Draw The Line

Draw The Line (Columbia 1977)

Aerosmith

Sí, Aerosmith, què? O és que us penseu que aquesta banda que s’ha passat els darrers vint-i-cinc anys fabricant en sèrie balades ensucrades ha estat sempre tan inofensiva? És normal que els amants del rock arrufin el nas quan pensen en els vídeos d’aquests singles embafadors fins a la nàusea. De vegades penso que fan les cançons aquestes amb els clips ja pensats, de manera que és abans el vídeo que la cançó. Estratègies comercials, suposo. Però fa molt, molt de temps, durant la dècada dels setanta Aerosmith era la banda de rock and roll de capçalera d’una generació de nord-americans -a Europa foren menys coneguts, tot i que encapçalaren el Festival de Reading de 1977- i el seu èxit fou descomunal. Amb un estil que venia a ser un encreuament entre els Stones (semblança física a banda) i Led Zeppelin, els bad boys de Boston, com eren coneguts, rebentaven estadis, tenien un directe atòmic i venien milions de discos. I no, no tenien precisament el favor de la premsa (almenys al principi), sempre a punt per acusar-los de ser una còpia americana dels Rolling Stones. Tant és, però, el que pogués dir la premsa quan bandes com Nirvana, Metallica, R.E.M, Guns N’Roses o Pearl Jam per citar algunes, s’han declarat fans de la banda i reconegut l’impacte que Aerosmith ha tingut en la seva música.

A principis de 1977 la banda de Steven Tyler (veu, harmònica, piano), Joe Perry i Brad Whitford (guitarres), Tom Hamilton (baix) i Joey Kramer (bateria), havien arribat al cim de l’èxit i popularitat. Havien estat reconeguts com la banda de l’any i el seu disc Rocks (1976) -per molts el millor de la seva carrera- havia venut en un tres i no res un milió d’unitats (amb el temps n’arribaria a quatre). Havien estat nou mesos de gira ininterrompuda i l’expectació generada per la seva visita al Japó aquell gener per fer set concerts amb totes les entrades venudes, havia estat definida com una nova Beatlemania.  Un cop finalitzat el tour japonès, tothom que era a prop de la banda tenia clar que era l’hora d’aturar màquines, perquè el ritme frenètic de les gires, la pressió de l’èxit i el salvatge rock and roll way of life que portaven els músics els estava passant factura d’una manera alarmant. D’una banda l’addicció del grup al complet a les drogues dures els feia cada cop més incontrolables, de l’altra, la font d’on treien les idees semblava que s’havia assecat. Dit d’una altra manera, la banda estava exhausta, sense inspiració i les tensions internes -sobretot entre Tyler i Perry- no auguraven res de bo.

Steven Tyler i Joe Perry. Toxic Twins en acció

Però lluny de concedir un descans a la banda de rock estrella del seu catàleg, Columbia no va voler treure el peu de l’accelerador. Al contrari, la seva intenció era continuar munyint la vaca que tants bons resultats oferia i ja tenia dissenyat el full de ruta per a 1977. Un nou àlbum, una nova gira pels EUA, una altra per Europa i de propina un disc en directe a final d’any per fer caixa a les festes de Nadal. A més, Columbia va pensar que per mantenir allunyada la banda dels excessos, el millor era fer una mena de concentració com si fos un equip de futbol. El lloc escollit no podia ser més extravagant: Un antic convent de 300 habitacions, conegut com The Cenacle, situat al camp enmig del no-res a l’estat de Nova York.

El que s’ha explicat de les setmanes que Aerosmith i el seu productor i home per a tot Jack Douglas van estar a The Cenacle, descriu un panorama dantesc. Hi ha una frase del mateix Douglas que ho il·lustra a la perfecció «People were shooting, butllets were flying». Drogues, armes, rallies nocturns amb els cotxes esportius terroritzant els veïns dels voltants… com Joe Perry va reconèixer anys després havien deixat de ser músics que prenien drogues per convertir-se en drogoaddictes que intentaven fer música. Escenes hilarants com Perry despertant a les quatre o cinc de la tarda i aixecant un dit per demanar un «black russian, please» servit al moment pel personal del bar que tenien muntant al convent, o surrealistes com Tyler paranoic gravant secretament els altres membres de la banda mentre assajaven, convençut que planejaven alguna cosa contra ell. Cinc paios fora de control i, el pitjor de tot, el deteriorament de les seves relacions personals, principalment entre el motor creatiu de la banda Steven Tyler i Joe Perry, es traduïa en què aquest parell només tenia tres cançons a l’hora de començar a enregistrar el nou àlbum.

La sort és que dos d’aquests temes eren Draw The Line i I Wanna Know Why, que un darrere l’altre, entren directament en la categoria d’imprescindibles en la discografia d’Aerosmith. Draw the Line, el tema, posseeix un dels riffs més brutals de la col·lecció Joe Perry -i això amics, no és cap fotesa- que combinat amb la slide condueix a un clímax on Tyler posa la veu al límit en una mostra de potència vocal que, malgrat les circumstàncies, conservava intacta. Dono per descomptada la ironia del cantant en això de «saber on traçar la línia» doncs és evident que en aquella època era incapaç de seguir el seu propi consell. I Wanna Know Why té el sabor d’un bourbon anyenc, de rock and roll de la vella escola, amb un piano que s’obre pas entre el so poderós de les guitarres de Perry i Whitford. I fins aquí la inspiració conjunta dels toxic twins, malnom amb el qual els va batejar la premsa jugant amb l’analogia Jagger-Richards, coneguts com els glimmer twins. Dic fins aquí, perquè el tercer tema que portaven, Get it Up, tot i tenir un bon riff no acaba d’enlairar-se (he, he, Tyler canta sobre una mala nit, tot repetint «Can’t Get It Up») i sembla que dóna voltes sense acabar d’anar enlloc.

Tyler a Douglas: Dona'm una cançó i ràpid

I arribats a aquest punt, és la segona unitat d’Aerosmith, Kramer, Hamilton i sobretot Brad Whitford i el productor Jack Douglas els qui treuen les castanyes del foc. Whitford, guitarra rítmic sovint eclipsat tant en l’àmbit compositiu com escènic per la ferocitat guitarrera de Perry, és qui pren la batuta musical. Douglas, que com he dit abans tan aviat fa de director musical, com d’encarregat dels arranjaments, com toca la mandolina si cal, li dóna un cop de mà amb les lletres a un Tyler que es passava els dies col·locat a la seva habitació. Es Douglas qui aporta la lletra de Critical Mass -un tema només correcte- i qui escriu a mitges amb Tyler la de Kings and Queens, una de les millors cançons de l’àlbum gràcies també al treball de Whitford que en absència de Perry s’encarrega de les guitarres rítmica i solista. Potser Kings and Queens sona una mica pretenciosa - la presència de sintetitzador i mandolina-, allunyada del so macarrònic i brut típic dels Aerosmith, però sens dubte és un dels punts àlgids de Draw The Line. 

The Hand that Feeds és una altra composició que manté el nivell del que s’espera dels Aerosmith clàssics, i que s’aguanta sobre una juganera línia de baix de Hamilton i uns magnífics puntejos de guitarra, un cop més, a càrrec de Brad Whitford perquè tal com va dir Joe Perry «aquell dia jo em devia quedar al llit». Tampoc és que la cosa millorés gaire el dia que va decidir sortir de l’habitació i presentar-se amb un tema propi, Bright Light Fright, a la sala on assajaven i enregistraven. La cançó no va agradar a la resta, però el guitarrista es va sortir amb la seva i finalment es va gravar, això sí, cantant-la ell, perquè Tyler es va esfumar. Inspirada en els Sex Pistols - així la va definir l’autor- no és la millor cançó que ha escrit Joe, però té un ritme accelerat, un saxo trepidant i s’agraeix l’energia que li posa el toxic twin. 

El funk de Sight for Sore Eyes serveix per recordar-nos com són de bons els Aerosmith quan es deixen portar per aquest ritme. Declarats fans de James Brown -Tyler li deu almenys la meitat del seu estil vocal i escènic- la discografia dels del Boston està puntejada de temes propis i versions d’aquest estil musical. I sí, van gravar el darrer tema, la versió de Milk Cow Blues que ja feien en directe, perquè no tenien res més i havien de completar minutatge per poder acabar el disc, però particularment adoro aquest tema. És sentir l’inici amb aquestes guitarres vibrants i començar a moure els peus i el cap fins que no acaba. 

Promoció del nou disc d'Aerosmith. Draw The Line (1977)

Nou temes, trenta-cinc minuts de música després de gairebé un any per enregistrar un àlbum. No és que els àlbums anteriors fossin més llargs però els enllestien en un parell de mesos. Aerosmith aquell 1977 no en donava per a més. Publicat finalment al desembre, Draw the Line és un disc irregular d’una banda en estat de xoc, o millor dit en estat catatònic, però encara resisteix bé al costat dels seus quatre predecessors. Per a alguns és el darrer disc que es pot considerar un clàssic, per a altres és el principi de la fi. L’any següent continuarien de gira, encapçalant festivals multitudinaris i venent milions de discos, però la banda estava ja fora d’aquest món. Com a mostra d'aquesta situació, una anècdota: Aerosmith que encapçala el mastodòntic festival Texxas Jam convida per fer el bis a Ted Nugent. Interpreten -de puta mare, tot s’ha de dir- Milk Cow Blues. Quan anys després en una entrevista els pregunten què tal l’experiència de tocar amb Nugent, Tyler i Perry responen que mai no ho han fet. «Però si CBS va publicar un vídeo del festival», comenta el periodista. «Un vídeo? On és la nostra pasta?» responen els toxic twins.

Un any després, a l’acabar un concert i després d’una monumental batussa entre els membres de la banda (incloses les dones) Perry abandonava deixant a mitges la gravació del nou àlbum Night on the Ruts (1979). Whitford ho faria un any després. Hauria de passar gairebé una dècada perquè uns Aerosmith desintoxicats retornessin per la porta gran, en una mena de segona joventut, a finals dels anys vuitanta amb dos grans discos, Permanent Vacation (1987) i Pump (1989). El que va venir després ja és conegut, clips insuportables a la MTV, balades insulses, indumentàries ridícules...El pitjor de tot és que Aerosmith sembla renegar del seu passat, la prova és que els fantàstics vídeos que recullen actuacions de l’època gloriosa com Texxas Jam o Video Scrapbook no s’han reeditat en DVD o Blu-Ray (jo els conservo tots dos en VHS) i estan descatalogats. Doneu-ne un cop d’ull a aquests tresors, escolteu els discos que van gravar als anys setanta i us en fareu una idea de com fou de gran aquesta banda.

Bifurca