12x5

12x5 (London Records 1964)

The Rolling Stones

17 d’octubre de 1961. A l’estació de tren de Dartford -una ciutat dormitori de Londres- dos adolescents se saluden a l’andana. Havien anat a primària junts i ara, uns anys després es retroben. L’un va a classes de guitarra i la duu enfundada a l’esquena, l’altre porta sota el braç dos discos importats dels Estats Units, Rockin’ at the Hops (1960) de Chuck Berry i The Best of (1958) de Muddy Waters. Es miren, l’un mira la guitarra de l’altre i l’altre mira els discos de l’un. Una part important de la música popular i la cultura juvenil del món occidental de la segona meitat del s. XX té el seu inici en la trobada ferroviària de Mick Jagger i Keith Richards aquell dia.

1 de juny de 1964. Els Rolling Stones (Brian Jones, Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman i el sisè Stone, el pianista Ian “Stu” Stewart) posen el peu per primera vegada als Estats Units. La seva companyia Decca Records, que no vol repetir el fiasco d’haver deixat escapar els Beatles i que ja els ha editat tres singles i un EP, juga fort i accedeix a publicar-los un àlbum sencer. La jugada surt bé i l’elapé The Rolling Stones (1964) arriba al número 1 de les llistes britàniques. Seguint les petjades de la Beatlemania que havia començat un any abans, el següent pas és anar a conquerir el mercat americà en una gira de promoció de tres setmanes pels Estats Units.

Malgrat la seva joventut, els Stones no són uns xitxarel·los. Porten gairebé dos anys treballant-se els escenaris del Regne Unit amb un ritme d’actuacions frenètic. Així i tot, l’inici del periple americà no és gaire gratificant. En el decurs de la seva aparició al programa de televisió Hollywood Palace Show, el grup ha de suportar les befes del presentador, l’actor Dean Martin. Que no és que portin el cabell llarg, és que tenen el front estret i es pentinen les celles cap amunt, i altres comentaris per l’estil… ha, ha que simpàtic el molt imbècil. Les actuacions dels dies següents tampoc no els deixen gaire satisfets, però tot canvia quan el seu mànager els anuncia la sorpresa que té preparada. Dos dies reservats als Chess Studios de Chicago, ni més ni menys que els estudis de gravació on els seus ídols han enregistrat els discos i les cançons per les quals els Stones senten devoció. Així que durant el 10 i l’11 de juny la banda enregistra una quinzena de temes, clàssics del rock and roll, rhythm and blues, blues i soul, a més d’alguna composició pròpia. Per si no n’hi ha prou a l’excitació de gravar als mítics Chess, a les sessions assisteixen Chuck Berry, Muddy Waters i Willie Dixon (val a dir que encantats, per un costat de veure com aquests nois blanquets estan popularitzant la seva música i, per l’altre, pels xecs en concepte de drets d’autor que comencen a rebre).

Placa commemorativa de la trobada de Jagger i Richards a l'andana
de l'estació de Dartford

23 d’octubre de 1964. Inici de la segona gira americana. La popularitat dels Stones va en augment i London Records, filial americana de Decca, vol maximitzar el rendiment d’aquesta nova gira amb algun producte discogràfic. De manera que a correcuita es treu de la màniga un àlbum que es publicarà només als Estats Units l’endemà mateix de l’arribada de la banda. Titulat 12x5 (dotze cançons, cinc músics), el segon elapé americà dels Rolling Stones està fet a pedaços, sense cap coherència sonora ni seqüencial en les cançons. Tampoc li cal, 12x5 és un disc amb moments insuperables, farcit de clàssics atemporals i executat amb l’entusiasme juvenil d’uns músics que en aquell moment estan fent realitat el seu somni. 

London Records recopila sis temes enregistrats el passat juny als Chess Studios i que ja havien estat publicats al Regne Unit només arribar el Stones de la primera gira americana, en format single i EP (Five by Five, quina mania amb els títols que semblen exercicis de multiplicació!), i sis temes més gravats al llarg de l’any als Regent Studios de Londres. No és estrany que el primer que crida l’atenció és la diferència en la qualitat sonora, lògicament a favor dels Chess Studios. La banda va quedar al·lucinada amb les instal·lacions, els aparells de gravació i també amb els enginyers de so, acostumats a treballar amb el tipus de música que els Stones adoraven.

Però anem a pams. Dels sis temes gravats a Chicago que apareixen a 12x5, el primer que veu la llum és It’s All Over Now, que, poca broma, és el primer single que els Stones col·loquen al número 1 de les llistes del Regne Unit. Un sensacional rhythm and blues escrit per Bobby Womack que The Valentinos (o els Womack Brothers) havien publicat el mateix any i que, quan els pàl·lids anglesos l’escolten, immediatament enregistren la seva pròpia versió. Les reticències inicials de Womack s’esvaeixen quan l’èxit del single dels Stones el reporta un bon grapat de diners en concepte de royalties.

Around and Around, Confessin' The Blues i If You Need Me formen part també de la tongada enregistrada a Chicago. Rock and Roll, Blues i Soul amb majúscules. L’atreviment dels Stones amb aquestes composicions totèmiques és el que, més de cinquanta anys després, causa sensació. En Around and Around es mantenen més o menys fidels a la versió de Chuck Berry, tot i la injecció d’adrenalina rítmica baix-bateria-piano i la compenetració de les guitarres de Richards i Jones. No és el cas en Confessin’ the Blues on deixen de banda la versió original dels anys 40 i també l’enregistrada el 1960 pel mateix Berry, per inspirar-se en una versió ralentida a càrrec de Little Walter i marcar-se un blues antològic amb solo d’harmònica inclòs de Jagger. If you Need Me, original de Wilson Pickett i popularizada per Solomon Burke (preneu nota de la desfilada de colossos de la música que apareixen en aquesta ressenya) és passada un cop més per l’energètic sedàs Stone, amb Jagger i Richards harmonitzant veus en aquesta meravella soul que fins it tot inclou un passatge de gospel. 

Rolling Stones en acció. Chess Studios, Juny 1964, Foto: Bob Bonis

Dos temes més provinents de les sessions als Chess Studios tenen cabuda a 12x5, tots dos signats per Nanker/Phelge, pseudònim amb el qual la banda al complet signava les incipients composicions pròpies. I cap dels dos desentonen en absolut al costat dels temes ja citats. Empty Heart, un blues-rock amb un poderós riff de guitarra a càrrec de Richards; és veritat que més que una cançó acabada sembla una jam on els músics toquen a partir d’una idea, afegint instruments i sense importar gaire l’estructura però Empty Heart conté ja alguns elements que seran marca de la casa en la música Stone. Igual que 2120 South Michigan Avenue, un instrumental sembla que a partir d’una idea de Wyman on el protagonisme se l’emporta un cop més les improvisacions guitarreres de Richards i l’harmònica de Brian Jones. Concebut com un homenatge a Muddy Waters, escoltant-lo un pot reconèixer el germen de Midnight Rambler, tema icònic que gravaran anys més tard. Per cert, 2120 South Michigan Avenue és l’adreça dels estudis Chess de Chicago. Fi del misteri.

La resta de material que apareix a 12x5 són temes enregistrats als Regent Studios de Londres. Alguns ja havien estat publicats mesos enrere al Regne Unit i altres fan el seu debut discogràfic. Entre els primers tenim Good Times, Bad Times, aparegut com a cara B de l’exitós single It’s All Over Now. Una cançó escrita per Jagger-Richards, que a poc a poc anaven guanyant confiança, ja sense amagar-se sota pseudònims. Un country-blues on destaca per sobre de tot el magnífic treball a l’harmònica, un cop més, de Brian Jones. Un petit comentari abans que me n’oblidi. The Rolling Stones era el grup de Brian Jones. Contràriament al que creu molta gent, la banda no neix amb Mick Jagger i Keith Richards, aquests s’hi van afegir al grup de Jones quan el conegueren, impressionats pel domini de la guitarra, de l’harmònica i del seu fanatisme pel blues. Ell va ser qui va decidir el nom (inspirat en una cançó de Muddy Waters), qui va fer els primers contactes discogràfics i els tractes per les actuacions. Ell era qui apareixia sempre en un lloc prominent a les fotos promocionals, a les portades dels primers discos i a l’escenari tocant l’harmònica al costat de Jagger. És a partir que el mànager de la banda els diu que això de les versions està molt bé, però que, si volen continuar en el negoci, hauran de començar a escriure les seves pròpies cançons, que el talent de Mick i Keith per a la composició comença a desplaçar-lo del lideratge de la banda. Progressivament, Jones se n’aniria distanciant del grup fins al seu tràgic final l’any 1969.

Seguim. Time Is On My Side, un altre single d’èxit, aquesta vegada als Estats Units i la corresponent cara B Congratulations tenen cabuda també a 12x5. La primera és novament una versió d’un rhythm and blues que havia passat pràcticament desapercebut fins que els Stones, l’agafen, el sacsegen i li estampen el seu segell. Des d’aquell moment serà versionat per infinitat d’artistes. Congratulations, per contra, em fa recordar unes paraules de Jagger explicant que quan, juntament amb Richards, intentaven escriure les primeres cançons, només els sortien «crap ballads» (balades de merda) i com els va costar escriure el primer rock and roll (curiós, no?). Jagger no diu noms, però suposo que Congratulations pertany a aquesta categoria. Juntament amb la versió de The Drifters, Under The Boardwalk -que deu encapçalar el llistat de versions més insulses que mai hagin fet- és el punt més baix del disc.

El pols es recupera ràpidament amb Grown Up Wrong, un tema propi que mostra com el duo Jagger-Richards progressa adequadament. Blues-rock, ritme amb la bateria i picant de mans, Jones a la slide i fent el solo de guitarra i Jagger amb complex d’inferioritat en veure com ha madurat de ràpid la seva xicota. I per acabar, Suzie Q un altre clàssic dels cinquanta que els Stones acceleren i despatxen en menys de dos minuts. Una llàstima que sigui tan curt perquè la guitarra de Richards treu literalment espurnes. Tan bona és aquesta versió com l’original amb el llegendari James Burton (futur guitarrista d’Elvis Presley) i la que anys després farien els Creedence Clearwater Revival (potser la definitiva) de més de vuit minuts.

-Escolta, tampoc cal que ho donis tot que després sortim nosaltres...
-No patiu, faré una actuació més aviat relaxada, ja ho veureu. Foto: B.Bonis

Amb el suport de la segona gira americana de la banda, 12x5 va aconseguir arribar al número 3 de les llistes americanes. Estava clar que els Rolling Stones començaven a obrir-se pas també a l’altre costat de l’Atlàntic i la seva popularitat anava a més. L’aparició televisiva aquell mateix octubre a The T.A.M.I. Show, al costat d’artistes com The Beach Boys, Chuck Berry, Marvin Gaye o James Brown entre molts altres, va mostrar al país el potencial en directe dels britànics (encara que si voleu saber què és una força de la natura, mireu l’actuació de James Brown and the Famous Flames, el Godfather del soul va arrasar amb tot. Richards encara avui pensa que sortir a actuar després d’ell ha estat la pitjor errada artística en la carrera dels Stones). 

Molt abans que s’autoproclamessin The Best Rock and Roll Band in the World (sí, companys/es, ho foren), molt abans que publiquessin les obres mestres de finals dels seixanta i bona part de la dècada dels setanta, els Rolling Stones forjaren la seva música i la seva actitud prenent com a model els seus ídols. No té res de nou, tothom que s’inicia en la música ho fa això de fixar-se en la gent que admira. El fet important és que els models on s’emmirallaren els Stones eren autèntics titans, artistes i músics en el sentit més gran del terme. Perquè com li va dir un dia Keith Richards a un periodista «Jo he vist els més grans motherfuckers en acció, ARTISTES com Solomon Burke, James Brown, Otis Redding, Sam Cooke, Bobby Womack… he vist a tots aquests GENIS treballant, entens què et dic?… Prefereixo mil vegades qualsevol d’aquests cabrons als Rolling Stones, ho entens?». Doncs això. 

Bifurca