Ten

Ten (Epic 1991)

Pearl Jam

Que una banda debuti discogràficament de la mà d’una multinacional i el seu disc sigui radiat a totes hores, fa arrufar el nas de manera immediata al sector més integrista de la parròquia rockera. Que, a sobre, la seva música no sigui «alternativa» sinó inspirada en el rock dels anys setanta els duu directament cap a la foguera, a criteri d’aquest mateix sector guardià de les essències i autenticitats rockeres.

D’aquesta manera va ser rebut Pearl Jam i Ten, al seu moment per un sector de la crítica musical. Què hem de fer!, el món és ple de prejudicis i Pearl Jam foren víctimes d’atacs en els quals se’ls titllava de muntatge, d’operació planificada i no sé quantes coses més. El mateix Kurt Cobain, avui elevat a màrtir del grunge, també s’hi va apuntar, que si comercials, que si radiables, que si corporatius, que si hippies, que si la versió Lynyrd Skynyrd dels noranta…

No pretenc fer aquí cap estudi ni musical ni sociològic sobre el grunge, però si deixar clares un parell de coses abans de continuar. La primera, d’originalitat, res, zero. Tot, amb més fortuna o menys, és reciclat, En tot cas el gran mèrit d’aquest moviment és haver tornat el rock amb guitarres a les preferències de la gent jove. Haver situat el rock una altra vegada com un moviment de masses i retornar-lo a la primera fila. Segon, no hi ha cap moviment o onada musical que no sigui engolit, paït, assimilat i escopit en forma de lucre per la indústria discogràfica i per extensió del sistema capitalista. Va passar amb els hippies del flower power als seixanta, amb el punk dels setanta i amb el grunge dels noranta. I si el grunge va néixer a Seatlle al voltant d’un petit segell com Sub Pop, ben aviat i avaluades positivament les possibilitats de negoci, les multinacionals discogràfiques s’hi van llençar de cap. Dic això per no començar amb maniqueismes del tipus originals vs. retros o autèntics vs. venuts. Per descomptat que res del que he exposat va en detriment ni del talent ni de la integritat de molts dels músics que van saltar a la fama amb l’eclosió del grunge, alguns dels quals van facturar un bon grapat de discos excel·lents.

Per on anava? Ah,sí, la ressenya d’avui. D’acord, som-hi. Ten és un dels millors discos de debut de la història. Au, queda dit.

Molta gent en aquell moment no ho sabia, però abans que l’àlbum comencés a escalar a les llistes i vendre milions d’exemplars, abans que el nom Pearl Jam fos fins i tot esmentat per Sharon Stone en un diàleg del film Sliver (1993) -dolentíssim, tot s'ha de dir-, Jeff Ament i Stone Gossard, nucli dur de la futura banda, ja feia anys que s’hi dedicaven. Amb Green River primer, banda per cert citada com inspiració d’un munt de grups de la moguda grunge, i amb Mother Love Bone després, amb la qual quan semblava que ho tenien tot de cara el seu cantant Andrew Wood va deixar aquest món sobtadament. Superat el tràngol i la fama de malastrucs que començaven a arrossegar, Ament i Gossard tornen la càrrega. La tercera és la bona.

Eddie Vedder, veu i acrobàcies pel mateix preu

Parlar de Ten és fer-ho de la meva (primera) joventut. Vaig comprar el disc tan bon punt el van editar a casa nostra (mesos després que ho fos als EUA) i durant setmanes va ser la banda sonora que m’acompanyava allà on anés. Per una (mala) carambola no els vaig poder veure a Madrid l’any noranta-dos en un petit recinte (Sala Revólver). Jo arribava a Madrid per qüestions relacionades amb els estudis aquell mateix dia, i per hores no vaig ser-hi a temps. Bé, comptant que quedessin entrades a la venda, que aquesta és una altra. 

Una de les coses que més em cridava l’atenció de Pearl Jam era veure, gràcies als clips i algun vídeo pirata, com era d’enèrgica la banda damunt de l’escenari, quina vitalitat transmetien i alhora com eren de fosques i depressives les seves lletres. D’acord el grunge ja era una mica això (en l’anterior ressenya dels Cramps ja explicava com Lux i Ivy criticaven aquest aspecte), però tu veies a Eddie Vedder grimpant pels laterals de l’escenari fins a les torres de llums, a metres del terra balancejant-se per sobre del públic, veies els salts i cabrioles de Gossard, Ament i McReady donant-ho tot i en canvi… No feia falta saber molt d’anglès, només llegir les lletres, escoltar la veu profunda de Vedder per descobrir que Ten era un tractat de depressió, fracàs, solitud i suïcidi. Sorpresos?

Qui podia pensar que el single perfecte, Alive - el primer dels quatre de Ten- que fins i tot el títol sembla una celebració de la vida, amagava una truculenta història d’incest. Un tema que té la seva continuació a Once (tot i que l’ordre de les cançons inexplicablement està invertit) on el protagonista, traumatitzat pels fets que es descriuen a Alive (no penso fer gaires espòilers, escolteu el disc i llegiu les lletres) perd el control de si mateix pistola en mà.

Aqui teniu l’encant de Ten, rock dens, rock amb pilotes hereu de les grans bandes dels setanta, llegiu Skynnyrd, Led Zeppelin o The Who (no està gens malament, eh?) i Vedder prenent l’exemple de Pete Townshend amb les òperes rock -ja sabeu, explicar una història amb les cançons com a capítols-, per amollar-nos misèries i angoixes existencials. Més? Even Flow i el seu ritme funky, retratant la realitat de la duresa dels sense sostre, la rítmica Why Go que narra la història d’una adolescent internada en un centre psiquiàtric diagnosticada per un «estúpid de merda», l’angoixant Jeremy i el noi que s’engega un tret a classe davant dels seus companys, «Jeremy ha parlat avui a classe».

Què fa que un àlbum així connecti amb milions de joves arreu del món? És l’anomenada generació X la que estava esperant un disc com aquest? És suficient una potent campanya de màrqueting perquè el grunge i Pearl Jam en particular es converteixi en un fenomen de masses, o cal alguna cosa més? És la música i la veu allò que atrapa i després el «missatge»? Com diria un famós advocat, aquí ho deixo.

No és una classe de gimnàstica, són Pearl Jam en directe

Què més? Black. Fàcilment la millor cançó no només del disc, de tota la discografia de Pearl Jam. No és de les més canyeres, més aviat és un mig temps d’aquells on la tensió es talla amb un ganivet. No,no és la tensió, és el dol per l’amor que se n’ha anat per no tornar «ara les meves mans amargues recullen els vidres trencats», poques veus que sonin tan reals, tan apassionades com les d’Eddie Vedder. Potser no té la versatilitat dels més grans, però té un registre únic, personal i que sona tan convincent… afirmo que bona part de l’èxit de Pearl Jam es deu a la seva veu, per no parlar del talent que aporta a les composicions de la banda. Black conté una de les frases més belles que he escoltat mai en una cançó -sóc un sentimental en el fons, ja us hauríeu d’haver adonat- i que en boca d’un altre intèrpret segurament no m’hauria impressionat ni la meitat. Però sentir el dolor de l’ànima de Vedder a través de la seva veu quan canta «Sé que algun dia tindràs una vida meravellosa, i que seràs l’estel en el cel d’algú altre, però per què?, per què no ho pots ser en el meu?», qualifica molt amunt en el meu llistat de grans vocalistes de rock.

La segona cara no és tan exageradament bona tot i que obre amb la majestuosa Oceans, un canvi estilístic respecte d’allò que venim escoltat fins ara, amb una instrumentació que recorda a aquelles misterioses peces acústiques de Led Zeppelin. El duo Porch-Deep aporta contundència guitarrera i bones melodies, però sense arribar a l’espectacular nivell de les cançons de la primera cara -ah que no teniu vinil?, fins a Jeremy perquè ens entenguem-. No cal dir que poses aquestes dues cançons en molts altres àlbums i són del millor del disc, però el llistó de Ten ha quedat molt alt. Enmig d’aquestes dues Garden posa el contrapunt amb els moments més lírics del disc perfectament acompanyats pels puntejos de l’abrasiva guitarra de McReady.

Ten s’acomiada de l’oient amb Release, una cançó de caràcter intimista en la qual Vedder (un cop més apareixen elements autobiogràfics) expressa l’enyorança per un pare que no va conèixer. És un tema semiacústic, molt en la línia R.E.M. amb un crescendo que no acaba mai d’explotar. No feu cas a la durada dels nou minuts que indiquen els crèdits, la cançó mor abans d’arribar als cinc; després d’uns segons de silenci, tornem a escoltar el mateix instrumental que se sent a l’inici de l’àlbum, tancant així el cercle i donant concepte d’unitat al disc.

Pel que a mi respecta, cap àlbum de Pearl Jam com aquest. I això que n’han fet d’excel·lents, apunteu Versus (1993), Vitalogy (1994), No Code (1996) o Yield (1998). Per a ser honest, he de dir que a partir d’aquest darrer, només he seguit de reüll la seva discografia; si bé hi han alentit el ritme de publicacions durant les passades dues dècades, els seus àlbums, potser sense ser tan rodons com els primers, sempre contenen cançons de la qualitat exigida a una banda de primera divisió com són Pearl Jam. La seva darrera entrega, Gigaton (2020), ha rebut crítiques excel·lents i mostra una banda madura, però conservant totes les virtuts que els han dut allà on són per mèrits propis. Amb una mica de sort i si ens traiem de sobre la puta pandèmia, potser podríem veure’ls a Barcelona l’any que ve. En el meu cas serviria per aprovar una de les assignatures que em resten pendents. Veure Pearl Jam en directe. Tant de bo.

Bifurca