News Of The World

News Of The World (EMI-Elecktra 1977)

Queen

Començo a escriure aquestes lletres després de veure la pel·lícula Bohemian Rhapsody (2017), una biografia de Queen centrada sobretot en Freddie Mercury, dirigida per Bryan Singer (ep, un dels productors és el gran Robert de Niro) i interpretada magníficament per Rami Malek en el paper de Mercury. Crec que és una bona pel·lícula amb molts encerts i grans moments, i que les llicències que es prenen (incorreccions de tipus biogràfic o desajustaments cronològics) no són massa estridents i beneficien el ritme d’una producció que dura dues hores i mitja.

Però no és l’objecte d’aquesta ressenya parlar de Bohemian Rhapsody. Em permet, però, situar el meu primer contacte amb Queen que curiosament va ser cinematogràfic. Era l’any 1981 i el meu pare ens va portar a l’estrena de Flash Gordon (1980) al meu germà i a mi al Palacio Balañá (sí, així, en castellà). Una peli que, malgrat tenir encara avui els seus fans, va resultar ser un nyap artístic i comercial. Jo, com que a aquelles edats no havia desenvolupat gaire l’esperit crític pel que fa al cinema, vaig gaudir d’allò més amb els homes falcó, el malvat emperador Ming, la guapíssima Ornella Mutti en el paper de princesa Aura i, no cal dir-ho, amb les seqüències d’acció a càrrec de l’heroi Flash Gordon (l’escena de la lluita on va tombant tots els dolents com si fos un partit de rugbi m’ha quedat gravada a la memòria per sempre més). Quan vaig tornar a casa, però, allò que més m’havia impactat era la banda sonora. Era Queen.

Així que pels volts de 1981 un preadolescent com jo és exposat a Flash's Theme i de propina al mega hit Another One Bites the Dust (només escriure el títol ja em vénen ganes de ballar) que havien estat publicats gairebé de manera simultània. L’efecte l’arrossego encara avui dia. A casa només disposàvem d’un radiocasset que permetia reproduir (i gravar!) cintes, de manera que durant els primers anys vuitanta l’accés a la música en general, i a Queen en particular, m’arribava via els singles que radiaven i que jo, atent a la tecla de REC, enregistrava en cintes reutilitzades una i mil vegades. D’aquesta manera i gràcies també a la tele que començava a emetre els videoclips vaig anar descobrint, a més de les esmentades, Under Pressure, Radio Ga Ga, I Want to Break Free, Hammer to Fall, petites joies de Queen de la primera meitat dels vuitanta. Quan a finals de la dècada ja giraven els vinils i els cd de A Kind of Magic (1986) i The Miracle (1989) al meu equip estèreo, tenia clar que, tot i els bons moments que havia passat amb les cançons “contemporànies” de Queen, la veritable joia de la corona era la música que havien fet als anys 70.

Que els Queen aconseguissin mantenir el nivell assolit en el passat als singles que van publicar a la dècada dels 80 diu molt a favor seu. Que aquelles cançons resistissin al costat de meravelles com Killer Queen, Bohemian Rhapsody, Tie You Mother Down, We Are The Champions, Don’t Stop Me Now o A Crazy Little Thing Called Love dóna una idea de la grandesa i el talent d’aquesta banda. Perquè això era Queen, quatre músics que individualment eren capaços de crear -no ja bones cançons- sinó hits destinats a trencar les llistes d’èxits arreu del món. Ara bé, la solidesa, l’originalitat, la contundència i l’estat de gràcia creatiu al que van arribar en els àlbums publicats, un darrere l’altre, durant vuit anys -des de Queen (1973) fins a The Game (1980)- han quedat com el súmmum artístic irrepetible de la banda de Mercury, May, Taylor i Deacon.

Queen passant fred durant la gravació dels clips
promocionals de News Of The Word.

Quan Queen entra als estudis per enregistrar el seu sisè àlbum l’estiu de 1977, ja és una banda reconeguda mundialment. Des de principis d’any i durant tres mesos han estat immersos en una gira americana on per primera vegada han tocat al mític Madison Square Garden de New York, la qual cosa suposa una fita en la seva carrera. Segurament influïts per la revolució punk que inflama els carrers de Londres, el grup decideix que el nou disc serà una mena de retorn als conceptes més bàsics. Això vol dir que menys harmonies superposades, menys barroquisme en les composicions, menys sobreproducció i més espontaneïtat i senzillesa en el tractament de les cançons. Bé, aquesta és la versió que té més consens entre la gent i té lògica perquè ells mateixos van repetir aquestes idees en moltes entrevistes de promoció de News of the World.

No dic que no sigui així -qui sóc jo per contradir-los- però encara que un dels segells característics de Queen com són les capes d'harmonies vocals s’hi han reduït de manera considerable i algunes excentricitats del passat han desaparegut, News of the World és el seu àlbum més ambiciós fins al moment. Deliberadament concebut per conquerir les audiències del món sencer. I això es fa palès només sonar la primera cançó, We Will Rock You. Tothom sap, perquè Brian May, el seu autor, ho ha explicat sempre, que la va escriure pensant com sonaria en un estadi amb tota la gent seguint el ritme amb els peus i picant de mans. O la segona, We are The Champions. Què deia Mercury? Doncs, això, que volia una cançó que fos com un himne que pogués cantar una multitud. No veig gaire actitud punk per aquí. Ep, que no és cap crítica, adoro aquestes cançons, la primera sòlida com una roca (la versió ràpida amb la qual obrien els concerts, és dinamita) i què dir de We Are the Champions. La balada definitiva de Queen, delicada en les estrofes, contundent quan arriba la tornada, un tema icònic que transcendeix la seva discografia i que pot cantar-la gent que mai ha escoltat un sol disc de Queen.

La que és punk de debò és Sheer Heart Atack, el que passa és que Taylor ja la tenia escrita, encara que no acabada, tres anys abans per al disc que porta el mateix títol, raó per la qual no va ser inclosa. El bateria aporta gairebé sempre el toc més rocker als discos de Queen i, tot i que cedeix la part vocal a Mercury en aquesta ocasió, s’hi torna a lluir amb aquesta peça accelerada com ja ho havia fet, per exemple, en Modern Times Rock and Roll, a l’àlbum de debut. El final abrupte de Sheer Heart Attack ens porta a All Dead, All Dead una depressiva cançó de May que ell mateix canta acompanyat al piano per Freddie, inspirada en la mort de… el seu gat! No vull menystenir l’amor que un pot sentir per les seves mascotes, però de vegades li donem massa transcendència al rock and roll fins que algú ens explica de què va en realitat una determinada cançó. 

John Deacon, conegut també com l’arma secreta de Queen per les comptades però estel·lars aportacions al repertori de la banda, és l’autor de Spread Your Wings. Ara mateix, mentre escric, trobo que és la millor cançó del disc. I tenint en compte el calibre de les composicions de News of The World sembla una opinió agosarada però, què collons, la mantinc. Una encoratjadora història sobre no deixar de perseguir mai els teus somnis amb una altra tornada «Desplega les teves ales i vola, vola lluny» perfecta. L’espectacular interpretació de Mercury, afegint emoció i dramatisme -alguna cosa molt fonda em toca cada vegada que escolto la intensitat amb què canta la frase «Nothing in this world, nothing, would make him stay»- i per si no n’hi ha prou, el vibrant solo de guitarra de May al final, engrandeixen aquesta cançó fins a l’infinit. 

Roger Taylor amb el llibre que va inspirar la portada del disc
alterada per l'artista original a petició de la banda

Fight From The Inside, rock dur amb toc funky -baix i bateria en primer pla- és la segona i darrera aportació de Taylor en aquest àlbum. I aquesta vegada no s’està de res. Canta amb la seva característica veu trencada, toca el baix, la bateria i la guitarra rítmica. Només May apareix per col·locar un riff aquí i allà. La resta de la banda, bé gràcies. Get Down Make Love ens mostra a Mercury com una gata en zel, miolant la seva frustració sexual «Cada vegada que estic calent, tu refredes, cada vegada que m’excito, tu ho vols aturar». Pobre Freddie… Musicalment les estrofes tenen color de blues, amb feedback i puntejos de la guitarra de May volant per sobre i redoblaments de bateria omnipresents, mentre que la tornada és rock and roll d’alt voltatge. Cap a la meitat del tema, apareix un interludi psicodèlic - l’he trobat, aquí està l’embrió de la banda sonora de Flash Gordon!, s’apropen les naus disparant rajos làser!- que pel meu gust està una mica fora de lloc, encara que en directe aquest passatge es revelaria com una part imprescindible del show pels efectes visuals que desplegaven a l’escenari durant la seva interpretació.

Sleeping on The Sidewalk té aquest sabor de blues anglès, tant és així que em recorden a John Mayall i els Bluesbreakers amb Eric Clapton a la guitarra tocant en algun club al swinging London dels anys 60. El tema és de Brian May i ell és qui la canta. No és un prodigi d’ originalitat, ni tampoc ho pretén. El que sí que és, però, és un exemple de l’espontaneïtat i naturalitat que deien perseguir en aquest disc. Enregistrat a la primera presa, com afirma orgullós May en una entrevista de l’època, a alguns els pot semblar un tema menor destinat a omplir el minutatge de l’àlbum; no és el meu cas, m’agrada el blues i m’agrada aquest so tan clàssic que caracteritza la cançó. El que no té gens de clàssic, almenys pel que fa al cançoner de Queen, és Who Needs You. Un tema en clau tropical, amb sons llatins, maraques i guitarres acústiques. Sóc capaç d’imaginar-me John Deacon amb la seva camisa de flors, prenent un daiquiri i pensat com fliparà la resta quan els porti aquesta cançó. Si he de ser sincer, diria que el tema no passa de curiositat, tot i la magnífica interpretació vocal -un cop més- de Mercury, i les harmonies vocals que també tenen el seu encant.

It’s Late, tercer single de News of the World, ens retorna als Queen a l’estil que els havia fet famosos fins al moment. Rock dur, riffs poderosos, cors vocals i contundència instrumental. És el tema més llarg del disc, i durant els sis minuts i escaig que dura aquesta història de tribulacions i dilemes entre dos amors, assistim a una exhibició coral de la banda en conjunt amb un final accelerat i rematat de manera espectacular per la bateria de Roger Taylor. Com a contrast amb aquest bombàstic final, la banda tria per tancar News of the Word, la deliciosa My Melancholy Blues, que no és un blues, sinó una peça de jazz i que si tanqueu els ulls, sentireu com Freddie Mercury es deixa posseir per l’esperit de la gran Billie Holiday. Acompanyat pel piano, i una discretíssima secció rítmica, Mercury demostra la seva categoria com a cantant, regalant-nos una interpretació superba, un exercici gimnàstic de tots els seus registres vocals, al servei d’una preciosa melodia. 

Un final perfecte per a un disc que tot i suposar un petit canvi -els grans canvis vindrien uns anys més tard- amb el que havien fet, ho van tornar a petar, i encara més, a les llistes d’èxits i de vendes. News of The World és probablement el meu disc favorit de Queen, tot i que, un mai no sap fins a quin punt pot fer asseveracions tan categòriques, havent-hi com n’hi ha, tants grans àlbums al seu catàleg per triar i remenar.

Bifurca