Live at the Apollo

Live at the Apollo (King Records 1963)

James Brown

«Sing it, motherfucker» que podríem traduir-ho de manera benèvola per un «canta-la cabró», crida una dona ja entrada en anys just a sota d’un dels micròfons que recull el so ambient de l’Apollo. James Brown, a dalt de l’escenari, no s’ho pot creure. Sembla que tot està en contra seva a l’hora d’enregistrar el seu primer disc en directe. Syd Nathan, capitost de King Records, no havia volgut ni sentir a parlar del projecte «Per què la gent hauria de comprar un disc amb cançons que ja ha sentit abans?», però això no ha dissuadit a algú com el nostre home. Determinat a dur-ho endavant, ell mateix paga de la seva butxaca la reserva de sis vespres consecutius al Teatre Apollo de Harlem, així com tot l’equip de gravació.

Fa ja sis anys que Brown ha debutat amb el tema Please, Please, Please. Els seus singles es venen moderadament bé -especialment el primer abans esmentat, que havia arribat al milió de còpies- majoritàriament entre el públic negre. Però no els seus àlbums, que no acaben d’enlairar-se. James Brown sap del magnetisme que desprenen les seves actuacions en viu i es juga la carta d’intentar traslladar al vinil l’energia que s’allibera quan acompanyat dels Famous Flames puja a l’escenari. Som l’any 1962, els discos en directe són un terreny encara inexplorat per a la indústria discogràfica. Es consideren poc més que una extravagància i gens rendibles econòmicament, per no parlar de les dificultats tècniques que comporten enregistrar-los.

D’això últim, tant Brown com la banda són ben conscients. El show ha de ser perfecte, no poden errar ni una nota. Avui dia, la tecnologia amb la qual s’enregistra un disc en directe -la veu i cada instrument té una pista pròpia- permet retocar, afegir, aïllar, substituir o eliminar qualsevol nota, qualsevol instrument, amb la idea de presentar el producte final tan polit com sigui possible. A principis dels seixanta, no. La manera com es treballa és situar micròfons estratègicament que captin tant el que sona damunt de l’escenari com a baix a l’audiència. I ara aquesta vella que amb els seus crits amenaça que tot se’n vagi en orris! 

La data escollida per a la gravació és el 24 d’octubre, l’última de les sis reservades a l’Apollo. Són cinc passis (cinc!, tot i que algunes fonts parlen de quatre) i Míster Dinamita té previst enregistrar-los tots per així poder fer la millor selecció. La dama en qüestió esguerra un parell de temes amb els seus continus «sing it, motherfucker» alguns dels quals provoquen la hilaritat de l’audiència (rialles que també queden enregistrades). Als vestidors entre passi i passi, la banda escolta les gravacions sobre la marxa i comproven horroritzats els que es temien, que els micros han captat de manera nítida les admonicions de la senyora i els riures del respectable. Coneixent a James Brown un se l’imagina tornant a l’escenari disposat a engegar-li un tret sense contemplacions, però el seny s’imposa; un representant de la discogràfica s’ofereix per anar a trobar la vella dama, oferir-li crispetes i caramels i pagar-li deu dòlars si roman durant el que queda de l’espectacle en el mateix lloc. El suborn té èxit i un canvi d’ubicació dels micròfons fa la resta. 

Contraportada original de l'àlbum

Podria ser ben bé que aquestes mateixes limitacions tècniques a l’hora d’enregistrar-lo contribuïssin a donar a l’àlbum aquest aire d’autenticitat que té, creant la impressió a l’oient de què és allà mateix, entre la suorosa audiència de l’Apollo. Una altra raó, per descomptat, és la perfecta sincronització d’una banda impecable sota la batuta d’una força de la natura que passa per l’escenari com si fos un cicló. Un exemple del que dic el podreu sentir des de la presentació a càrrec d’un membre de la banda, els Famous Flames, que fa d’introductor «Senyores i senyors, esteu preparats per l’hora de les estrelles?... amb tots vostès l’home que treballa més fort en el negoci de l’espectacle, Míster Dinamita, James Brown». Tot seguit la banda arrenca com una locomotora amb una fanfàrria embogida. Escoltant el disc a casa pots sentir el moment exacte en el qual James Brown surt a l’escenari, quan els micròfons capten l’ovació enmig d’aquesta introducció musical. I, és clar, The Hardest Working Man in Show Business, surt a matar des del principi. Buscant el contacte amb el públic des del primer moment, interpel·lant-lo de manera constant, el rhythm&blues poderós de I’ll Go Crazy inunda la sala amb el seu torrent rítmic, Brown miola com un gat en zel secundat per un acompanyament vocal de luxe, mentre la secció de vents dispara ràfegues sense treva. 

En aquest primer estadi de la carrera artística de James Brown, la seva música segueix els patrons del rhythm&blues; serà amb l’arribada de la dècada dels seixanta i el soul, que s’adaptarà amb tota naturalitat a aquest estil fins al punt de guanyar-se per sempre més el títol del Padrí del Soul. Singles d’èxit com Try Me -potser el tema on Brown es mostra més contingut- i I Don’t Mind són perfectes exemples de balades suplicants del gènere. En canvi, la trepidant Think apunta el que vindrà en pocs anys, la flamígera febrada funk del qual és inventor i que farà de James Brown la figura més important en el desenvolupament de la música negra fins avui dia.

Però molt abans de convertir-se en una figura cabdal de la història de la música, el nen que es va criar en un prostíbul d’Augusta propietat d’una tieta seva, l’adolescent que entrava i sortia de reformatoris i el jove que surt del correccional en llibertat vigilada, traça un pla, no només per no passar gana i sortir de la misèria, no només per no tornar a la presó. El seu pla és conquerir el món. Compta amb el seu talent natural per cantar i per ballar, amb la seva disciplina espartana, la voluntat de ferro i l’esperit de sacrifici. Però cal alguna cosa més. I James Brown creu haver-lo descobert en la figura dels predicadors que arriben de tant en tant a la seva ciutat. Observa com la gent queda hipnotitzada amb els sermons incendiaris del reverend de torn. Com aquest entra en trànsit i la catarsi col·lectiva que genera en el ramat. I com aquest passa per caixa. L’espectacle en el qual James Brown basarà els seus concerts conté molts d’aquests elements.

L’apoteosi de Lost Someone, peça central del show, és l’exemple paradigmàtic. Deu minuts d’èxtasi en els quals Brown plora com un nen, sospira com un enamorat, gemega com un amant, rugeix com una fera. Suplica, implora a l’amor perdut que torni a casa. I fa partícip al públic del seu dolor, de la seva soledat. I el fa cridar d’excitació, «vull sentir-vos cridar», i aquest respon, a tots i cadascun dels udols de Brown quan demana perdó i jura amor etern si ella torna. I la banda, que no ha donat ni un respir durant tot l’espectacle, fins i tot enllaçant els temes amb instrumentals trepidants, executa a Lost Someone un discret acompanyament quasi minimalista, deixant que el mestre desplegui tots els seus recursos artístics que, no cal dir, excedeixen qualsevol cosa que un hagi pogut veure damunt d’un escenari.

James Brown és ajudat a marxar de 
l'escenari, però...tornarà!

Un cop ha arribat el clímax amb Lost Someone, l’espectacle ha de mantenir-se sense decaure. És hora de recórrer a un altre truc escènic. Un medley amb els seus singles més exitosos fins al moment. D’acord, les seves millors cançons, els temes pels que passarà a la història amb lletres d’or encara havien d’arribar, però escoltar Please, Please, Please/You've Got the Power/I Found Someone/Why Do You Do Me/I Want You So Bad/I Love You, Yes I Do/Strange Things Happen/Bewildered, totes d’un cop i condensades en poc més de sis minuts, mantenen perfectament la temperatura tant a dalt com a baix de l’escenari. El plat fort, però, és el que podríem anomenar l’espectacle total: el número de la capa. Mentre la banda intepreta Please, Please, Please, Brown, exhaust, cau de genolls. Llavors surten a escena un parell d’ajudants, un li parla a l’orella com provant de persuadir-lo que és hora de deixar-ho estar, l’altre espera amb una capa. Quan finalment sembla que l’han convençut, l’hi han posat la capa (al principi només era una tovallola) i se l’emporten de l’escenari, el nostre home es rebel·la, tira la capa a terra i torna al centre de l’escenari amb el rostre desencaixat per, agafat al micròfon, caure un altre cop de genolls. Com un predicador fanàtic, James Brown està disposat a sacrificar-se una vegada més pel seu públic, donant-ho tot, fins a l’extenuació (sempre que deixin anar els seus bitllets). L’operació es repeteix una vegada i una altra, el paroxisme s’apodera del públic, que xiscla veient com el seu heroi torna a l’escenari i cau un cop més, en el que sembla una immolació en directe. Night Train tanca el show amb el seu ritme sincopat en el qual James Brown, ja refet, canta i balla com si res hagués passat fa uns minuts.

Quan Mr. Dynamite va posar les cintes damunt de la taula del capo de King Records, el garrepa d’en Syd Nathan, aquest encara no estava convençut. Però va accedir a fer una tirada prudent de cinc mil àlbums. Les botigues no donaven l’abast a causa de la demanda. En un tres i no res l’àlbum es va convertir en un supervendes i, el més important, havia travessat la barrera de la segregació existent també en la música. Emissores blanques radiaven el disc sencer (Brown es va negar, en contra del criteri de tothom, a seleccionar un single), i aquest es convertia en un èxit també en les llistes no segregades. S’ha escrit que Live At the Apollo és el millor disc en directe de la història, jo francament ho trobo exagerat encara que no li discutiré a ningú que sigui d’aquest parer (en aquest gènere, Live at the Harlem Square de Sam Cooke, em fa més el pes; la bona notícia, però, és que no hem de triar, podem gaudir de tots dos). El que no té discussió és que va establir el barem pel qual a partir d’aquell moment es mesurarien els discos en directe. Gairebé seixanta anys després, malgrat les limitacions tècniques, Live At the Apollo continua estant entre els escollits.

Bifurca