Thriller

Thriller (Epic 1982)
Michael Jackson

Un gèlid dia del mes de desembre de 1982 (en aquella època feia més fred) vaig anar a fer comprar nadalenques de música a uns grans magatzems ubicats la plaça de Catalunya (ja veieu que prudent que sóc, amb la confidencialitat de les dades), i aviat em vaig trobar a la secció de discos (aquells anys la veritat és que feia patxoca, metres i metres quadrats d’espai a la planta baixa, grans fileres d’expositors amb llums estroboscòpiques i ambient de discoteca i tot; fa pena veure ara com està allà el tema de la música física, arraconat, minúscul i introbable, de vegades. En aquell indret molt concorregut (tot i que era el lloc de Barcelona on habitualment els discos eren més cars, també sempre he dit que mai no he trobat tantes gangues, ofertes i rebaixes antològiques com allà) i un cop a l’esmentada secció, em vaig trobar amb les novetats, als expositors, i dues fileres perfectament col·locades, amb els últims discos de John Lennon i de Michael Jackson. Tot i que valien el mateix, 625 pessetes (mare meva, que antic que sóc!), vaig triar el primer, The John Lennon Collection, perquè em semblava maco el single Love que havia sentit per la ràdio i, a més, no tenia cap recopilatori del geni abatut per un fanàtic tot just feia dos anys abans. De l’altre disc, vaig pensar, «mira, un altre de Michael Jackson, que ja ho havia petat amb el seu anterior àlbum», i no havia sentit res més a la ràdio que l’almivarada balada, duet amb Paul McCartney, The Girl is Mine. Vatua l’olla!, qui m’hauria de dir llavors que no vaig agafar el que, amb el temps, arribaria a ser, l’àlbum més venut de tots els temps (al voltant de 65 milions de discos a tot el món; però en canvi, als EUA ho és, per no gaire, un recopilatori de la primera època dels Eagles), del qual se n’extragueren fins a set senzills i que tingué recorregut fins ben entrat l’estiu de 1984, cosa impensable aleshores, com també transformà de manera determinant el panorama musical i audiovisual dels anys vuitanta, i que el féu ingressar Jackson per a la posteritat dins l’Olimp musical al nivell d’Elvis, els Beatles, els Stones, Marley, Madonna, Prince i tants/es d’altres.

Nascut el 1958 a Gary, Indiana, Michael Jackson era el setè de deu germans (musicalment parlant, aconseguiren certa fama també Jermaine, i la petita Janet, amb el temps esdevindria «la germaníssima». El pare, operari de fàbrica i músic frustrat, deia que com que els fills tenien el costum de menjar, davant d’això, calia arrimar l’esquena, però la d’ells. La versió de Michael és que un bon dia se’ls va espatllar la tele, i sense res més a fer, s’hi van posar a cantar. Sota la fèrria disciplina paterna, Michael i quatre dels seus germans assajaren ja a mitjans dels seixanta cançons i balls fins a l’extenuació, sota cops de cinturó en cas de negligència, i participant en tota mena de concursos de talents, excel·lint en molts d’ells i adquirint fama creixent, arribant a telonejar amb els anys al mateix James Brown. Bobby Taylor, artista de la Motown, discogràfica del «so per a la jove Amèrica», a finals de la dècada dels seixanta, es va fixar en ells i els va portar a Berry Gordy Jr. que els va contractar de seguida, com a The Jackson 5 (Tito, Jackie, Jermaine, Marlon i Michael) amb el seu pare com a mànager, i van entrar dintre la maquinària de la companyia, i per la porta gran, apadrinats en un disc per Diana Ross, apareixent al Hollywood Palace i a l’Ed Sullivan Show, i arribant al número 1 a inicis dels setanta amb 4 temes imbatibles: els endiabladament rítmics I Want You Back, ABC i The Love You Save, i la balada I’ll Be There. A la Motown comptaren amb la protecció paternalista de Gordy, i aprengueren tot el que calia del negoci amb ell mateix, i figures com Smokey Robinson, The Temptations, Marvin Gaye o Stevie Wonder. Als inicis van causar eufòria i la joventut afroamericana, que no tenia «Club Disney» ni coses semblants, els convertiren en ídols (fins i tot, i a semblança de The Beatles, van tenir també sèrie pròpia de dibuixos animats). La clara veu de Michael el situava al capdavant del grup, on tots pencaven de valent, i els seus balls i coreografies eren també memorables.

L’èxit, però, no va ser durador, i cap a la meitat dels setanta el grup se sentia encasellat i sense llibertat creativa. És per això que Michael i els seus germans (Jermaine, no, que estava casat amb la filla de Gordy, i fou substituït per Randy) marxaren de la companyia per reencaminar la seva carrera i l’únic segell que els va obrir les portes (i sense veure-ho gaire clar, la veritat) va ser Epic, filial de la totpoderosa CBS, que els va rebatejar com a The Jacksons i els va ficar sota la tutela dels creadors de so Philadelphia, Gamble & Huff, per interpretar el seu repertori. No va ser fins al 1978, amb el tercer álbum, Destiny, que van poder lluir ja les seves composicions, aconseguint notable èxit amb Blame it On the Boogie (sí, jo també els vaig veure a Aplauso) i furor discotequer amb Shake Your Body (Down to the Ground).

Michael i Quincy Jones. La dupla fantàstica de cantant i productor.
Sessions d'enregistrament de Thriller

Existeix un manuscrit revelador on Michael Jackson, detallava, ja l’any 1979, els seus desitjos i anhels de convertir-se en el millor artista que mai havia existit (com a ballarí també excel·lia, amb devoció per Fred Astaire, Gene Kelly i Sammy Davis Jr., i idolatrava Jackie Wilson i l’esmentat James Brown). Passant per damunt de tot i de tots (en concret, de la banda dels germans, i el del seu pare). Si bé havia enregistrat ja quatre discos en solitari amb èxits com Got to be There, Rockin’ Robin, One Day in Your Life o la balada Ben (oda a una rata), ara volia trencar motlles, gèneres i audiències i volia crear un so nou i distintiu per als seus temes. En aquestes, es va produir la trobada professional amb el reputat productor de música negra Quincy Jones (director musical de la banda de Count Basie, i fenomenal arranjador i compositor, amb treballs previs amb Sinatra, Aretha Franklin i Ray Charles), que es va produir durant la filmació de la versió fílmica de The Wiz, de Sidney Lumet, amb Diana Ross fent el paper de Judy Garland a l’univers d’Oz, i amb Michael Jackson interpretant el personatge de l’Espantaocells. No gaire dolenta, la cinta, sí que va ser un fracàs a la taquilla, però va propiciar el definitiu lligam entre Jackson i Jones, encarregat de la música. Aquest, intrigat i sorprès pel talent de Michael, i aquell, demanant-li si sabia d’algun productor per a la seva nova embranzida, al final acabaren treballant plegats. Tot i provenir del món del jazz (Epic no el volia, d’entrada, com a productor), Jones va confeccionar un equip de treball de luxe mentre Jackson es dedicava a absorbir tot el que podia de la cultura urbana i l’ambient de Nova York de finals dels setanta (Studio 54, per exemple, on va coincidir, entre d’altres, amb Steven Tyler –en el futur versionarien ambdós per separat el Come Together dels Beatles, creació de Lennon-. Així, es va aconseguir plasmar, a finals de 1979, inici de la davallada del fulgor disco, el primer gran disc de Jackson, produït per Jones, Off the Wall, una gran obra, per a molta gent, superior a Thriller per la seva frescor i espontaneïtat, i que influenciaria molts artistes R&B, en el futur, i que va triomfar plenament al món de la música negra. Per a mi, el senzill Don’t Stop ‘Til You Get Enough, pura dinamita de baix, beatbox, vents i orquestració, i amb temàtica oberta a tots els col·lectius i interpretacions, no ha estat superat per cap tema de Thriller, i el va fer guanyar el Grammy al millor tema R&B, però només en aquesta categoria d’afroamericans, la qual cosa, el va decebre una mica (el premi, a banda, el van anunciar a la publicitat). Michael va prometre’s anar a conquerir l’audiència blanca, i li va prometre a la seva mare que el següent àlbum faria història. El camí restava aplanat i la història resultant és la que vaig veure precintada als expositors aquell desembre de 1982.

I és que, el que en essència no deixa de ser un notable disc de Funk, Disco, Pop, Rock, Soul i R&B sens dubte ha esdevingut per a la indústria l’àlbum «perfecte» per antonomàsia (la qual cosa no vol dir el millor, això va per gustos, i aquí tothom és lliure, només faltaria), en concepció i planificació, execució i transcendència, un paradigma que moltíssim artistes, han volgut emular amb més o menys fortuna, però que penso que no s’ha aconseguit superar. No crec que pugui aportar gaire sobre aquest artista desaparegut l’any 2009 i sobre aquest disc ja conegut a escala mundial però, si més no, m’hi intentaré aproximar, fent-vos arribar les meves impressions.

Aquest àlbum, que inicialment s’havia d’anomenar Starlight, va patir ja tensions en la seva gravació, a diferència de l’anterior disc de Michael. Es van establir sis intensos mesos per enregistrar-lo als estudis Westlake de Los Angeles (ho compaginaren també amb la gravació d’un disc narrat sobre E.T., el film de Spielberg), l’equip (anomenat the Killer Q Posse) compost per Michael, Quincy Jones, el lletrista i músic Rod Temperton (artífex dels èxits Boogie Nights i Always and Forever dels Heatwave) -entre tots tres triaren les cançons- i el màgic enginyer Bruce Swedien van haver d’aturar màquines poc abans de la data de lliurament a la companyia, perquè el resultat de la masterització no oferia el perfeccionisme desitjat (segons les mateixes paraules de Jones, havia quedat «com una merda de 24 quirats»). Es van haver de suprimir fragments de cançons per ajustar-se al minutatge, es van polir més les mescles, i el producte va quedar enllestit, però va estar a punt de no sortir per part de Michael, ja que es va emprenyar en veure que el seu entorn no confiava a vendre més enllà de 10 milions de còpies, quan ell esperava batre tots els rècords i sobrepassar-ne els 100. Al final, es va poder reconduir el tema i a la segona meitat d’octubre (l’àlbum es va publicar el 30 de novembre) ja va sortir el primer single, The Girl Is Mine, duet amb Paul McCartney, una balada pop arranjada pel teclista de Toto, David Paich, i en què Paul i Michael es «disputaven» de bon rotllo una noia, amb les estrofes finals dialogant i llençant-se pulles amistoses al respecte. Va ser la primera gravació conjunta de Paul i Michael, tot i que la relació venia de lluny, a inicis dels setanta, quan l’ex beatle va compondre una cançó Girlfriend, per a Michael, però que finalment va gravar amb els Wings l’any 1978, i que Michael la va incloure –molt millorada, al meu entendre- a Off the Wall. El 1982 Paul venia de tenir un èxit amb la seva cançó antiracista Ebony and Ivory amb Stevie Wonder, i coneixent el projecte de Michael, va materialitzar aquesta col·laboració. Com a contrapartida, Michael va participar en dos duets al següent disc de Paul, Pipes of Peace, el primer single del qual va ser l’exitós Say, Say, Say, amb curiós videoclip, que va coincidir en el temps en ple recorregut de l’àlbum de Michael. El bon rotllo s’acabaria dos anys després, quan Michael, per sorpresa, va comprar els drets editorials de les cançons dels Beatles, i la relació va acabar de mal borràs. Aquest tema (no hi va haver vídeo del mateix) amb cuidats arranjaments (Al Jarreau els imitaria a Mornin’ l’any següent), i del qual destaca el pont a càrrec de Michael, era el tercer tall del disc i, de fet, era com un aperitiu previ a la primera gran bomba del disc, que ja va explotar el gener de 1983.

Michael i E.T. Simbiosi? Realitats paral·leles?

Billie Jean (sisè tall del disc), aparegué com a segon senzill i va impulsar Michael encara més amunt, acompanyat per la difusió massiva del seu videoclip, ple d’intriga, a la MTV, cadena que fins llavors no programava més que ocasionalment vídeos d’artistes afroamericans, als quals, a partir d’aquells moments, se’ls van obrir les portes per donar així suport visual als seus temes, i augmentar substancialment les vendes. De sempre, els artistes havien interpretat les cançons en actuacions enregistrades, però la major part de vegades amb només presència escènica, i en alguns casos, sí, introduint la temàtica dels temes en diferents ambientacions, però ara, i a partir d’aquí, es crea un autèntic llenguatge visual i cinematogràfica, amb un llenguatge narratiu i trames argumentals pròpies, envers la cançó, o adaptant aquesta a l’ús que se li vulgui donar. Michael volia una introducció més àmplia per aquest tema que ja impacta des de l’inici amb un baix, bateria i sintetitzador, que marquen un ritme mil·limetrat i indefallible amb la tornada reiterativa de «the kid it’s not my son» (la cançó, una mica surrealista, tracta de l’assetjament d’una fan a Michael a qui l’atribueix la paternitat d’un fill), i acompanyat d’aquelles pinzellades orquestrals de Quincy (molt més selectives, en aquest àlbum), i el converteixen, tot plegat, en un senzill inapel·lable i rebentapistes. El productor no volia ni aquest tema ni aquest títol (s’estimava més Not My Lover) per a la cançó perquè l’associava (jo també, ho reconec) a la gran tenista Billie Jean King, però no va poder fer res davant l’obsessió de Michael, inalterable en les seves decisions. Les ràdios (i la MTV) la propulsaren a un número 1 indiscutible, ja a les llistes generalistes, no només a les R&B, i en el recorregut del senzill, va tenir lloc l’actuació de Michael i els seus germans a l’espectacle de celebració dels vint-i-cinc anys de la Motown, que tot Amèrica va veure per TV, dos mesos després, i per al qual van ser convidades les principals estrelles de la factoria. Els germans van interpretar un medley amb les seves cançons clàssiques, després del qual Michael va dir, que sí, que eren bones cançons d’abans, però que li agradaven especialment les d’ara…i llavors, quan va interpretar, Billie Jean, l'audiència va embogir entusiasmada, sobretot quan ballava el famós moviment de peus «Moonwalk»(que no era pas nou, ja l’havia treballat en algunes coreografies amb els seus germans, i James Brown també, ja l’havia utilitzat en directe, però ve associat amb ell des d’aleshores), D’altra banda, la seva vestimenta, el barret negre, jaqueta negra amb lluentons, mitjons cantons i el guant esquerre luxosament brodat, va esdevenir icònica.

Com era un disc perfectament estudiat per conquerir definitivament l’audiència blanca, no només la negra, cosa que ja assolí amb Off the Wall, Michael, a petició de Quincy, va aportar un tema rock, Beat It, que ja tenia de fa temps, embrionari. Per a l’execució del mateix comptaren amb els genials músics de Toto Jeff Porcaro a la bateria i Steve Lukather a la guitarra, però calia anorrear el personal amb aquest tema emblemàtic, i van convidar, a aquests efectes, al ja feia anys famós guitarrista de rock Eddie Van Halen, líder de la banda del seu cognom, perquè es lluís amb el solo de la cançó, recurrentment imitat (ell, que va participar de franc, va relatar que estava al·lucinat que el cridés Quincy Jones, a aquests efectes) i va confegir un solo memorable (només en dues preses) que va fer modificar el cos central de la cançó, però amb un brillant resultat final a l’estudi. Excepcionalment, els podeu veure en directe aquí, però per a les seves futures gires en solitari comptaria Michael amb una guitarrista extraordinària, Jennifer Batten, i en posteriors discos comptà a l’estudi amb la col·laboració estel·lar de Slash, guitarrista de Guns N’ Roses. Beat It és, doncs, una contundent cançó en què Jackson forçà el seu registre més agressiu sobre una temàtica entorn de les lluites entre bandes gangs, ben reflectit en el vídeo, en el qual Michael ja es posa al davant de coreografies grupals i el missatge exemplaritzant és abatre les confrontacions i baralles. Tota una descoberta musical, el tema (que obria la segona cara de l’àlbum) i que es va editar aquí l’estiu del 83 com a tercer senzill (existeix una versió, l’any 2008, del grup Fall Out Boy, amb la participació del guitarrista John Mayer). Sense solució de continuïtat, a la tardor, i aprofitant l’embranzida de l’anterior 45 rpm (tot i que llavors la majoria dels temes d’èxit sortien també en format «maxi») va ser triat aquí com a quart senzill, Wanna Be Startin’ Somethin’, el funky, salvatge i tribal tema que obre l’àlbum i que connecta molt amb el so purament negre de l’àlbum anterior (de fet, va ser compost en aquella època), tot i que l’equip va aplicar totes les innovacions aplicades en l’àmbit dels sintetitzadors, que el convertí en so discotequer pur, i es convertí en un tema sense respir ni concessions, amb un Michael vocalment enèrgic j amb tensió, fins i tot amb els seus característics xisclets finals, amb unes percussions i cors (bàsicament, The Waters, cantant en suahili) fent tot plegat que la gent comenci a bellugar ja els peus, sense poder parar. Argumentalment, però, el tema tracta de la reivindicació personal davant de rumors i situacions familiars patides. Rihanna, vint-i-cinc anys després, el va homenatjar samplejant els seus cors a Don’t Stop The Music.

La icònica imatge de Jackson, terroríficament caracteritzat

Arribat el Nadal de 1983, Michael llença, un any després de l’aparició de l’àlbum, l’as amagat (no se’n radiava, no sé si hi havia cap ordre expressa, a les emissores, fins aleshores, la cançó), i explotà el tema titular, Thriller, com a cinquè senzill (en versió editada, aquí comentem la versió de l'àlbum). I ho va petar, una vegada més amb aquesta nova composició de Rod Temperton, i va tornar la bogeria. Aleshores ja se’n parlava que als EUA l’àlbum ja havia venut un immens fotimer de còpies, a tota mena de llars, trencant barreres racials, i despatxant més d’un milió de còpies venudes algunes setmanes. Thriller introdueix ja el misteri d’inici amb la porta que s’obre, la intro discotequera, els teclats del gran Greg Phillinganes, els cors infal·libles i la secció de vent al màxim, i un Michael en plenitud vocal i ràbia per donar-ho tot com si no hi hagués un demà, fins a la cloenda final, en un clímax per al qual ens prepara el monòleg-rap amb la cavernosa veu del gran Vincent Price que clou amb la impactant rialla. El vídeo ja trencaria tot els esquemes que havia trencat, al seu torn, Billie Jean, i és una referència obligada dintre d’aquest món, com hem avançat amb una estructura visual narrativa inconcebible fins aleshores, i pujant de categoria el món dels morts vivents, amb llarga tradició de sèrie B, posant-los a la palestra. Maquillatge, coreografia, interpretació, vestuari (aquella mítica caçadora de cuir vermell), tot excel·leix en aquesta producció, per a la qual es va contractar al director John Landis, amb experiència en cinema musical (The Blues Brothers), comèdia (Trading Places) i fantàstic (A Werewolf Man in London, The Twilight Zone, The Movie), en una aposta segura, i que comptava també amb la música incidental del gran Elmer Bernstein. Com tractava de temes terrorífics i el mateix Michael apareixia com a zombi, a l’inici del minimetratge aparegué una nota dient que no professava ell cap creença envers l’ocult (va ajudar bastant l'amenaça d'expulsar-lo de la parròquia californiana del lloc on vivia). Jo també vaig veure el vídeo sencer a TVE la matinada del cap d’Any, i en una època on no existia Youtube, es van vendre cintes de vídeo a milers que incloïen el videoclip sencer amb el seu Making Of.  L’impacte de la cançó, que tancava la cara A de l’àlbum, es va expandir per tot el món els primers mesos de 1984, dintre dels quals i en la 26a edició dels premis Grammy, Michael va veure recompensats els seus anhels amb escreix gràcies a les 7 estatuetes aconseguides per Thriller (més una altra per l’audiollibre d’E.T.) un altre rècord impensable fins aleshores.

La penúltima cançó de l’àlbum, P.Y.T. (Pretty Young Thing), va sonar per aquí una mica ja en davallada, cap a l’estiu de 1984 com a sisè senzill de l’àlbum. Escrita en bona part per James Ingram, teclista de Ray Charles i que va ser «adoptat» dins la factoria de Quincy Jones (com Patti Austin, Siedah Garret, Tevin Campbell Tamia...), i llançat com a baladista ja des de 1981 al notable àlbum de Quincy, The Dude, on participà episòdicament Michael, és una producció marca de la casa, agradable barreja de música post-disco (amb teclats novament de Greg Phillinganes) i R&B sense excessives pretensions, amb un Michael vocalment informal i amb l’ús habitual del vocòder com a recurs comodí en repetides ocasions, dintre de la tornada, i amb cors de dues germanes de Jackson, La Toya (amb qui tenia molta afinitat) i l'emergent Janet.

Cal fer esment que Human Nature sortí com a 5è single fora de les nostres fronteres, però no pas aquí (sortí com a tal, Thriller) ni tampoc al Regne Unit. Tercer tema de la cara B, reuneix l’harmonia i el repòs necessaris després de dos blockbusters de pes, que enganxava a la perfecció i comptava amb la suau veu de Michael acompanyada instrumentalment en destaca l’enganxosa introducció al sintetitzador («tára, tára, tara» tancada vocalment amb «daba-dibi-dabwe…») de Steve Porcaro, de Toto (va compondre ell la música) i que tracta sobre els revessos de la vida i la solitud en una ciutat com podia ser Nova York. Idolatrada cançó per a molts fans, i habitual en els concerts de l’època, en els pocs moments reposats d’aquests. Aquest tema de pop suau va ser samplejat amb posterioritat unes quantes vegades, per diversos artistes i en diversos estils, amb bons resultats, Oficialment, doncs, hi hagué set senzills a Thriller, però jo només en vaig «viure i sentir» sis (ja m’hi vaig quedar prou astorat, ja, amb el que va donar).

Per acabar el repàs a aquest disc, comentarem breument les dues cançons mai no editades en senzill: el segon tema, Baby Be Mine,(els primers compassos, clavats a Rock With You), amb les millors essències R&B, ubicat entre el frenètic tema inicial i l’esponjosa balada amb Paul, i que potser ja no va sortir com a senzill per la massiva explotació que ja duia l’àlbum, i que personalment em recorda molt en la tornada al tema Give Me the Night de George Benson, en l’àlbum del mateix títol produït per Quincy Jones el 1980; i deixem per al final el tema que clou l’àlbum, The Lady in My Life, balada d’aquestes de vellut, composta per Temperton, en què es va tallar una estrofa sencera (s’hi nota, en el fet que el pont arriba molt d’hora) i en què la veu de Michael expressa, amb tota la puresa i el sentiment possible aquesta oda a la persona estimada, embolcallada per una atmosfera musical setinada que s’enlaira en la melodia (n’he sentit unes quantes versions a càrrecs de guitarristes de jazz), i tema en el qual teclats i baix (sobretot, aquest, al final) tenen un protagonisme d’alçada. Tot plegat, constitueix un final de luxe a aquesta obra rodona, l’única objecció a la qual seria la manca d’espontaneïtat, dintre de tan meticulosa producció i eclecticisme calculat.

Dubtant entre menjar-se ja tot el món, o al
tigretó com a aperitiu

L’any 2001 es reedità Thriller en CD, amb el ganxo per a col·leccionistes de peces descartades, entre elles el suau mig tempo de Carousel, cançó de desamor; i la balada massa ensucrada per a mi, Someone in the Dark, extreta del disc sobre el film E.T. narrat per Michael; la resta eren una demo, del monòleg de Vincent Price i una gravació casolana primerenca de Billie Jean (altres edicions especials contemplen mini àudios de Quincy Jones) i el 2008, Sony Music va treure una edició commemorativa (i per a mi, fallida), del disc, pels vint-i-cinc anys, que comptava amb la participació de Will.i.am i Fergie, dels Black Eyed Peas, Akon i Kanye West (els dos últims, els més salvables) recreant temes de l’original, i també un suposat inèdit del 82 For All Time, però que no fou enregistrat fins anys després.

De Thriller no se’n va fer gira, estrictament parlant. La voraç discogràfica imposava un nou disc d’estudi amb The Jacksons, que va sortir a mitjan 1984 (poc abans va tenir lloc el desgraciat accident de l’anunci d’una coneguda beguda refrescant de cola, en què, arran d’un accident pirotècnic, Michael es va cremar els cabells, i fruit d’això començaria la seva futura funesta addicció als medicaments). El disc va ser titulat Victory (em va semblar aleshores bastant irregular), i en el primer senzill, State of Shock, van ensarronar Mick Jagger perquè hi participés (aquest mateix tema i altres l'havia enregistrat, feia pocs anys, en una demo, Michael amb Freddie Mercury). D’aquest disc sí que se’n va fer gira, i molt exitosa, en la qual, i com en l’anterior gira del 81 amb els germans, Michael intercalava els seus propis temes davant d’una audiència exaltada, i en concret, de Thriller, acostumava a interpretar Wanna Be Startin’ Somethin’, Human Nature, i ja als bisos Beat It i Billie Jean. Aquesta gira del 84 va coincidir amb el reconeixement i consagració com a artista de Prince, i en aquell moment es va crear a l’opinió pública com una comparació, d’aquestes tan odioses, per veure qui aconseguia més èxit, quan realment, no hi havia tal rivalitat (de fet, Michael va voler ajudar l'incipient i arrogant Prince, i el va oferir, fins i tot, que participés, debades, a Beat It).

A partir de l’èxit descomunal de Thriller, (que va ajudar va salvar una indústria amb signes de crisi, i que va encimbellar Michael com l’artista dels anys vuitanta) es va iniciar la megalomania – i tota la resta de mals- que van empentar Jackson a viure en un món molt distant de la realitat. Va començar a facturar himnes globals d’abast planetari (We Are the World, Black or White, Heal the World, Earth Song…), i amb el següent disc d’estudi, Bad (1987), del qual «només» va vendre més de vint milions d’àlbums i se n’hi van extraure 9 senzills, 5 d'ells, números 1 (sento devoció per Man in the Mirror) va finalitzar la col·laboració productora amb Quincy Jones (tip, al final, de tanta mania de Michael; un cop desaparegut aquest, no en va parlar ja, de forma tan entusiasta), en un disc notable, sí, però que ja no va poder superar en perfecció al disc que ens ocupa. El disc del 91 Dangerous, amb alguns temes interessants per destacar, ja va ser descavalcat de les llistes per Nirvana i pel fenomen grunge. I el 95, el recopilatori amb temes nous, History venia a suposar en èxit musical el cant del cigne de qui ja anomenaven «Jacko», tot i que quant a màrqueting el van proclamar «King of Pop» (denominació un tant ridícula, i que no sé si tenia cap relació amb el seu fugaç i fallit matrimoni amb la filla d’Elvis Presley, Lisa Marie). Un cop mort, el negoci ha continuat amb recurrents àlbums pòstums, recopilatoris, espectacles circences i de tribut, etc., tot i que la nova indústria no ha aconseguit trobar-li un digne successor entre els R.Kelly, Justin Timberlake, Usher o Bruno Mars, per exemple, de torn.

Personalment considero –sense ser cap psicòleg- que l’autoritarisme brutal que va sotmetre el patriarca Joe (recentment traspassat) als seus fills, va causar, en el cas del sensible Michael, autèntics estralls en la seva personalitat, i que molts dels despropòsits i actuacions estrafolàries que en l’àmbit personal va protagonitzar (impossibles de reproduir aquí, i tampoc no és l’objectiu), i sense entrar a jutjar-les -no som qui- tenen allà el seu origen. El devastador documental Leaving Neverland (al voltant de l’espinós escàndol de la pederàstia) ha fet que vaques sagrades de l’espectacle reneguessin d’ell. Caldrà veure com els creadors de Bohemian Rhapsody i Rocketman voldran tractar la nova aproximació fílmica a aquesta figura tan controvertida, sí, però, i és això el que ens interessa i volem reivindicar, d’immensa vàlua artística, sobretot en l’àmbit musical, i artífex d’aquest històric i monumental àlbum, avui comentat.

Xavi G.