Brick by Brick

Brick by Brick (Virgin 1990)

Iggy Pop

Les llums s’apaguen a la discoteca Studio 54 de Barcelona. En la foscor només se sent una remor que barreja expectació i nervis. És una nit freda de febrer, però la suor ja amara els cossos dels congregats. El meu germà i jo, joves i valents com som, ens hem obert pas fins on hem pogut cap a les primeres files. Com més endavant més aferrissada és la defensa de cada centímetre quadrat. I ara estem a escassos metres de l’escenari a les fosques. Quan el riff eixordador de Raw Power barrina les nostres orelles esclata la bogeria. Onades humanes ens desplacen com titelles, de dreta a esquerra, cap endavant i cap endarrere. En un segon el meu germà, que és al meu costat, desapareix de la meva vista. Quan miro cap endavant la llum que es projecta sobre l’escenari mostra un individu amb el tors nu que es retorça convulsament, com en un atac d’epilèpsia, posseït per la força que emana d’un dels temes mítics de la discografia Stooge.

Durant els següents noranta minuts Iggy Pop, canta, balla, brama, esbufega, toca la guitarra, s’esgarrapa, sagna, s’arrenca pèls del pubis que reparteix entre les primeres files, estimba la guitarra contra la bateria, entre cançó i cançó ens adreça frases de cinc paraules de les quals quatre són fuck, i per damunt de tot dona una lliçó del que és un concert de rock and roll combinant una exhibició física colossal amb un repertori que només està a l’alçada dels més grans.

Iggy venia a promocionar l’àlbum Brick by Brick, publicat el juny de l’any anterior, en el decurs d’una gira europea des de meitat de gener fins al concert a la Sala Olympia de Paris el 15 de març. Un concert filmat i publicat oficialment en DVD amb el titol Kiss My Blood el qual, ja us ho dic ara, us convertirà en el moment que el poseu al reproductor, si és que encara sou infidels.

Després d’una llarga carrera i una dècada, la dels vuitanta, amb discos diguem poc lluïts, Iggy fitxa per la multinacional Virgin i publica el seu millor disc potser des de New Values (1979). Bé perquè Virgin no vol errar el tret, bé perquè Iggy està en un moment de gràcia tant físic com mental, producte de la maduresa - Iggy i maduresa en una mateixa frase, sona estrany- o totes dues coses alhora, Brick by Brick sembla destinat a ser una aposta segura. 

Des de la magnífica portada de l’autor de còmics Charles Burns, Brick by Brick combina comercialitat i contundència de manera mestrívola. Algunes de les cançons de l’àlbum igualen els grans moments de la seva discografia -el material Stooges queda fora d’aquesta consideració-, i les col·laboracions dels artistes del moment aporten el toc de reclam a un públic potencial que va més enllà de la parròquia pròpia de la Iguana de Detroit; això que en diuen ara d’eixamplar la base. Iggy canta millor que mai, i en la seva faceta de lletrista hi caben des de reflexions sobre la societat americana actual, fins a les obligades referències a la trilogia típica de sexe, drogues i rock and roll.

Iggy amb Slash i Duff McKagan de Guns n'Roses

Brick by brick és un disc variat: O com diuen els crítics musicals seriosos, eclèctic. Iggy va incloure la cançó Living on The Edge of The Night que havia format part de la banda sonora de la pel·lícula Black Rain (la de Ridley Scott, amb Michael Douglas i Andy Garcia), que sens dubte aporta el necessari toc comercial. Els artistes viuen de vendre discos, d’acord? Si a més ets capaç de col·locar un vídeo a la MTV que ajudi a tenir un hit -encara que sigui modest- a les llistes d’èxit, encara millor. Que Candy esdevingués un single d’èxit es deu en bona mesura a la participació de Kate Pierson (vocalista del grup B-52), la qual posa la seva magnífica veu en un duet amb Iggy que funciona a la perfecció. No cal dir que aquests dos temes van sonar a la ràdio aquell 1990 contribuint força a la promoció i vendes de l'àlbum.

La de Kate Pierson no és l’única col·laboració al disc. Els Guns N’ Roses Slash (guitarra) i Duff McKagan (baix) són convidats per als temes més durs de l’àlbum. Iggy sap el que el seu públic espera d’ell i no decep. La inicial Home -una de les millors cançons de Brick by Brick-, Butt Town i aquestes històries urbanes que tant li agraden a Iggy, l’explícita -i no especialment brillant, tot s’ha de dir, Pussy Power- i la coescrita amb Slash, My Baby Wants to Rock and Roll, conformen l’aportació rockera dels dos gunners. Un altre dels temes durs del disc és Neon Forest - potser el meu favorit, quin gran riff! - on Iggy, que toca la guitarra en gairebé tots els temes, es reparteix la feina amb el guitarrista «oficial» del disc Waddy Wachtel, mà dreta de Ketih Richards quan l’Stone grava en solitari.

Tampoc és que tot siguin flors i violes amb Brick by Brick. La insulsa balada Midnight Lady i Starry Night no passaran a la llista de memorables, més aviat els considero prescindibles i que no aporten res a la qualitat del disc. Potser altres els trobin excelsos, són coses dels gustos personals. 

Si els temes rockers constitueixen la columna vertebral del nou treball discogràfic d'Iggy Pop i, no ens enganyem, els més celebrats del disc, són els mitjos temps els que porten aquest àlbum a un nivell d’excel·lència que Iggy no havia aconseguit en molts anys. El regal de John Hiatt -un talent de la música americana- Something Wild, és això, una magnífica cançó i temes com I Won’t Crap Out, The Undefeated i sobretot Main Street Eyes ens mostren el vessant més intimista d’Iggy Pop, això sí, sempre conservant el nervi i amb composicions de primera. L’acústica Brick by Brick, tota una declaració d’intencions «estic construint una casa on pugui pensar, on tingui equilibri i dignitat… on ningú no em pugui fer mal...i l’estic fent a la meva manera, amb el que crec. Així que no em toquis els ous, l’estic fent maó a maó», completa l’àlbum que va suposar el renaixement d’Iggy Pop la dècada dels noranta i que va tenir continuació amb l’excel·lent American Caesar (1993).

Entrada i retall de diari amb la crònica del concert. Febrer 1991

Amb els llums oberts de la sala, un cop acabat el concert, busco el meu germà. El veig venir cap a mi amb un somriure i tots dos ens mirem amb aquella expressió de «woa, quina passada». La massa tumultuària (he, he) del principi del show se l’ha endut cap endavant a tocar de l’escenari. Li pregunto rient si ha agafat cap pèl de l’entrecuix de l’Iggy i em diu que no, però sí que ha caçat al vol una pua llençada pel guitarrista. Aquests dies, gairebé trenta anys després, n’hem parlat d’aquell concert memorable i les sensacions continuen intactes. Com diria Keith Richards, jo he vist els motherfuckers més grans en acció (bé, uns quants), i també «he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser». I a banda de citar els clàssics us puc dir que el concert de la meva vida va ser aquest. Vaig tornar a veure a Iggy Pop un parell de vegades més i va ser espectacular, però aquella nit de febrer de 1991 a Studio 54 vaig veure la llum.

Sempre estaré agraït a Brick by Brick, doncs, perquè em va donar l’oportunitat de poder veure per primera vegada Iggy Pop en concert. Això sense desmerèixer gens ni mica la magnífica col·lecció de cançons incloses a l’àlbum. Un grapat d’elles van sonar aquella nit - Neon Forest, Butt Town, Home, My Baby Wants to Rock’n’Roll, Brick by Brick, Candy, potser alguna més- al costat de joies immortals stooges com Raw Power, Search and Destroy, No Fun, I Wanna Be Your Dog…. Sempre penso que en algun lloc del meu cervell deu estar emmagatzemat l’arxiu d’àudio i vídeo dels concerts als quals he assistit. Si la ciència un dia em digués que existeix la possibilitat de recuperar-ne només un, no ho dubtaria ni un moment.

Bifurca