Street Survivors

Street Survivors (MCA 1977)

Lynyrd Skynyrd

El 20 d’octubre de 1977 l’avió en el qual viatgen Lynyrd Skynyrd s’estavella després que els pilots intentin un aterratge forçós en quedar-se l’aparell sense combustible. De resultes de l’impacte, moren els dos pilots, un dels mànagers del grup, el cantant i líder de la banda Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines i la seva germana Cassie, integrant de The Honkettes, el cor femení que acompanya la banda. La resta de membres de Lynyrd Skynyrd pateix greus ferides que comportaran seqüeles importants tant físicament com psíquicament. És el final de la més potent, visceral i enèrgica banda que ha donat l’estil conegut com a Southern Rock.

Perquè, és clar, abans que ells ja hi eren els màgics Allman Brothers amb la seva imatge de hippies que vivien en comuna i el seu blues rock impregnat del soul i jazz. Però els Lynyrd Skynyrd, malgrat compartir moltes coses amb ells com ara la passió per les guitarres, l’amor per la terra (els estats del sud) i, tot i no saber-ho encara, les tragèdies personals, representaven la cara B. Talossos, busca-raons, violents, reaccionaris, encarnaven l’orgull redneck a la perfecció. I pel que fa a la música, anaven per feina sense gaire subtilesa, eren pura visceralitat a l’hora d’interpretar el seu còctel de rock, blues, country, gòspel i boogie de Nova Orleans. 

Lynyrd Skynyrd tenien el que es diu mala premsa. I se l’havien guanyat a consciència. Titllats de racistes, cerca-bregues, borratxos i unes quantes coses més, no se n’amagaven de la seva actitud políticament incorrecta provocant el rebuig d’un ampli sector de la premsa. La cosa havia agafat volada a partir de la picabaralla musical amb Neil Young. El canadenc havia criticat els clixés del sud (esclavisme, KKK, etc.) en cançons com Southern Man i Alabama (excel·lents totes dues, per cert). La resposta de Lynyrd Skynyrd no va trigar, i va ser en forma d’un altre excel·lent -i exitós- tema: Sweet Home Alabama, himne que a banda de glossar les excel·lències d’aquest estat del Sud, incloïa un missatge gens subtil cap a Neil Young: «He sentit a Mr. Young cantar i malparlar d’Alabama/ espero que recordarà que un home del sud no necessita veure’l passejant per aquí». Val a dir que Young va encaixar amb esportivitat i el respecte entre ells sempre va primar. Tant Ronnie Van Zant com Neil Young lluien samarretes de l’altre, o sigui que la polèmica entre ells no va durar. Però per a molta gent Lynyrd Skynyrd ja tenia l’etiqueta posada.

Gary Rossington, el darrer supervivent

No és l’objecte d’aquesta ressenya fer una defensa de les actituds polítiques de Lynyrd Skynyrd, però jo crec que de vegades s’hi han malinterpretat molts comentaris de les seves cançons. Certament eren moltes de les coses que abans he citat, però tinc molts dubtes que de les seves cançons se’n pugui deduir racisme. Encara que l’afició que tenien per la bandera confederada als seus concerts així com el suport públic al governador Wallace -un fatxa de cap a peus- no els deixa en una bona posició al respecte, personalment crec que mostraven el seu orgull redneck, fent un exercici d’exaltació passat de rosca de la seva terra com a resposta a les crítiques del nord culte i paternalista. Curiós com un tema on se’ls acusa de racistes com és The Ballad of Curtis Loew, si l’escoltes i llegeixes la lletra no trobaràs res de res. Al contrari, tot un elogi al vell negre que toca blues millor que ningú i que fascina al nano que va a veure’l tot i els càstigs de la mare. Al cap i a la fi, com pots ser racista si passes el dia tocant la música dels negres? 

Parlem ja de música. Només tres dies abans del fatal accident havia estat publicat Street Survivors, el seu cinquè àlbum d’estudi. Aquest havia de ser el disc que revitalitzaria la música dels Lynyrd Skynyrd després de la lleugera baixada en intensitat de Give Back My Bullets (1976). En aquell disc, a més de perdre pistonada en les composicions, havien perdut també la tercera guitarra tan característica en el so de la banda. Steve Gaines, havia arribat recomanat per la seva germana Cassey i havia deixat bocabadats a la resta. I això en una banda que tenia com a guitarristes a Allen Collins i Gary Rossington no és cap fotesa. Gaines aportava el seu talent no només com a instrumentista, també com a segona veu i en la composició d’un grapat de temes de Street Survivors. L’àlbum es va enregistrar dues vegades, perquè no va quedar gaire satisfet el productor amb la primera versió. La veritat és que havent escoltat la gravació original publicada fa uns anys en una edició de luxe de Street Survivors, no hi ha una gran diferència. Potser el so és una mica més apagat que en la versió definitiva, però a banda d’un parell de cançons que van quedar fora, no hi per tant. Ho dic perquè Tom Dowd, productor i responsable del so de l’àlbum els hi va arribar a dir que si el publicaven tal com havia quedat la primera versió «arruïnarien per sempre la seva carrera».

És difícil mesurar l’impacte (tristament, mai millor dit) d’un disc després d’una tragèdia com la que va patir Lynyrd Skynyrd. Com era d’esperar les vendes es van disparar en pocs dies fins a xifres milionàries. El mateix que el primer single de l’àlbum What’s Your Name. Ara ja us en podeu oblidar de tota la xerrameca de més amunt i gaudir de música autèntica. Això és rock and roll clàssic amb majúscules. Ritme stonià, piano Honky Tonk, saxos que volen i duels de guitarres que s’alternen amb solos i rítmica. Els millors Lynyrd Skynyrd hi són aquí, i les històries…, doncs les de sempre, baralles en un bar, partides de cartes que acaben a hòsties, assumptes de cornamenta resolts a trets, i sant tornem-hi que no ha estat res. Compte que també n’hi ha més, perquè a That Smell hi ha un advertiment en tota regla dels perills de conduir sota l’efecte de les drogues i l’alcohol. Un cop més una història real -no havien d’anar a buscar la inspiració gaire lluny aquests talossos- protagonitzada pel guitarrista Gary Rossington que va estampar el seu cotxe contra un arbre anant totalment col·locat. El mateix Ronnie Van Zant va anar a l’habitació de l’hospital a cantar les quaranta a Rossington per la seva estupidesa de posar en perill no només la seva vida sinó l’activitat de la banda. Imagino l’escena i penso que Rossington va tenir sort de conservar intactes els ossos que li havien quedat sans. Com ell mateix refereix, la penitència va ser haver de gravar aquest tema. Collons quina penitència! Southern Rock de primera i una magnífica tornada amb Ronnie secundat pels cors de The Honkettes amb una lletra que semblava premonitòria: «No sents aquesta olor?, és l’olor de la mort que t’envolta».

Orgull redneck: Lynyrd Skynyrd 1977

Es coneixen almenys un parell de cançons enregistrades en les sessions de Street Survivors que no van ser incloses finalment al disc. Potser perquè no van quedar convençuts amb elles, la banda va anar a buscar als arxius un tema que havien gravat quan començaven la seva carrera discogràfica, a principis de la dècada. One More Time, és un mig temps que contrasta amb la càrrega d’intensitat dels dos anteriors. No està gens malament, però potser perquè la banda encara en aquell temps no tenia acabada de definir ni la formació ni la direcció musical, trenca una mica l’homogeneïtat de Street Survivors. I ara, benvinguts al talent de Steve Gaines. L’exhibició del nouvingut comença amb el tema propi I Know a Little, un boogie rock que beu directament de Chuck Berry i amb el qual es llueix a la guitarra des de la introducció -això és velocitat i tècnica- fins al final, acompanyat una altra vegada pel màgic piano de Billy Powell. El nivell no baixa amb You Got That Right, escrit i cantat a duo per Van Zant i Gaines, un altre rock and roll amb pebrots, una fantàstica melodia i l’empremta del joc de guitarres que fou la marca de la casa inconfusible de Lynyrd Skynyrd. El moment assossegat el posa la meravellosa I Never Dreamed en la qual, quan ja penses que és un tema instrumental, apareix la veu de Ronnie Van Zant per cantar amb tota la delicadesa -sí, malgrat ser un morral, també en sabia- a l’amor perdut.

La versió del tema de Merle Haggard, Honky Tonk Night Time Man, és el moment menys inspirat de l’àlbum. El country és un terreny conegut per Lynyrd Skynyrd però realment trobo que aquesta versió no aporta res a un disc tan rodó com Street Survivors. Podien, sense anar més lluny, haver inclòs la descartada Georgia Peaches, pel meu gust molt superior. Però si Van Zant i companyia van decidir-ho així, qui sóc jo per discutir-ho? I com a colofó, el blues. Ain’t No Good Life. Per primera vegada en la carrera de Lynyrd Skynyrd no és Ronnie Van Zant qui canta un tema. L’honor correspon a Steve Gaines que un altre cop signa un tema en solitari i es marca un blues de l’alçada d’un campanar. Ho va dir el mateix Van Zant quan va veure i escoltar el talent de Gaines durant la prova per entrar a la banda, «un dia tots hi serem a l’ombra d’aquest noi». Maleït destí. Tot va acabar en un camp de Mississippí entre les restes de ferralla d’un avió estavellat.

Durant les sessions de Street Survivors.
Steve Gaines, Artymus Pyle i Ronnie Van Zant

Un parell de detalls de la portada. Si us fixeu, Ronnie Van Zant llueix una samarreta amb la portada del disc Tonight’s The Night de Neil Young, cosa que prova que més enllà de les diferències apreciava la seva música i a més ho feia públic. I el més evident, poques setmanes després de l’accident MCA va retirar la portada on es veien els membres de la banda en flames i la va substituir per una més neutra. Una mostra de respecte, suposo.

La història de Lynyrd Skynyrd va obrir un nou capítol deu anys després, quan els membres supervivents, juntament amb familiars i antics músics i col·laboradors de la banda van decidir tornar als escenaris primer i a enregistrar discos més tard. Actualment només queda viu Gary Rossington, la resta ha anat desapareixent, alguns de manera tràgica com si la maledicció no hagués acabat aquell 20 d’octubre de 1977. Però l’esperit de la germandat Skynyrd és ben viu, i a cada baixa responen amb la incorporació d’un nou membre disposat a recollir el testimoni. I així ha estat fins avui dia. El darrer que he sentit és que una pel·lícula sobre la seva vida no acaba d’estrenar-se per no sé quins motius legals i que han anunciat una gira de comiat pel 2020. No importa quan ho deixin, fa ja molts anys que Lynyrd Skynyrd van esdevenir immortals.

P.S No acabaré aquesta ressenya sense enllaçar el vídeo de la interpretació del mític Freebird que va tenir lloc al festival de Knebworth de 1976. Si mai no n’heu sentit a parlar, esteu d’enhorabona. Agafeu-vos fort, sobretot a partir del minut 6:50. 

Honor i glòria.

Bifurca