To Bring You My Love

To Bring You My Love (Island Records 1995)

PJ Harvey

Després de rebre els elogis de la premsa especialitzada i del públic pel seu disc de debut Dry (1992), la britànica Polly Jean Harvey va fer un pas endavant amb la publicació del seu segon àlbum, Rid Of Me (1993). Vista la repercussió d’aquest treball -no en va ja publicat pel segell multinacional Island Records-, el pas es convertia en un salt que li obria les portes de l’estrellat i el reconeixement mundial. Produït pel gurú de la música alternativa, Steve Albini (que entre molts altres artistes havia treballat amb els Pixies i mesos després ho faria amb Nirvana), Rid Of Me és un disc cru i directe, una descàrrega de fúria. Un disc aspre, auster en la instrumentació, guitarra-baix-bateria i prou, i que estilísticament es mou entre el blues, el punk i el grunge. Històries de desamor, sexe, pèrdua, retrets i sarcasme desgranades per l’expressiva veu de la Harvey, de vegades fràgil, de vegades esmolada. Tot i que algunes lletres estan basades en vivències pròpies, ella sempre ha negat que es tracti d’un disc autobiogràfic. «M’agrada sacsejar a qui escolta els meus discos, per això escric cançons malaltisses i brutes». 

Dos anys després arriba la reinvenció amb el nom de To Bring You My Love. Per al seu tercer disc, Harvey canvia de músics, de productor, de sonoritat i fins i tot d’imatge. On abans era Albini, ara és Flood (Nine Inch Nails, U2…) qui s’encarrega de la producció juntament amb John Parish, un vell conegut de la britànica; els músics que l’acompanyaven en els seus discos anteriors, han estat substituïts per gent com Joe Gore i Mick Harvey, músics de Tom Waits i Bad Seeds (la banda de Nick Cave) respectivament. La sobrietat instrumental i l’atac sonor donen pas a una sonoritat molt més elaborada, amb la incorporació de guitarres acústiques, teclats, marimbes, vibràfon i instruments de corda com el violí, la viola i el cello; i ara la Polly Jean -o el seu personatge- llueix vestits de setí, tones de maquillatge i pestanyes quilomètriques.

S’equivoca qui esperi trobar a To Bring You My Love l’agressió sonora de Rid of Me, encara que Meet Ze Monsta i Long Snake Moan sonin abrasives. Tot és ara més subtil i la riquesa en la instrumentació es mostra idònia per a les melodies que Harvey construeix i alhora permet que exploti tots els seus registres vocals. La categoria i personalitat dels músics que intervenen al disc beneficien, i de quina manera, el resultat final. Veient el full de serveis dels artistes que hi col·laboren, està clar que l’àlbum per força ha de ser de qualitat. Algunes influències són evidents com ara les de Captain Beefheart o Leadbelly, mentre que un fil de vegades imperceptible de referències religioses recorre l’àlbum. El que no canvia és l’actitud de la PJ, ni les lletres de les cançons, encara més viscerals i trasbalsadores. To Bring You My Love és un cant a les passions: les elevades com l’amor i el sexe, però també les baixes com el despit i l’assassinat.

Portada del Ruta 66. PJ Harvey al
Festival de Glastonbury 1995

«He jagut amb el diable, maleït a Déu, abandonat el cel, per portar-te el meu amor» canta PJ Harvey en el tema homònim que inaugura el disc, a través d’un riff tenebrós, que surt del no-res i que progressivament es va apoderant de l’oient. Un blues que avança reptant lentament, que podria haver estat escrit seixanta anys enrere per Robert Johnson, i que la Polly Jean converteix en el seu Crossroads particular. Mentre la diva arrossega una per una les paraules amb la veu lleugerament distorsionada, apareix una línia tènue d’orgue que dota el tema d’una aura espectral que a poc a poc es va esmorteint, igual que la veu, igual que aquest riff que ja t’ha arrelat ben endins. Meet Ze Monsta arriba com un bulldozer i ho escombra tot; un ritme pesat i guitarres cruixents perquè la Harvey ens parli sense embuts de la primera trobada amb l’amant «estic preparada per trobar-me amb el monstre aquesta nit». I’m Working For The Man anticipa el que mesos després seria el duet amb el princep de les tenebres Nick Cave i la cançó Henry Lee del disc de l’australià, Murder Ballads (1996). Potser és el tema més experimental de l’àlbum, amb un volum sensiblement més baix que la resta de les cançons i amb els greus en primer pla, narra la història en primera persona del que pot ser un assassí psicòpata que surt a la nit amb el cotxe a la recerca de dones, disposat a complir un mandat diví. 

La dona abandonada que prega perquè l’amant i pare del seu fill torni a casa és el tema de C’mon Billy; però més enllà del que ens pugui transmetre la suggerent veu de Harvey, el que llueix de debò en la cançó és la magnífica instrumentació. Guitarres acústiques, instruments de corda per donar relleu a aquesta preciosa peça. Difícil triar quina és la millor cançó de l’àlbum, però sens dubte una bona candidata. Igual que Teclo, un altre blues, extreta de la mateixa pedrera que To Bring You My love, només que aquesta té una melodia encara més captivadora i una tornada irresistible; escolteu com canta «Let me ride, just let me ride, on your grace for awhile» i, si no sou capaços d’emocionar-vos, és que sou morts. La tempesta torna amb Long Snake Moan -el gemec de la serp-, i també la PJ Harvey més libidinosa que barreja imatges bíbliques -com no, la serp- i visions perverses «en el meu somni, t’ofegaràs». Una altra vegada un ritme pesat, instrumentació saturada i una atmosfera densa creada per guitarres que tallen com un ganivet.

Down By The Water, primer single de To Bring You My Love, amaga sota l’aparença d’una faula la terrible història d’un infanticidi, la d’una mare que ofega la seva filla. Curiós, com a mínim, que una cançó que parla d’un fet tan truculent fos escollida per promocionar l’àlbum. O no. La Polly Jean ha explicat que quan va signar per Island Records va assegurar-se de tenir tot el control artístic. Tema amb reminiscències del blues i de la música tradicional americana, va incorporant instruments a mesura que progressa, com el violí i la viola, per acabar amb Harvey agafant en préstec la lletra d’un tema folk de Leadbelly de principis del segle XX i xiuxiuejant als peixos del fons de riu que li tornin la filla. Genial, inquietant, pertorbadora i ancorada en els clàssics, em trec el barret davant del talent i el bon gust de la britànica. No sé si considerar I Think I’m a Mother, la següent cançó un epíleg de Down by The Water, el tema de la maternitat torna a aparèixer, però aquesta vegada amb un missatge indesxifrable sobre una percussió i un riff minimalista i greu, tant, que sembla un baix quan en realitat és una guitarra. Harvey torna a aparèixer amb la veu distorsionada en aquesta peça fosca i misteriosa.

La meva entrada al concert (abril 1995) i un parell
de CD singles amb temes extra

PJ Harvey remata l’àlbum amb dues cançons majúscules. A Send His Love To Me, demana al vent que li porti els petons del seu estimat des d’allà on sigui. Una cançó sobre com és de llarga l’espera del retorn de la persona estimada, una meravellosa tonada folk on tornen a destacar els arranjaments de corda. I The Dancer, el tema final del disc, amb tot el dramatisme a la veu amb el que és capaç de cantar, PJ, ens regala una interpretació antològica -aquests sospirs, aquestes inflexions de veu- de la dona ferida, la que ha viscut la felicitat de l'amor i l’ha perduda. Un final, ho sento pel tòpic, apoteòsic.

Un petit apunt per acabar. La irrupció de PJ Harvey en l’escena musical va generar, juntament amb el reconeixement del seu treball, tot un seguit de comparacions amb una gran rocker dels setanta, la Patti Smith. Harvey de seguida va contestar de manera molt clara que l’única raó d’aquesta comparació era pel fet que les dues eren dones. I tenia tota la raó, el rock and roll, com a reflex de la nostra societat, és masclista, almenys en el sentit que predomina el gènere masculí entre els que s’hi dediquen. Per això i pel fet que les dones hi són encara en minoria, quan despunta una artista de seguida es busca la comparació amb una altra. I ja ho va dir la PJ, «no penso en el gènere quan escric cançons». I sabeu per què? Perquè les coses de les quals parla Harvey poden ser les mateixes que les que canta Dylan, Leonard Cohen, Neil Young i tants altres artistes, dels quals els crítics no se solen recordar quan miren d’establir paral·lelismes amb una artista de la personalitat i el talent de PJ Harvey.

P.S. Els enllaços corresponen bé als clips oficials, bé a versions en directe de les cançons del disc que PJ ha anat interpretant al llarg de la seva carrera. En aquest darrer cas, la qualitat d’imatge i so pot no ser perfecta, però sí que ho són les interpretacions.

Bifurca