Show World

Show World (This Way Up 1997)

Redd Kross

En un món ideal Redd Kross vendrien els seus discos per milions. En un univers paral·lel, la banda dels germans McDonald haguera marcat la moda en lloc de patir-la, almenys en la dècada dels noranta. Els tres àlbums que van gravar en aquella època, Third Eye (1990), Phaseshifter (1993) i el que ocupa aquesta ressenya, abans de desaparèixer del mercat discogràfic per un període de quinze anys, mereixen un lloc d’honor en qualsevol llistat dels millors de la dècada. Però els camins de la indústria discogràfica que porten a l’èxit són inescrutables, i els Redd Kross s’han hagut de conformar amb el suport entusiasta d’un sector de la crítica musical i també d’una munió d’incondicionals que en qualsevol cas no serveix per apropar-se ni de lluny a les vendes de bandes consagrades que no els hi arriben a la sola de la sabata.

I és que com ells mateixos admeten, Redd Kross mai no ha format part de cap escena concreta; d’algun moviment o onada musical en el qual se’ls hagués pogut enquadrar i fer així més fàcil la venda del producte. El seu cas em recorda molt a una altra de les meves bandes favorites (i maleïdes) dels noranta que ja han passat per aquest blog, Urge Overkill. Com si es tractés d’ànimes bessones, totes dues compartien l’habilitat per combinar el riff potent amb la melodia més treballada, el ritme més agressiu amb la tornada més pop. I no només això, ambdues bandes eren fanàtiques de l’estètica més cridanera i xarona dels anys setanta. Però mentre que Urge Overkill limitaven -és un dir- aquesta estimació pel kitsch a la roba i els complements, els Redd Kross anaven més enllà i tenien autèntica fixació per les sèries televisives d’aquella època com The Partridge Family o Three for the Road (David Cassidy!, Leif Garrett!) i icones cinematogràfiques com Linda Blair (sí, la nena de l‘Exorcista) a la que fins i tot li havien dedicat una cançó.

Per increïble que sembli Jeff i Steve McDonald van formar Redd Kross i engegar llur carrera discogràfica quan encara no eren ni adolescents, allà pel 1982. El seu baptisme de foc fou en el circuit de bandes punk i hardcore de Los Angeles. Suposo que els punks de l’escena angelina adoptarien aquells marrecs com una curiositat, vista la seva fixació pel glam, els Beatles i Kiss, però també dotats per a construir cançons plenes de fúria i velocitat. Una mena de versió pop d’uns Ramones preadolescents amb maquillatge que havien de demanar permís als pares per anar a actuar i arribar a casa a l’hora fixada.

No cal dir que aquells anys, a més de ser un valuós aprenentatge, confereixen a Redd Kross una pàtina d’autenticitat; un bagatge que els permet acreditar que no eren uns nouvinguts a l’explosió grunge/alternativa/fusió de la dècada prodigiosa dels noranta, ni un producte la indústria discogràfica…. Ells ja hi eren abans que els Nirvana i Pearl Jam de torn comencessin a vendre milions de discos i acaparessin totes les portades de la premsa musical. Ells, senzillament, anaven a la seva, segurament amb poc olfacte comercial malgrat la qualitat de les seves cançons i el seu directe de primera categoria. I a la seva van continuar.

Redd Kross 1997. Punk Pop de coloraines

Em resulta fàcil, molt fàcil parlar de Show World. Són tretze cançons que perfectament podrien ser tretze singles d’èxit. Tretze temes que si tinguessin la cobertura mediàtica que gaudeixen altres ofertes musicals (deixem-ho així) estic segur que molta gent correria a comprar el disc. Bé, avui dia hauria de dir millor a descarregar-se’l. O a escoltar-lo per l’ordinador, però això és un altre tema. I mira que ho van intentar amb singles com Stoned que a priori semblava que ho tenia tot -melodia, potencia, una tornada magnífica…- per rebentar les llistes d’èxits. Però nois, igual que va passar amb Jimmy’s Fantasy (quin tema!, quin vídeo!) del seu anterior disc, la cançó va passar quasi desapercebuda i el tren de l’èxit un cop més va passar de llarg. Tot i que tampoc ens enganyem, a mi em sembla que en el cap dels germans McDonald no ha estat mai aconseguir l’èxit massiu. Us en fareu una idea d’això que dic tan bon punt soni la primera cançó, Pretty Please Me. Un record d’aquella època punk dels seus inicis, una versió d’un desconegut -almenys pels no iniciats, entre els que m’hi compto- tema d’un no menys desconegut grup anomenat The Quick. No sembla la millor idea per escalar les llistes d’èxits començar el disc d’aquesta manera. O sí, perquè és una excel·lent cançó a la qual els Redd Kross li treuen encara més partit abocant tota la fantasia, el colorit i la riquesa de matisos fins a convertir-la en una carta de presentació perfecta d’un disc que ja no baixarà el nivell fins que acabi el darrer tema.

No n’hi ha ni una sola cançó que no tingui una melodia artesanalment elaborada, ni una sola que no tingui una tornada plenament reconeixible. I totes, a excepció potser del parell de balades pop -magnífiques tot s’ha de dir- com són Girl God i Secret Life -aquesta és encara millor- tenen guitarres musculoses i bateries enèrgiques. De vegades el seu amor pels Beatles va una mica lluny, escolteu si no meravelles com Mess Around, Ugly Town, Get Out of Myself -amb toc psicodèlic inclòs- o les esmentades Stoned i Secret Life (és que a sobre la veu de Jeff McdDonald sona idèntica a la de Lennon) però què collons, a qui l’importa? Ja ho diuen els mateixos Redd Kross, «el rock és un gènere retro per definició, no pot existir sense el passat». En qualsevol cas, sigui per la producció del disc, sigui pel tractament atorgat a les cançons, Show World no sona com un disc revival, al contrari, ho fa 100% fresc i actual.

I com per demostrar aquesta modernitat -almenys en el moment en el qual Show World fou publicat, que d’això fa vint-i-tres anys- o per recordar-nos que ells podien haver regnat, no tenen problemes en sonar com Nirvana -escolteu You Lied Again, i no digueu que no podria passar per un tema de Cobain- o altres tòtems del grunge. Apugeu el volum en cançons com Teen Competition o Kiss The Goat on el ritme va desbocat i les guitarres saturades i sabreu de què parlo. Tastareu la faceta més dura de Redd Kross però sempre, sempre fugint de la uniformitat i el monolitisme per obsequiar-nos amb algun joc de veus que ens sorprendrà, una melodia que ens fascinarà, una tornada que se’ns adherirà durant dies al cervell i no podrem deixar de cantar-la. Existeix una anècdota divertida i alhora reveladora sobre l’actitud dels germans McDonald. Expliquen que Cobain i Novoselic abans de triomfar com a Nirvana eren a un concert de Redd Kross i preguntaven a gent de l’entorn de la banda com que aquests paios a l’escenari semblaven tan contents i feliços. L’actitud negativa i posat turmentat de molts exponents del moviment grunge res tenia a veure amb el bon rotllo dels McDonald i companyia, potser perquè aquests mai es prenien massa seriosament i estaven en això per passar-ho bé.

A veure que et sembla aquesta. Els McDonald brothers a l'estudi

En temes com One Chord Progression o Vanity Mirror -per posar un parell d’exemples brillants- podem sentir ecos de tota la bona música que s’ha fet en dècades passades i que els germans McDonald reciclen i reutilitzen. Això sí, deixant l’empremta de la seva personalitat. O com a Follow the Leader -una altra perla del disc, he dit això dels tretze potencials singles d’èxit?- que partint del riff de Foggy Nation, de la Velvet Underground (ells mateixos reconeixen el préstec sense embuts a les entrevistes) el transformen en un tema ballable, rítmic, amb una guitarra infecciosa sempre en primer pla. Un tema que és ideal per una d’aquestes festes retro que pots fer a casa -bé, ara en aquests temps de confinament no- on els convidats han de venir amb pantalons de pota d’elefant i camises llampants. Retro rock al poder. 

Potser pensareu que us estic aixecant la camisa o venent fum amb tantes lloances i afalacs a una banda que sense ser desconeguda mai ha arribat a la divisió d’honor pel que fa a popularitat i vendes. Sempre dic el mateix: Feu la prova i feu sonar Show World. Play loud, com podies llegir a les carpetes de vells discos de rock. Feu-lo sonar fort. N’hi ha discos difícils, discos que requereixen temps per poder apreciar-los i gaudir-los. Ja us ho dic ara que aquest no és el cas. Show World passa tan bé com una cervesa fresca després de caminar a ple sol cercant una barra de bar i una ombra. És per això que com he dit abans a molts ens resulta incomprensible la poca repercussió que ha tingut no només aquest disc sinó tota la discografia de Redd Kross. Potser per això, després de la gira promocional del disc, la banda va desaparèixer dels escenaris durant una dècada i van haver de passar tres lustres per veure una nova col·lecció de cançons dels germans McDonald. Havent reactivat la seva carrera, el puto coronavirus de moment ho ha impedit, però segurament aquest 2020 ens visitaran. No crec que aquestes alçades atrapin l’èxit que històricament els ha eludit, però pel que he llegit i escoltat Redd Kross segueixen en plena forma i continuen anant a la seva dedicant-se al que han fet sempre: perseguir la perfecta cançó pop i, això també, a oferir concerts espectaculars. 

Bifurca