The Southern Harmony and Musical Companion

The Southern Harmony and Musical Companion (Def American 1992)

The Black Crowes

L’altre dia us parlava dels Guns N’Roses i la reacció que van provocar en un ampli sector de la crítica, la qual els acusava de no aportar res innovador al panorama musical alhora que se’n fotia d’ells dient que semblaven sortits del túnel del temps.

Això era perquè encara no havien sentit a parlar dels Black Crowes!

Per l’amor de Déu! Al costat dels Black Crowes, els Guns N’Roses eren el súmmum de la modernitat. Almenys els Gunners havien incorporat a la seva música la influència del punk i, encara que portaven grenyes i fulards, la seva imatge era de dolentots i provocadors. La banda dels germans Robinson, al contrari, semblaven aliens als canvis musicals i estètics dels darrers vint-i-cinc anys. Pantalons de campana, camises florejades, jupes amb vores desfilades i aspecte de hippies acabats d’arribar de Woodstock en furgoneta multicolor i finestretes fumejant cannabinols. I pel que fa a la seva música, diria que no n’havien sentit a parlar mai de la vida de conceptes tan de moda als anys noranta com ara fusió, mestissatge, crossover, grunge o rock alternatiu. I sabeu què? No els hi feia cap falta. 

Perquè lluny d’aquells que opinen que la música que s’escolta a The Southern Harmony and Musical Companion era (és) un anacronisme, per a mi és tot el contrari. És música atemporal; aquest disc data de 1992 però podria haver-se enregistrat vint anys enrere. Quin és el problema? Potser el tenen aquells que veuen i viuen la música com una moda. No és el meu cas, jo cerco altres paràmetres en la música per poder gaudir-la i ja us asseguro que la variable «actualitat» no té cap incidència. Qui deixaria d’escoltar Charlie Parker, Billie Holliday, Muddy Waters o Chuck Berry per aquesta raó?

Com ja he comentat alguna vegada, vaig viure l’eclosió del rock alternatiu, del grunge i tota la música basada en la fusió d’estils, rap, funk, etc. que dominava l’actualitat musical de finals dels vuitanta i bona part dels noranta. Vaig obrir els ulls i les orelles amb Blood Sugar Sex Magik, amb Surfer Rosa, amb Rage Against The Machine, Soundgarden, Pearl Jam, Nirvana i un llarguíssim fotimer de discos i bandes. I enmig d’aquest remolí, al seu rotllo, completament desconnectats d’aquesta moguda, van aparèixer uns paios de Georgia, estat del sud dels EUA. Els Black Crowes recollien el llegat dels seus veïns, els immortals Allman Brothers i els Lynyrd Skynyrd, el barrejaven amb el dels Rolling Stones, Led Zeppelin i The Faces i obtenien un producte memorable, essent The Southern Harmony and Musical Companion llur màxima i més brillant expressió.

Els Robinson Brothers. Chris (veu) i Rich (guitarres)

Rock i blues, guitarres elèctriques vigoroses i acústiques melancòliques, pianos, harmòniques i cors de senyores negres i grosses que canten com els àngels conformen un disc sense data de caducitat. Tot això i més és el que trobareu en el segon àlbum dels Black Crowes. Deu cançons amb sabor a bourbon anyenc, alienes als temps i les modes. I a la vegada, quatre singles a dalt de tot de les llistes, prova que, de vegades, la qualitat i la comercialitat van de la mà. Impossible girar-li l’esquena a un disc que respira autenticitat pels quatre costats.

Sabreu de què parlo tan bon punt l’agulla entri en contacte amb el primer solc del disc (sóc de l’època del vinil, jo) i la guitarra de Rich Robinson dibuixi l’esquelet de Sting Me. Un riff que podria signar qualsevol dels grans mestres del negoci i que precedeix la banda al complet en una entrada típicament rockera. L’aiguardentosa veu de l’altre Robinson, Chris, troba la resposta a cada vers per unes coristes que excel·leixen. La guitarra solista de Marc Ford i el ritme trepidant on despunta un magnífic piano, fan la resta. Apugeu el volum per assaborir aquesta entrada triomfal de The Southern Harmony and Musical Companion i deixeu-vos portar per aquesta masterclass de rock and roll que és Sting Me. És clar que si no us heu cansat de ballar com uns hippies (mireu els vídeos, mireu-los) podeu continuar amb el millor tema que els Black Crowes han gravat en sa vida, Remedy. Les mateixes coordenades no corregides però sí augmentades. Monumental. Més guitarres desbocades, més feeling sureny, més riffs apoteòsics, més soul a càrrec de les celestials veus de les senyores negres i grosses que posen el contrapunt a la veu rugent de Chris Robinson...Cinc minuts i escaig de pura glòria rockera.

Si l’one-two punch que són les dues primeres cançons de l’àlbum et deixa fred, no insisteixis, no passa res, els Black Crowes no són per a tu. Per a la resta, esteu d’enhorabona. Els germans Robinson, a més, us deixaran recuperar l’alè amb el preciós mig temps, a cavall entre el country i el blues que és Thorn in My Pride. Les guitarres acústiques, l’orgue i els bongos porten el pes de la cançó, puntuats per fulgurants arrancades guitarreres que aviat retornen el tema a la calma inicial. Bad Luck Blue Eyes Goodbye. Què espereu amb aquest títol? Doncs, és clar, una balada blues que posa els pèls de punta. En la millor tradició dels Lyrnyrd Skynyrd, els Black Crowes recullen llur testimoni i ens esclafen amb aquesta dramàtica exhibició de sentiment on Robinson, sempre acompanyat per les excepcionals veus femenines, s’esquinça la veu i l’ànima. Tanca la cara A Sometimes Salvation un altre blues-rock turmentat, amb les poderoses guitarres de Rich Robinson que va marcant el tempo amb un riff que s’arrossega i sobre el qual Marc Ford retorça la seva guitarra en un solo que és un lament. Ah, Chris Robinson sona més Rod Stewart que mai. Deures: repassar la discografia sencera dels Faces i la del ros vocalista en solitari (almenys la dels anys 70).

Moda Retro: The Black Crowes 1992

Hotel Illnes és, com us ho diria, bé és com m’imagino com deu ser transitar per les inacabables carreteres del sud dels Estats Units, sentint les harmòniques i la slide guitar, la tradició rockera dels estats del sud, la música amb arrels profundes…Sí, nosaltres ens hem reubicar i triar paratges nostrats com la plana de Lleida, o la Segarra o els aiguamolls de l’Empordà. No és el mateix, però és una cançó perfecta per posar-la al cotxe, carreteres solitàries, apujar el volum i gaudir de la puresa de la música i de la sensació de benestar que aquesta ens pot arribar a donar.

El riff pesat de Black Moon Creeping ens presenta uns Black Crowes que ara sonen com una banda de rock dur. Distorsió i pedal wah wah a les guitarres. I una tornada accelerada que gràcies a la presència dels cors femenins té sabor a gòspel i que a més acaben el tema com si es tractés d’un espiritual. El so dens i dur continua a No Speak No Slave, atenció al solo hendrixià de Marc Ford, perquè és espectacular. Aquesta vegada i a diferència de Black Mon Creeping, el tema no acaba de manera pausada i espiritual; al contrari, ho fa amb la banda a tota castanya i Ford, que no n’ha tingut prou amb el solo d’abans, completament desfermat en una orgia guitarrera que matarà de plaer a l’afició.

L’àlbum s’acaba però encara ens ha d’oferir un altre dels grans temes de l’àlbum, My Morning Song. Una cançó que sembla un compendi de les ensenyances que els germans Robinson i companyia van mamar de petits. La força i empenta d’un riff i un ritme 100% Led Zeppelin -no en va Jimmy Page va trucar els Black Crowes anys després per a una gira conjunta, tot i que la cosa no va acabar bé- una tornada que sembla sortida de Sticky Fingers dels Rolling Stones, un pont amb veus angelicals cortesia de ja sabeu qui, que va in crescendo fins a l’explosió final, la tornada que culmina el tema amb la banda donant-ho tot. Una demostració de força, talent i respecte als clàssics. L’anècdota la posa el tema final, una alentida versió de Time Will Tell de Bob Marley -aparegut a l’àlbum Kaja (1978)- que un cop passada pel sedàs dels Black Crowes, sona com si l’haguessin enregistrat una tòrrida i humida nit asseguts a les escales d’un porxo de, posem Nova Orleans, amb les guitarres acústiques i uns bongos als genolls, mentre beuen cerveses i fumen maria.

Relíquia a la vista: la meva entrada pel concert de 1995

Per alguna raó que no sé explicar me’ls vaig perdre quan van tocar al Zeleste l’any 1992, just acabat de sortir l’àlbum. Per sort, «la nostra» va enregistrar el concert pel programa Sputnik i podeu veure’l aquí pràcticament sencer. The Southern Harmony and Musical Companion és, pel meu gust i pel que he llegit hi ha força consens, el millor disc dels Black Crowes. Però si no els coneixeu, teniu on triar en una no gaire llarga però excel·lent discografia. Quan finalment vaig poder veure’ls va ser un parell d’anys després, al Pavelló de la Vall d’Hebró presentant un altre pes pesant de la seva discografia, Armorica (1994). Més hippies que mai, confesso que vaig acabar una mica tip dels llargs passatges instrumentals i d’una eterna rendició de She de Gram Parsons que no acabava mai. Com si fos per compensar, van finalitzar el concert amb una versió de Remedy de la qual les parets de l’infame pavelló -ho dic per l'acústica-  encara deuen tremolar.

Bifurca