Grand Fury

Grand Fury (Uppercut Records 2000)

The Bellrays

Diu n’Oriol Llopis, un dels periodistes i crítics musicals de referència per a un parell de generacions (de moment), que escriure sobre rock and roll és despullar-te, seure davant la màquina (he, he, podem posar ordinador a hores d’ara) i descriure en primera persona el que sents escoltant allò que està sonant. No busquis dades, explica què et fa sentir aquella música, i punt.

M’ha vingut al cap aquesta declaració de principis perquè n’he llegit unes quantes entrevistes on els membres de The Bellrays deploren la poca imaginació i la repetició de clixés de la premsa musical a l’hora de definir la seva música.

No dic que no tinguin raó. Lisa Kekaula i Bob Vennum, membres fundadors i pares de l’invent, han d’estar fins als ovaris i els ous respectivament de sentir sempre el mateix. Que si Tina Turner al capdavant dels MC5, que si Aretha Franklin com a substituta d’Iggy Pop comandant els Stooges, són referències que s’usen invariablement quan l’articulista en qüestió ha de ressenyar un disc o un concert de la banda californiana. 

El problema, però, és com explicar-li a algú que no n’ha sentit a parlar mai, com sona una banda sense recórrer a les comparacions, ni que sigui com a punt de referència per orientar-lo per saber què es trobarà. Almenys aquest és un dels objectius de qui ens dediquem -encara que ho fem de manera matusserament amateur- a comentar discos. Problema, és clar, si no tens el talent d’en Llopis a l’hora d’escriure sobre música, que és el que ens passa a la majoria dels mortals. Potser és per tancar la porta a tantes comparacions i tòpics suats, que els Bellrays han decidit titular el que és el seu darrer disc fins el dia d’avui, Punk Funk Rock Soul Vol.2 (2018). I llestos.

Ara que ho penso, Grand Fury tampoc és un mal títol per a un àlbum perquè l’oient es faci una idea del que li oferirà tan bon punt el faci girar (si sou audiòfils esteu de sort perquè s’ha reeditat aquest any en vinil). És més, diria que és prou apropiat. Enregistrat en viu a l’estudi, com per assegurar-se que traslladaran tota l’energia dels seus directes a la gravació, el segon àlbum de The Bellrays és una furiosa erupció de punk, soul i rock and roll incandescent. Si, com explica n’Oriol Llopis, per descriure la música el millor són les imatges, no se m’acut una més adient per explicar Grand Fury que una llengua de lava que arrasa tot el que troba al seu pas.

Lisa Kekaula. Huracà escènic.

Som-hi. Ingredients: Tradició Motown (el segell discogràfic especialitzat en soul i funk), un bon raig de punk de Detroit dels seixanta -on va néixer el segell Motown? Correcte, a Detroit-. Una secció rítmica tan compacta que no queda ni una fracció de segon buida de música al llarg de tot el disc, un guitarrista que ofrena glòries als Stooges i MC5 i una dona Lisa Kekaula -recordeu aquest nom- posseïdora d’un do en forma de veu huracanada a més d’una presència escènica com n’hi ha poques. Cerqueu per la xarxa i Ja veureu els vídeos, ja. El resultat d’aquest combinat és Maximum Rock and Soul. Ho sento Lisa, no m’ha quedat gaire original, però és que el terme encaixa perfectament amb el que transmeten The Bellrays.

Però com quan parlem de música les paraules mai no són suficients, l’inici de Grand Fury acabarà d’esvair dubtes i resoldrà preguntes innecessàries. Un fragment introductori -anomenat, és clar, Noise- d’uns pocs segons inspirat en aquella cacofonia de guitarres distorsionades que és L.A.Blues dels Stooges serveix perquè The Bellrays surtin a matar amb Too Many Houses in Here. Mireu, la banda és bona, molt bona. Com he dit abans el guitarrista Tony Fate, autor per cert de totes les cançons del disc tret de Snake City, va per feina, és efectiu, mostra amb orgull totes les seves influències, té recursos i a més sap quan aturar-se -cosa que no tots els lead guitar saben fer- per donar espai a la secció rítmica. Però el factor que marca la diferència és Lisa Kekaula. 

La seva veu, que em nego a creure que tingui l’origen en les cordes vocals, ha de venir de més avall, de més endins, és la que transforma un combo de punk rock d’alta energia en quelcom diferent. No importa que la banda vagi a mil per hora, la sra. Kekaula és capaç de col·locar amb elegància les tornades i el sentiment més soul a míssils com Fire in The Moon, Screwdriver, o Snake City -aquesta sembla enregistrada en viu amb públic, tot i que no n’hi ha cap informació al meu cd- per citar les primeres andanades de Grand Fury. 

És després de la sincopada Heat Cage -com sona aquesta bateria!- quan arriben, pel meu gust, els moments en què Grand Fury excel·leix. Ningú no pot restar indiferent escoltant la grandiosa Evil Morning. Versatilitat és la paraula, tant en l’aspecte instrumental on passen del lirisme a furioses freakouts (potents improvisacions de guitarra-baix-bateria) com en l’exhibició vocal de Lisa kekaula. Evil Morning és el tema més llarg del disc i s’entén, els cinc minuts llargs que dura condensen l’essència de The Bellrays. El mateix a Zero P.M. un al·legat antiracista on la base soul s’encarrega de mantenir la tensió fins que la banda decideix travessar la barrera del so. Quan Zero P.M. s’hi esvaeix, un minut de funk à la James Brown que porta per títol Do You Speak English introdueix la descàrrega punk de Stupid Fucking People. Collons, la Kekaula està realment enfadada amb la gent entestada a fotre-li el dia, i no m’agradaria trobar-me-la pel carrer amb aquest humor. Stupid Fucking People té una tornada ideal per aquells dies on sembla que tothom s’ha conxorxat per arruinar-te’l, i que podria haver estat a més el ganxo d’un potencial i imaginari single. 

The Bellrays. Maximum Rock and Soul.

I per compensar l’oient d’aquest torrent de mala llet, trobem l’antítesi en Have a Little Faith in Me. Un estàndard de jazz, un aroma de night club, un sexy soul i tot alhora. Escolteu amb quina sensualitat canta aquesta dona i us fondreu com un glaçó al sol. Ara pensareu que m’estic estovant, però jo hagués desitjat més cançons a Grand Fury com Have a Little Faith in Me. Amb aquesta veu no té cap problema a sobreposar-se a la potència instrumental de la banda en tot moment, però en la distància curta és quan un se n’adona de la veritable mesura del talent com vocalista d’aquesta dona.

D’aquí al final, ja cal que us calceu perquè s’han acabat les subtilitats. La melodia de Twitlight Zone (la dimensió desconeguda) precedeix la contundent Monkey House; Warhead conté riffs de Black Sabbath, l’habitual piconadora rítmica i Lisa Kekaula que ja no es guarda res- si la seqüència de la gravació del dic és en temps real, hauria de pensar que queden dues cançons encara- posant la veu al límit en un dels millors temes del disc. Under the Mountain té aquella contundència amplificada per la crida i resposta, és a dir la banda fent cors repetint les frases que canta la solista. La mateixa tècnica emprada en la darrera píndola energètica del disc que no arriba als dos minuts que és l’encomanadissa They Glued Your Head On Upside-Down.

Algú ha escrit a propòsit de The Bellrays que com pot ser que, vista l’espectacularitat de la seva proposta musical, ningú hagués tingut la idea de combinar d’aquesta manera el rock més potent amb sensualitat del soul. No ho sé, no sóc cap enciclopèdia per determinar si això ja s’ha fet abans. Del que no tinc gaires dubtes és que Grand Fury és el resultat perfecte de què pot donar de si aquesta barreja explosiva. Raw Power en estat pur.

P.S. Aquesta ressenya va per en Miguel (Patxi pels amics). Tu tens la culpa que vint anys després, els meus veïns i jo continuem gaudint de l’exemplar de Grand Fury que em vas passar.

Bifurca