A Date with Elvis

A Date With Elvis (Big Beat 1986)
The Cramps

Vaig ser prou afortunat de veure The Cramps en directe. Fou al Zeleste (avui Razzmatazz) l’any noranta-u, en la gira on presentaven el nou disc, Look Mom, no Head! (1991). Potser eren els dies de més projecció mediàtica de la banda. Jo els havia descobert amb el seu anterior disc, Stay Sick! (1990), el qual havia estat un modest èxit sens dubte gràcies al single Bikini Girls with Machine Guns, vídeo del qual fins i tot passaven per la MTV, quelcom impensable per a un conjunt que era qualsevol cosa menys comercial.

Entre la seva reputació de banda de culte, aquesta empenteta comercial i el fet que l’any anterior havien tocat a la mateixa sala en un concert esplèndid, el Zeleste era ple de gom a gom. No us avorriré un altre cop amb la meva teoria dels arxius d’àudio i vídeo que en un futur podrien ser rescatats del cervell humà allà on estiguin emmagatzemats. Tampoc seria capaç de dir-vos quin va ser el repertori sense anar a cercar-lo per internet. Això si, la meva memòria ha salvat d’aquella nit de novembre de fa vint-i-nou anys, algunes seqüències inesborrables Jo era molt endavant, a tocar de l’escenari, just a l'extrem on estava Poison Ivy, tota sexy ella amb el seu microvestit de lluentons. Vaig ser maltractat (jo i tota la concurrència) amb les seves mirades barreja de menyspreu i indiferència mentre mastegava xiclet impassible, alhora que ens barrinava amb un riff darrere l’altre. No va canviar la seva expressió, ni quan en Lux Interior va començar a llençar ampolles amunt les quals queien deixant el terra de l'escenari ple de vidres, ni tan sols es va moure ni un pam del seu lloc. Quin element, aquest Lux, el recordo amb les seves malles ajustades i sabates de taló d’agulla fent tada mena d'animalades, el número final de les ampolles, copulant amb els amplis, intentant calar-li foc al micro…, en fi, un concert d'aquells que hi surts pensant que ha valgut la pena pagar el preu de l'entrada.

Gómez (Lux) i Morticia (Ivy)Addams
en acció

Avui, els Cramps han assolit la categoria de clàssics. Passa sovint, ara que ja no hi són -van deixar-ho el 2006 i tres anys després Lux Interior va morir sobtadament- la seva trajectòria i discografia és reconeguda. Curiós per una banda, bé un duo, el matrimoni (artístic i real) Lux Interior (veu) i Poison Ivy (guitarra) -a partir de l’adéu de Brian (Cruella de Vil) Gregory primer i el bateria Nick Knox després, la resta sempre han estat ocasionals secundaris-, amb vocació underground, com les sèries i pel·lícules de les quals eren tan fanàtics. The Cramps s’han guanyat amb escreix ser considerats la versió musical de la família Addams.

I és que aquests Gómez i Morticia del rock and roll, col·leccionistes compulsius de foscos i desconeguts singles dels anys cinquanta, adoradors del rockabilly, un subgènere de la música del diable nascuda a partir d’una mutació del country passat de revolucions i electrificat, tenen una fórmula infal·lible. El seu rock and roll primitiu conté el component explosiu que proporcionen els riffs de guitarra importats directament d’aquella època, ritmes selvàtics i el blues més tenebrós. I, molt important, l’actitud. Res a veure amb el turmentat grunge amb el qual van conviure en el temps i del qual, tot i valorar les guitarres, se’n fotien: «massa gemecs, es tornen víctimes de les seves lletres. El rock and roll i el rockabilly han de fer vibrar a la gent, han de ser la celebració de la vida». Aquesta és la filosofia Cramp. Les lletres? Monstres de films de sèrie B, obsessions sexuals, noies malvades, friquis i incomptables referències a icones d’una època idealitzada per ells com són els anys cinquanta. Si afegim a tot això que van sorgir amb l’efervescència del punk de Nova York a finals del setanta, tenim en els Cramps un exemplar únic en la seva espècie.

El Senyor els va ensenyar les cançons, tal com prediquen al seu elapé de debut Songs the Lord Taught Us, (1980). I ells, com qui anuncia l’Evangeli, van posar-les en circulació a benefici d’una comunitat rockera que les va rebre com manà. No crec que ningú comprés aquell àlbum pensant que seria un disc de gospel, les cares de la portada dissuadirien immediatament qualsevol client despistat, però va ser la primera pedra -si no comptem singles i EP’s- en una carrera que va fer el cim almenys en popularitat entre finals dels vuitanta i principis dels anys noranta. 

La deessa va per feina

A Date with Elvis, inaugura aquest període de «consagració» i, pel que s’escolta al disc, no es pot dir que hi hagi gaires variacions amb el seu passat discogràfic immediat. És cert que sonen una mica més polits i que, atenció, introdueixen el baix per primera vegada en les cançons. Però tot l’imaginari, tot l’univers dels Cramps roman impertorbable. Aquest deliciós so retro dels anys cinquanta adobat amb interpretacions vocals marcianes de l’inicial How Far Can Too Far Go es mantindrà en tot el disc, esquitxat puntualment amb atacs de fúria i distorsió, si bé és cert que a A Date With Elvis hi ha més rock and roll (o rockabilly) que punk. El que no varia és l’humor corrosiu característic dels Cramps, com a mostra Kizmiaz (sí, es pronuncia igual que Kiss My Ass, besa’m el cul) una paròdia dedicada als hippies i el seu bucòlic estil de vida, això sí, en una tonada molt de l’estil de Roy Orbison (deu seu per no perdre les arrels fifties). Per cert que a Kizmiaz podem sentir la dolça veu de la dominatrix Poison Ivy, normalment dedicada a fuetejar-nos a base de riffs. 

Humor també (negríssim) a la llunàtica People Ain’t No Good; als crèdits apareixen, a banda dels músics, el cor del col·legi McMartin, el qual suposadament intervé a la cançó (certament se senten veus infantils). Pel que no ho sàpiga, aquesta escola es va veure immersa en un escàndol majúscul per suposats rituals satànics i abusos infantils. Tot va acabar en no res i sembla que va ser un episodi d’histèria col·lectiva amb acusacions infundades i invencions per part dels testimonis. Malgrat això, el títol de People Ain’t No Good ve, segons Lux Interior, d’una de les grans passions de la parella: Les pel·lícules antigues de terror. Encara tinc per casa un reportatge de Popular 1 sobre els Cramps amb imatges del soterrani de casa seva amb prestatgeries plenes de vídeos de films casposos i tota mena de fetitxes d’època. «La gent no és bona» li diu un psicòpata a la seva víctima abans d’assassinar-la. Pels curiosos, és un diàleg que apareix al film The Thrill Killers (1964). No, no crec que està doblada/subtitulada al català. 

Tot i que la ciència-ficció i el terror són temàtiques omnipresents a la discografia de The Cramps, el que predomina a A Date with Elvis són les fixacions sexuals, Al·lusions vaginals a, atenció als títols: Can Your Pussy Do The Dog? - delirant tema culminat amb un cha cha cha- o The Hot Pearl Snatch, una altra vegada aquest ritme infecciós i la taxativa guitarra de Poison Ivy, on Lux, més calent que el forn d’una pizzeria, fantasieja amb l’anatomia femenina. La cosa no acaba aquí, What’s Inside a Girl -cal traduir-ho?- amb la introducció que sembla pròpia d’una sèrie televisiva vintage i el seu ritme sincopat és de les millors cançons de l’àlbum. La bogeria rockabilly de Hot Pool Of (Womanneed) amb Lux impostant la veu d’Elvis - que n’és d’encertada la definició de Lux Interior com un encreuament d’Elvis Presley i Vincent Price (mític actor de films de terror dels anys 50 i 60)- no fa més que abundar en el tema. El porno rural  (o agroporno) de Cornfled Dames és el vehicle ideal perquè despleguin el caos i la diversió que presideixen els seus concerts, cinc minuts llargs de ritme tribal, velocitat rockabilly i espasmes de veu luxuriosa. 

La formació de A Date With Elvis
Nick Knox, Poison Ivy i Lux Interior

Com no pot ser d’altra manera i començant pel títol de l’àlbum, A Date with Elvis va ple de referències als seus ídols i la música que els inspira: frases manllevades de cançons d’Elvis i Jerry Lee Lewis o temes com Aloha from Hell -inevitable pensar en el llegendari concert de Presley retransmès via satèl·lit, Aloha from Hawai- que és potser el menys brillant del disc. No importa, perquè les dues versions seleccionades per a l’àlbum són definitives. Chicken, un tema tradicional -segons els crèdits arranjat per Ivy i Lux- -és un coet psychobilly en el qual Lux canta com si fos el Killer de Great Balls of Fire. En contrast, el lament country de It’s Just That Song -original de Charlie Feathers- tanca l’àlbum, proporcionant un final reposat a un disc que no dóna treva al llarg dels seus onze temes (existeix una reedició posterior amb quatre cançons més, totes versions).

Algunes opinions afirmen que A Date with Elvis és el millor disc de The Cramps. Personalment hi ha dies que ho crec, encara que sempre acabo pensant que el seu debut Songs the Lord Taught Us és superior. El que sí que tinc clar és que A Date with Elvis és la porta d’entrada ideal per introduir-se al maligne reialme de The Cramps. Si no podeu amb aquest disc, deixeu-ho estar. Si, al contrari, us captiva, esteu d’enhorabona perquè teniu per davant una discografia fascinant per descobrir.

Bifurca