Little Animals

Little Animals (Albert Productions 2007)

Beasts of Bourbon

Barcelona, tres d’abril de dos mil vuit. Quan s’obre la porta de la furgoneta que transporta els Beasts of Bourbon, els promotors del concert que ha de tenir lloc a la sala Sidecar queden esbalaïts. I no perquè siguin precisament novells; en una professió de risc com és el de promotor de concerts de rock’n’roll -i no diguem l’underground- s’ha de tenir el cor fort i preparat per qualsevol eventualitat. El panorama està a l’alçada de la fama que ostenta la banda australiana. Demacrats, surten del vehicle vomitant; Hooper, el baixista, camina ajudat d’un bastó -i gràcies, els metges van assegurar-li que no caminaria després d’una caiguda des d’un segon pis en la qual es va partir en dues meitats l’espinada-. Tex Perkins, el cantant, no hi és, tot i que apareix més tard -«es mou i respira», pensa alleujat el promotor: «suficient»-, i el bateria, Tony Pola, el crida a part per explicar-li que la nit anterior -havien tocat a Palma- havia estat moguda i que creu que té «una o dues costelles trencades». Quan se li suggereix suspendre el concert s’oposa de manera vehement. Quan el promotor li ofereix un metge, una faixa, voltarén…, Pola nega i pregunta en veu baixa si no coneix «cap gitano». «Un gitano?» El que vol el bateria és una dosi opiàcia intravenosa. Finalment un amic d’un amic s’ofereix com a proveïdor. El promotor assegura que quan es confirma la transacció pot sentir les costelles de Tony Pola soldant-se totes soles. El concert tira endavant i quan finalitza, Hooper -sí, el del bastó- dorm la mona allà mateix, a terra, mentre el públic que entra al Sidecar en l’horari de discoteca, passa per sobre d’ell mirant de no trepitjar-lo. Totes aquestes boniques històries i més les podeu trobar al llibre d’Alfred Crespo, codirector de la revista Ruta 66 i expromotor de concerts, titulat No hay entradas. Experiencias de un aspirante a promotor (66 rpm. 2016). No, no tinc comissió, però si aquesta ressenya serveix per donar un cop de mà a la gent que estima prou el rock and roll per arriscar el patrimoni contractant a bandes de les quals és fan, benvinguda sigui.

Les bèsties del Bourbon relaxades

Escric tot això per mirar d’explicar que la música dels Beasts of Bourbon sona com el seu estil de vida. Intensa, arrossegada i autèntica, sense trampa ni cartró. En aquells anys tots els membres de la banda ja passaven dels quaranta, no es pot dir que fossin uns joves passats de voltes amb ganes d’emular els excessos dels seus herois musicals, ni tampoc un posat publicitari. No, els membres de Beasts of Bourbon eren ja uns veterans cremats, avesats en mil bandes de la fèrtil escena australiana dels anys vuitanta i noranta. De fet, els Beasts Of Bourbon - tota una institució del rock underground australià malgrat que tocats amb una aurèola maleïda- sempre han estat una banda paral·lela als múltiples projectes de tots i cada un dels seus membres (o és al revés?). Conjunts com The Scientists, Kim Salmon and The Surrealists, The Cruel Sea, Hoodoo Gurus… en un moment o altre han creuat els seus camins o hi han circulat de manera tangencial a la banda mare, si és que es pot dir així. En realitat els Beasts of Bourbon més que una banda, són una germandat.

Així que després de transitar de manera intermitent -i de produir discs del calibre de The Axeman’s Jazz (1984), Sour Mash (1988), Black Milk (1990) o The Low Road (1991)- durant un parell de dècades i havent-hi posat un aparent punt final als seus treballs d’estudi amb Gone (1997), reapareixen amb un nou disc deu anys després. Little Animals és el retorn discogràfic de Beasts of Bourbon i encara que tractant-se d’aquesta banda és molt agosarat dir això de triomfal, sens dubte està entre el millor de la seva discografia.

Enregistrat en només tres dies i amb la formació més estable de la seva història, és a dir Tex Perkins i el guitarrista Spencer P. Jones com els membres originals i Hooper (baix), Pola (bateria) i Owen (guitarra), els Beasts of Bourbon graven a foc una altra referència imprescindible de la seva carrera. La veu aiguardentosa de Perkins ha anat macerant amb els anys de manera que es troba en el punt idoni per reinterpretar el blues viciós que constitueix l’esquelet que sosté la majoria de les cançons de Little Animals. De vegades de manera evident, com a Sleepwalker que sembla treta del cançoner de John Lee Hooker només que amb unes guitarres més brutes que tot el clavegueram de Sydney; o la macarrònica història de sadomasoquisme que refereix la magnífica Master and Slave on ni el títol ni la lletra «T’hauràs d’esforçar més per donar-me plaer, no ets aquí per cap altre motiu... Amo i esclava és el que som» donen lloc a equívocs. En ocasions el blues queda més o menys inadvertit i s’ha d’obrir pas entre els riffs cuirassats i la contundència de la secció rítmica, com ara en temes com I’m Gone o I Told you So. 

Hooper i Owen donant un cop de mà a les veus (Foto Dena Flows)

I és que en la música de Beasts of Bourbon hi ha un fil conductor que transita del blues al punk. I, és clar, pel camí recull el millor de tota aquesta tradició musical. Regust als Rolling Stones -i de llur fatxenderia també, impagable el vídeo- a l’inicial I Don’t Care About Nothing Anymore, un tema que deixa el nivell molt alt només començar i que té en la seva lletra deliciosament menfotista -dels telenotícies, d’allò que diguin els crítics, de les promeses de la parella...- l’essència de l’actitud vital dels Beasts. També troben el moment melòdic amb el tema que dóna el títol a l’àlbum, Little Animals, estratègicament situat a mitjan disc com si ens permetessin un petit respir que acaba abruptament amb la potentíssima acceleració punk de The Beast I Came To Be. No sé per què ni en quin lloc del meu cervell tinc arxivada aquesta melodia, però la part vocal em recorda a... Leonard Cohen (sí, ho juro!). Això, és clar, si deixem de banda que les guitarres de Spencer i Owen, un per cada canal, van a mil per hora, mentre Perkins recita -o escup- versos verinosos. Too Much Too Late sona i no només pel títol a una altra banda de referència dels australians, els New York Dolls, que tot just havien publicat el seu tercer disc després de més de trenta anys de silenci discogràfic. 

Dues cançons de Spencer P. Jones, el guitarrista del barret d’ala ampla, serveixen per completar Little Animals. New Day of the Dead és per a qui escriu aquestes lletres, el millor tema del disc. Una mena de marxa fúnebre on les guitarres avancen reptant per bastir lentament un mur de drama i de distorsió. Una epopeia elèctrica a l’estil dels Crazy Horse de Zuma (recordeu Danger Bird? No? Cerqueu-la! Sí, ja sé que Mr. Young apareix molt en aquest blog, però que hi farem, és un dels grans) amb un to tètric i ombrívol propi, és clar, del Dia dels Morts. I com suposo que acabar un àlbum d’aquesta manera no entrava en els plans dels Beasts of Bourbon, Thanks, la cançó escollida retrata de manera més fidedigna la filosofia d’aquesta colla. Jutgeu vosaltres mateixos: «Gràcies per l’aigua, gràcies pel vi, gràcies per fer-me passar una bona estona.../ Gràcies pel whisky, per les cerveses.../ Gràcies per la marihuana, gràcies per l’haixix i per totes les coses que ens hem fumat junts.../Gràcies per l’heroïna i per la cocaïna també, gràcies per l’epidural(?)/ Gràcies per l’àcid, l’èxtasi i també per la meta/ Gràcies, gràcies, nena!». Així, com un spoken word amb música de fons és com els Beasts of Bourbon posen punt final a un disc que no hauria de perdre’s cap fan del rock and roll més autèntic i visceral.

Tex Perkins buscant un punt de suport
en Spencer P. Jones

Aquest període de fertilitat creativa i artística que propicià el procés de creació de Little Animals i la posterior gira de promoció va acabar de manera precipitada en plena gira europea de l’any dos mil vuit. Pocs dies després del concert de Barcelona al que m’he referit al principi d’aquesta ressenya, Jones va desaparèixer uns dies deixant la banda plantada. No està clar si va ser una discussió amb Perkins o si va haver d’ingressar a un hospital per una «indisposició», però el cas és que la banda va haver d’actuar un parell de concerts sense ell. Més tard va tornar a aparèixer però l’ambient ja estava tan enrarit (fins i tot pels estàndards d’una banda com aquesta!) que van cancel·lar el que quedava de gira. Hooper mesos més tard minimitzava l’assumpte, explicant que els Bourbon només poden tocar junts per períodes de temps curts, que passar molt de temps junts a l’estudi, a la furgoneta o als escenaris provocava «lluites, accidents, delictes i infortunis». En definitiva que les separacions no eren cap drama, ans al contrari, era la manera de sobreviure com a banda, d’assegurar que tard o d’hora ho tornarien a fer.

I sí, va haver de passar una altra dècada perquè la banda australiana tornés amb un nou treball, Still Here (2019). Brian Hooper i Spencer P. Jones ja no hi són, van morir fa un parell d’anys només amb pocs mesos de diferència. I ho van fer al peu del canó -si voleu veure el vídeo de Hooper tocant en un concert en cadira de rodes, cinc dies abans de la seva mort, el trobareu sense problemes a la xarxa- damunt de l’escenari. No importa, altres membres de la germandat han recollit els instruments dels caiguts -Kim Salmon la guitarra, Boris Sujdovic el baix- disposats a continuar presentant batalla fins que el cos els sostingui. I això tractant-se dels Beast of Bourbon és molt més que una frase feta.

Bifurca