Ramones

Ramones (Sire 1976)

Ramones

Una portada icònica per a un disc de llegenda. Sense pretendre-ho, aquests quatre talossos sacsejarien el panorama musical de l’època de manera decisiva per a les dècades vinents. D’entrada, inventaren el punk. Si, oblideu-vos dels Sex Pistols, Clash, Damned i tota la revolució de l’imperdible britànic. Rotten, Strummer i companyia somniaven a ser com ells quan els Ramones es van presentar al Regne Unit l’estiu del 1976 amb el disc de debut sota el braç. A diferència dels punks anglesos, els Ramones no formaven part de cap moviment, cap moguda, cap moda. No tenien cap publicista espavilat ni cap campanya de màrqueting al darrere. Els Ramones eren reals. Massa i tot.

En tot cas, Ramones formaven part dels artistes que pul·lulaven pel CBGB, un club de Nova York de capacitat reduïda, tot i no tenir la coartada intel·lectual de Patti Smith, la pretensiositat de Television ni la imatge sofisticada i el so pop de Blondie. Ells eren quatre enzes del veïnat de Forest Hills, Nova York, inadaptats i lletjos. Joey un tímid solitari, diagnosticat de trastorn obsessiu compulsiu que trobava refugi en els seus discos, Johnny i Dee Dee, potencials delinqüents juvenils (aquest darrer amb diagnòstic de trastorn bipolar complicat per les seves addiccions) que vagaven pels carrers fumant porros i esnifant cola fins que van decidir agafar uns instruments i assajar en un local. 

«No els agradareu a ningú, però us trucaré sovint perquè vingueu a tocar», foren les paraules del propietari de l’antre novaiorquès que aviat es convertí en la seva base d’operacions. Any i mig després i gràcies a la boca-orella, signaven el seu primer contracte discogràfic amb el segell independent Sire Records. Seymour Stein cofundador de Sire diu que abans d’enregistrar el seu debut va llogar un local d’assaig per veure’ls en acció. Explica que va caure enamorat de la banda quan en vint minuts van tocar prop de vint cançons. La gravació del primer àlbum va ser en un temps rècord -menys d’una setmana- i amb un pressupost irrisori. Tommy Ramone, qui fou el bateria original (i l‘únic que tenia alguna experiència en el món de la indústria musical), productor i portaveu en els primers temps, explica que durant la gravació de Ramones, els enginyers no entenien res, es pensaven que estaven enregistrant la mateixa cançó una vegada i una altra. No és estrany, ni tan sols tenien assajats els finals de les cançons, feien l’orni quan se’ls demanava que afinessin els instruments i arrancaven els temes amb el ja mític One, two, three, four, un costum que venia dels seus directes.

La missió dels Ramones era tan simple com les seves aptituds instrumentals. Retornar el rock and roll a la seva fórmula més bàsica, en un temps que la sofisticació i el virtuosisme estaven matant la seva essència. El seu pla estava basat en tres acords bàsics, melodies pop tipus Beatles i Beach Boys, i l’energia dels Stooges i els New York Dolls. Això sí, fotent-li una o dues marxes més. Eureka! Els pallussos de Forest Hills acabaven de descobrir la poció màgica, l’antídot contra l’avorriment, la vacuna contra l’artificiositat del rock. Una recepta que amb més o menys alteracions en els ingredients han cuinat dotzenes de bandes fins el dia d’avui. Des dels Clash a Pearl Jam, des de Metallica a Soundgarden, passant per Motörhead, Nirvana o The Strokes per citar només alguns que reconeixen la família Ramone com una font bàsica d’inspiració.

La família Ramone en un recés durant l'enregistrament
de Ramones (1976)

Amb una proposta musical com aquesta, estava clar que el «missatge» havia d’estar en consonància. Efectivament, el llenguatge Ramone, no està fet per tractar els temes elevats de l’ànima, millor dit, no està per tractar-los amb retòrica grandiloqüent. No senyor. El que fa que els Ramones connectin immediatament amb el jovent, són els seus missatges simples i directes, un univers format pels films de sèrie B de terror, els còmics, les qüestions existencials resoltes amb la sapiència que dóna ser un gos de carrer i un absurd sentit de l’humor. Tot encapsulat en píndoles ultranergètiques de dos minuts (la meitat dels catorze temes de Ramones ni arriben a aquest minutatge) disparades a discreció, en molts casos sense respectar ni tan sols els dos segons preceptius entre cançó i cançó.

Des que comença el crit de guerra Hey ho, Let’s Go! de Blitzkrieg Bop, la cosa ja no té aturador. Com un atac llampec se succeixen els temes en una progressió que va a més. Beat on The Brat, Judy is a Punk (Joey canta i sobre la marxa ens explica la pauta «primera estrofa, igual que la segona!... tercera, diferent de la primera!». No són encantadors?). Ramones baixen només una mica les revolucions amb I Wanna Be Your Boyfriend i aquest aire tan sixties. L’imaginari Ramone no és complicat, moltes de les seves cançons inclouen al títol «vull» o «no vull», és a dir, m’agrada o no m’agrada. El següent «vull» és Now I wanna Sniff Some Glue (vaja, primer vull ser el teu xicot i ara vull esnifar una mica de cola) amb el qual tornen a engegar el turbo. Johnny rasca la guitarra com si l’hi anés la vida i no fa un punteig ni que el matin. Tommy colpeja la bateria com un goril·la en zel i Dee Dee fa servir el baix com un instrument més de percussió. El film La matança de Texas, és la que inspira Chain Saw -amb soroll de serra mecànica inclós- i m’agrada imaginar que l’ombra de Stephen King es projecta darrere de I Don’t Wanna Go Down to the Basement, «No vull baixar al soterrani, hi ha alguna cosa allà baix». Per cert que King és fan dels Ramones, els ha citat més d’una vegada en les seves novel·les i finalment va aconseguir que enregistressin la cançó Pet Sematary per a la pel·lícula basada en el seu llibre.

A partir d’aquí, Ramones t’atrapa de manera irremissible i ja no et deixarà anar fins al final. Has d’estimar-los com són, deixar-te endur per aquestes tonades pop i surferes revestides de formigó. Davant d’aquesta allau, si a algú encara li queda alguna reticència crítica, no pot més que rendir-se, abaixar el cap i, com a molt, agitar-lo al ritme de Loudmouth, Listen to My Heart, o Havana Affair i les seves rimes deliciosament idiotes («En barca cap a l’Havana/em guanyava la vida recollint la banana/ara sóc un guia per a la CIA/Hurra pels USA»). El capítol més sòrdid de l’àlbum ve amb 53rd&3rd, cantonada coneguda per la prostitució masculina i en la qual Dee Dee, autor de la cançó, probablement aporta elements autobiogràfics, a més d’uns cors d’allò més quinqui. 

I la traca final amics, sense pausa. Literal. Let’s Dance, un oldie dels seixanta, l’únic tema aliè del disc però que ni es nota. Sí, és una línia d’orgue el que se sent sota la piconadora ramoniana. I Don’t Wanna Around With You, ens retorna a la dicotomia de vull/no vull, ara toca «no vull passejar amb tu, i doncs, per què vols passejar amb mi?» així de telegràfic, així de simple. I sobre l’última nota de la cançó, one, two, three, four!, i som-hi amb Today Your Love, Tomorrow the World, una gemma pop (o punk o rock, tant és) no exempta de certa controvèrsia donat que la lletra parla d’un jove hitlerià. Imagino l’escena del personal de la discogràfica intentant fer-los veure que la meitat del seu entorn és jueu i si no poden buscar una altra lletra, i els quatre ganàpies fent una qüestió d’orgull de l’assumpte. Al final van trobar una solució de compromís però no van eliminar la paraula nazi. Final de disc. Catorze temes en vint-i-nou minuts. Com li va dir Jerry Lee Lewis a Chuck Berry quan el killer abandonava l’escenari deixant el piano en flames: «Supera això, negre».

No vaig poder veure en directe els Ramones fins a l’any 1990. Va ser al Palau d’Esports de Montjuïc -entrada que conservo amb orgull- i Dee Dee ja no hi era. Havia marxat un parell d’anys abans i ho havia fet estripant de mala manera. Les seves declaracions van ser un cop dur per a tot fan de la banda. El carismàtic baixista va dir que estava tip d’haver de pujar a l’escenari amb uniforme (jupes de cuir, texans trencats, vambes) i aparentar el ja no eren. Que Johnny i Joey s’odiaven de tal manera que feia anys que no es parlaven. Que no, no eren la happy family que cantaven a la cançó del mateix títol. Que ja no estava interessat en la música que havien fet durant quinze anys i que, a més…, sempre havia odiat Pinhead! Per l’amor de déu, Dee Dee, puc viure amb tot allò altre, però Pinhead? El gran himne freak Ramone!, la de vegades que sol o amb els col·legues he cantat Gabba Gabba Hey, Gabba Gabba Hey com un beneit. Ja veieu, resulta que sota aquell serrell de troglodita, hi havia un cervell lúcid -tampoc és cap sorpresa, més de la meitat de les cançons emblemàtiques dels Ramones porten la seva signatura- i a més tenia inquietuds musicals al marge del rock and roll, com ho demostra el seu canvi d’imatge -cabell curt, cadenes d’or penjant del coll- i la gravació d’un disc de rap.

Pel que a mi respecta, Ramones han sigut de les bandes més honestes que he conegut. Fidels al seu estil, tossuts com ningú, han mantingut llurs premisses musicals contra tot. Perquè la fórmula Ramone no és precisament d’èxit. Tothom elogia els Ramones, tothom parla d’ells com una banda essencial, molts artistes que tenen milions de fans els citen constantment com a inspiració… i els Ramones sempre han venut xifres ridícules, impròpies d’una banda de la seva grandesa. Discos com Ramones (1976), Leave Home (1977), Rocket to Russia (1977) són clàssics imprescindibles (anoteu això a foc) i, en canvi, mai han tingut el reconeixement comercial que mereixen. Resulten molt reveladores les paraules de Johnny Ramone quan, potser el productor més famós de la música pop, Phil Spector (un altre fan VIP dels Ramones) no va parar fins a aconseguir produir el seu cinquè àlbum End of the Century (1980): «Phil Spector va produir l’àlbum i, com els altres, el disc no es va vendre bé. Llavors ho vaig acceptar. D’acord, aquest és el nostre lloc a la vida. Dediquem-nos doncs a intentar fer bé la nostra feina, a guanyar alguns diners fent la música que ens agrada, i a no decebre mai als nostres fans». Chapeau, Johnny. M’agradaria dir des d’aquesta pàgina que ni tu, ni Joey, ni Dee Dee, ni Tommy -tots RIP ja, malauradament- em vau decebre mai. Al contrari, continuo gaudint de la vostra música tant com el primer dia. One, two, three, four…

Bifurca