Ready An' Willing

Ready An’ Willing  (Liberty-United Artists 1980)

Whitesnake

Una de les coses que més m’agrada de tenir un blog és que, a banda de dir-la ben grossa de tant en tant, em permet parlar de discos que el pas del temps ha anat deixant al calaix de l’oblit. És una mena de selecció natural aplicada a la cultura. Passa amb els llibres, amb l’art i, és clar també amb la música. Són les obres mestres, els treballs superlatius, els que sobreviuen, els que passen a la generació següent. La resta, i incloc fites memorables en qualsevol disciplina, està condemnada a desaparèixer tard o d’hora, a ser enterrada sota el pes del temps. És cert que existeixen les reedicions, però sense un públic que conegui aquestes obres quedaran inexorablement arraconades.

Tot això venia pensant jo mentre passejava el dit pels prestatges on tinc desats els vinils - i que qualsevol dia hauria de posar-me a ordenar- en veure la quantitat de bona música de la qual avui dia ni se’n parla, ni se n‘escolta, o almenys a mi m’ho sembla. Compte, que Ready An’ Willing, el disc on el meu dit es va aturar, no és que sigui un desconegut com tampoc ho és Whitesnake, és només que em faig creus de pensar que algú a qui li agrada el rock and roll es pugui perdre aquesta joia per no conèixer de la seva existència.

Parlar de Whitesnake és fer-ho de David Coverdale. I parlar de Coverdale és referir-se a la perseverança amb majúscules. Un petit repàs a la seva biografia ho demostra. Deep Purple havia fet implosió el 1973 en el zenit de la seva popularitat -qui no tingui Made in Japan (1973) a casa ja pot marxar… bé es pot quedar si ara mateix se’n va a l’espotifai aquest dels collons i posa Highway Star a un volum adequat perquè l’escoltin els veïns de la façana del davant- i amb la sortida de Ian Gillan necessiten un cantant. Un desconegut Coverdale amb vint-i-dos anyets veu l’anunci, envia una cinta i és escollit de manera immediata. La revifada dels Purple amb la nova formació és un fet però no va més enllà de dos àlbums i de l‘abril de 1975 quan Blackmore, cofundador i líder de la banda -encara no heu escoltat el solo de Highway Star?- plega. Però Coverdale no pensa llençar la tovallola. Convenç Jon Lord, l’altre líder, de cercar un nou guitarrista -el genial i prematurament desaparegut Tommy Bolin-, publiquen un darrer disc -Come Taste the Band (1975)- i aguanten un any més fins que arriba el final, la primavera de 1976.

Tres dies abans del darrer concert dels Purple, Coverdale ja ha signat un contracte discogràfic i ha contactat amb el guitarrista Micky Moody per engegar la seva carrera en solitari. Partint gairebé de zero però determinat a tirar endavant malgrat la poca promoció i els escassos mitjans, enregistra un parell de discos en solitari i es treballa els escenaris britànics amb una banda de músics locals amb els quals dóna nom al seu projecte, Whitesnake. S’inicia, doncs, una nova etapa en la carrera musical de David Coverdale en la qual a poc a poc, com si fos una escala va pujant esglaó rere esglaó, disc a disc, concert a concert, sempre en sentit ascendent, Això es tradueix en discos que cada cop tenen millors cançons i… millors músics. Sí, perquè als dos guitarristes Bernie Marsden i Micky Moody i al baixista Neil Murray, aviat s’hi afegeix el gran Jon Lord, teclista de Deep Purple. I quan és el moment d’enregistrar Ready An' Willing (tercer àlbum, quart si comptem l’EP Snakebite (1978); si us interessa un original, sort en la recerca) apareix l’element definitiu, el bateria Ian Paice, un altre ex-Purple. La millor formació que mai ha tingut Whitesnake està ready and willing...

La banda fa mesos que està de gira, de manera que està rodada i ben compacta per a plasmar a l’estudi el seu discurs de rock and roll de tota la vida sempre amb un peu en el blues. El so de les guitarres de Marsden i Moody tenen tot el que poden desitjar els amants del rock dur però alhora roman allunyat de qualsevol virtuosisme. Els teclats de Jon Lord disputen el protagonisme a les guitarres i Paice a la bateria omple tots i cadascun dels forats que puguin quedar amb el seu estil espectacular. Coverdale, mestre de cerimònies, amb aquella veu profunda tan personal, deixa anar els seus missatges testosterònics (cada cop que el sentiu dir love heu de traduir sex, que és al que s’està referint l’home en el 99,9% dels casos) en la millor tradició del cock rock setanter.

Whitesnake 1980. Coverdale, Marsden, Murray, Paice
Lord i Moody. Acabeu les birres i a l'escenari.

És lògic pensar que amb aquesta formació de luxe, Ready An’ Willing sigui el millor disc de Whitesnake. I qui ho negui, que m’ho digui al carrer... vull dir a la secció dels comentaris. Feu la prova. Si heu quedat a casa amb els amics, o senzillament teniu un dia d’aquells que no t’acabes de trobar, feu-lo sonar. I quan acabi el trio d’asos inicial Fool For Your Loving -Sweet Talker- Ready An’ Willing tindreu una altra cara i els amics us preguntaran qui cony són aquests paios que sonen tan bé. Perquè no n’hi ha per a menys, Fool for Your Loving (recordeu la regla de traducció esmentada més amunt) és la prova que sense perdre un bri d’autenticitat rockera pots col·locar un single a les llistes d’èxits, i Sweet Talker és material explosiu amb el tàndem guitarrer Moody-Marsden que no dóna treva, tot i que el solo va a càrrec de Jon Lord. Curiós com els únics moments que em recorden vagament a Deep Purple és quan apareixen les tecles inconfusibles de Lord, i és que un no es troba cada dia amb algú com Blackmore i els seus riffs supersònics com els de Speed King o Burn o granítics com Black Night o Smoke on The Water.

Però tornem a Whitesnake, que encara van entrar un altre single a les llistes amb Ready An’ Willing, el tema que dóna nom a l’àlbum i que signa la banda al complet. Coverdale juga amb el soul i se’n surt de meravella gràcies també al treball de la banda. La melòdica Carry Your Load aixeca una mica el peu de l’accelerador i permet el primer -i l’últim- respir, perquè en acabar arriba una de les perles del disc, la balada bluesera Blindman. Coverdale ja l’havia enregistrada per al seu primer àlbum en solitari Coverdale’s White Snake (1977) i segurament va pensar que no podia permetre que una joia com aquesta passés desapercebuda. De manera que la torna a gravar per al nou disc i el resultat és excel·lent. Un cant a l’amistat -sí, el nostre home de tant en tant mostra altres inquietuds- que es va construint lentament i va guanyant en intensitat fins a arribar al clímax, on la veu poderosa cedeix a un magnífic solo de Marsden que, a la vegada, serveix de pont perquè Coverdale hi torni per rematar la cançó de manera portentosa.

Uns acords folkies serveixen d’introducció a la zeppeliana Ain’t Gonna Cry no More Today; Lord acompanya amb les tecles la veu solista encalmada fins que arriba la tempesta. La bateria de Paice marca aquest sobtat canvi de ritme i els riffs de guitarra retrunyen. Ara Coverdale canta la mateixa melodia però en un registre més exigent, cosa que fa sense problemes; La cirereta la posa Micky Moody amb un gran solo utilitzant la tècnica de la slide guitar tan pròpia del blues. I al blues és on acaba arribant tota banda de rock and roll que es reconegui com a tal, perquè és en el blues on tot comença. I Whitesnake es retrata amb Love Man, seguint els patrons clàssics en un tema d’alta intensitat lasciva, i vinga homenatges a Muddy Waters i a Willie Dixon i que, noia, sóc el teu Hoochie Coochie Man (que si no ho sabeu, ja us ho dic jo que es refereix als atributs masculins en l’argot del blues), i un altra vegada Moody a la slide que torna a lluir-se. 

Coverdale (Moody en segon terme) abans
de lliurar-se al culte a la laca i el cardat de cabells

Entre l’ambient festiu a l’estudi, aquest piano i aquest ritme tan rocker, Black and Blue és un tema que podria aparèixer perfectament a qualsevol disc dels Faces -juraria que Coverdale imita deliberadament la veu de Rod Stewart en les estrofes- i no desentonaria. Ideal per aixecar els ànims si la festa decau, Black and Blue garanteix que no queda ningú assegut al sofà. I per acabar, homenatge al sexe femení - s’ha de reconèixer que per ser tan monotemàtic, les seves lletres estan molt currades - amb l’explícita She’s a Woman. Un tema potent per tancar el disc, on el pes es reparteix entre la formidable bateria de Paice i una altra vegada l’orgue de Lord que ara sí de manera inequívoca evoca els seus millors moments a Deep Purple.

Si heu arribat fins a aquí ja us haureu adonat que Whitesnake no eren precisament un exemple d’originalitat, més aviat anaven a la seva. Eren els temps del punk, la new wave i el heavy metal, però Coverdale continuava ancorat en el rock clàssic i el blues. Aquell mateix any encapçalarien el cartell del Festival de Reading i amb Ready An' Willing l’èxit començava a trucar a la porta. Un parell d’anys més tard Whitesnake ja era una banda consolidada comercialment al Regne Unit i a Europa. Però Coverdale ja tenia pensada la propera jugada: l’assalt al mercat americà. I a fe de Déu que ho va fer. De manera radical, va despatxar la banda i la va canviar de dalt a baix. Adéu a les patilles, els bigotis, els barrets i les ulleres graduades; hola a les cabelleres rosses, els pentinats amb tones de laca i les jupes de cuir de disseny. Adéu al blues i hola al heavy metal que tan de moda s’havia posat a l’altra banda de l’atlàntic durant la segona meitat dels 80. Hola a la MTV i als vuit milions de discos venuts de l'àlbum Whitesnake (1987) només als EUA, en el que seria una reformulació absoluta del so i la imatge de la banda. Res a dir, Coverdale havia treballat de valent per aconseguir el reconeixement i l’èxit, i sempre ha triat el seu camí. Personalment no puc passar de la primera cançó d’aquell disc, però això no té gens d’importància. El que per a mi sí que la té, i molta, és que quan poso Ready An’ Willing al tocadiscos i comença Fool For Your Loving, les preocupacions d’aquesta vida són una mica menys.

Bifurca