Communiqué

Communiqué (Vertigo-Warner Bros.1979)
Dire Straits

A principis dels vuitanta les fonts de coneixement musical per a un adolescent amb pocs recursos econòmics eren limitades. Internet era un somni més futurista que Blade Runner i les revistes musicals eren un luxe, de manera que quedava la tele amb programes com Popgrama, Musical Express i Aplauso, i com no, la ràdio. N’hi havia que eren més afortunats i comptaven amb germans grans que els il·lustraven sobre la bona música (o no, tot s’ha de dir), però era la colla dels amics la via idònia per a la socialització del gaudi i el coneixement musical. L’entorn també hi comptava i en un barri de l’extraradi de Barcelona les opcions eren a) Chichos, Chunguitos, etc. i b) el heavy de Iron Maiden, Judas Priest, i la nova fornada del metal britànic. Descartat anar picant de mans pel carrer tot entonant reflexions presidiàries, el meu problema era que tampoc no em sentia atret per la indumentària exigida per a un fan del heavy. Deixant de banda el problema que em suposava a casa dur jaquetes texanes sense mànigues plenes de pegats amb calaveres i cinturons de bales (del cabell llarg ni en parlo, perquè a mi em creixia cap amunt), la veritat és que no acabava de connectar ni amb l’estètica ni amb aquella música que en aquell moment trobava massa estrident i repetitiva. 

És veritat que, gràcies a la ràdio, jo ja havia descobert pel meu compte Start Me Up (Rolling Stones), Another One Bites The Dust (Queen), The Logical Song (Supertramp) o Roxanne (Police), per posar uns exemples contemporanis i alternatius a les dues categories esmentades més amunt i que m’atreien molt més. Però eren una mena de plaers privats que no tenia amb qui compartir entre la meva colla, la qual menyspreava olímpicament qualsevol gènere que no fos el metàl·lic. De manera que vaig continuar seguint el meu propi criteri a la recerca de nous estímuls musicals.

Va ser en aquell temps que em va caure a les mans una cinta gravada, ni etiquetes portava, amb una música que em va captivar a l’instant. Vaig trigar uns dies a ubicar el nom d’aquell grup i l’àlbum de què es tractava. Eren els Dire Straits, i aquella música encisadora provenia del disc en directe Alchemy (1984). Durant els mesos següents el meu radiocasset no va conèixer cap altra cinta que aquesta; una mica més endavant va entrar a casa un equip de música amb tocadiscos, el qual va anar engolint un darrere l’altre els discos que aconseguia localitzar i comprar.

Només dos mesos després de la publicació del seu primer àlbum, l’excepcional Dire Straits (1978), Warner Bros que havia olorat el potencial de vendes de la banda -sobretot per l’èxit del seu single Sultans of Swing- ja els havia facturat en avió cap a les Bahames a enregistrar el segon. Imagineu-vos el contrast per a aquests quatre que només feia un any tocaven en pubs londinencs el seu rock sense estridències, una mica de blues, una mica de soul, una mica de country i allunyat del punk que dominava l’escena musical del moment, trobar-se ara gravant en un paradís caribeny. Coses del negoci musical: si vens discos, catifa vermella, si no, ja pots ser bo que seguiràs sent un pària.

Mark i David Knopfler durant la gravació de Communiqué.

L’opinió generalitzada de Communiqué -que enguany fa quaranta anys, collons com corre el temps!- és que no passa de ser un clon a la baixa del disc de debut; fins i tot els més exigents clamen que les cançons de Communiqué podrien ser perfectament temes descartats del primer disc. I després estem els que pensem que aquest tros de disc és una meravella absoluta i que, pel que a mi respecta, li dóna cinquanta mil voltes al supervendes i sobrevalorat Brothers in Arms (1985), per exemple. I sí, és clar que s’hi assembla a Dire Straits. La llàstima és que Making Movies (1980) i Love Over Gold (1982) no s’hi assemblin també. No m’enteneu malament, m’agraden molt aquests darrers, tenen cançons excel·lents i en certs aspectes són superiors, però el so bàsic i despullat, la senzillesa i l’espontaneïtat dels dos primers discos no els trobo en els àlbums posteriors.

Certament Communiqué no té el nervi del seu predecessor, ni tampoc conté els temes emblemàtics del següent, Making Movies -el primer disc que vaig comprar amb els meus diners!-. Les seves virtuts cal cercar-les en uns altres paràmetres. Potser sí que Lady Writer, l’únic single de l’àlbum, sembla un intent de repetir la fórmula de Sultans of Swing i Follow Me Home, recorda bastant a Six Blade Knife, però Communiqué amb el seu to reposat, farcit de mitjos temps, té prou consistència i entitat pròpia com per a ser despatxat com una obra menor en la discografia de la banda de Mark Knopfler.

Només sentir el primer tema, Once Upon a Time in The West que, abans d’endinsar-se en el blues té una introducció que podria signar Ennio Morricone, l’autor de les bandes sonores les pelis de l’oest de Sergio Leone, un ja pot copsar que sona millor que l’àlbum de debut. El salt qualitatiu de gravar en un estudi top com són els Compass Point Studios i sobretot amb productors reputats com Barry Beckett i Jerry Wexler dels Muscle Shoals Sound Studios, s’havia de notar per força.

Les dues cançons més tristes del disc, i les meves preferides també, venen seguides. News, la història d’algú que sembla viure al límit, al qual la dona no pot convèncer que canviï de vida i que acaba protagonitzant «una línia a les notícies» en referència a un final fatal. Gran interpretació vocal de Knopfler afegint-hi la càrrega emocional que requereix el tema. Igual que a Where Do You Think You’re Going, que va guanyant intensitat a mesura que avança i és rematada amb un magnífic duel de guitarres dels germans Knopfler (una llàstima que David abandonés la banda durant la gravació de l'àlbum següent. Communiqué, en canvi, sona festiva i relaxada alhora; sempre que l’escolto la relaciono amb la portada, tropical, com qui pren un mojito a la platja contemplant la posta de sol.

L’esmentada Lady Writer obre la cara B. És el tema més accelerat de l’àlbum i pel meu gust, el més intranscendent. Publicat en single sense gaire fortuna, tot i que ho intenta, no resisteix la comparació amb l’exitós Sultans of Swing. No és que sigui una cançó dolenta, les guitarres dels Knopfler hi són ben presents i els cors tampoc estan gens malament, però està clar que no compleix les expectatives que la Warner esperava en fer-los gravar precipitadament aquest segon àlbum. Per un moment quan Mark comença a cantar Angel of Mercy, una altra gran cançó del disc amb una tornada d’aquelles que entren soles i després costen de sortir, hom pot pensar que podria ser perfectament Bob Dylan. En una altra ocasió potser comentaré la posterior col·laboració de Knopfler en alguns discos del geni de Duluth, però és innegable el deute que el líder dels Dire Stratis té amb Dylan pel que fa a l’estil vocal. 

Contraportada del disc i -reliquia particular- single de Lady Writer.  

Abans he dit que vaig escoltar durant mesos el doble en directe Alchemy. El que no sabia llavors és que dels tres temes que van quedar fora del disc un n’era Portobello Belle. Una llàstima perquè jo li hauria fet lloc en un tres i no res, si cal carregant-me algun altre (Two Young Lovers seria la meva victima propiciatòria). M’haguera agradat sentir en viu aquesta preciosa oda a una noia irlandesa, Belladona, que tracta de deixar enrere el seu passat. La cançó està ambientada en el carrer londinenc de Portobello, molt conegut pel seu mercat, encara que podria referir-se també al nom d'un pub de la zona. Es pot trobar una versió editada d’aquest sobrant d’Alchemy (poc més de quatre minuts quan durava més del doble) al recopilatori Money for Nothing (1988). De totes maneres continuo preferint la senzillesa de la versió original, amb aquests teclats que embelleixen encara més la cançó, cortesia del productor Barry Beckett, acreditat al disc com B. Bear.

Single-Handed Sailor i el seu inconfusible riff sobre el que descansa tot el tema ens mostra la facilitat que tenia Knopfler per construir bones cançons. Sense artificis, allunyades de qualsevol pretensiositat, guitarra principal i rítmica ben conjuntades, bones melodies i sempre amb aquell toc tan característic -i que amb els anys va anar quedant pel camí- dels primers discos de Dire Straits. Com a curiositat, la guitarra de Single-Handed Sailor sempre m’ha recordat a la de Another Brick in the Wall (Part 2) de Pink Floyd. Communiqué s’acomiada amb la relaxada Folow Me Home, amb el seu ritme hipnòtic per sobre de la remor de les onades arribant a la platja. Un final perfecte que és a la vegada un resum de l’esperit que presideix tot el disc. Una col·lecció d’excel·lents cançons que encaixen com si fossin les peces d’un puzzle i que li donen un caràcter unitari.

Dire Straits van continuar fent discos durant la primera meitat dels vuitanta i el seu èxit fou creixent. Amb Brothers in Arms (1985) van tocar sostre comercialment parlant -vaig arribar a avorrir Money For Nothing, sonava a tota hora i a tot arreu- encara que exceptuant el superb tema que dóna el títol al disc, a mi la resta em deixa bastant fred. De fet a partir d’aquí vaig començar a allunyar-me progressivament dels Dire Straits alhora que descobria sons i bandes més estimulants per a la meva ànima ja posseïda pel rock and roll. Però discos com Making Movies, Alchemy, o el que ocupa aquesta ressenya quedaran per sempre més en la meva memòria de la mateixa manera que un recorda el primer amor.

Bifurca