Mule Variations

Mule Variations (ANTI- 1999)
Tom Waits

A finals de la dècada del segle passat Tom Waits no tenia ja res a demostrar. La seva carrera musical iniciada a principis dels anys 70 com a pianista ebri de blues i jazz, referint històries de perdedors, prostitutes i desheretats de la terra, havia fet un tomb espectacular amb l’inici de la dècada dels 80. Obsessionat amb la percussió, les seves cançons apareixien ara cada cop més nues i sense els arranjaments orquestrals del passat, nous instruments entraven en escena, les seves lletres havien virat cap al surrealisme i el conjunt resultant esdevenia marcià, innovador, original i trencador. La trilogia Swordfishtrombones (1983) - Rain Dogs (1985) - Franks Wild Years (1987) és el Necromicó particular de Waits on queden documentades les seves ensenyances i sobre la qual es fonamenta una genial trajectòria artística (sense desmerèixer la molt recomanable primera etapa). Bone Machine (1992) donava continuïtat a aquest trio d’asos guanyador. Waits havia traspassat la barrera d’artista de culte per a convertir-se en el personatge més interessant de l’escena musical del moment.

No és estrany que l’anunci de la publicació d’un nou àlbum, després d’un silenci de set anys -només interromput per The Black Rider (1993), un àlbum de cançons escrites i interpretades pel musical del mateix nom dirigit per Robert Wilson- generés tanta expectació. A més de l’àlbum, s’anunciaven una sèrie de concerts pels EUA/Canadà (no gaires) i Europa (encara menys, i a Catalunya res). Tenint en compte que Waits havia deixat de fer gires a finals dels vuitanta, podeu imaginar com de feliços i contents estàvem els seus fans.

Mule Variations, àlbum doble, té tot el que podem esperar d’un disc de Waits. Des de l’inici brillant amb el tema més rocker del disc, Big in Japan, sabem que el nou treball no decebrà. Rock industrial, balades al piano, cants tribals, blues rural, gòspel, històries surrealistes, contes terrorífics i sorolls de tota mena, entre els quals cal incloure, a més dels habituals, els facturats ara per un DJ amb el seu plat giratori. Tot embolcallat amb la veu d’algú que sembla que als matins glopeja amb productes de neteja. Instrumentació austera, molta percussió i estilísticament tots els terrenys que Waits ha transitat en el passat hi són presents. I per damunt de tot, molt, però molt blues. Jo diria que més que mai.

La fascinació del rodamón per les vies del tren.

Un gènere aparentment tan tancat com el blues, en el qual sembla que no és possible sortir d’uns canons estrictes, ve Waits i el gira com un mitjó. Aquest paio és un innovador del blues! Que fàcil seria seguir els sagrats esquemes dels cànons establerts, però un geni com Tom Waits no triarà mai el que és obvi. Escolteu Lowside on the Road, aquesta sonoritat greu, aquesta cadència amenaçadora, la instrumentació mínima, l’atmosfera densa. Fins i tot quan sonen blues més o menys ortodoxos com Get Behind The Mule o Chocolate Jesus, sempre apareix algun element, alguna cosa que abans no hi era i que és el segell distintiu del nostre home. A la primera, un homenatge a Robert Johnson, el que és un tema que podria haver estat gravat amb el mateix Johnson a la dècada dels trenta (si no fos per la qualitat sonora excepcional de Mule Variations) es converteix, gràcies a la subtil però omnipresent percussió en una peça estranya, misteriosa, fosca. A la segona -que hi ha més rural que sentir el cant d’un gall al llarg d’un blues?- Waits demostra com amb una mínima instrumentació pot treure’s del barret un tema memorable. Sumeu-li una grandíssima exhibició a l’harmònica de tota una llegenda del gènere com Charlie Musselwhite i tindreu una de les millors cançons del disc.

Un altre blues, aquest tocat pel ritme del rock and roll, Cold Water o la celebració de la vida de rodamón «vaig néixer per vagar, alguns cerquen el Sant Greal, però no hi ha res millor que caminar per les vies del tren». Magnífica la guitarra del seu habitual Marc Ribot, el qual també es llueix a Black Market Baby, peça on Waits torna a demostrar la seva capacitat per transformar un blues en una experiència surrealista per a l’oient. 

A banda de la quota de blues llunàtic, Waits mostra la seva faceta més melòdica amb una tongada de balades al piano algunes de les quals, diguin el que diguin certes crítiques que he llegit aquí i allà, estan al nivell de les millors que ha escrit. Algunes com ara la superba Take It With Me -qui no cau rendit davant de tanta bellesa?- són més o menys explícites declaracions d’amor a Kathleen Brennan, la seva dona, còmplice i coautora d’un grapat de cançons des dels temps de Swordfishtrombones (1983). En entrevistes Waits s’ha referit a ella com «l’amor de la meva vida, no hi ha ningú en qui confiï més pel que fa a la música o a la vida». Brennan és segurament també la destinatària de les romàntiques Picture in a Frame i House Where Nobody Lives, així com de la que va ser escollida com a single promocional de Mule Variations, Hold On, una balada amb l’aire -només l’aire, perquè és molt difícil apropar-se’n- de clàssics com Downtown Train o Jersey Girl. Waits també posa el seu piano al servei d’històries de ficció que barreja amb elements autobiogràfics en temes com Pony, un rodamón exhaust que espera trobar el camí a casa. I també a fets reals com a Georgia Lee, una nena de dotze anys pobra i negra desapareguda i trobada després morta davant la indiferència general: «Per què Déu no hi era mirant? Per què Déu no hi era escoltant? Per què Déu no era allà amb Georgia Lee?»

«Diuen que sóc un melancòlic. Aquest costat melancòlic de les meves cançons prové del vi. L’altra meitat del meu ésser és salvatge. M’agrada cridar, picar de peus… m’agrada fer escàndol, tocar els tambors fins que em sagnen les mans i em pixo als pantalons…» Així s’expressava Waits en un full promocional. Un no sap mai que hi ha del cert en les històries que explica perquè forma part del seu encant. Llegiu qualsevol entrevista que li facin i l’home en si sembla un personatge de les seves cançons. Però trobo que això que diu en la cita de més amunt, s’ajusta molt a la naturalesa de la seva música. Així són les cançons dels seus àlbums, melancòliques i salvatges. I de vegades les dues coses alhora i moltes més. I així salvatge és com l’imagino a l’estudi enregistrant jams d’estils inclassificables com Filipino Box Spring Hog, en la qual entre percussions tribals i veus distorsionades sembla que ens vol explicar la recepta de com rostir un porc; o Eyeball Kid, una bogeria sonora que presenta tot l’arsenal d’efectes sonors, samples, etc. amb una no menys psicòtica lletra que parla d’un nen deforme que treballa al circ i que Waits l’ha definitit com autobiogràfica(?).

Ja m'agradaria poder penjar una foto d'una entrada d'un concert seu.

Però on el talent de l’artista es mostra en tota la seva esplendor és en la, pel meu gust, peça clau -o una d’elles- de Mule Variations. Podria ser una història vulgar sobre un veí tafaner, però el geni de Waits, converteix una situació quotidiana, ordinària, en un tema fascinant. What’s He Building? No és una cançó, posem que és un monòleg musicat. En realitat, la música són uns quants sorolls, cops, portes que es tanquen, campanes, remors, petjades i per damunt de tot, la veu. Waits dona forma a una història inquietant a partir de les conjectures que fa sobre la vida del seu veí d’escala. «Què hi està construint allà? Alguna cosa ens amaga, què són tots aquests paquets que envia? I aquest soroll darrere la porta? Juraria que he sentit algú gemegar en veu baixa…» Les pauses, les inflexions de la veu, els efectes sonors confereixen al tema una aura terrorífica. «No té amics, però rep un munt de correu, i he sentit que l’altra nit era al terrat fent senyals de llum. I quina és aquesta cançó que sempre xiula?» Quan Waits finalitza el tema xiulant una melodia ha aconseguit l’efecte de fer-te deixar tot el que estaves fent, completament atrapat pel magnetisme de la peça.

Mule Variations acaba de la millor manera, amb un tema que ben segur passa a ampliar el llistat de clàssics de Tom Waits. Come on Up to the House és segurament una mena de compendi de tot el que hem escoltat al llarg dels setanta minuts que dura l’àlbum. Piano, saxo, harmònica i un gòspel que va guanyant en intensitat i que acabaràs per cantar acompanyant amb el peu cada cop de la bateria. 

Començava aquesta ressenya dient que l’any 1999 Waits ja no havia de demostrar res. Alguns, referint-se a Mule Variations, han afegit que també havia ja perdut la capacitat de sorprendre. No n’estic gens d’acord. Amb aquest àlbum Waits no només va demostrar que continuava en estat de gràcia creativa, sinó que a més evidenciava la capacitat de continuar experimentant, canviant i oferint noves mostres del seu excepcional talent. Però, suposem per un moment que tenen raó aquells que veuen un esgotament de Waits en la capacitat d’innovar el seu estil. Amb meravelles com Mule Variations, qui necessita ser sorprès? Jo no.

Bifurca