Goats Head Soup

Goats Head Soup (Rolling Stones Records 1973. Polydor Records 2020)

The Rolling Stones

És una opinió àmpliament compartida que Goats Head Soup suposà una frenada, fins i tot un pas enrere en la fins llavors immaculada discografia dels Rolling Stones. Ui, sí. Ara que algú em digui, després de publicar Beggars Banquet (1968), Let it Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i Exile on Main Street (1972), cap a on es pot fer un pas. Jo us ho diré: Cap a casa. «Mireu, aquí us deixem això, aquest és el nostre llegat en deu anys d’existència i no hi tenim res més a dir». I Mick podria dedicar-se a moure el cul despreocupadament en les festes de la jet-set, Keith hauria mort de sobredosi, o en algun dels múltiples accidents de trànsit o incendis casolans que protagonitzava, o d’una ganivetada o un tret en una transacció que acabés malament. Charlie es retiraria a gaudir de la seva afició pel jazz, Bill a continuar empaitant adolescents i Mick Taylor a reflexionar per què tot i ser un guitarrista excepcional va pintar tan poc en la banda durant la seva estada.

Però no. Després de fer el cim amb el doble àlbum Exile on Main Street, veritable antologia de la música tradicional americana, en el qual culminaren la creació d’un estil propi després d’absorbir com a esponges gèneres com el blues, folk, soul, country, gospel i, per descomptat, rock and roll, amb una solvència i una desimboltura impròpia de la seva joventut, tot i tenir el món als seus peus (o justament per això mateix), van decidir seguir endavant. Quatre mesos després de l’exitosa gira americana de l’estiu de 1972, Jagger i Richards ja tenien escrites un grapat de cançons preparades per entrar a l’estudi. El problema era on enregistrar-les. Els Stones eren famosos i rics, però eren uns empestats pels seus problemes amb la justícia, fos per assumptes fiscals o relacionats amb causes anteriors o presents per drogues. Fins a nou països van denegar-los el visat d’entrada, al final les opcions eren Suïssa o Jamaica. Tu que triaries? Jo Jamaica. Ells també. Propera parada: Dynamic Sound Studios, Kingston, Jamaica.

Resulta curiós que Goats Head Soup fos enregistrat a Jamaica, bressol del reggae i que -a diferència d’àlbums posteriors dels Rolling Stones- no aparegués per enlloc cap traça d’aquest estil. No, Goats Head Soup suposa un cert canvi estilístic d’allò que els Stones havien fet, però no té res a veure amb el reggae ni els ritmes caribenys; el que predomina en el nou disc són els teclats i els mitjos temps. Un moment, ara que ho penso, sí que n’hi ha un parell de detalls on s’aprecia la influència jamaicana. La sopa de cap de cabra que és com es titula el disc, és una recepta culinària local de propietats afrodisíaques, diuen. I la flaira de sofre que desprèn Dancing with Mr. D, aquest aire vudú amb què Jagger dansa amb la mort mentre Richards executa repetitivament un riff inquietant ben bé podria estar inspirat en alguns ritus de la cultura autòctona.

Charlie mostra orgullós el bongo jamaicà que acaba de
comprar per quatre duros

En una discografia tan extensa com la dels Rolling Stones és una pràctica molt agraïda per l’oient cercar i descobrir petites -grans- joies que han passat desapercebudes entre els temes més coneguts. La meva debilitat de Goats Head Soup és 100 Years Ago. La introducció amb clavinet a càrrec de Billy Preston -superb músic de sessió que ha treballat amb els millors-, la primera estrofa cantada per Jagger i el moment en què Keith s’afegeix fent les harmonies, pràcticament cantant el tema a dues veus, és un dels millors moments de tot l’àlbum. Per si no n’hi hagués prou, Taylor va guanyant presència com més avança la cançó culminant amb minut i mig final de solo ple de funk i pedal wah-wah.

La primera balada -excel·lent- arriba amb Coming Down Again. Conduïda pel piano de Nicky Hopkins, un altre dels habituals músics de suport, és una cançó de Richards cantada per ell mateix. Totes les interpretacions són obertes, el mateix Kiz mai ha concretat gaire, però la cançó sona a remordiment per enamorar-se d’Anita Pallenberg en aquell moment parella de Brian Jones. Anita va abandonar Brian per anar-se’n amb Keith, i aquell va entrar en caiguda lliure morint poc després a causa de la mala vida. S’han escrit tones de material d’aquest assumpte, qui tingui curiositat com dic sempre hi ha abundant bibliografia i internet en va ple. Coming Down Again mostra que quan Richards es posa melancòlic i reflexiu se’n surt de meravella, igual que quan rasca la guitarra a cor que vols. La intervenció al saxo de Bobby Keys, un altre sospitós habitual, és un altre moment estel·lar d’aquesta gran cançó. Més funk, més clavinet, més pedal wah-wah i una ventada de saxos i trompetes al clàssic Doo, Doo, Doo, Doo, Doo (Hearbreaker). Jagger dibuixa en dues vinyetes -un noi assassinat «per error» per la policia i una nena morta de sobredosi- la brutalitat policial i la sòrdida cara oculta de la gran ciutat, Nova York. Ves que no fos la duresa de la lletra el que va impedir que Doo, Doo, Doo, Doo, Doo (Hearbreaker) fracassés en les llistes de singles, perquè el tema és molt bo- jo vaig conèixer algú que deia que era única cançó que havia escoltat dels Rolling Stones que li agradava- ple de nervi i amb uns cors molt encomanadissos que la fan reconeixible immediatament.

Keith i Mick als Dynamic Sound Studios, Jamaica

Qui més qui menys, no importa que sigui un gran coneixedor de la discografia dels Rolling Stones, identifica la portada groga de Goats Head Soup, amb la imatge vaporosa de Jagger darrere un tul, com «el disc d'Angie». No és estrany, pregunteu-li a qualsevol a l’atzar si és capaç d’esmentar una cançó dels Stones: Si no és Satisfaction serà Angie. Jagger volia un número 1 i es va assegurar. Encara li coïa que cap single de Exile on Main Street, l’anterior àlbum (i el millor, no s’admeten discussions al respecte), no hagués arribat a dalt de tot. Aquesta vegada no fallaria. Una balada romàntica, amb un piano irresistible -un altre cop Nicky Hopkins-, guitarres acústiques, violins i Mick xiuxiuejant la història d’un amor condemnat al fracàs. El tret va encertar de ple i Angie va ser número 1 als EUA i a mitja Europa. Angie, la balada que ha fascinat a generacions, té un revers fosc i poc conegut. La cançó és de Richards i va ser escrita en una habitació d’una clínica de desintoxicació a Suïssa. Sí, com sona. El mateix Kiz va referir de manera molt explícita com va anar la cosa: el dia que les tremolors van cessar i va poder posar els dits on tocava, va agafar la guitarra que tenia a l’habitació i al cap d’una estona tenia feta la cançó. Cap paraula, només Angie, com podia haver dit Diane. Jagger va escriure la lletra. Les històries que si la dona de Bowie, que si la filla de Richards, són totes invencions sense fonament. Fi de la història.

Pels que necessitem la ració de rock and roll, Silver Train és el que estàvem esperant. A veure, no em queixo de com ha anat l’àlbum fins aquí, al contrari estic encantat (se’m nota?), però sentir un riff clàssic de Richards, l’harmònica de Jagger, el ritme accelerat que propulsen Watts -un gran bateria infravalorat sens dubte- i Wyman, el piano honky tonk de Stu (el sisè Stone) i la slide que crema de Taylor… que més es pot demanar? Silver Train és un tema que ja tenien enregistrat feia un parell d’anys i al qual no li van trobar lloc ni a Sticky Fingers ni a Exile on Main Street. Per sort la van tornar a enregistrar per a incloure-la aquí perquè encaixa a la perfecció a Goats Head Soup, aportant equilibri a un àlbum decantat clarament a territoris més lírics. Què més trobem a faltar en un àlbum dels Stones?, el blues? No us amoïneu, Jagger s’asseu al piano i improvisa una mica a l’estudi. Els músics presents en aquell moment l’acompanyen, Taylor amb la guitarra -dos solos marca de la casa-, Charlie amb un subtil ritme de bateria, Keys amb un saxo gairebé imperceptible, i uns quants piquen de mans. D’aquesta jam session, surt Hide Your Love. És el que té estar tocat amb la vareta dels déus, i Mick ho va estar uns quants anys, que tot allò que toques ho converteixes en or. Hide your Love -que juntament amb Silver Train són les úniques que no es van enregistrar a Jamaica, sinó a Londres el maig de 1973-, és un piano blues, un altre tema memorable, una delícia a descobrir en el cançoner inabastable dels Rolling Stones.

El riff humà. Gira europea 1973

I que podria dir de Winter sense repetir-me i sobretot sense perdre la credibilitat si afirmo que és un altre cim de l’àlbum? Heu de fer-vos el càrrec que parlo d’un àlbum dels Rolling Stones en una època on és difícil trobar un tema mediocre. Winter és l’al·legoria de la tristesa i de la melancolia. Ideal (o no, no fos cas que t’enfonsi el dia) per escoltar-la mentre mires per la finestra i veus l’ambient d’una tarda hivernal al carrer. Emparentada amb Angie, és una altra fantàstica balada també amb arranjaments de corda. Aquell dia Keith no estava «disponible» de manera que el mateix Jagger s’ocupa de la guitarra rítmica mentre que Taylor continua excel·lint, en aquest cas aportant delicats puntejos i solos amb regust de blues. Can you Hear the Music és, pel meu gust, l’únic moment poc inspirat del disc. És un tema que podria haver encaixat en aquell experiment per a mi fallit que va ser Their Satanic Majesties Requests (1967). Aquell àlbum, amarat de psicodèlia i clar deutor del Sgt Peppers dels Beatles, suposava un intent forçat, per demostrar que els Stones podien moure’s en un terreny que, vistos els resultats, no era el seu. Sé que Satanic Majesties té els seus entusiastes i admeto que té un parell o tres de cançons realment bones, però no és un àlbum que escolti sovint. Per on anava? Ah sí, doncs això, que Can You Hear the Music, amb les seves campanetes, flautes, guitarres passades per filtres i veus distorsionades aporta, per ser generosos, varietat a Goats Head Soup però, com deia abans, no és el tema pel qual serà recordat aquest àlbum.

Segurament Jagger i Richards eren conscients que Goats Head Soup els havia sortit massa... tou? No crec que sigui la paraula, però probablement trobaven que mancava una mica més del segell característic Stone. Deu ser per això que triarien per tancar un clàssic entre clàssics. Una cançó marranota i políticament incorrecta, un rock and roll a l’estil del seu idolatrat Chuck Berry. Amb tots vostès… Starfucker. No ho puc evitar, cada cop que escolto aquesta entrada à la Johnny B. Goode i totes les obscenitats que surten per la boca de Jagger se’m dibuixa un somriure d’orella a orella. La història d’una noia amb gran habilitat per calçar-se «lead guitars and movie stars». El tema lògicament i per no faltar a la tradició, va estar envoltat de polèmica fins al punt que el totpoderós cap d’Atlantic Records Ahmed Ertegün va exigir que canviessin el títol. Mick i Keith van accedir deixant-ho en Star Star, però no van canviar ni una coma de la lletra. Com que hi ha referències a Steve McQueen sent homenatjat amb una fel·lació per part de la Starfucker (no, no està identificada i les teories les deixo pels interessats), Atlantic va trucar-li per assegurar-se que no hi hauria denuncia. McQueen va contestar que estaria encantat de sortir en una cançó dels Stones. No em consta que li preguntessin a John Wayne, un altre protagonista involuntari quan Jagger retrata la voracitat de la noia amb un «estic segur que aconseguiràs fer-t’ho amb John Wayne abans que es mori». Mal gust aquí, Mick, tot i que segurament no era públic encara el delicat estat de salut de Wayne. Val a dir que en les gires següents ja va canviar la lletra substituint-lo per Jimmy Page. Vist amb els estàndards d’avui -i el puritanisme imperant, per què no dir-ho- la cançó acumularia denuncies, de fet la BBC la va censurar, però si ens posem primmirats, a veure, la noia és sexualment imaginativa (polaroids, jocs amb fruita) i té totes les estrelles del rock i del cinema al seu palmell, deixant clar que és ella la que remena i tria, o sigui que empoderada ho està, però molt. Entesos, ho deixo aquí que encara em ficaré en un jardí. Anoteu el solo central, millor dits els solos, Taylor i Richards cadascú a la seva però enllaçant les guitarres en una lliçó magistral de rock and roll de gamma alta.

Maquinària Stone a  ple rendiment. Rotterdam 1973

Tot just aquest setembre s’ha posat a la venda una edició deluxe de Goats Head Soup (no sé exactament què commemoren, potser el 47è aniversari del disc?), en la qual s’ha remasteritzat per enèsima vegada l’àlbum. L’ham és un segon CD el qual conté alguna presa alternativa, diferents mescles i instrumentals dels mateixos temes i, atenció, tres cançons inèdites (que en són de garrepes, als arxius segur que d’aquella fornada en guarden almenys una dotzena), Criss-Cross i All the Rage que no haurien fet més que millorar l’àlbum original, encara que en la segona Jagger hagi substiuït la pista vocal original i amb setanta-set anys hagi superposat la seva veu a la versió restaurada. Menció especial mereix Scarlet, aquesta sí desconeguda (perquè les altres dues han circulat tota la vida a través de discos pirates), que compta amb la participació de Jimmy Page i que ha estat tota una sorpresa, si bé no pertany a les sessions jamaicanes de 1972 i sí a una jam generosament dopada sembla que al soterrani de Ron Wood a finals de 1974. La versió súper deluxe inclou el famós concert de Brussel·les, en plena gira europea de la tardor del 73 (un altre cop, mira que són avars, aquest concert ja l’han publicat oficialment abans de ser possiblement el més piratejat de la història) i que mostra la banda en un estat de forma esplendorós. Simplement, no busqueu res millor, no ho trobareu.

Així que quaranta-set anys més tard, els carcamals de Jagger i Richards que ja no tenen ni remotament la inspiració que els va fer tan grans -algú seriosament pot exigir-los a escala artística alguna cosa més?- sí que conserven l’instint comercial intacte. Atenció a les dades: Amb la reedició de Goats Head Soup han aconseguit el número 1 a les llistes americanes pel mateix àlbum quaranta-set anys després. I una altra: són la primera banda que ha col·locat un àlbum al número 1 en SIS dècades diferents. Com deia aquell, «no hase falta desir nada más». Collons amb el pas enrere.

Bifurca