia infernal fins a trobar un lloc a recer d’aquest malson.

The Downward Spiral és el segon àlbum i obra magna de Nine Inch Nails (NIN), o cosa que és el mateix, del projecte de Trent Reznor, vocalista, multiinstrumentista, ànima i propietari exclusiu de la marca. Per esvair dubtes Reznor es va encarregar d’explicar que en el disc utilitza la primera persona perquè està parlant de si mateix. I aquest àlbum és la història d’algú que ha entrat en això, en l’espiral descendent de l’autodestrucció i pel camí de baixada passa comptes amb les relacions personals, la religió, el sexe, la classe política i els mitjans de comunicació i de control social. Tal com deia al principi, una fugida, sí, però cap al no-res.

Reznor ha comentat en entrevistes que per a ell, les lletres són cabdals, essent l’aspecte del qual va tenir més cura a l’hora de fer el disc. D’acord, un no es pot obrir en canal com ho va fer en aquest àlbum sense donar el millor de si mateix com a lletrista. Cal dir que els seus textos són punyents, les lletres directes com un cop de puny a l’estómac per la seva cruesa i tenen la virtut que en poques paraules descriuen perfectament els diferents estats d’ànim pels que passa el protagonista de les cançons. Però el que captiva o desplau, el que atrau o repel·leix de The Downward Spiral és, por sobre de tot, la sonoritat. 

Certament, l’oient que s’acosta a aquest treball és sotmès a l’experiència d’escoltar guitarres i bateries passades per tots els filtres i sintetitzadors imaginables, percussions programades, fragments de pel·licules pregravats, efectes de cadena de muntatge futurista, i orgues fantasmagòrics; tots aquests elements, juntament amb el tractament de la veu de Reznor, confereixen al disc un to inquietant, malèfic, verinós, de desesperança i fatalisme.

Pels amants de les etiquetes, existeix tota una sèrie de conceptes que els ajudarien a qualificar el

Reznor rumia a l'estudi instal·lat a casa seva

gènere musical al qual pertany The Downward Spiral i que va del rock industrial, a l’ambient, passant pel metal, el techno o el rock alternatiu. Per si serveix d’alguna cosa, Reznor ha reconegut influències de Low (1977) de Bowie (no en va la col·laboració d’Adrian Belew, guitarrista que havia treballat amb el Duc en el seu període electrònic), Iggy, Lou Reed i Pink Floyd entre d’altres. Però, ja us ho dic ara, no us confieu perquè escoltant aquest treball us aventureu en territoris desconeguts. Avisats quedeu.

Així doncs, The Downward Spiral és un descens a l’infern per capítols. Des del pròleg Mr. Self Destruct, que s’inicia amb un seguit de cops que precedeixen una tempesta electrònica i on el jo pervers ja ha pres el control de la personalitat del protagonista «sóc la veu dintre del teu cap/ sóc la mentida que creus / sóc la veritat de la qual fuges...i et controlo», fins a l’epíleg Hurt on tenen lloc els remordiments i l’amargor per haver arribat al fons de l’espiral. Pel camí queden furioses invectives contra la religió, la llei, els mitjans de comunicació, Déu i tot el que se li posa al davant a aquest ésser turmentat fins que desemboca en el suïcidi.

Piggy té una línia de baix irresistible sobre la qual Reznor xiuxiueja amb un fil de veu «res no em pot aturar, perquè ja res no m’importa» que segueix fins i tot quan, cap al final, la cançó es dissocia i arrenca un solo de bateria magníficament executat pel nostre home orquestra. Heresy conté un riff brutal mentre Reznor s’esgargamella «el teu déu és mort, i si existeix l’infern allà ens veurem». March of The Pigs, furiosa, podria passar per un tema de Motörhead versió futurista si no fos que al final de cada pont apareix una delicada línia melòdica de piano. Closer és un ritme funk dels que es deuen estilar a Venus, ballable, diria que sexy encara que té una tornada que t’impedeix cantar-la si vas en transport públic «vull follar-te com un animal, vull sentir-te des de dintre». 

Qui ara passa pel banc dels acusats és Déu. A Ruiner, Reznor, o el seu alter ego se’n fot. Li pregunta com s’ho ha fet per ser tan gran, tan important per a tanta gent. Però a ell ja no l’espanta, «perquè ja res no em pot aturar». Construïda sobre el que sembla uns engranatges industrials que grinyolen, arriba a una tornada amb uns teclats grandiloqüents que afegeixen dramatisme al tema. Llavors en sec, el silenci. I d’aquest buit emergeix un solo de guitarra ultra distorsionat, tòxic, fètid, que ens porta altra vegada al to èpic de la tornada per finalitzar el tema. Un dels millors del disc, per cert. The Becoming, una base rítmica trepidant i de fons crits de gent atemorida per descriure el procés de deshumanització i pèrdua de seny del protagonista. Hi ha un moment, en un calmat passatge acústic (clarament deutor de Pink Floyd) enmig de la bogeria sònica, en el qual demana ajuda per últim cop: «Annie, agafa’m la mà més fort, estic relliscant». Immediatament acaba la part acústica i s’inicia un altre cop el frenesí sonor de manera encara més estrident. Es fa evident que la mà ha lliscat i ell ha caigut a la bogeria sense remei. Una imatge musical potent molt reeixida.

I Do No Want This o com la màquina no s’atura. Percussions programades i un piano que sona inquietant per explicar-nos que el nostre home ja s’ha convertit en un monstre sense ànima que refusa l’empatia cridant iradament «no em diguis com em sento, no tens ni idea de com em sento» i mostra les seves intencions en un final in crescendo que posa els pèls de punta: «Vull saber-ho tot, vull estar a tot arreu, vull fotre a tothom que pugui i vull fer una de grossa». I la fa. I ho explica a Big Man With A Gun. Velocitat i agressivitat, un tema de poc més de minut i mig, amb guitarres furioses i bateria contundent, on el protagonista fa el fatxenda: ell té una pistola i té el poder, i obliga algú a fer-li una fel·lació; i una veu que ressona «dispara, dispara, dispara».

Quan la violència ha assolit un nivell insuportable arriba A Warm Place. Un instrumental de música New Age. Un oasi de pau, relaxant com un bany d’aigua calenta. Un lloc que serveixi d’aixopluc a tant de neguit, a tanta desesperació. Però el protagonista ha anat ja massa lluny i «res no el pot aturar». La pau acaba just quan comença la percussió obsessiva d’Eraser a la que aviat s’afegeix una inquietant melodia. Gairebé podria ser un altre instrumental si no fos perquè al final del tema apareix la veu culpable del nostre home, conscient de què ha fet, cridant amb tota la seva ànima que algú l’esborri, «mata’m, mata’m» però els seus crits es perden sota una cacofonia infernal.

El ritme pesat de Reptile, amb els sons d’una criatura robòtica arrossegant-se i unes guitarres abrasives, generen un ambient opressiu on el desgraciat constata que només li queda una sortida per posar fi al patiment. Aquesta arriba a The Downward Spiral, penúltim tema. Reznor utilitza la tècnica de superposar dues capes sonores. De fons un brogit que barreja sorolls electrònics amb els crits de dolor i desesperació del protagonista; en primer pla, una melodia amb guitarra acústica, un to fúnebre on un narrador ens parla ja en tercera persona «No es pensava que fons tan fàcil/ va posar la pistola a la cara i bang!/ Molta sang per tan poc forat/els problemes tenen solució/tota una puta vida arreglada en un sol flash». L’epíleg arriba amb Hurt. Una preciosa cançó, una sentida balada, que serveix per a què el suïcida expressi el penediment per tot el mal que ha fet i que ja no pot reparar i si «pogués començar de nou, cuidaria de mi mateix, trobaria una manera...». Un tema interpretat amb una guitarra acústica sense més acompanyament que un subtil orgue i la bateria en la tornada. La tempesta electrònica ha acabat tot i que podem sentir de fons la reverberació i el crepitar de les màquines, que després d’una darrera pujada de tensió s’esvaeix lentament fins al silenci.

Nine Inch Nails a Woodstock '94. Fang, suor i rock and roll

Un podria pensar que un àlbum tan fosc, tan violent, tan malaltís aniria, després dels elogis de quatre crítics saberuts, al fons del calaix dels discos maleïts. No, The Downward Spiral on va anar directe va ser al número 2 del Billboard americà i en va vendre milions. És sempre difícil saber què fa que determinats discos siguin un èxit comercial i aquest n’és, almenys per a mi, un. És clar que una bona promoció (el single Closer tot i que censurat va tenir gran repercussió a la MTV) i una bona distribució ajuden i molt. La meva opinió és que, al final, són les cançons les que determinen la qualitat d'un treball. I quan a les cançons de The Downward Spiral li treus tots els efectes i tots els artificis fins a deixar-les despullades, t'adones de la seva grandesa. No en va, anys després un ja moribund Johnny Cash, llegenda del country i tòtem de la música americana, va fer una magnífica i emotiva versió de Hurt, fins al punt que quan Reznor la va escoltar va dir que ja mai més consideraria seva aquesta cançó. I parlant de promoció, l’apocalíptica actuació al festival del 25è aniversari de Woodstock segur que va marcar a foc una generació de fans que va descobrir aquell dia quin color té el pelatge del diable. Tot partint d’una proposta sonora revolucionària on la tecnologia juga un paper essencial, Nine Inch Nails és en directe un espectacle d'autèntic rock and roll, aquí no n’hi ha ninots amagats rere les màquines, hi ha músics de carn i os suant la cansalada. Si no en teniu prou amb l’actuació de Woodstock, us recomano que doneu un cop d’ull al documental sobre la gira de promoció de l’àlbum, Self Destruction Tour. 

The Downward Spiral és un disc difícil, diria que poc accessible, però alhora exerceix una atracció fascinant que ha captivat milions d’oients. Potser vosaltres podeu ser-ne un més si li doneu l’oportunitat.

Bifurca