Five Guys Walk into a Bar

Five Guys Walk into a Bar (Warner Bros./Rhino Records 2004)
The Faces

És aquest cinc col·legues entren a un bar el millor box set mai publicat? D’acord, la pregunta és absurda, no estem parlant de cap competició, es tracta de música i ja se sap que cadascú té els seus gustos. Alguns triaran el la capsa de The Velvet Underground Peel Slowly and See (1995), altres potser Star Time de James Brown (1991), n’hi haurà que triaran The Bootleg Series Vol. 1-3 de Bob Dylan (1991) …n’hi ha tanta bona música i tant ben presentada… Però he llegit i escoltat en diferents crítiques i comentaris que s’adjudica a Five Guys Walk into a Bar tan honorable distinció, així que per alguna cosa serà.

Jo el que dic és que si algú no s’hi ha apropat mai a The Faces, si no n’ha sentit a parlar o mai no ha escoltat la seva música, aquest box set no és que sigui la introducció ideal, no. És que no necessita res més. I per aquells que som fans d’aquesta banda britànica, aquesta capsa és poc menys que una benedicció celestial. Hem de tenir en compte que la de The Faces va ser una trajectòria breu i només van publicar quatre discos d’estudi. Anoteu aquesta informació perquè potser un dia us salvarà la vida: First Step (1970), Long Player (1971), A Nod Is As Good As a Wink...to a Blind Horse (1971) i Ooh La La (1973). Una recopilació habitual resoldria l’expedient amb un CD que recollís els millors temes i au!. Estic segur que aquesta hagués estat la idea de qualsevol executiu de la discogràfica si no fos per un parell de detalls: Un, tot i que The Faces havia estat una banda puntera del rock britànic de la primera meitat dels setanta, havia caigut en l’oblit fins que una onada de bandes d’ambdós costats de l’Atlàntic van començar a reivindicar-la com una influència decisiva. Us sonen els Black Crowes? El negoci olora diners i reactiva la maquinària, hora de fer reviure el vell catàleg dels Faces amb una oportuna recopilació. Dos, i més important, qui se’n va encarregar de la feina no fou cap empleat de Warner, va ser Ian McLagan, teclista de la banda i val a dir que no ho podia haver fet millor, ben segur que la tasca va ser feixuga però la seva fou una labour of love, un treball fet amb amor i dedicació. El resultat és superb.

Però abans de comentar el contingut de Five Guys Walk Into a Bar deixeu-me que us faci cinc cèntims d’aquest five guys. D’entrada la foto de la capsa i el títol ja és revelador. Aquesta gent eren unes esponges, bevedors empedreïts i amb un sentit de l’espectacle basat en la camaraderia i les ganes de passar-s’ho bé damunt l’escenari. Quan un mira vídeos de les seves actuacions en directe és freqüent veure tot de mirades còmplices, somriures i rialles, una festa etílica vaja. Segurament tenia també a veure allò que s’explica que quan sortien de gira portaven un barra de bar amb cambrer i tot que instal·laven darrere l’escenari. Exagerada o no l’anècdota, el que és cert és que un crític musical va arribar a escriure que anar de gira amb The Faces era com celebrar la nit de cap d’any cada dia. Amb aquesta carta de presentació, algú pot pensar que The Faces eren una banda de beverris de pub de segona divisió. No us enganyeu pas. Atenció a l’alineació: Rod Stewart i Ronnie Wod que procedien del Jeff Beck Group -blues rock d’alt voltatge comandat per la guitarra estratosfèrica de Beck- i Ronnie Lane, Ian Mclagan i Kenney Jones que formaven part dels Small Faces -banda essencial del pop i la psicodèlia dels sixties anglesos- i s’havien quedat sense cantant en abandonar Steve Marriott. No hi ha res que no puguin ajuntar «uns combinats de brandy amb oporto, en got llarg, sense gel». El nou projecte, ara batejat com The Faces, sense Small, estava, hip, en marxa.

Five Guys Walk Into a Bar ens presenta a través dels seus quatre CDs i seixanta-set cançons el que fou la vida i miracles de The Faces. Com en els seus àlbums, i no diguem els seus concerts, tot és una mica caòtic i desordenat -no se segueix cap criteri cronològic i un parell de temes no tenen el millor so en ser gravacions casolanes- però com he dit abans el resultat és espectacular. Un exhaustiu repàs als seus quatre àlbums d’estudi -un parell d’ells hi són pràcticament sencers- i als singles publicats amb les corresponents cares B, juntament amb desenes, sí, desenes de temes inèdits -i alguna raresa com l’assaig en una habitació d’hotel de la dolça I Came Looking for You- completen el retrat d’una banda que potser va perdre el toc avantguardista dels Small Faces però que va guanyar en intensitat rockera fins a l’extrem d’apropar-se a les vaques sagrades de l’època com els Stones, Zeppelin o The Who, sense caure mai en la pompositat i grandiloqüència que començava a afectar a aquestes.

The Faces, durant l'escalfament abans d'una actuació

Així que en el capítol de les joies escampades per la discografia oficial d’aquesta banda tot terreny tenim de tot i força. Del rock and roll contundent de peces del calibre de Too Bad, Borstal Boys o Silicone Grown, a regalar-nos les orelles amb el folk de Around the Plynth i Ooh La La o el country de On the Beach. Del blues rock de Three Button Hand Me Down als himnes de taverna com Last Orders Please passant pel funk de Miss Judy’s Farm i el groove de Bad ‘N’Ruin. Del soul de Love Lives Here o la sublim If I’m on the Late Side- hòstia Rod, com t’agrada Sam Cooke, eh?- als singles d’èxit com Cindy Incidentally o el seu major hit Stay With Me. No n’hi havia res que es pogués resistir al talent i l’audàcia d’aquesta banda. I sabeu per què? Perquè eren cinc músics fora de sèrie i el fet d’unir forces va donar lloc a una curta però memorable carrera.

L’ànima i motor creatiu de la banda era Ronnie Lane (baixista i ocasional cantant) tot i que en la composició dels temes hi participaven tots -tret del bateria Kenney Jones que ho feia de manera testimonial- però el segell inconfusible el posava la veu portentosa, sobrenatural de Rod Stewart. Aquest paio tenia un do -oblideu en què es convertí anys més tard i el gir de la seva carrera-, un regal que li havia donat la natura en forma de veu aspra, quasi afònica, rasposa i alhora potentíssima. Ja de ben jove se’l disputaven mànagers i executius i ell s’ho va manegar de manera que tenia signats dos contractes: un per a la seva carrera en solitari i l’altre amb The Faces. Calculador i ambiciós, Rod Stewart durant un lustre va alternar dues carreres paral·leles, signant, atenció, discos excel·lents en cadascuna d’elles. Queda pendent en aquest blog parlar-ne de la seva discografia en solitari (almenys d’algun dels primers quatre àlbums).

Combinat amb el talent compositiu per a les cançons pròpies, The Faces tenia la gran virtut de portar al seu terreny temes aliens i fer-ne fabuloses versions. Bona part dels temes inèdits inclosos a Five Guys Walk into a Bar corresponen a adaptacions de clàssics de blues i del soul. Algunes les tenim en forma de outtakes, és a dir cançons que van quedar fora dels discos publicats. Que algú m’expliqui com és possible que es quedés fora de Ooh La La- quart i últim disc d’estudi de la banda- la increïble adaptació que fan de Jealous Guy, clarament superior a la versió original de John Lennon. Com pot ser que quedés arxivada criant pols la suprema versió del clàssic del soul If Loving You is Wrong (I Don’t Want to be Right)?. Altres adaptacions de temes aliens les podem trobar en els primers assajos de la banda l’estiu del 69 -una versió del blues de Willie Dixon, Evil, que treu fum- però el plat fort el trobem en les captures en viu, especialment en els shows que van enregistrar per a la BBC.

Woody i Rod

Entre 1970 i 1973 The Faces van aparèixer regularment a la cadena pública britànica deixant testimoni d’allò que podien donar de si damunt d’un escenari. Actuacions intenses, caòtiques, etíliques, festives, (fins i tot pilotes de futbol sortien a escena) però sobre tot rock and roll, blues i soul d’alta intensitat i suant la samarreta a cada partit. Aquí n’hi ha per triar i remenar: Un explosiu medley de Around the Plynth/Gasoline Alley, un Love in Vain de Robert Johnson que rivalitza amb la versió dels Stones, una fantàstica rendició del tema de Paul McCartney Maybe I’m Amazed, una potent versió de The Stealer de Free ...tot amanit amb les seves pròpies composicions. Una banda pletòrica, desimbolta, gaudint del seu estatus de rock’n’rollers sense pretensions ni impostures.

Però tota aquesta camaraderia i bon rotllo es va trencar durant l’enregistrament del darrer disc de The Faces, Ooh La La. Segurament la cosa venia de més enrera, però va esclatar la primavera de 1973. Ronnie Lane va dir prou a una situació que el neguitejava profundament. D’una banda el minvant compromís de Rod Stewart amb els seus col·legues, més preocupat ja per la seva exitosa carrera en solitari. És sabut que en aquest punt ja es reservava les millors idees i cançons per als seus treballs, quan no manllevava, per dir-ho suaument, material escrit i assajat amb The Faces per al seu projecte solista. D’altra banda, Lane es queixava amargament que no podia cantar moltes de les seves cançons i quedava relegat en escena a tocar el baix. Per acabar-ho d’adobar, durant la promoció de Ooh La la, Stewart va parlar tan malament com va poder del disc, deixant-lo com una merda. Tres mesos després de la publicació de Ooh La La, l’estiu de 1973, Ronnie Lane abandonava definitivament The Faces.

Certament les cançons de Lane --Richmond, Glad and Sorry, You’re So Rude, Flags and Banners… per citar algunes meravelles- ja fossin en solitari o coescrites amb els seus companys eren tan bones com les de Stewart, Wood o McLagan, si no clarament superiors. De fet, cada cop que escolto Debris, sentida oda al seu pare, penso que només per aquesta cançó ja es justifica l’existència dels Faces. I la seva veu era prou digna per defensar les composicions pròpies, però hi ha coses contra les quals un no pot lluitar. Podria estendre’m en paraules i buscar la millor manera d’explicar-ho, però crec que és més fàcil si escolteu la fantàstica versió que els Faces van fer del tema I’m Amazed de Paul McCartney. Lane canta la introducció de manera notable, però quan entra Rod Stewart és quan t’adones que un cantant com aquest ha nascut per deixar-nos bocabadats cada vegada que agafa aire i s’apropa a un micròfon. Quan tens un vocalista a la teva banda amb un do com el que la natura li va donar a aquest dropo, has d’assumir que no té sentit que canti cap altre, per dur que sigui. O marxar, que és el que va fer Ronnie Lane.

«El primer que vaig fer en deixar The Faces va ser anar-me’n a Irlanda, vivia en un Land Rover i em dedicava actuar pels pubs a veure si així, per variar, aconseguia cantar les meves cançons». Aquesta era la filosofia de Lane; va gravar un disc pel seu compte i va formar una banda, Slim Chance -que podríem traduir per minses probabilitats- i va sortir de gira amb un espectacle que incloïa músics, faquirs, pallassos,domadors... i com un circ ambulant es va dedicar a recórrer l’Anglaterra rural actuant pels pobles sota el nom de The Passing Show. La romàntica experiència va ser un estrepitós fracàs que el va deixar escurat, però Lane que ja ho sabia d’antuvi, va gaudir de la llibertat de fer allò que més li agradava. Va comprar una granja i un estudi mòbil i se’n va anar a viure al camp. Vet aquí l’antagonisme i la manera diferent de veure la vida d’un i altre. Stewart es dedicava a col·leccionar mansions, esportius i top models. Lane vivia en una caravana primer i en una granja després, mentre anava de pub en pub tocant folk, música tradicional i versions dels clàssics del rock’n’roll.

El gran Ronnie Lane. Ànima de The
Faces

Que amb la marxa de Ronnie Lane la banda estava creativament acabada ho certifica el fet que fins a la dissolució oficial, el desembre de 1975, The Faces només va publicar dos temes nous, els singles Pool Hall Richard i You Can Make Me Dance, Sing or Anything. Era 1974 i tant Stewart com Wood estaven plenament compromesos… amb llurs carreres en solitari! No en va acabaven de publicar sengles àlbums. Les actuacions i les gires continuaven tot i no tenir nou material per promocionar, ehem, material de The Faces s’entén. Els pavellons i recintes on actuaven s’omplien sense problemes en gran part també per la fama i èxit de la imparable carrera de Stewart com a solista. En aquestes condicions la banda torna a entrar a l’estudi el gener de 1975 en un darrer intent de reflotar una nau en la qual ja gairebé ningú no hi creu. Five Guys Walk into a Bar documenta aquest darrer període de la banda amb quatre temes pertanyents a aquestes sessions on destaca una interessant versió de Gettin’ Hungry dels Beach Boys i per damunt de tot la bellesa crepuscular de Open to Ideas, que podria haver estat un darrer clau al qual aferrar-se si haguessin volgut continuar amb vida. Abandonada la idea d’un nou àlbum, The Faces s’embarca en una darrera i interminable gira pels Estats Units de la qual en queden testimoni en aquest box set dos temes en viu del primer disc en solitari de Ron Wood, un incendiari I Can Feel the Fire i un no menys potent Take a Look at the Guy. I per a rematar una febril versió en viu del clàssic de Etta James I’d Rather Go Blind -existeix un blues més trist?- que Stewart ja havia enregistrat tres anys abans, i que entre la seva interpretació i la de Woody a la guitarra fan tremolar les parets del San Bernardino Swing Auditorium, tal és la intensitat que en desprèn.

Tota bona història ha de tenir un epíleg. I el de The Faces és a l’alçada de la seva llegenda. Real com la vida mateixa, això vol dir amb llums i ombres, joia i amargor. Rod Stewart, s’establí definitivament als EUA, des d’on dirigí amb gran olfacte comercial la seva ja exitosa carrera en solitari. Els seus discos arribaven sense problema al número 1 de les llistes alhora que artísticament cada cop eren més intranscendents. Avui, passada la setantena encara el podeu veure lluint la seva fila de dandy amb trajo i corbata pels escenaris i creieu-me que continua fent patxoca. El periodista i crític musical Greil Marcus va escriure que no coneix cantant més gran que hi hagi traït el seu talent de manera tan escandalosa, però no crec que a Rod això li faci perdre la son ni un moment. Ron Wood, Woody pels amics, va fer allò pel que estava predestinat, almenys des que als Stones va quedar una vacant de guitarrista. Mick i Keith van considerar que era l’home idoni per substituir el desertor Mick Taylor. No crec que existís al planeta algú més indicat per a la plaça. Woody a més d’un gran guitarrista i compositor tenia presència escènica i sentit de l’espectacle: Jagger podia ara empaitar-lo per l’escenari, grapejar-lo i morrejar-lo. Richards havia trobat el soci ideal per entrellaçar guitarres com a ell li agrada i compartir aficions tòxiques per a les quals Woody sempre estava a punt. Kenney Jones fou reclutat poc més tard per a una missió impossible tot i que se’n va sortir prou bé: ocupar el lloc de l’insubstituïble i llunàtic bateria de The Who, Keith Moon, quan aquest va abandonar aquest món el 1978 víctima de la mala vida. Ian McLagan a més d’una discreta discografia en solitari ha posat el seu talent al piano i els teclats al servei d’artistes com Chuck Berry, Bob Dylan, Bruce Springsteen o els mateixos Rolling Stones amb els qui ha sortit de gira. Responsable de la recopilació que ens avui ens ocupa, va morir el 2014 d’un ictus. I Ronnie Lane…, a Lane la vida no el va tractar gaire bé. Després de publicar un grapat de bons àlbums durant la dècada dels setanta, tot i que amb escassa promoció i poca repercussió comercial, li van diagnosticar esclerosi múltiple. Tot i el seu progressiu deteriorament va continuar amb dos pebrots escrivint, registrant i interpretant música fins que el seu estat físic ja no li va permetre. Els seus antics camarades Stewart i Wood -juntament amb Jimmy Page- van ocupar-se financerament de l’atenció mèdica de Lane fins al final dels seus dies i McLagan es va traslladar a Austin per ser-hi a prop del seu company. Malgrat tot, els Faces eren una banda en el sentit més ampli de la paraula. Lane va morir el 1997.

Carrer londinenc dedicat a Ronnie Lane

Quan es va publicar Five Guys Walk into a Bar, McLagan que va ser qui va assumir tota la feinada de bussejar en els arxius de The Faces, va concedir una sèrie d’entrevistes. En elles parlava de moltes coses referides a la banda,i quan li van preguntar per Lane va dir el següent: «He trigat trenta anys a saber perquè va marxar. Era el més prolífic membre de la banda a l’hora d’escriure i el més brillant, melòdic i imaginatiu baixista que mai he escoltat. Ara sé perquè ho va fer, no culpo a ningú, només que ens n’hauríem de haver adonat abans: Per què no vam deixar que Ronnie cantés algunes cançons cada nit? Potser la banda no s’hauria trencat».

Potser no o potser sí. Res és per sempre i el que Ronnie Lane i The Faces ens van llegar en tan poc de temps val per tota una vida. Avui si feu un glop, feu-lo a la salut d’aquesta colla de torrats perquè, tal com admetia anys més tard Rod Stewart «allò dels Faces van ser bons temps. Gastàvem més diners a les barres dels bars que en estudis de gravació. Deu ser per això que no recordo gaire d’aquell període».

Bifurca