Songs For Groovy Children

Songs for Groovy Children. The Fillmore East Concerts (Experience Hendrix 2019)

Jimi Hendrix

Cinquanta anys. Hem trigat mig segle a veure publicats de manera íntegra (o quasi) els històrics quatre concerts que Jimi Hendrix i la seva nova banda Band of Gypsys van oferir al Fillmore de Nova York. Dos concerts -tarda i nit- per acomiadar l’any i la dècada dels seixanta i altres dos l’endemà, el dia de cap d’any de 1970.

L’estiu de 1969 Hendrix havia donat per liquidada la Experience, banda amb la qual havia enregistrat els seus tres àlbums d’estudi i anava a la recerca de nous camins, noves idees i formes d’expressió musical. Havia actuat a Woodstock amb una banda reclutada per a l’ocasió i pel seu cap ja voltaven unes quantes cançons les quals havia començat a treballar a la tardor amb els seus vells col·legues Billy Cox i Buddy Miles. Jimi havia tocat amb ells quan només era un músic de sessió i s’havien de guanyar les garrofes com a músics de lloguer d’altres artistes. Potser havia retrobat en ells la camaraderia que s’havia perdut després de tres anys de gires constants i sessions de gravacions interminables amb els seus companys de la Experience, Mitchell i Redding. Potser és que l’estil de Cox al baix i de Miles a la bateria era el vehicle que necessitava per desenvolupar les noves cançons que havien d’aparèixer al proper àlbum d’estudi que barrinava el geni de Seattle.

Fos com fos, el futur immediat de Hendrix estava compromès per un deute contractual amb l’anterior discogràfica que l’obligava a lliurar un disc amb material nou. Jimi no estava disposat a entregar cap de les noves cançons que estava preparant, de manera que la solució seria oferir un àlbum en viu i tema resolt. Quatre concerts al Fillmore amb el black power trio Hendrix-Cox-Miles servirien per seleccionar el material amb el qual quedaria alliberat. En paraules de Cox, la cosa va ser com «Som-hi, donem un cop de mà al nostre amic Jimi». El cop de mà es va titular Band of Gypsys (1970) -igual que la banda-, un àlbum en directe curt, de només sis cançons que, tot i que en el seu moment va dividir la crítica, avui és reconegut com una àlbum imprescindible de la discografia de Hendrix.

Potser el que va descol·locar els crítics de rock fou que esperaven un disc en directe de grans èxits - totes les cançons són noves-, potser fou el protagonisme de Buddy Miles tant a la bateria com a vocalista i, en alguns temes, el so proper al R&B i al soul que semblava un retorn a les arrels d’un passat que Jimi ja havia superat tres anys enrera quan havia arribat a Londres i engegat la seva carrera. Segurament, el que no va saber veure l’opinió publicada de l’època és que l’altra meitat del disc assentava les bases del que havia de venir en la dècada que tot just començava, el funk rock i també elements de jazz rock, no en va el geni Miles Davis va quedar encisat amb l’influx que desprenia Band of Gypsys.

Band of Gypsys (1970) fou el darrer àlbum publicat
en vida de Jimi Hendrix

Abans de continuar amb la ressenya d’aquest Songs For Groovy Children i per ser honestos val la pena dir un parell de coses. La primera és que les versions de les sis cançons que apareixen a Band of Gypsys (1970) són les millors. Hendrix i el seu enginyer Eddie Kramer -el qual cinquanta anys després se n’ha encarregat del so d’aquest box set!- es van assegurar de triar el bo i millor dels quatre concerts, almenys dels temes que tenien pensat publicar. La segona és que no fa gaire la família Hendrix, que ja havia aconseguit després d’una llarga batalla legal recuperar els drets de l’obra de Jimi, ha posat a la venda el primer concert dels quatre sota el títol Machine Gun (2016). Aquest primer concert, el de la tarda del dia 31, és unànimement reconegut com el més sòlid de tots quatre. Dic això perquè l’aficionat, diguem-ne casual, de Jimi Hendrix segurament en tindrà prou amb aquestes dues adquisicions per tenir una idea més que representativa del que donaren de sí aquests mítics concerts del Fillmore East.

Així doncs, vol dir això que Songs For Groovy Children és un producte redundant i sense interès, concebut únicament per esprémer la butxaca del fan que mai en té prou? O pitjor encara, és un d’aquells casos en els quals els déus et castiguen donant-te allò que has estat tota una vida desitjant per acabar trobant-lo decebedor? Rotundament no. Matiso, rotundament no si ets un fan fatal com el que escriu aquestes lletres.

I és que en una vida tan curta i tan intensa com la de Jimi Hendrix res és menor. Menys encara el fet que et caiguin del cel -és un dir, el box set no és precisament barat, però què collons!- quatre concerts enregistrats professionalment i en una etapa tan interessant com aquesta, en la qual el geni de Seattle estava explorant nous territoris. Aquestes cinc hores llargues de música, quaranta-quatre interpretacions de vint-i-tres cançons diferents donen de si tot el que es pot esperar d’un músic de la talla de Hendrix. Jimi, conscient que de les actuacions ha de sortir un àlbum digne de la seva signatura es mostra concentrat en una sèrie de temes -segurament ja tenia al cap quins anirien al disc- que són els que probablement tenien més assajats. El súper funk Who Knows -en el qual molts han vist un precursor del hip hop-, el blues funk de Power of Soul, el rocker Message to Love, mentre alhora aprofita l’avinentesa que li dóna la possibilitat d’aquestes actuacions per provar les noves composicions que aniran al proper -i malauradament pòstum- àlbum d’estudi. Diamants en brut com Izabella, Earth Blues, Stepping Stone o l’excepcional Ezy Ryder -quin riff més atòmic!- són presentades al públic sense que en alguns casos estiguin completament acabades. Jimi n’és conscient i s’adreça al públic per explicar-ho i, davant d’alguna interpretació no gaire lluïda (l’esmentada Ezy Ryder del primer concert és impecable, la del segon un petit desastre) disculpar-se argumentant que aquestes cançons encara estan en procés de construcció. Tot i la seva evolució musical, el blues continua ben present en la música i els concerts de l’esquerrà mestís. Bleeding Heart i sobretot un espectacular Hear My Train A Comin’ -un dels meus moments preferits de tot el box set, quina manera de tocar per l’amor de Déu! em vénen ganes d’apujar el volum a l’onze, obrir la finestra i escridassar els nanos que seuen a plaça amb els seus telèfons musicals: deixeu les vostres merdes!, escolteu això i oblidareu per sempre més l’autotune dels collons, gamarussos!-... Bé, ehem, doncs això, que el públic del Fillmore va gaudir d’una bona ració de blues d’alta energia. Com va gaudir dels clàssics de la Experience, encara que només al final, en els bisos del quart i darrer concert, on els assistents van poder escoltar, ara sí, alguns dels temes més coneguts de Hendrix com Wild Thing, Purple Haze i el que fou el seu primer èxit el 1966, Hey Joe.

Amics, una sola paraula: Envegeu-me

Però sens dubte el tema central no només de Band of Gypsys sinó de cadascun dels quatre concerts del Fillmore que recull Songs For Groovy Children és Machine Gun. S’han escrit moltes coses sobre aquest tema i probablement el comentari més encertat és aquell que diu que Machine Gun és a Vietnam el que el Guernica és a la guerra civil espanyola. Un al·legat antibel·licista que escoltant-lo cinquanta anys després continua causant la mateixa impressió. N’hi ha opinions sobre Jimi Hendrix que afirmen que com a guitarrista no ha estat encara superat; n’hi ha d’altres que sostenen que en aquest mig segle han sorgit instrumentistes que tècnicament estan per sobre d’ell. Jo que no toco la guitarra i no en sé de tècnica, només puc dir que en ma vida he escoltat un guitarrista que hagi estat capaç de transmetre tant com Jimi Hendrix. Escolteu Machine Gun i copsareu tot l’horror de la guerra condensat en la dotzena de minuts que dura el tema. Des dels compassos inicials, la seva guitarra et transporta a la calor asfixiant de la selva humida; a cada pas, la ràfega d’una metralladora puntejada a l’uníson pel redoblament de la bateria de Miles mentre el tema avança amb la cadència d’un blues. El solo central és d’aquells que treuen l’alè. Explosions, bombarders que volen baix, el xiulet de les bombes abans d’explotar… tots aquests sons surten de la guitarra de Jimi Hendrix en una exhibició prodigiosa. Tal és l’impacte en l’audiència que quan el tema és acabat amb un darrer udol de la Fender de Jimi, no se sent ni una mosca. La gent no s’atreveix a aplaudir com si encara estigués en xoc. Jimi va seleccionar la millor versió per a Band of Gypsys -sens dubte, la del tercer concert- però les altres tres no desmereixen en absolut i només per poder-les escoltar val la pena tenir Songs For Groovy Children.

Parlem una mica del «factor» Buddy Miles. Moltes de les crítiques que han acompanyat tots aquests anys el material de Band of Gypsys tenen el seu nom al centre de la diana. Un músic enorme, d’acord, però un paio amb una boca tan gran com el seu ego. Podeu comptar que en alguna ocasió havia parlat de Band of Gypsys com la «seva» banda... Un músic amb una personalitat tan expansiva que el mateix Jimi Hendrix li va cedir un protagonisme que des de sempre ha semblat difícil d’explicar. Veu solista a temes com Stop, Changes, We Gotta Live Together, Buddy assumeix el paper de soul brother, cridant, convidant la gent a cantar, corejant -de vegades de manera excessiva- els temes que canta Jimi i deixant sentir la seva veu fins i tot en els passatges instrumentals. La història diu que quan Jimi preparava en companyia d’Eddie Kramer l’edició del disc per saldar el deute contractual, tot escoltant les cintes dels quatre concerts, sacsejava el cap dient, «Buddy perquè no calles d’una puta vegada?»

I tota aquesta incontinència vocal conjugada amb el seu particular estil a la bateria, el qual també ha estat força discutit. Pla, monòton, robòtic… sembla com si les filigranes les reservés per a les parts vocals. Certament el seu estil és lluny de l’espectacularitat d’altres bateries de la seva època -sense anar més lluny de Mitch Mitchell, bateria de la Experience- però no es pot negar que si el que Jimi buscava era un bateria que fos un metrònom vivent, Buddy era el seu home. Escolteu per exemple Stone Free (quaselvol de les dues versions que conté el box set), sentiu aquest pam, pam, pam, invariable durant minuts i minuts mentre Hendrix porta el seu solo cap a l’infinit? 

Band of Gypsys; Billy Cox, Jimi Hendrix i Buddy Miles

De totes maneres si parlem de les imperfeccions dels quatre concerts que conté Songs From Groovy Children, cal dir que, efectivament, també trobem a Jimi desafinant a la guitarra, no recordant la lletra de la cançó, oblidant-se de cantar orientat al micròfon o, com a Foxey Lady, el bis del segon concert, perdent l’interès pel tema i acabant-lo abruptament. Són coses del directe, que se’n diu. I és d’agrair que els hereus de Jimi i l’enginyer Kramer ens ho presentin tal com va ser. Entenc que per a un disc en directe s’han de polir algunes coses i descartar-ne unes altres, però Songs For Groovy Children és una altra cosa, per a un disc en viu ja tenim Band of Gypsys (1970) o sense anar més lluny Machine Gun (2016) que com he dit abans recull el primer concert que és gairebé perfecte. Songs from Groovy Children és una altra cosa, és el testimoni íntegre d’aquelles dues nits, aquells quatre concerts que retraten un artista impressionant en una cruïlla de la seva carrera però també un ésser humà amb els seus dubtes i les seves febleses. Un artista que haguera pogut esprémer anys i panys la fórmula que l’havia convertit en una estrella, però que lluny d’acomodar-se, el seu talent i la seva inquietud artística el van moure a cercar nous horitzons. D’això va Songs For Groovy Children. Vés per on el que havia de ser un tràmit per complir una obligació contractual ha quedat com el testament d’un capítol imprescindible per entendre la carrera de Jimi Hendrix en tota la seva dimensió.

No he parlat gaire de Billy Cox, el baixista -sobri i sòlid com una roca- d’aquest fantàstic power trio. Afortunadament ho fa ell mateix en les notes del llibret que inclou aquest box set. Avui octogenari, l’únic supervivent de Band of Gypsys refereix en unes emotives paraules la història de la seva amistat amb Hendrix, una amistat que ve de molt abans que Jimi fos famós i que fou més enllà del final de la banda. Band Of Gypsys faria implosió dies després, a finals de gener en un concert al Madison Square Garden de Nova Yok. Jimi després d’un parell de cançons va tocar el dos de l’escenari pronunciant una frase inintel·ligible que feia referència a la Terra i a l’Espai. Òbviament anava fins al cul d’LSD o alguna cosa així però venia a certificar que Band Of Gypsys no era tampoc el que estava cercant. No sabria dir si ho va trobar en els pocs mesos de vida que li quedaven (aquest setembre es compliran cinquanta anys del seu decés) però fins al final la seva activitat fou frenètica, tant a l’estudi de gravació com als escenaris acompanyat pel seu amic Cox i el retornat Mitch Mitchell a la bateria. Aquest període, el dels mesos finals de la vida de Hendrix dóna, no per unes quantes ressenyes no, sinó per uns quants blogs. Però avui, aquesta història conclou aquí. 

Songs From Groovy Children, podria passar la resta de la meva vida fent-lo sonar, i a cada escolta descobrir noves mostres, nous detalls, espurnes del geni inabastable de Jimi Hendrix.

Bifurca